dimecres, 3 de desembre del 2008

"L'AMO DEL MÓN", EL RADER EN ACCEPTAR L'EVIDÈNCIA

Es diu que el president del Estats Units és l’amo del món. Per alguna cosa, la nació americana és la més poderosa i la més influent. A un més i dies del traspàs de poders entre l’actual president Georges Bush i Barack Obama, el primer es va “destapar” amb un discurs a mode de comiat. Va ser aquí on va reconèixer per primer cop que, quan va afirmar que l’Iraq tenia armes de destrucció massiva, estava en un error. Però lluny d’assumir responsabilitats, les va traspassar al serveis secrets (o sigui a la CIA) i als informes que van fer. Tard i malament. Aznar ja ho va reconèixer el febrer de l’any passat, la qual cosa, tampoc l’honra gaire, ja que va anar al remolc de Bush durant tot el procés, des de que aquell va declarar la guerra al país de Sadam Husein, fins a que va sortir de president. Això sí, podia presumir de tenir-lo d’amic i de posar els peus sobre la tauleta que té el mandatari americà al seu ranxo de Texas.
Però el que no han reconegut ni reconeixeran mai ni Bush, ni Aznar, ni Blair (també anomenat el “trio de las Açores”, com se’ls va conèixer després de la cimera que van fer a l’illa portuguesa de l’Atlàntic, és que els veritables motius que van portar a declarar la guerra a l’Iraq no va ser la possessió d’armes de destrucció massiva per part del règim de Hussein, ni per enderrocar-lo per dictador i opressor dels seu poble, sinó per poder tenir accés als pous de petroli. Una riquesa natural necessària per a fer funcionar l’economia mundial i cada cop més escassa.
Hi he pensat molts cops... A pesar de tenir un dictador que només mirava per ell mateix i els seus, no estaven els iraquians molt més tranquils? Ha valgut la pensa tants anys de guerra per a ser on és ara mateix el país asiàtic?
La meva opinió és que, malgrat Husein, el poble iraquià estava millor abans que ara i si poguessin fer marxa enrera en el temps, preferirien quedar-se tal com estaven.
Possiblement, la “sinceritat” de Bush ha estat una estratègia perfectament calculada. Primer ho acceptarien els seus “socis”, després esperarien que passés la campanya electoral i les eleccions americanes i, vistos els resultats de les eleccions, Bush, com si fos el seu epitafi final, acabaria reconeixent el que ja li van dir els observadors de la ONU molt avanç de declarar-los la guerra “il•legítima”!

dimarts, 2 de desembre del 2008

DIMITIRÀ MAS?

El primer que cal saber és si la notícia apareguda ahir a Interviu està contrastada i és certa. Des del punt de vista de públic he de pensar que si. Penso que té prou calat per a pensar que no sigui veraç. No crec que el setmanari s’arrisqués a una querella per publicar dades falses o mentides, digueu-li com vulgueu.
La notícia per aquells que encara no us heu assabentat, és que el pare del líder de Convergència Democràtica de Catalunya, Arturo Mas, Arturo Mas Bernet està sent investigat per presumpta evasió de capitals. Us recordeu que temps enrera va aparèixer l’anomenat cas Liechtenstein? Aquest petit país europeu és, allò que en el món de les finances és coneix com un paradís fiscal. És a dir, un país on la banca no pregunta per la procedència els diners, ja vinguin del món de la droga, de l’extorsió o, simplement diner negre o no declarat davant de les administracions de finances corresponents, segons sigui el país on s’han generat. És evident que els diners de estalvis, fets euro a euro, aquells que solem posar a una llibreta bancària a termini, no es porten a cap paradís fiscal.
A partir d’aquí, tornem a formular la pregunta: Dimitirà Mas? Jo no us respondré, que cadascú de vosaltres ho faci per ells mateix o que passi a ser motiu de debat (que és el que pretenc amb les opinions que dono en aquest blog) El que està clar és que Mas, líder de CDC per desig personal de l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol, és una persona molt exigent. De vegades penso que el porta fins aquí la pròpia arrogància personal. I un pot ser arrogant quan es sap triomfador, quan disposa d’una bona “ma”, és a dir, amb cartes guanyadores. Però si és certa la notícia (i tot apunta que si), no deixarà de ser un cop baix i molt dur per l’actual cap de l’oposició de Catalunya.
També es poden formular més preguntes: Sabia Arturo Mas Gabarró les activitats il•lícites del seu pare? Realment era el seu pare qui les estava comenten?
No seria el primer cas en que un alt càrrec de Convergència dimiteix a causa d’un familiar. Només cal recordar el cas de Josep Maria Cullell que va dimitir l’any 1994 com a conseller de la Generalitat a causa de les activitats del seu cunyat Joan Vilaró. Va ser substituït per Jaume roma, un dels consellers més efímers, ja que també va tenir que dimitir a causa de les seves activitats...

