Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sarcasme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sarcasme. Mostrar tots els missatges

dissabte, 31 d’octubre del 2020

UNA MENT MERAVELLOSA

Des del meu punt de vista, és un sense sentit establir que durant el toc de queda (perdó la restricció de mobilitat nocturna) es pugui treure a passejar el gos de les 4 a les 6 del matí. No sé de quina ment va sortir aquesta idea, però caldria qualifica-la com a ment meravellosa, ja que idees així no es tenen cada dia. De menut, al meu poble hauríem dit: Ha tingut una idea de ‘bombero’... Diuen que ho han fet per aquells que havent d’entrar a treballar al torn de les 6, els puguin treure a passejar abans. Perfecte... Només un dubte: I els que surten de treballar a les 22:00, hauran d’esperar fins les 4? Amb aquest petit exemple, queda demostrada una vegada més la incapacitat que tenen alguns mandataris d’aquest país a l’hora de prendre decisions davant de situacions excepcionalment greus com és la pandèmia del COVID-19. Des d’aquí proposo crear un premi a l’alçada dels més prestigiosos del país per a atorgar-li a la persona que hagi pensat en una millor solució per aturar els contagis per coronavirus. El que va pensar en treure a passejar els gossos de 4 a 6 n’és un ferm candidat al guardó.

dimarts, 24 d’abril del 2018

LES LÍNIES NAZCA D’AMPOSTA


No sé si coneixeu (o al menys n’heu sentit a parlar) de les línies Nazca. Leslínies Nazca són un conjunt de dibuixos que, per a veure’ls de forma completa s’ha de fer des de l’aire. D’aquí que alguns ho han interpretar com a missatges dirigits a visitants d’altres planetes. Se localitzen al desert de Nazca, al Perú.
Diumenge, al passeig del Canal Marítim vaig descobrir una sèrie de línies que bé podrien considerar-se les línies Nazca ampostines. Si les primeres són Patrimoni de la Humanitat, proposo que l’Ajuntament les declara, al menys bé d’interès local.  
Tot i que ignoro qui n’és l’autor o autors d’aquesta extraordinària obra d’art, trobo que seria molt fàcil esbrinar-ho. Només cal buscar entre els joves que aquests dies han canviat les rodes de darrere de la seva motocicleta pagant el seu pare.  





I també se poden veure des de l'aire... ;-)







diumenge, 11 de febrer del 2018

LA CIUTAT QUE VOLEM 11-02-2018

Pista esportiva del darrere del col·legi Miquel Granell. 
Gran escampall de trossets de plàstic que un dia van formar part d'una cadira de braços com les que se poden veure a les terrasses i jardins. 
La hipòtesi més plausible és que un avió que sobrevolava Amposta l'ha deixat anar i en caure al terra s'ha escampat com quan esclata una bomba i la metralla se dispersa per tot arreu.  






  

divendres, 9 de febrer del 2018

A TORTOSA SE’N VA UN AMIC...

Ferran Bel acaba el discurs de comiat com alcalde després de quasi 11 anys al front de l’Ajuntament de Tortosa. En aquell moment els altres 20 regidors que composen el ple municipal i el públic assistent que no s’han volgut perdre un acte tan emotiu com aquest, se posen dempeus i com una sola veu comencen a cantar:

Algo se muere en el alma cuando un amigo se va, cuando un amigo se va algo se muere en el alma... Y va dejando una huella que no se puede borrar... No te vayas todavía no te vayas por favor, no te vayas todavía que hasta la guitarra mía llora cuando dice adiós... Y un pañuelo de silencio a la hora de partir...  

