dimarts, 3 de febrer del 2009

LA INDÚSTRIA DE LES TERRES DE L’EBRE

La setmana passada, el prestigiós professor de política econòmica de la Universitat de Barcelona Germà Bel, de les Cases d’Alcanar, va presentar un estudi econòmic de les Terres de l’Ebre per encàrrec de la Generalitat de Catalunya.
Entre les conclusions a que va arribar, en destaquen dues: la implantació industrial es similar a la resta de Catalunya i està molt diversificada.
No seré jo qui discuteixi els resultats d’un estudi com el que ha fet l’amic Germà (puc dir-ho així per que el conec de quan tenia vint i pocs anys), però potser caldria matisar alguna cosa.
De les 4 comarques ebrenques, la menys industrialitzada és la Terra Alta i la que més, la Ribera d’Ebre. Però aquestes dades són un tant enganyoses. L’elaboració de vi, una de les principals fonts d’ingressos dels terraltins, és agricultura o indústria Evidentment es tracta d’indústria (indústria agroalimentària) I pareix que any rera any vagi a més.
En el cas de la Ribera d’Ebre el panorama és molt diferent. Unes poques indústries “fan pujar” la mitjana de forma considerable: les nuclears d’Ascó i les químiques de Flix i Riba-roja d’Ebre.
On si que està molt més diversificada la indústria és a les comarques del Baix Ebre i el Montsià. Però també es pot matisar molt aquesta afirmació. Normalment, els polígons industrials, es concentren a les poblacions més importants: Campredó i Catalunya Sud a Tortosa (i l’Aldea), Tosses i l’Oriola a Amposta, Valldepins a Ulldecona, la Sénia, Camarles, el Salt a la Ràpita, etc. Però la implantació d’indústria arribada de fora (ja sigui d’inversió estrangera o nacional) és molt minsa en alguns d’aquest polígons. Així, s’hi ha acabat implantant la indústria local, tallers, etc. Seria el cas d’Amposta i la Sénia.
La Sénia, a més a més, té una indústria molt poc diversificada, massa depenent del sector mobiliari. Així, les crisis, que són cícliques, afecten a la Sénia de forma molt més important que a altres pobles. Del meu record, sé de moltes empreses que van acabar tancant i d’altres que van renéixer de les seves cendres (com a Vinaròs, comarca del Baix Maestrat –País Valencià-) A Ulldecona i Santa Bàrbara, en menor mesura, també hi ha hagut, tradicionalment una indústria del moble important.
Santa Bàrbara sempre havia estat el referent en la indústria del botó. Bona part d’aquesta indústria era de capital japonès. Als anys 70 i 80, era tant potent que donava treball a diversos centenars de joves del poble i d’altres del voltant. Fins i tot es va d’haver de canviar les dates de la festa major per adaptar-les a l’època de vacances d’aquestes fàbriques. Avui en dia, després del tancament de la Toar, ja no hi queda cap fàbrica oberta dedicada a la manipulació del nacre o poliester destinat a la producció de botó.
Però com deia ahir mateix, manca més inversió forana. Cal la implantació d’indústries potents, tecnològicament avançades i que puguin ofertar llocs de treball especialitzats.
Tot això sempre s’ha de fer amb col•laboració de la universitat que hi ha implantada al territori (la Rovira i Virgili) i els altres centres formatius que caldria que impartissin cicles formatius destinats a aquesta indústria.
Seria també desitjable que els nostres universitaris, els que surten més preparats a l’hora d’afrontar el món laboral poguessin treballar sense caler desplaçar-se a Barcelona o a altres indrets on, tradicionalment, s’han col•locat les indústries o centres de direcció.

dilluns, 2 de febrer del 2009

MARTA DEL CASTILLO CASANUEVA SEGUEIX DESAPAREGUDA.

AEROPORT, SI O NO?