dilluns, 1 de desembre del 2008

"L'HOMENATGE" A MARAGALL

Diu una dita castellana que diu “Entre todos lo mataron y él sólo sé murió”. Això és el que li va passar al President Maragall. I també es demostra en claredat la diferència que hi ha entre els diferents partits. Mentre a Pujol ningú dels seu (ni tampoc d’Unió) posaven en dubte el seu lideratge, Maragall va ser qüestionat des de dintre i des de fora. (PSC i govern, per un costat i els partits de l’oposició per l’altra)
Hi ha una altra dita que també li va bé al tema: “Altres vindran que bons els faran”. I no ho dic perquè Montilla, al meu entendre no ho estigui fent bé, sinó pel carisma que tenen l’un i l’altre.
Maragall, amb les seves “maragallades”, és d’aquelles persones úniques i irrepetibles. I ahir ho va mostrar sobradament.
L’acte del Palau de la Música, amb l’excusa de la presentació d’una biografia seva escrita per sa filla Cristina, va acabar sent tot un homenatge a Maragall. I de ben segur que s’ho mereix. Conec a gent que li tenen la mateixa simpatia sense ser ni haver segut mai socialistes...
També va ser un acte de reconciliació. Així ho demostrava la presència de la “plana major” del PSC i destacats membres de l’actual govern. També la presència d’altres líders catalans demostrava clarament que no tractava d’una simple presentació d’un llibre de memòries.
No obstant, sobre l’escenari del Palau, només hi eren els amics: l’alcalde de Roma, Ferran Mascarell, Narcís Serra i la presentadora Gemma Nierga i sa filla Cristina. Al final hi va fer pujar a Montilla i Hereu.
I també hi van haver absències destacades...
Tot i haver reconegut tenir Alzheimer, a l’acte d’ahir, segons les informacions periodístiques, va estar enginyós, irònic, en definitiva: brillant. Si algú posava en dubte aquesta capacitat de Maragall, ahir va quedar palès.
De totes formes és lamentable que una persona hagi d’arribar al seu final (ja sigui polític, ja sigui de la vida) per tenir que fer-li reconeixements i homenatges. Déu de ser molt trist per a les persones (que encara se’n adonen, ja que d’altres ni això) que els hi facin aquesta mena d’actes. Si ets conscient deus de pensar que tens la mort a tocar. I quan els arriba aquesta, ja no cal ni parlar-ne. Llavors tot han segut bons. Fins i tot als dolents els hi troben coses positives.
Penso que els homenatges, reconeixements, etc. s’haurien de ver en plena activitat de la gent, quan aquest han arribat ben amunt. De vegades s’arriba massa tard. És quan es parla de “pòstums”.
Per cert, el llibre de memòries porta per títol "Oda inacabada" (un títol del tot suggerent), per si li interessa a algú...

LA "WEB" RECOMANADA

Davant la crisi econòmica, el Ministeri d’Indústria que presideix Miguel Sebastián ha creat una pàgina a Internet per poder fer comparatives de preus. Així pot saber quines són les ciutats més cares d’Espanya i també les més barates. També pots comprovar les cadenes de supermercats que tenen millors preus per afrontar aquest temps, sobre tot en alimentació i adrogueria. Es diu que el carro de la compra, depenen dels llocs, pot sortir-nos de 10 a 15 euros més barat. Et permet seleccionar la província.
Atenció: hi altres pàgines de “observatorio de precios” que no són la oficial i només son de publicitat!