Bé, potser no ha estat exactament així... El que passa que després d’escoltar les seves paraules l’altre dia a la SER vaig pensar que passaria una cosa com aquesta. Segons Ferran Bel se’n va content, haver fet molta feina i donant gràcies a l’oposició pel fàcil que li havien posat...
Perplex. Atònit. Sense paraules... Així és com me vaig quedar! Què l’oposició li ha posat fàcil? Aquest argument és propi d’aquell cacic quan se’n va menyspreant els seus rivals polítics als quals ha tractar sovint de forma paternalista. Sé de que estic parlant perquè jo també he viscut situacions semblants.
Vaig conèixer Ferran Bel abans de que fos alcalde de Tortosa. Fins i tot abans de que fos President del Consell Comarcal del Baix Ebre, el seu trampolí polític per accedir a l’alcaldia i derrocar Joan Sabaté. I no era fàcil fer-ho ja que el 2007 els socialistes encara mantenien pràcticament intacta la seva hegemonia política. Aquell mateix anys Montilla (PSC) seria escollit President de la Generalitat i l’any següent el PSOE tornaria a guanyar les eleccions generals.
I com va ser possible? Tot i guanyar en regidors, Ferran Bel no va aconseguir majoria absoluta. Tot depenia d’ERC i l’agrupació local de la capital del Baix Ebre ho van tenir clar: donarien suport a aquells que només uns anys abans volien mercadejar amb l’aigua de l’Ebre.
A partir d’aquí Ferran Bel se va anar engreixant (políticament parlant, es clar) i a les pròximes eleccions, les del 2011, va guanyar no per majoria absoluta, sinó absolutíssima. Allò li va permetre regnar sense haver de comptar amb ERC a qui els hi va donar una puntada de peu al cul. Ja no li feien cap falta!
Finalment van arribar les eleccions del 2015 i s’hi van presentar noves llistes. La deriva socialista va portar que alguns dels seus militants, així com d’altres partits, s’agrupessin en Movem Tortosa. Ferran Bel (a qui molts de tortosins, finalment, ja van veure de quin peu coixejava) va perdre la majoria absoluta, una cosa que només uns anys abans ni es contemplava per una gran part de les tortosines i tortosins. L’Ajuntament de Tortosa podia conformar una nova majoria si s’arribava a un acord entre Movem Tortosa, el PSC i ERC. Però oh sorpresa! ERC, tot i que sé li va oferir l’alcaldia a Josep Monclús, el seu cap de cartell, en un fet insòlit i amb pocs precedents (jo no ne recordo cap) ho va refusar i li va tornar a donar l’alcaldia a Ferran Bel. Segurament els analistes ho veuran com una reafirmació de la nova majoria que governava Catalunya (CDC i ERC –és l’explicació més lògica), però l’actitud de Monclús de refusar l’alcaldia, des del meu punt de vista, va ser un acte de servilisme i covardia cap a una persona que havia anat guanyant pes polític dintre i fora del seu partit.

Adéu-siau Sr. Ferran Bel!

Benvinguda Sra. Soraya Roigé! 

dissabte, 2 de desembre del 2017

ART DE YASMINA REZA

Poques vegades podem gaudir a Amposta de la presència de tres actors com la copa d’un pi com són Pere Arquillué (la Riera), Francesc Orella (Merlí) i Lluís Villanueva (Plats bruts) Tot tres van representar l’obra Art de Yasmina Reza dirigits per Miquel Gorriz.
Art és una comèdia surrealista que manté en tot moment l’espectador pendent de l’escenari seguint amb la vista els moviments del s tres actors molt coneguts de l’escena catalana, sobre tot per les sèries que han protagonitzat a TV3.
Però què és realment Art? Jo ho tinc molt clar, una al·legat de l’independentisme! I com arribo a aquesta conclusió? Molt fàcil. Fa temps que dic que les independentistes en general si només volen veure blanc, només veuran blanc.
El veritable protagonista de l’obra és un quadre blanc d’un artista molt cotitzat (de fet el quadre costa 200.000€) Però quan dic blanc, vull dir blanc... Tot i que s’hi te’l mires bé, es poden veure unes fines traces de color... Blanc!
A part d’això fixeu-vos amb els cognoms dels actors: Arquillué, Orella i Villanueva.
Villanueva, l’únic cognom que en principi sembla no tenir el seu origen a Catalunya, és l’únic que percep algun matís més... Representa els Comuns que tot i que estan a favor del dret a decidir, no veuen en la independència l’única sortida política.
Orella és qui més clar ho té: és blanc i prou, tot i que també diu que és una merda... Seria la representació del PDeCAT o potser d’ERC) Quan diu això és perquè alguna cosa l’ha emprenyat. Potser de com ha acabat (de moment) el procés: uns a la presó, altres a l’exili i els que no estan ni a un lloc ni a l’altre passejant-se amb un llacet groc com a mostra de solidaritat amb els presos.   
I finalment Arquillué, que representaria el PSC per la inseguretat que mostra durant tota l’obra.

