Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ultres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ultres. Mostrar tots els missatges

dijous, 6 de març del 2014

CENTRISTES DE ‘PACOTILLA’




Des de que Adolfo Suárez va ocupar el centre polític d’aquest país amb la Unió del Centre Democràtic (la UCD), es va convertir en l’espai desitjats per la majoria del partits. Fins llavors només havien existit les esquerres i les dretes, però era impensable que al bell mig de tot plegat hi pogués haver-hi algú més.
Personalment sempre he pensat que ser de centre és no ser ni chicha ni limoná ja m’enteneu) I possiblement aquest ha estat un dels grans errors del PSOE ja que, mentre ha anat a la recerca dels vots més moderats s’ha deixat pel camí practicar veritables polítiques progressistes, sobre tot en el camp econòmic.
També els del PP s’han definit sovint com de centre. Ara bé, l’experiència em diu que a la boca sé li pot fer dir de tot, però una cosa ben diferent és que ho siguis en realitat. Crec recordar que hi ha un passatge de la Bíblia on Crist diu: Pels seus actes els coneixereu.
Si ens fixem amb les polítiques que està portant a terme el govern del PP (tampoc cal que ens fixem tant, ja que es s’aprecia molt clarament), ens en donarem ràpidament que de ser centristes, ho són de pacotilla.  
Si fem una mica de memòria, recordarem que després de la UCD, una vegada Suárez va estar apartat de la presidència, va durar molt poc. De fet el mateix Suárez va crear el Centre Democràtic i Social(CDS), però va tenir una vida molt exigua.
Després d’aquell invent amb gasosa, mai més a Espanya hi ha hagut un gran partit de centre, encara que, amb tota seguretat, n’hi hagi cap que es puguin definir com a tal. Per tant, tots els que havien estat càrrecs públics i orgànics, així com els milions de votants, per força van d’haver de buscar refugi a d’altres formacions.
Llavors va ser quan la majoria d’exministres i alts càrrecs franquistes que se’n havien anat amb Suárez, es van reubicar al seu espai natural: a l’Aliança Popular (AP) de Manuel Fraga Iribarne. Molts pocs, recordo el cas de Francisco Fernández Ordóñez, van passar a militar al PSOE.
Quan Fraga se’n va adonar que amb la seva AP no faria res, la va refundar en el Partit Popular (PP) i, segurament, el final d’aquesta història ja el teniu molt més fresc a la memòria.
Com he dit abans, el PP, per a desgràcia de la majoria dels ciutadans d’aquest país, no és un partit de centre, ni tant sols representen una dreta moderada. Diguem-ho clar i català, el PP, per la forma de ser i actuar d’una bona part dels seus dirigents, està molt ancorat cap l’extrema dreta, d’aquí que sembli que a Espanya hi hagin molt poca gent amb aquesta ideologia, però creieu-me, de haberlos, haylos... Però dintre del PP.
És evident l’enorme influència que exerceix l’Església Catòlica espanyola, una de les més ultraconservadores del món, en alguna de les polítiques del PP. El cas més evident és el de la reforma de la llei de l’avortament, una de les més retrògrades que existeixen. Aquesta llei representa un enorme retrocés en aquest aspecte ja que fins i tot la primera que es va aprovar després de la mort del dictador, era molt més permissiva.
Alguns dels antics dirigents del partit i que han anat perdent pistonada en els darrers temps, han creat Vox, un partit que, segurament, no enganyarà ningú. Alguns dels polítics que s’han transvasat del PP a Vox són l’Alejo Vidal-Quadras i Jaime Mayor Oreja, considerats representants de l’ala més dretana del PP.
Però a part d’aquests n’hi ha d’altres que, de moment, s’han quedat al partit perquè ocupen càrrecs importants, però que, en quan a sentiments dretans, res tenen que envejar als fugitius.    
Em refereixo a Alberto Ruiz-Gallardón i al propi Mariano Rajoy.
Mentre Alberto Ruiz-Gallardón havia de passar per les urnes per a ser elegit, mostrava un tarannà moderat. Recordo que gent del PP m’havien dit: Sóc del PP, però moderat, en la línia de Ruiz-Gallardón. Osti tu, menys mal! Si ell representa la moderació, què deuen de representar la majoria dels seus correligionaris?
Però el cas més nou i, a la vegada més cridaner, ha estat descobrir que Mariano Rajoy també és un extremista reprimit. Molts ens varem assabentar dimarts mentre escoltaven la intervenció de Rubalcaba durant el debat de l’Estat de la Nació. Corria l’any 1984, mentre Rajoy era President de la Diputació de Pontevedra, el diari el Faro de Vigo va publicar un article de l’ara President on parlava obertament de la diferència de castes des del moment de la concepció. Pura i clarament un pensament facciós.  
Per tant, ara, saben això, no ens poden estranyar les polítiques d’afavorir els rics, tan en educació, com en sanitat i serveis socials i fins i tot en la reforma dels impostos que va anunciar al Congrés amb bombo i platerets anirà en aquesta línia.