Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris territori. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris territori. Mostrar tots els missatges

diumenge, 7 de maig del 2023

EL MESTRE I EL DEIXEBLE POC AVANTATJAT

La història sempre ens ha parlat de mestres i deixebles. El mestre és el savi, el que ensenya i el deixeble és l’alumne que n’aprèn (o mira de fer-ho). També és cert que pocs han estat els alumnes que han avantatjat els seus mestres, però se’n donen casos. A Amposta tenim el mestre Joan Maria Roig que va ser alcalde des de 1987 a 2007 i que mai va perdre unes eleccions i el deixeble Manel Ferré que va ser alcalde des de 2007 a 2015 i que va perdre les eleccions d’aquell any venint d’una majoria absoluta... És el cas típic de l’alumne poc avantatjat i que no ha estat capaç de superar el seu mestre. Avui us parlaré d’aquests dos personatges que van marcar una època a Amposta: la dels 28 anys de governs de CiU. Us parlaré en passat però amb la vista fixada en les properes eleccions del dia 28. Per poder predir el futur sovint hem de mirar cap enrere per analitzar el passat i veure d’on venim. Començaré, com no, pel mestre Joan Maria Roig i un vídeo que circula per les xarxes socials on surt donant suport al candidat a l’alcaldia Manel Ferré. Si he de valorar el contingut del vídeo en una sola paraula ho tinc molt fàcil: ‘patètic!’ Però ho he d’argumentar, no puc desqualificar-lo sense explicar i opinar sobre el seu contingut. El vídeo comença amb Roig passejant per l’avinguda de la Ràpita d’Amposta. Va sol i de tant en tant aixeca el braç com si saludés a d’altres vianants. Les imatges i el so del vídeo es van enregistrar per separat. Del seu contingut en vull destacar unes quantes frases: -He dedicat un part important de la meva vida a la política... 30 anys... Amb molts d’encerts i algun altre error... Però sempre en una vocació clara de treballar per la meva gent... La gent d’Amposta i del territori... I pel país... Per la seva gent, sí. La seva gent eren aquells que els votaven i adulaven, però no per la resta de ciutadanes i ciutadans d’Amposta a qui ens consideraven enemics i mal ampostins pel fet de no pensar con ells i criticar-los-hi la forma sectària de governar. Vaig coincidir amb Roig a l’ajuntament en la seva darrera legislatura i recordo que sempre treia pit de que treballava pel poble; però mirava més pels seus propis interessos i els del seu partit (CDC) que no pels seus conciutadans. En canvi és fals que treballes pel territori. ‘Mai ho va fer!’ La seva animadversió cap a Tortosa li servia d’excusa perfecta precisament per a renunciar a treballar conjuntament amb la resta del territori. Un bon exemple el tenim en l’oposició frontal a la Plataforma en Defensa de l’Ebre seguint les directrius que li marcaven Pujol i companyia des de Barcelona. -Es pot fer una Amposta líder, una Amposta ambiciosa, una Amposta capital del territori que ara no ho és... Manel Ferré tornarà a fer que Amposta sigui capital. Aquest discurs em sona a ‘vell, caducat i ranci’... Precisament l’eslògan d’Amposta capital el va fer servir Roig per a discutir-li la capitalitat territorial a Tortosa en un temps en que tenia com alcalde a Joan Sabaté (PSC) i era capdavantera en la lluita per la defensa de l’Ebre que era la lluita per la supervivència del territori. Estic parlant del 2003! És o no un discurs vell i caducat? El mestre Roig i l’alumne Ferré no representen el passat d’Amposta, no... Desgraciadament representen el pitjor passat d’Amposta i ara, el segon, amb el recolzament del primer pretén tornar a ser-ne l’alcalde. Com alcalde Ferré mai va superar a Roig i mira que va tenir temps per poder aprendre’n ja que va ser al seu costat durant 20 anys i em temo que si ho tornés a ser no ho faria millor. Com ja vaig dir en un escrit anterior: ‘mai segones parts han sigut bones’.

dijous, 10 de febrer del 2022

DIVERGÈNCIES A L’EBRE

El poble que no camina unit, no avança... Però es lamenta constantment! Això és que ens ha passat històricament a l’Ebre. Una de les poques vegades que em anat units va ser durant la lluita contra el transvasament del riu i la vam guanyar. Però quan s’ha parlar de fer l’A-7 (l’autopista de l’interior), de la manca de comunicacions ferroviàries amb poques parades de trens, però sobre tot del nou hospital territorial de referència, cada partit es mou pels seus propis interessos deixant de costat l’interès col•lectiu de la ciutadania. La darrera mostra del que estic parlant la va donar l’Ajuntament de la Ràpita ( ja és nom oficial) en el darrer ple del mes de gener en rebutjar un nou hospital de referència al territori. Però l’Ajuntament de la Ràpita governat per ERC no ha estat l’únic que ha rebutjat la construcció d’un nou hospital. Fa uns mesos l’Ajuntament de Tortosa també va tombar una moció presentada per la majoria de col•legis professionals amb seu a les Terres de l’Ebre. El Col•legi Oficial de Metges de Tarragona, així com el col•lectiu en defensa de la Sanitat Pública com és la Marea Blanca també reclamen el nou hospital territorial. Però si els partits que ara com ara governen la Generalitat de Catalunya no li donen suport, és impossible que el projecte acabarà veient la llum. Segons aquest partits (ERC i JuntsxCat) millor seguir fent pedaços al Verge de la Cinta...