Potser alguns dels espectadors que van gaudir de l’obra (perquè segur que ho van fer) durant tota l’estona van veure un quadre groc. Estan en tot el seu dret. Si ell ara mateix veuen la realitat de color groc serà perquè per a ells és de color groc i punt... Per a què donar-li més voltes. 

dissabte, 18 de novembre del 2017

CATALUNYA ESTÀ TOCANT FONS

Les Rambles de Barcelona. 
Econòmicament parlant, Catalunya està tocant fons.
Cada dia els mitjans de comunicació espanyolistes (A3, la Sexta...) i fins i tot els d’aquí que estan en contra de que Catalunya sigui independent (El Periódico, la Vanguardia...) ens donen les notícies econòmiques negatives. Primer van començar les grans empreses a canviar el seu domicili social. Tranquils ens van dir els nostres governants, no passa res... Més tard el domicili fiscal, aquell en el que es tributa al fisc. Segons algunes informacions perilla la seu de l’Agència Europea del Medicament que de Londres havia de venir a Catalunya. També s’ha dit (tot i que hi ha veus que ho neguen amb rotunditat que el Mobile World Congress podria deixar-se de organitzar a Barcelona. També han baixat les reserves hoteleres de Barcelona i paral·lelament l’ocupació de les mateixes. Heu vist que bé! Fa uns mesos els barcelonins posaven el turisme com un dels principals problemes de la ciutat, ara, pel que sembla, el problema està en vies de solució. Les vendes del comerç minorista han baixar un 30%, segurament per la baixada del turisme. Els espanyols boicotegen els productes catalans. Si fa uns anys va ser el cava, ara sembla que s’ha generalitzat més.
Però encara hi ha una notícia molt més alarmant i de la que informava ahir Antena 3: També han baixat els ingressos de les escorts!
Què és una escort? Us he de reconèixer que jo no sabia qui eren, però dintre del context de la informació ho vaig comprendre perfectament: les putes de luxe. Tot i que la Muy Interesante ens aclareix que aquestes senyores que solen acompanyar els executius durant els congressos, reunions, festes, etc. poden oferir sexe o no...  Cal aclarir també que cada vegada hi ha més homes al sector que ofereixen els mateixos serveis.
La que va entrevistar ahir A3 estava visiblement consternada davant la possibilitat de que, finalment, Barcelona ja no sigui la seu del Mobile World Congress.

-Abans ens contractaven per un parell d’hores i ara el temps s’ha reduït a la meitat; ni en els pitjors temps de la passada crisi econòmica havia baixat tant la feia –reconeixia l’escort-.

De veritat, no sé on anirem a parar. Caldrà buscar una solució ràpida i eficaç. Recordo que fa uns anys a Tarragona atracaven portaavions de la marina Nord-americana i ho feien allí perquè el de Barcelona no tenia el calat suficient. Potser a hores d’ara el problema ja s’ha solucionat perquè els creuers que hi atraquen també tenen unes dimensions considerables.

Per tant, per a pal·liar el problema, no us semblaria raonable que deixen atracar els portaavions? Potser els mariners no anirien amb escorts, però segur que farien ús de les professionals del sexe de tarifes molt més reduïdes.  

diumenge, 27 d’agost del 2017

AMPOSTA: COTXE ACCIDENTAT I ABANDONAT

Al parc que hi ha al darrere del col·legi Miquel Granell, aquest matí hi ha via un Mini Cooper que, pel que sembla havia tingut un accident (a la part davantera s'hi podia veure una bona topada) i que ha estat abandonat. 
Ignoro si hi ha hagut víctimes.  



