El setmanari de referència a l’Ebre porta una errada a la pàgina 15 del número 334, es a dir, el de la setmana passada. Segurament que aquesta errada ha estat fruït d’una documentació dolenta per part de la persona encarregada de revisar els arxius o bé al mesclar-se unes dades amb altres. L’article a dues pàgines parla de Gandesa un any després de les municipals. Al costat dret de la pàgina hi diu: L’històric i descriu de forma cronològica els diferents comicis electorals municipals a partir de 1979, les primeres eleccions a regidors que hi van haver després del franquisme. Així diu que l’independent Victor Pomerol va aconseguir l’alcaldia, gràcies als vots favorables de la UCD. L’any 1983, l’alcalde és Josep Pere Geira que derrota Pomerol gràcies a un pacte amb el PSC. El 1987, Geira treu majoria absoluta. El 91, guanya CiU i el 95, encara que CiU torna a guanyar un pacte de la majoria de partits de l’oposició fa que l’alcaldia es reparteixi entre els seus candidats. Entre aquests partits n’hi ha un que es diu RI. O sigui: Rapitencs Independents...
Però no estàvem parlant de Gandesa?
A partir de l’any 1999, efectivament, parla dels pactes postelectorals de la capital de la Terra Alta. I, evidentment, els altres anys amb Pomerol i Geira hauria d’estar parlant d’alcaldes de la Ràpita, no de Gandesa.
Està clar que jo podria posar-me en contacte amb la redacció de la Veu de l’Ebre i fer-los nota l’errada o bé escriure una carta al director amb el mateix sentit. Però no ho faré.
El motiu és que la Veu de l’Ebre, tot i ser-ne subscriptor va deixar-me de publicar perquè volia que els escrits fossin en “exclusiva” per al setmanari d’Arasa i Rambla.
Ja fa molt temps que no els envio cap escrit. Ni original, ni còpia, ni res de res. Quan creguin oportú canvia de política i la delicadesa de comunicar-ho, ja ho veurem, mentrestant seguiré com fins ara, enviant-ho a la majoria de premsa que no tenen cap problema en que hagi estat publicat amb anterioritat en un altre mitjà, encara que no sempre et publiquen, es clar!
dilluns, 2 de juny del 2008
HISTÒRIES DE LA HISTÒRIA
A la contraportada del Punt d’Avui, l’escriptor Manuel Cuyàs, sota el títol de “Cadàvers sota la pista de tennis”, explica episodis de la guerra civil espanyola que van passar per la Terra Alta. Parla de memòria, de rancúnies... Parla de les dificultats que hi ha a Villalba dels Arcs per a traslladar un monument a les víctimes del bàndol nacional, etc. Fets que per aquell que no estigui familiaritzat amb aquest tipus d’episodis poden sonar-los a estranys, fins i tot a inversemblants, però que a la terra Alta solen ser bastant habituals. Cal recordar que encara s’hi pot torbar tota una simbologia feixista a pobles com Bot o la dificultat que va tenir l’ajuntament de Gandesa per a canviar el nom del carrer Serrano Sunyer o Suñer (però mai Súñer, com li solien dir, ja que era descendent d'aquesta vila terraltina) per Miravet, etc.
No sóc un gran coneixedor de la batalla de l’Ebre, però en sé el suficient per a comprendre perfectament el que ens explica l’autor de l’article.
Del primer cop que vaig estar pels espais de la batalla de l’Ebre per la Terra Alta, ja fa uns quants anys. De la ma del meu oncle Leonardo (cosí germà de la meva mare) que va ser un dels integrants de la lleva del biberó, vaig poder gaudir de primera ma de les explicacions d’un excombatent. En diversos cops vàrem estar a les portes de la Fatarella on hi van haver episodis bèl•lics de primera magnitud, al igual que Villalba, un dels llocs del que parla Cuyàs. Allí una metralladora nacional col•locada al campanar del poble va fer estralls al exercit republicà. El meu oncle es lamentava de no tenir aviació per fer-la “callar”. A un pastor li va preguntar la situació d’un pou que va abastar les assedegades goles dels republicans aquell estiu del 38. I per menjar raïm de les vinyes. Em va explicar com la nit de la revetlla de Sant Jaume van arribar a tocar de Gandesa on escoltaven el ball, segurament que desconeixedors de l’ofensiva republicana. Va ser l’inclusiu més gran. Em va explicar com van travessar el riu Ebre per Miravet, etc.
Però no ha estat l’únic en explicar-me anècdotes... d’aquelles que no surten ni als llibres ni a en lloc. Cuyàs parla del Centre d’Interpretació 115 dies de Corbera d’Ebre. A l’octubre del 2006, juntament amb la meva dona i uns amics, vàrem visitar els espais “recuperats” i que surten precisament d’allí: el poble vell de Corbera, les trinxeres de les Devees, els barranquets, la cota 705 de la serra de Pàndols, el centre d’interpretació de les Veus del Front al Pinell de Brai. No molt lluny de Corbera, a l’encreuament de la carretera de Móra d’Ebre amb la de la Fatarella hi ha l’ossera de les Campusines. Segons ens va dir la guia no hi ha ni un os. En canvi, la gent de Corbera saben on encara s’hi poden veure cadàvers de soldats republicans allí mateix on van ser morts: a les trinxeres.