dijous, 23 de setembre del 2021

LA FRAGILITAT DE LES NOSTRES CARRETERES

El passar dilluns dia 20 de setembre tornàvem a cap casa havent fet parada a Roda de Berà. Com que per allí passa la carretera nacional N-340 que a poca distància connecta amb l’autovia l’A-7, vam descartar l’autopista AP-7 i vam anar per la primera. Però com és sabut, després de l’Hospitalet de l’Infant, l’autovia es torna a convertir amb la nacional. Per tant, en arribar a aquell punt la nostra intenció era tornar a l’autopista precisament a l’entrada de l’Hospitalet de l’Infant. No ho vam poder fer... Només sortir de l’autovia ens vam trobar amb un operari de no sé què (ni tant sols un mosso de trànsit) que ens indicava que havíem de continuar d’on veníem... De fet molts de cotxes i camions ja estaven sortint i la gran majoria continuava en direcció Sud per l’autovia. El problema, com ja he dit, és que a uns pocs quilòmetres més enllà l’autovia A-7 deixa de ser-ho per a reconvertir-se en la nacional N-340. Abans d’arribar a aquell punt, el carril dret de l’autovia és per als cotxes que van en direcció Móra d’Ebre i el de l’esquerra continua cap al Sud creuant les comarques del Baix Ebre i el Montsià. Però alguns cotxes en lloc de circular pel carril de l’esquerra continuaven per la dreta fins la separació definitiva i allí s’anaven incorporant al de l’esquerra convertint-ho en un coll de botella que provocava retencions. La cua de cotxes, camions i altres vehicles arribava fins l’Ametlla de Mar on, aquells qui ho volien (que era una immensa majoria) tornaven a incorporar-se a l’autopista. No va ser el nostre cas ja que com ja quedaven pocs quilòmetres vam decidir continuar per la nacional fins arribar a Amposta. Vam intuir que alguna cosa greu havia passat. Així que vam posar la ràdio i des del Servei Català de Trànsit a través de Catalunya Informació s’informava que estava tallada l’AP-7 en direcció Sud i en direcció Nord només estava habilitat un carril (recordo que només n’hi ha dos) per un accident entre dos camions. L’accident havia passat abans de les 3 de la tarda i eren sobre 2/4 de 5... Unes dues hores amb greus problemes circulatoris i no sé quant de temps més va haver de durar ja que treure dos camions de l’autopista requereix el seu temps. Després de 240 talls de l’N-340, el moviment veïnal Prou! AP-7 gratuïta ja! va aconseguir el seu propòsit principal: la gratuïtat de l’autopista. L’alliberament dels peatges va ser en dues fases: des de l’1 de gener de 2020 fins l’Hospitalet de l’Infant i a partir de l’1 de setembre de 2021 fins a França. El moviment veïnal va néixer arran d’una sèrie continuada d’accidents a l’N-340 amb el resultat de diverses morts. Però a part de l’objectiu principal que era la gratuïtat de l’autopista també es reivindicava una nacional més segura amb bons accessos als pobles per on passava i s’oposava a rotondes que es van acabar construint al tram ebrenc. També es demanava la construcció d’un tercer carril a l’autopista, etc. etc. Evidentment el tercer carril no s’ha construït i amb la gratuïtat de tota l’AP-7, el volum de transit s’ha incrementat considerablement provocant freqüents embussos sobre tot pels voltants de Barcelona i quan es produeixen accidents, la qual cosa no és cap fet excepcional. De fet, els proscrits camions als quals es va obligar a circular per l’autopista, ara els diumenges, en determinats trams se’ls fa fora per a alleugerar-ne la densitat circulatòria. L’accident de dilluns no ha fet sinó evidenciar la fragilitat de les carreteres que passen pel nostre territori. Quan les dues vies principals (recordo que l’autovia A-7 i l’N-340 son dos trams complementaris) pateixen algun col•lapse, se’n ressent tot el territori la qual cosa demostra una vegada més les greus mancances de tot tipus (sanitàries, viàries, ferroviàries, industrials...) que pateix una dels territoris més oblidats i abandonats pels diferents governs, tant el de l’Estat com el de Catalunya.