dijous, 22 de juny del 2017

SIRGAR CONTRACORRENT

L’amic Mario Pons va escriure la setmana passada al seu compte de Facebook que, un any més, l’Ajuntament de l’Ampolla, el seu poble, no ha contractat el seu conjunt musical, los Sirgadors per a les festes majors de Sant Joan.
Des de la seva independència del municipi del Perellól’Ampolla ha tingut 2 alcaldes: Francesc (Paco) Sancho, primer com independent i després de CiU (*) Francesc (Paco) Arasa, també de CiU, però amb passat socialista (tot i que li agradaria esborrar-ho del seu currículum) i fidel entusiasta del primer... O sigui, abans de prendre una decisió, li consulta.
Mentre Mario Pons va destacar com activista en la seva defensa del territori assistint a les manifestacions, assemblees, etc, però també com a realitzador dels documentals Aigua, font de vida i el censurat Contracorriente, la carrera de Sancho va transcórrer en direcció oposada, però a la vegada millor remunerada... Bastant millor remunerada!  
Davant l’aixecament del poble ebrenc contra l’amenaça que significava el Pla Hidrològic Nacional, el darrer Govern del Molt Poc Honorable Jordi Pujol va crear una Delegació del Govern a les Terres de l’Ebre de la que depenien altres delegacions departamentals... I amb qui es va pensar per posar-lo al capdavant? Efectivament, amb l’alcalde de l’Ampolla Francesc Sancho. Des de la PDE es va considerar aquest càrrec de nova creació com un comissari polític al servei del centralisme barceloní en un intent de contrarestar la marea blava
El 12 de setembre de 2001 (en sondemà dels atemptats de Nova York), la PDE va tenir l’atreviment de fer una manifestació a casa de Francesc Sancho amb la gent que no havíem viatjat a Brussel·les on el dia abans també s’hi va fer una manifestació (tot i que uns pocs van repetir, el gruix de l’expedició encara no havia arribat) Com a cloenda de l’acte, un grup de joves de la PDE van efectuar la dansa de la gallina, en clara al·lusió a un amic del primer edil municipal. Amb aquests precedents és lògic que les relacions entre Francesc Sancho i la PDE no fossin bones o dit d’una altra manera (com diria Rajoy): fossin dolentes.  
Per tant, Mario Pons, com a membre de l’Assemblea Local de PDE d’Ampolla no estava ben vist per l’establishment local, com tampoc ho érem els membres de les diferents assemblees locals pels respectius governs territorials amb alcaldes i càrrecs de CiU. Tot i el pas del temps i els canvis produïts i en una bona part dels casos, les ferides obertes encara no s’han tancat i allà on s’hi van prendre represàlies i on continua governant CiU o del PDeCAT, encara se’n prenen.
Per als convergents ampolleros, Mario Pons va sirgar contracorrent, mentre a d’altres pobles de les Terres de l’Ebre hi nedàvem (contracorrent)... Ens haurien volgut submisos , però en ens vam rebel·lar i vam acabar guanyant la batalla de l’aigua.
Però tal com he dit més amunt, encara hi ha qui està pagant les conseqüències d’aquella època.
Tot i que no sóc de donar consells (qui sóc jo per a fer-ho), amic Mario te’n vaig a donar una parell. El primer que has de fer és demanar perdó als Paco’s i dir-los que en aquesta vida t’has equivocat moltes vegades i després proposar-li a Francesc Sancho de fer-li un documental sobre al seva vida. Penso que Raça ampollera seria un bon títol.  

(*) Francesc Sancho i Serena, rapitenc i metge de professió, va començar militant a un partit comunista (no sabria dir quin) i després d’un brevíssim pas pel PSC (això me van dir), va ser elegit primer alcalde de l’Ampolla com independent fins que va recalar a les files de CDC, un partit on sé solia fer carrera i ve-t’ho aquí que ne va fer: Delegat del Govern durant els anys del moviment antitransvasament, president del Consorci d’Aigües de Tarragona, president del CEPIDE, diputat al Parlament, responsable de Secretaria de Participació Social i Local en Salut... I per suposat alcalde fins a que se’n va cansar... Llavors va heretar l’alcaldia el seu més fervent seguidor: Paco Arasa.

SI TENIU CURIOSITAT SOBRE ALGUNS POLÍTICS QUE VAN OCUPAR CÀRRECS A LA SANITAT CATALANA, NO DEIXEU D'ENTRAR:

dimecres, 3 de maig del 2017

COMPASSIÓ ME FAN...

Jordi Pujol Ferrusola (Júnior per als més íntims) li va dir al jutge de l’Audiència Nacional que té problemes per arribar a final de mes... Pobre Júnior! (Perdoneu-me la confiança, però com que surt dia sí dia també als mitjans de comunicació,ja hem congeniat) Quina pena me dóna! Hi ha alguna cosa més trista que no poder arribar a final de mes? Bé sí, alguna: la mort, les malalties, haver de dormir al carrer... Unes quantes... Però no arribar a final de mes també és molt trist... I sinó que ens ho haguessin preguntat a la meva família només fa uns anys, quan teníem al nostre fill menut estudiant a Barcelona, sense beques i amb el sou nostre rebaixat per ser els culpables de la crisi econòmica (treballadors públics) Però mentrestant, mentre els treballadors públics maquinàvem per a crear una crisi global sense precedents, n’hi havia d’altres que s’estaven creant un pla de jubilació per al dia de demà que tot pot arribar a fer falta...
De fet era molt senzill. Només calia ocupar un càrrec públic o, com el cas de Júnior i la resta del clan Pujol, tenir contactes i son pare, el Molt Poc Honorable, durant els 23 anys que va governar ne va establir molts... I a part de molts, bons! Perquè no és el mateix tenir molts amics, que tenir-ne pocs però bons.
Sempre recordaré una vegada (ja fa molts anys) quan un amic que ja és nonagenari me va dir:

-Jo voto al PP, perquè si no ens donen els que tenen, qui ens ho donarà?