No sóc un gran coneixedor de la batalla de l’Ebre, però en sé el suficient per a comprendre perfectament el que ens explica l’autor de l’article.
Del primer cop que vaig estar pels espais de la batalla de l’Ebre per la Terra Alta, ja fa uns quants anys. De la ma del meu oncle Leonardo (cosí germà de la meva mare) que va ser un dels integrants de la lleva del biberó, vaig poder gaudir de primera ma de les explicacions d’un excombatent. En diversos cops vàrem estar a les portes de la Fatarella on hi van haver episodis bèl•lics de primera magnitud, al igual que Villalba, un dels llocs del que parla Cuyàs. Allí una metralladora nacional col•locada al campanar del poble va fer estralls al exercit republicà. El meu oncle es lamentava de no tenir aviació per fer-la “callar”. A un pastor li va preguntar la situació d’un pou que va abastar les assedegades goles dels republicans aquell estiu del 38. I per menjar raïm de les vinyes. Em va explicar com la nit de la revetlla de Sant Jaume van arribar a tocar de Gandesa on escoltaven el ball, segurament que desconeixedors de l’ofensiva republicana. Va ser l’inclusiu més gran. Em va explicar com van travessar el riu Ebre per Miravet, etc.
Però no ha estat l’únic en explicar-me anècdotes... d’aquelles que no surten ni als llibres ni a en lloc. Cuyàs parla del Centre d’Interpretació 115 dies de Corbera d’Ebre. A l’octubre del 2006, juntament amb la meva dona i uns amics, vàrem visitar els espais “recuperats” i que surten precisament d’allí: el poble vell de Corbera, les trinxeres de les Devees, els barranquets, la cota 705 de la serra de Pàndols, el centre d’interpretació de les Veus del Front al Pinell de Brai. No molt lluny de Corbera, a l’encreuament de la carretera de Móra d’Ebre amb la de la Fatarella hi ha l’ossera de les Campusines. Segons ens va dir la guia no hi ha ni un os. En canvi, la gent de Corbera saben on encara s’hi poden veure cadàvers de soldats republicans allí mateix on van ser morts: a les trinxeres.
diumenge, 1 de juny del 2008
AROMES I SABORS
Amb aquest títol tant suggestiu, a Amposta s’ha celebrat aquest cap de setmana una fira de productes de qualitat d’aquestes terres. Realment no sé el que pretenia l’ajuntament que amb Unió de pagesos i una ADV (associació de defensa vegetal) del Baix Ebre i Montsià organitzaven al pavelló firal. El cert és que m’ha decebut. Primerament per la poca informació prèvia que hi ha hagut. No he trobat o no he sabut trobar ni a la web oficial de l’ajuntament ni a la de Fira Amposta cap ressenya sobre el certamen d’avui.
Es deia que t’oferien degustacions i la veritat, quan es parla d’oferir, realment no sé el que es vol dir. Només un estan m’ha donat a tastar el seu tomàquet i perquè ens coneixia. Els altre miraven quan passaves per davant. Al final del recorregut hi havia una degustació de tres ostrons i una copa de vi per tres euros. Però l’ostró em va fer mal un cop i em van dir que me’n faria sempre, per això em declinat fer l’únic tast que, realment es podia fer a la fira.
Això sí, si un anava amb l’intenció de comprar alguna cosa, evidentment que ho podies fer.
Jo esperava una fira amb venda de tiquets per a poder gaudir de degustacions dels productes de qualitat i poder anar “picotejant” d’aquí per allà. Provant vi de qualitat de diferents cellers de les nostres terres i fins i tot trobar postres i perquè no, cafè.
Però no ha estat així i finalment hem tingut que anar de restaurant a dinar.
Aquesta ha estat la primera edició. Proposo per a l’any vinent (si l’hi ha) que la gent que acudeixi a gaudir dels “aromes i sabors” pugui fer-ho d’una altra forma. Igual com passa amb la fira de la carxofa que hi col•laboren diversos restaurants i pagues el tiquet d’entrada per a les degustacions de menjar i veure, hauria de ser una cosa similar. No cal que hi col•laborin restaurants, però si les marques comercials que hi acudeixin. Segurament que els visitants hi sortirien més contens i els expositors farien més calaix.