La Generalitat de Catalunya va anunciar en el seu pla de transports 2009-2015, la construcció d’un aeroport per a les Terres de l’Ebre que es situaria al terme municipal de Roquetes.
Les lògiques expectatives que pot crear una infrastructura així, contrasta amb l’opinió d’alguns agents socioeconòmics del territori que no el veurien en bons ulls. Segons l’opinió d’aquests ‘experts’, un dels principals motius d’oposició seria que hi ha d’altres prioritats abans de construir una infrastructura aèria. Ràpidament va sortir el Delegat del Govern a les TT.E. per a dir què, efectivament, hi ha d’altres prioritats i que ningú ha dit que un aeroport ha de ser la primera.
Jo voldria dir diverses coses. La primera és que si el govern ens vol construir un aeroport, benvingut sigui. Tot allò que pugui arribar al territori i que signifiqui una millora substancial, penso, és positiu.
Els 27 milions d’euros d’inversió en que s’ha xifrat el cost de la infrastructura, sense haver vist el projecte, crec que es tractaria d’un petit aeròdrom per a petits avions particulars o aerotaxis, sense capacitat, lògicament per a avions comercials.
També penso que, avui per avui, un aeroport no és necessari. Per a ser-ho, caldria tenir un estudi sobre possibles usuaris. I per a crear usuaris, a més a més d’haver una necessitat, cal que hagin unes expectatives.
Però caldria fer una pregunta: Les Terres de l’Ebre, volem créixer realment? I si la resposta és afirmativa, una altra: A quin cost?
Per més que ho penso, les Terres de l’Ebre no disposem d’una indústria forta que faci que puguin arribar possibles compradors, ja siguin de la resta d’Espanya o de l’estranger per a fer negoci amb els nostres empresaris. També es podria destinar a persones acomodades que vinguessin al nostre territori per passar-hi una temporada de vacances. Però més enllà d’uns pocs hotels (ara mateix se me’n acudeixen un a Xerta, un a Alcanar Platja, un altre a Ulldecona i un a Tortosa), no tenim la capacitat d’absorbir gaire turisme i més si parlem d’u n turisme que vingui demandant una oferta pròpia de qualitat.
I no és que les Terres de l’Ebre no tinguéssim potencial (jo sempre ho he defensat), sinó la oferta necessària i diferencial que no puguin donar uns altres indrets. Més enllà d’algunes rutes locals i alguns esforços que s’estan fent des dels consells comarcals, ens trobaríem amb els mateixos tòpics de sempre: sol i platja. I per això només ens cal fixar on es concentren la majoria d’allotjaments turístics: al litoral. Poblacions com l’Ametlla de Mar, l’Ampolla, Deltebre o la Ràpita, concentren la major part de les places hoteleres disponibles. Manca potenciar el turisme interior. En donaré uns pocs exemples: la ruta del vi de qualitat centrada, en part, amb l’arquitectura de César Martinell. La de les pintures rupestres amb la construcció de més centres d’interpretació, lligada a una xarxa de museus que puguin complementar amb altres troballes, la vida quotidiana dels nostres avantpassats.
El mateix passaria amb la indústria. Caldria implantar una indústria lligada a les noves tecnologies (I+D+I: investigació científica, desenvolupament i innovació tecnològica)Però per tot això manca una inversió pública i privada que, ara per ara, no tenim.
Llavors, el futur aeroport, ja no seria una infrastructura que plantegés dubtes. Seria una solució per aquells que voldrien venir al nostre territori i, segurament, d’aquells d’aquí que voldrien oferir les nostres marques de qualitat per tot el món!

diumenge, 1 de febrer del 2009

DEROGACIÓ DEL DECRET DE SEQUERA (Aquest article ha estat publicat avui a Vinaròs News)