El meu amic tenia els conceptes equivocats: Els qui tenen no te’n donen, te’n prenen...      
Si te poses a pensar tot el que va passar abans de la crisi, durant la crisi i després de la crisi, té donen ganes de començar a córrer i no para fins que estiguis ben lluny i no te puguin trobar la colla de lladres que hi van haver i que, de ben segur, encara hi ha en aquest país.
Quantes vegades heu escoltat que vivíem per sobre de les nostres possibilitats? Moltes, a què sí? I potser fins i tot us ho vàreu creure... Però quan finalment es va saber que mentre ens retallaven en sanitat, educació, transports, cultura, sous i pensions, etc., mentre ells robaven a mans plenes i s’emportaven els diners a Suïssa, Andorra o ves a saber a quin paradís fiscal a través de no sé quina societat opaca, no me direu que no vàreu soltar més d’un renec i us vàreu recordar de les seves mares (que ens alguns casos potser sí que tenien culpa)
Dir al jutge que sé té dificultats per arribar a final de més és, senzillament, burlar-se de dels treballadors i la resta de la gent humil. O sinó, pregunteu a aquelles famílies que encara tenen a tots els membres desocupats i que han de passar amb una mica més de 400€ al mes, com s’ho fan... Com arriben a final de mes.
Malgrat tot entenc a Júnior. A mi també me passaria. Quan l’any 1979 vaig entrar a treballar al del Peno (Juan Chaler SA) de Vinaròs, recordo haver-li escoltat a un company més d’una vegada: Si no ets capaç de gastar-te 80 milions de pessetes al dia, no diguis que ets ric... No li vaig preguntar mai perquè 80 i no 100 o 50...
De vegades, en la intimitat, quan deixes volar els teus pensaments, pensava: Podria arribar a gastar 80 milions de pessetes en un dia i durant molts de dies? És difícil, però finalment arribava a la conclusió de que sí, de que es pot arribar a gastar. Cada dia té podries comprar un cotxe de gama alta, un xalet a la platja i al dia següent a la muntanya, un iot, un helicòpter... És igual que en tinguis un, dos o tres, si cal els hi regales als teus amics o els hi vens a bon preu...
Què, sinó ens va enganyar, és el que li va passar a Júnior, quan els seus amics li venien cotxes de gama alta a bon preu i d’aquí que tingués el garatge ple. I, es clar, si tu té pots permetre comprar tot allò que t’agrada (vaig a donar-me un capritx) durant un període perllongat de temps, quan finalment el jutge t’ha embargat tots els teus comptes i ja no pots evadir més diners a l’estranger, què fas? Com t’ho montes? Has de passar la vergonya d’anar a Càritas a buscar menjar i roba? A què no? Per tant, és comprensible que no pugui arribar a final de mes...
M’enteneu, veritat?

dijous, 23 de març del 2017

VINO, GUITARRA Y UNA CANCIÓN...