Es deia que t’oferien degustacions i la veritat, quan es parla d’oferir, realment no sé el que es vol dir. Només un estan m’ha donat a tastar el seu tomàquet i perquè ens coneixia. Els altre miraven quan passaves per davant. Al final del recorregut hi havia una degustació de tres ostrons i una copa de vi per tres euros. Però l’ostró em va fer mal un cop i em van dir que me’n faria sempre, per això em declinat fer l’únic tast que, realment es podia fer a la fira.
Això sí, si un anava amb l’intenció de comprar alguna cosa, evidentment que ho podies fer.
Jo esperava una fira amb venda de tiquets per a poder gaudir de degustacions dels productes de qualitat i poder anar “picotejant” d’aquí per allà. Provant vi de qualitat de diferents cellers de les nostres terres i fins i tot trobar postres i perquè no, cafè.
Però no ha estat així i finalment hem tingut que anar de restaurant a dinar.
Aquesta ha estat la primera edició. Proposo per a l’any vinent (si l’hi ha) que la gent que acudeixi a gaudir dels “aromes i sabors” pugui fer-ho d’una altra forma. Igual com passa amb la fira de la carxofa que hi col•laboren diversos restaurants i pagues el tiquet d’entrada per a les degustacions de menjar i veure, hauria de ser una cosa similar. No cal que hi col•laborin restaurants, però si les marques comercials que hi acudeixin. Segurament que els visitants hi sortirien més contens i els expositors farien més calaix.
QÜESTIÓ DE FORMES
Ahir em vaig assabentar per la premsa que el PSC va celebrar el 30è aniversari des de la seva fundació com a partit. L’actual PSC va unificar diverses famílies socialistes catalanes sota el mateix paraigua, tenint, des de llavors, sort desigual als comicis electorals. Potser la derrota més significativa i que, amb tota seguretat va canviar el signe de la història va ser la de les eleccions autonòmiques de 1980 amb la victòria de CiU i que va fer president a Jordi pujols amb el suport d’ERC presidit llavors per Heribert Barrera que va ser el primer president del Parlament després de la guerra civil.
També ens vàrem assabentar per la premsa que l’anterior President de la Generalitat Pasqual Maragall no va assistir a l’acte. Evidentment la meva ment no va parar de fer elucubracions: que si havia refusat anar-hi, que si no havia estat convidat, etc.
Finalment en el darrer lliurament del serial, pareix que, finalment, Maragall no va ser convidat. Al menys és el que es desprèn de les seves paraules: “Potser hagués anat d’haver estat convidat”.
De ser certes aquestes manifestacions de Maragall, un arriba a la conclusió de la poca sensibilitat política que ha tingut el PSC davant d’una de les seves figures més destacades. Cal recordar que Maragall ha estat l’únic socialista que ha presidit la Generalitat de Catalunya, també ha estat president del partit i, segurament, el millor alcalde que ha tingut la ciutat de Barcelona en la seva història.
Encara que les relacions entre l’anomenat “aparell” del partit i Maragall es van anar deteriorant fins a que Pasqual decidís (?) no ser-ne el cap de llista en el passades eleccions autonòmiques en les que CiU va guanyar en escons i també en volts (Pujol no va guanyar mai Maragall en vots) als PSC de Montilla i, finalment, acabés abandonant la militància del PSC.
Ara el PSC diu que vol fer un reconeixement a la seva figura i li retrà un homenatge.
Diuen els castellans que “lo cortés no quita lo valiente”. Maragall no es mereixia l’ostracisme en a la celebració de l’aniversari del PSC.
Per cert, jo tampoc vaig ser convidat...
També ens vàrem assabentar per la premsa que l’anterior President de la Generalitat Pasqual Maragall no va assistir a l’acte. Evidentment la meva ment no va parar de fer elucubracions: que si havia refusat anar-hi, que si no havia estat convidat, etc.
Finalment en el darrer lliurament del serial, pareix que, finalment, Maragall no va ser convidat. Al menys és el que es desprèn de les seves paraules: “Potser hagués anat d’haver estat convidat”.
De ser certes aquestes manifestacions de Maragall, un arriba a la conclusió de la poca sensibilitat política que ha tingut el PSC davant d’una de les seves figures més destacades. Cal recordar que Maragall ha estat l’únic socialista que ha presidit la Generalitat de Catalunya, també ha estat president del partit i, segurament, el millor alcalde que ha tingut la ciutat de Barcelona en la seva història.
Encara que les relacions entre l’anomenat “aparell” del partit i Maragall es van anar deteriorant fins a que Pasqual decidís (?) no ser-ne el cap de llista en el passades eleccions autonòmiques en les que CiU va guanyar en escons i també en volts (Pujol no va guanyar mai Maragall en vots) als PSC de Montilla i, finalment, acabés abandonant la militància del PSC.
Ara el PSC diu que vol fer un reconeixement a la seva figura i li retrà un homenatge.
Diuen els castellans que “lo cortés no quita lo valiente”. Maragall no es mereixia l’ostracisme en a la celebració de l’aniversari del PSC.
Per cert, jo tampoc vaig ser convidat...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)