Després de quasi dos anys d’haver entrar en vigor, el passat dimarts 13 de gener, el Govern de la Generalitat de Catalunya, va derogar el decret de sequera. Les abundoses pluges que van caure sobre Catalunya a partir del maig passat (just quan ho havia de fer per a que no es portessin a terme les mesures de la interconnexió de xarxes entre els dos sistemes d’aigües de Catalunya) i en la resta de l’any i que han continuat aquest 2009, fa que la situació d’exepcionalitat hagi passat. Encara que els pantans de les diferents conques internes del Principat fa temps que estan en un límit més que raonable, la zona de Girona (pantà de Boadella, conca del riu Muga –l’Alt Empordà-), era deficitària perquè les pluges, allí, no havien estat tant beneficioses. Però les darreres aportacions hídriques fan que, finalment, s’hagi pogut derogar el decret. A principis d’aquest anys, la mitjana d’aigua que acumulaven els pantans catalans s’apropava al 80 % de la seva capacitat, mentre que el maig passat era al voltant del 15 %. Actualment, destaquen el de Susqueda (el que té una major capacitat d’emmagatzement) amb un 79,79 %, seguit del de la Baells amb un 95,66 %, del de Sau amb un 67,21 i el de la Llosa del Cavall amb un 88,20 %.
Si a més, tenim en compte que als Pirineus la pluja ha estat en forma de neu i que els gruixos són més que considerables (equivalen a 561 Hm3 d’aigua), quan arribi el desglaç de la primavera, els rius portaran un cabal abundant que faran pujar un altre cop les reserves d’aigua de Catalunya. Cal esperar que, al menys, en aquests propers dos anys, no hi hagi cap amenaça de transvasament de l’Ebre i que, per llavors, les dessaladores previstes estiguin ja funcionant amb normalitat per garantir aigua suficient al Camp de Tarragona i, sobre tot, a Barcelona i la seva àrea d’influència.
Pel que fa a la valoració de la derogació del decret, he de dir que, si l’aigua està garantida, no es necessari que estigui més temps en vigor. O sigui, n’estic d’acord amb que es doni per enllestit el decret. Un altre tema és l’ús que faci d’aquest aigua. És trist veure com fonts com les de Montjuïc de Barcelona o d’altres poblacions, estiguin seques i no compleixin la seva funció ornamental, atractiu turístic, recreatiu (com és el cas de la que està al parc de la Ciutadella de Barcelona), etc. També resultava una mica xocant que no es poguessin rentar cotxes particulars amb aigua potable i en canvi si es pogués fer als rentadors de les empreses que es dediquin a aquest tipus de negoci. Ara, amb la derogació del decret, totes aquestes prohibicions, quedaran sense efectes i per tant, ja es podrà regar jardins, omplir piscines, rentar cotxes, etc.
El que no em sembla bé és l’oportunitat perduda, sobre tot pels d’alguns ajuntaments, de no prendre mesures per emmagatzemar l’aigua de pluja que es pogués utilitzar per a substituir l’aigua potable en tots aquests casos. No seria, per exemple el cas de Barcelona que, segons anunciava el Periódico de Catalunya del dia 29 d’agost, la capacitat de recollida i emmagatzematge creixerà un 83 % en tres anys (en la actualitat passa dels 400.000 m3) La sequera de l’any pasta va ser un toc d’atenció important a les administracions, però també als particulars de que l’aigua és un be escàs i que qualsevol dia podem tenir problemes. I era, precisament ara, quan la gent havia pres més consciència sobre l’estalvia i la reutilització, quan calia adoptar mesures complementàries als tradicionals pantans i desaladores.
Una d’aquestes mesures que caldria prendre, és l’aprofitament de l’aigua de la pluja que cau a les ciutats i als pobles. Paris seria un exemple a seguir. Els primers passos per a guardar l’aigua es remunten al segle XIII. Per tota la ciutat funciona un sistema de drenatge per a recollir l’aigua de la pluja i, després, per un complex sistema de canals existent sota les principals avingudes, porta l’aigua fins a grans dipòsits on s’emmagatzema. En la actualitat hi ha més de 2.000 quilòmetres de túnels. Part d’aquest aigua acabarà sent aigua potable per al consum humà i la resta es podrà utilitzar per al rec de jardins i neteja de la via pública.
La mesura, en petita escala, també es podria aplicar en urbanitzacions i cases particulars. L’ús de cisternes per acumular l’aigua de pluja era habitual a moltes cases fins la segona meitat del segle XX. Aquest aigua serviria per usos domèstics no de boca, es a dir, per rentar els plats i la roba, dutxar-se, regar els jardins, etc.