Els que sou de la meva generació segur que recordareu la cançó del grup ampostí Los Sherpas Vino, guitarra y una canción. Jo me’n recordo perfectament ja que era una de les que més sonava l’any en el que vam ser quintos. Tan és així que va ser un dels conjunts que vam contractar juntament amb el planer E1J4.
Per tant, quan algú com el ministre holandés i president de l’Eurogrup, de nom impronunciable, Dijsselbloem, digui  en referència als països del Sud que tot ens ho gastem amb copes i dones, tampoc cal que posem el crit al cel, al menys que hi hagi algú que tingui la pell tan fina i no li agradi escoltar les veritats.
El caràcter de la gent ve determinat en gran part per la climatologia. Als països càlids, als que plou poc, és lògic que a la gent els agradi sortir de casa i gaudir del bon temps. En canvi quan la climatologia és adversa, la gent se queda a casa en detriment de les relacions socials. No obstant, hi ha excepcions. A qui no li ve la imatge d’un pub anglès ple de gent bevent i xalant? Ah! Què aviat la Gran Bretanya ja no formarà part d’Europa? I això té algun significat especial quan parlem d’europeus del nord i del Sud?
Debatre sobre qui són més treballadors ho trobo, senzillament una bajanada... Com diria un castellà: en todas partes cuecen habas...
Només cal fixar-nos una mica quan arriba l’estiu. L’èxode dels ciutadans den Nord cap a les terres càlides del Sud és molt gran. I Espanya és, sense cap mena de dubte, un dels seus destins preferits. I què venen buscant? Precisament el que està predicant l’holandès de nom impronunciable...  
Vehicles de tota mena amb els distintiu d’Holanda (NL) se’n veuen molts. El país té uns 17 milions d’habitants, més o menys la tercera part d’Espanya, amb un territori molt més petit. La sensació d’opressió deu de ser molt gran i, entre unes coses i d’altres, no és estrany que, ni que sigui per uns dies, volen sortir del país. Més d’una vegada m’he preguntat qui deu de quedar a Holanda a l’estiu...
I si voleu, parlem de bordells. L’any 2010 va obrir a la Jonquera (comarca de l’Alt Empordà) el bordell més gran d’Europa. I per què a la Jonquera? Per què la zona té una gran densitat d’habitants? No. Per què és una destinació turística de primer orde? Tampoc... Així per què? Senzillament perquè és una població que està molt prop de França i, per tant d’Europa. Pregunteu sinó als seus habitants quines matrícules de cotxe predominen...
Per tant Espanya ofereix el que demanden els europeus: dones, alcohol, bona gastronomia i tot amb preus assequibles. Penseu que als països del Nord d’Europa la vida és molt més cara i, per tant, aquí els hi sembla tot més barat.
El ministre holandès de nom impronunciable es va negar dimarts a demanar disculpes. Ni falta que ens fa... Té tota la raó i quan un la té, la té i prou. Ara bé, m’agradaria saber quantes vegades ha vingut ell a Espanya buscant dones i alcohol... O algú molt proper a ell, perquè si s’ho coneix tan bé, deu de ser perquè ho ha experimentat o li ha explicat algú...
Per cert, a la Jonquera el deuen de conèixer? (Que consti que només pregunto...)    

dimecres, 22 de febrer del 2017

LA TRUCADA TELEFÒNICA

El Jueves. 
Ring, ring, ring (bé, així era abans, ara ves a saber quina melodia té)

-Buenos días... Póngame con el Fiscal General...

-De parte de quién..?

-De parte de Felipe VI, Rey de España...

-Le pongo con él, Majestad...

...

-Dígame Majestad... Siempre a sus órdenes Majestad...

-Mira José Manuel… Tengo un problemilla…Mejor dicho, tengo a una hermana (no le digo su nombre por motivo de confidencialidad) que tiene un problemilla con la Justicia… Le solicitan que pague unos 200.000 €… A ver si le puede salir a devolver, como cuando hace la Declaración de la Renta…

-Esto está hecho Majestad… ¿Alguna cosa más?

-No me hables de Mas, no me hables de Mas, el secesionista catalán que últimamente me tiene frito…

-No Majestad, no le hablo de Mas… Le digo que si precisa alguna cosa más…

-A bueno, mira sí, ya puestos… Es que el marido de mi hermana, del que tampoco quiero decir el nombre… En este caso no por confidencialidad, sino porque quiero olvidarme de él lo antes posible… El cabronazo aquel, con los bien que jugaba a balonmano… También tiene un problema… Un fiscal de Mallorca me lo quiere enchiquerar…  Y mira, no es que no lo tenga merecido por ladrón, es que mi hermana está muy enamorada de él, ¿sabe…?  Y me llama cada día diciéndome que no puede vivir sin él… Yo le digo que se busque a otro, que en los tiempos que corren está de moda… Yo mismo me casé con una divorciada… Además, tenemos un buen precedente con mi padre ¿no? Como té iba diciendo, a mi cuñado le han caído 6 años de cárcel… Lo que no está mal ya que le pedían 19… Como té decía… A mi hermana todavía le sigue pareciendo mucho tiempo y me ha dicho: Felipe: Tú que eres el Rey de todas las Españas… ¿No podrías hablar con alguien y darle las órdenes oportunas para que mi marido el exduque Empalmado no tenga que entrar en prisión? Que conste que a mí me da igual ¿eh…? Repito que es por mi hermana… ¡Qué pesadita que está con este tema…! Se me pone a llorar… Me recuerda a la otra hermana que tengo el día que yo entraba con la bandera nacional, la que nos une a todos los españoles al estadio Olímpico de Monju… Monju… ¡De Barcelona! Y ella soltando aquellos lagrimones… ¡Parecía que se hubiese roto una pierna!

