Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vi. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vi. Mostrar tots els missatges

dimecres, 25 de juliol del 2018

AL PA, PA I AL VI, VI (mai millor dit)

Panaderia de Tronchón.

Hi ha una dita que diu així: El vi usat i el pa canviat.
Segurament us ha passat moltes vegades que quan heu anat a algun lloc i heu anat a menjar al restaurant, a l’hora de provar el pa haureu exclamat:

-Quin pa més bo!

Potser cada vegada menys, perquè ara tot el pa és prefabricat i forners com els d’abans ja no ne queden.
No fa gaires dies, l’amic Juan Miguel Gas recordava els tres forns que hi van haver a la Galera quan érem menuts:  el dels germans Lluís i Julia, el de Juanitet i l’Encarnación i el del Sastre (José Maria) i la seva dona Teresa. Curiosament els germans Lluís i Julia i Juanitet eren de la mateixa família: Bailach. Un cognom que a la Galera està condemnat a desaparèixer.
Com deia, pa bo avui en dia és molt difícil trobar-ne. De vegades si vas a un poble menut on encara hi ha forn de llenya... I la veritat és que ho valores molt.
L’any passat al juliol vam anar a Galicia i allí el pa era excel·lent. Per cert, quan us parlin de barra gallega, ni cas. Ni és gallega ni res... 

Pa de Santiago de Compostel·la. 
Tenia un company de treball que de tant en tant va a Tronchón, un poble molt conegut pels seus formatges. Tant que fins i tot surten esmentats al Quijote. La primera vegada que hi va anar, en assabentar-se de que hi havia un forn de pa com els d’abans, els va trucar per a encarregar-los 30 barres de quilo... Com que no el coneixien van ser reticents i al final van quedar en 20. Cada vegada que va fa una comanda similar, després el fa a trossos i el fica al congelador.
En canvi amb el vi és diferent. Al provar-lo té pot agradar més o menys. Però jo sóc incapaç de saber pel seu gust si és bo i car o barat. Segurament només els paladars més privilegiats podran distingir entre diferents tipus de vins i apreciar els seus matisos. Però tot i així estic segur que mai sabran dir amb seguretat si aquell vi és més o menys car (o barat)
De vegades s’expliquen anècdotes de gent que van als restaurants i demanen una botella de gasosa o un sifó per a barrejar-la amb el vi. Si el vi és de qualitat, normalment se diu que és un sacrilegi i, segurament és així, però si els hi agrada d’aquesta manera, quin problema hi ha?
Ahir vaig llegir una notícia que me va acabar confirmant els que us estic dient: Venienampolles de vi de 19 euros per 1.900 euros.

Sembla ser que compraven botelles de vi i després les etiquetaven imitant marques de molta qualitat com ara Pingus, Flor de Pingus i Vega Sicilia Único.
Cal pensar que els consumidors, tot i que se devien de considerar experts, no ho eren tant quan els hi donaven gat per llebre i no ho sabien distingir.
Vull dir amb això que el nostre paladar, tot i que pugui ser exigent, a l’hora de la veritat no ho és tant com ens pensem i ens deixem anar més per l’etiquetatge de marques reconegudes i de prestigi i ens pensem que pel simple fet de comprar el producte és de millor qualitat quan en realitat és molt possible que no sigui així.  

divendres, 26 d’octubre del 2012

LES D.O. DELS VINS CATALANS I LES AUTONOMIES




En ple debat secessionista, hi ha qui pensa que l’estat de les autonomies va ser un error.
Bé errors n’hi van haver molts, possiblement més que encerts, però entre aquesta manera de pensar i els que creiem que Espanya està formada per diverses nacionalitats i la resta. Entre uns territoris i els altres, hi ha un abisme considerable.
Que consti que he meditat molt si dir nacionalitat o nació, però sóc dels que crec que cadascú és lliure d’adoptar al nom que vulgui i que no s’ha d’imposar res. Catalunya és una nació i el país basc segurament també, però deixem a la resta tranquil·les.
I ara em preguntareu: Què tenen que veure les denominacions d’origen (DO) amb les autonomies políticament parlant.
Qui sigui entès en vins sabrà que a Catalunya hi ha un fotimer de D.O. Les enumerem? Priorat, Terra Alta, Montsant, Penedès, Costers del Segre, Anoia, Tarragona, Empordà Costa Brava, Conca de Barberà, Pla de Bages (fins aquí 10 i me’n sabia sense consultar-ho 8 i a la Viquipèdia en manca una) Però encara n’hi ha una altra i aquí volia arribar. Quina? Catalunya. 

Per a què ens entenguem. Cada zona vitivinícola té la seva denominació d’origen, però com avui en dia tots els vins són de qualitat, com que hi ha territoris molt petits i que no poden tenir una D.O. pròpia, es va optar per agrupar-los sota la D.O. Catalunya. Per tant, un vi que porti aquesta denominació, a priori, potser de qualsevol zona del principat sempre que no pertanyi a una altra D.O.
Amb les autonomies s’hauria pogut fer el mateix. Catalunya, el País Basc i Galícia van voler des del principi convertir-se en territoris autònoms i per tant, es van acollir a l’article 143 de la intocable Constitució espanyola. Mentre que hi va haver territoris que es van haver d’acollir a la força a l’article 151.1 i fins i tot hi va haver el cas de la província d’Almería que es va d’haver d’integrar forçosament a Andalusia perquè va obtenir uns resultats negatius quan va ser consultada. Per tant, un maremàgnum difícilment comprensible si no fos per l’època que s’estava passant quan tot just es sortia d’una dictadura (transició) i es volia un sistema igualitari per al conjunt de territoris espanyols. És el que s’ha anomenat popularment cafè per a tots

Vist en la perspectiva d’ara, hauria estat molt més procedent concedir autonomia a tots els territoris històrics que així ho haguessin expressat voluntàriament i tota la resta, tots aquells als que es va forçar, passa a dependre directament de Madrid que, per suposat, tampoc hauria hagut d’estar una comunitat autònoma.
Vist el que s’ha vist, ens hauríem pogut estalviar problemes i maldecaps.