-Esto Majestad no es un problemilla… Es un problemón… Esto depende de Horrach… Un fiscal muy intransigente que un día mandamos a Mallorca para quitárnoslo de encima…  ¿Quién le mandaba a su cuñado ir a hacer negocios precisamente a Mallorca…? ¡Con lo grandes que son las Españas! Hablaré con Horrach y le explicaré esta conversación… A ver si lo convenzo…


Ring, ring, ring…

-Horrach, cabronazo… Que me ha llamado el Rey de todas las Españas hecho una fiera y me ha ordenado que te retractes, que donde dijiste que su cuñado el exduque Empalmado debía entrar en la cárcel, ahora digas que no, que pagando una fianza ya es suficiente… ¡Ah! Y si, casualmente, es la misma cantidad que le han de devolver a su mujer, mucho mejor… Así nos ahorramos trámites… No sea que lleguen las vacaciones de Semana Santa y todavía estemos igual… Y pobre de ti que no acates la orden… Esta vez te mandaremos a Canarias… ¿Qué digo a Canarias…? A Cuba… Que por lo visto hay allí unos cubanos que quieren volver a ser españoles…

dimarts, 21 de febrer del 2017

LA QUARTA VIA

El passat divendres Arturo Mas va dir que hi ha una tercera via entre l’independentisme i la situació actual... La notícia potser no ha tingut la repercussió mediàtica que mereixia una notícia, però si que ha sortit per algun mitjà informatiu com per exemple el Periódico de Catalunya.
I per què ha tingut tan poc ressò? Perquè no interessa a les principals organitzacions independentistes de Catalunya, així com els mitjans que els hi donen suport. Així de clar i així de català.
Sorprenent? Si ha sorprès a algú, no ho entenc... Potser als més joves, aquells que no coneixen a Mas en tota la seva dimensió... Però aquells que ja tenim canes al cap i la barba, notícies com aquesta no ens haurien de sorprendre gens ni mica.
Mas vol ser... Què vol ser? És igual el que sigui: president de la República Catalana, de la Generalitat o de la comunitat de propietaris on viu (tot i que dubto molt que visqui a un pis) L’important per a Mas és ser. Pintar alguna cosa. I a poder ser tenir cotxe oficial, xofer i tota la parafernàlia que implica ostentar un càrrec important.
Vull dir amb això que Mas és un polític camaleònic, que sap adaptar-se a les circumstàncies de cada moment. La prova més contundent és la que s va viure aquell 11 de setembre de 2012. En un dia, un sol dia, Mas va viure la mutació més gran que sé li recorda a un polític: de pactar amb el PP per a poder tornar a ser President de la Generalitat a convertir-se amb el primer independentista per mirar de conservar el seu status.
Però el millor de tot és que va aconseguir arrastrar a una gran part de militants i simpatitzants de CiU. Sí, sí, de CiU, no només de Convergència, sinó també d’Unió... De sobte, gent que ni coneixien el significat de la paraula independència van abraçar la fe i van començar a defensar la necessària desconnexió d’Espanya. La que ens roba, la que ens priva de llibertats, la insolidària... L’origen de tots els mals de Catalunya! I no dic que no sigui així, només dic que l’evolució va ser massa ràpida per a ser creïble (al menys per a mi)
Mas va néixer políticament dintre de Convergència. De funcionari de la Generalitat va passar a ocupar càrrecs de responsabilitat. Apadrinat per Jordi Pujol, poc a poc va anar escalant posicions fins arribar a Conseller en Cap amb Pujol encara de President.
Finalment Mas va ser ungit per Pujol després de deixar diversos cadàvers polítics pel camí. Però Mas no va poder ser president tot i guanyar les eleccions davant Pasqual Maragall primer i Montilla més tard.
La seva vocació de servir Catalunya era tan gran que el va portar a la Moncloa en temps de Zapatero per a oferir-li el cap de l’Estatut d’Autonomia que havia promogut Maragall a canvi de que aquest li ordenés a Montilla deixar-li via lliure per arribar al Palau de la Generalitat. Però Montilla li va dir a Zapatero que nastis de plastis i va aconseguir reeditar un segon govern Tripartit deixant CiU per segona vegada a l’oposició. Només el desgast generalitzat del socialisme engolit per la bombolla immobiliària i la crisi econòmica que va arribar des de fora, va permetre a Mas pactar amb l’Alícia Sánchez Camacho per a poder ocupar així l’objecte dels seus desitjos: el tron de la Generalitat.
Si has estat observador, amic meu, potser te’n hauràs adonat que he titulat el meu comentari d’avui com la Quarta via i, en canvi, he començat parlant de la tercera via de Mas... No ha estat un error.
A Mas li és ben bé igual una tercera via, una quarta o una cinquena... Mentre pugui tornar al poder, qualsevol tren que surti i que tingui com a destinació la plaça Sant Jaume li va bé. 

dijous, 9 de febrer del 2017

GRANS ESTADISTES DE LA HISTÒRIA RECENT

Un estadista és per definició un home d’estat, es a dir, un dirigent que ha marcat que ha escrit una pàgina brillant de la història del seu país. Però no tothom ho aconsegueix, tot i que alguns ho intenten. Altres governants només arriben a la condició de megalòmans, es a dir, es creuen ser més importants del que realment són.
Afortunadament Espanya està plena de grans estadistes. Aquí sempre hem tingut uns excel·lents governants. Recordeu-vos per exemple de José María Aznar que va relacionar-se amb George Bush i Toni Blair, altres grans estadistes de la seva època en aquella famosa foto de les illes Açores. Però sinó en teniu prou, recordeu-vos d’aquella altra foto on sortien Aznar i Bush fumant-se un cigar i on Aznar tenia els peus damunt de la taula. Quin gran posat! Quina exhibició de poder...! I si amb això no en teniu prou, recordeu que els Estats Units van estar a punt de reconèixer-li els mèrits amb al concessió de la medalla d’Or del Congrés... Llàstima que al final no va poder ser... No es va merèixer una desconsideració tan gran... Però que s’han cregut els americans!!
I Rajoy no podia ser menys. Tot i que per a ser protagonista de la història en tenia prou amb les seves polítiques de retallades als ciutadans i ajuts a la banca, vol estar a l’alçada del seu mentor i relacionar-se amb el gran mandatari actual que també va camí de ser un gran estadista: Donald Trump.
 S’ha de tenir una gran capacitat de síntesi per a parlar d’economia, de política exterior, de la OTAN, de les bases militars americanes en territori espanyol, del mur de Mèxic, i el que és més important: l’oferiment de Rajoy per a ser el seu interlocutor amb els països de Llatinoamèrica, Nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà. I tot això amb traductor... I amb només 15 minuts, 5 menys del que estava previst inicialment, tot i que no sé sap el motiu... Igual Trump es va posar nerviós i davant d’allò de Los españoles somos muy españoles y mucho españoles, Trump li va contestar: America first! (Amèrica primer!) I va donar per acabada la trucada telefònica com aquell que dóna un cop de porta.
Només donar-se a conèixer el comunicat de la Moncloa, a Rajoy li van ploure les crítiques... Sobre tot la de voler ser l’interlocutor amb mig món... Entre d’altres li van contestar Evo Morales, el president de Bolívia i Carles Puigdemont, el de Catalunya.
Puigdemont li va dir que com volia ser l’interlocutor amb les països iberoamericans, nordafricans i del Pròxim Orient sinó és capaç de dialogar amb els representants de Catalunya... En aquest cas al President de la Generalitat no li falta raó...
Com a ciutadà d’aquest país, el que no puc arribar a comprendre com sé li pot fer la pilota a un personatge com a Donald Trump que representa tot el contrari de la forma de pensar (vull creure) de una gran majoria de ciutadans d’aquest país.
Està clar que Rajoy està molt més proper, ideològicament parlant, de Trump que d’Obama, però encara així, és increïble que es vulgui fer d’escolanet d’un ser tan detestable com el president americà que tal com s’està veient dia darrere dia menysprea a tots aquells que no pensen com ell i, en alguns casos, només per la seva condició de gènere, raça, creences religioses u orientació sexual: dones, periodistes i mitjans de comunicació, magistrats i jutges, rivals polítics, etc.
Al llarg de la vida d’una persona s’ha d’escollir moltes vegades. Algunes vegades ho fas amb encert i d’altres t’equivoques estrepitosament. Rajoy es caracteritza per mullar-se poc i per a una vegada que ho fa, des del meu punt de vista, la caga... (perdó per l’expressió, però no n’he trobat cap de més adequada)