diumenge, 13 de març del 2011

DITES PER A “LA HISTÒRIA” (2)


A LA ÚLTIMA PARADA. Eren temps d’estreperlo (*) La mare de Germán, la tia Chavarria, portava oli amagat entre la roba per a vendre’l a Barcelona. Barcelona, a finals de la guerra civil, era una ciutat llunyana, estranya i misteriosa. Calia agafar el tren a Santa Bàrbara o a l’abaixador de Mianes, menys vigilat per la Guàrdia Civil. En arribar a Barcelona s’agafava el tramvia cap a la destinació on es faria l’intercanvi de l’oli pels preuats bitllets de curs legal. La tia Chavarria va pujar al tramvia i aquest va començar a rodar aturant-se a totes i cada una de les parades del seu recorregut. El revisor, atent als passatgers, se’n adonà que la tia Chavarria havia donat una volta sencera sense baixar a cap de les parades del trajecte. Llavors sé li apropà i li preguntà: “Vostè, senyora, on s’abaixa?” “Al final; al final”, li respongué.

LA MILLOR ROBA. La Mercè era una noi jove i molt bonica. A més a més, molt presumida a l’hora de vestir. S’apropava la festa major i la Mercè, com totes les joves de la Galera s’estava fent el vestit per a lluir-lo el dia més assenyalat. Llavors era costum que les joves (i no tant joves) acudien als anomenats “cortes” on, la modista de torn les hi tallava la roba i elles es cosien el vestit. La Mercè volia ser la més elegant, volia ser, una vegada més, la noia amb qui es fixessin tots els fadrins; els del poble i els forasters que acudien al ball em busca d’una xicota jove i maca amb qui festejar. Per això, la Mercè, guardava en secret com seria el seu vestit: l’estampat de la roba, la forma, la forma de cordar-lo... No volia que ningú li pugues copiar el seu model. Un dia, la Mercè, anava amb una amiga pel carrer. Les festes ja estaven a tocar i els vestits de les joves del poble, pràcticament acabats. Només havia temps per als darrers retocs i poca cosa més. Totes dues trobaren a una amiga que, de sobte, d’una butxaca de la seva brusa, va treure un trocet de roba idèntic al del vestit que es feia la Mercè. I com aquella que no vol, els hi deixar anar. “Heu vist quina roba més bonica... És d’un vestit que es fa Fulana al corte de la Maria”. La Mercè no s’ho podia creure. Davant d’ella li havien ficat un petit tros de roba idèntic al del vestit que es feia al corte de la Isabel. Tant idèntic que era un retall agafat del mateix lloc on la Mercè, secretament, es feia el vestit. La Mercè no se’n avenia. Finalment, i després de tocar la roba amb els dits, exclamà: “És com el meu, però el meu és més bonet.”

UN VI AMB UN SABOR “ESPECIAL”. Només creuar el pont en direcció a Godall, a la primera casa de l’esquerra hi vivia Paco de Pere. Com tants a la Galera, Paco es dedicava a cultivar les seves vinyes i elaborar i vendre el vi. En aquell temps les vinyes envoltaven el poble i, qui més qui menys, es feia el vi per al seu propi consum.
Des de les dues ribes de l’Ebre, es a dir, des de la Cava i Jesús i Maria (que era com es deien abans els dos pobles que al unir-se formarien l’actual Deltebre) i des de Sant Jaume d’Enveja, pujaven els comerciants per mirar de fer negoci i endur-se cap avall el millor vi al millor preu possible. Els comerciants forasters, de vegades volien ensarronar al pagès per mirar de rebaixar-li el preu inicial que havia establert el venedor. Aquell dia, els comerciants, no se’n sortien, al final un d’ells exclamà: “Senyor Paco, aquest vi té un gustet...”. Paco, en veure que l’única cosa que pretenien era mirar d’aconseguir un millor preu, ja que en tota seguretat els tractes ja els tenien tancats amb un altre elaborador, exclamà: “Sí, és que m’hi he cagat!”

ELS NOUS MEDICAMENTS. Pepe de Nel·lo no es trobava bé i va acudir al metge. Per aquell temps, el metge del poble era Don Vicent un metge de qui n’he sentit a parlar molt, ja que era el que estava al poble quan jo vaig néixer. En acabar de visitar-lo, Don Vicent va receptar a Pepe uns supositoris, un medicament desconegut en aquell temps. Per a comprar-los s’havia d’anar a la farmàcia de Don Pepe Bertomeu, a la veïna població de Santa Bàrbara. En arribar a casa, davant de la Carme, la seva dona, Pepe va obrir la capsa i en veure aquella forma estranya li preguntà com es devia de prendre “allò”. Els pobres Pepe i Carme no es caracteritzaven precisament per ser persones molt “llargues d’enteniment”. Així que la Carme li va dir al seu marit que millor que li anés a preguntar a D. Vicent. Així ho va fer Pepe que, en arribar li va exposar el seu dubte. D. Vicent li va respondre: “Per l’anus”. Ni Pepe sabia que era l’anus, ni la Carme tampoc. Així que va tenir que tornar a preguntar-li. Llavors D. Vicent li va dir: “Pel conducte”. Tampoc en aquella ocasió ni un ni l’altre van saber “identificar” el lloc per on Pepe havia d’empassar-se aquell maleït medicament. La Carme va encoratjar al seu marit a tornar a la consulta del facultatiu per a demanar-li una vegada més per on havia de prendre-s’ho. Però Pepe no hi volia anar, ja que estava segur que, davant de la seva insistència, li acabaria dient: “Pel cul!”. D. Vicent, una mica cansat per aquella inversemblant situació, efectivament va respondre-li: “Pel cul!”. En arribar a casa va tirar els supositoris al poal de la brossa.

(*) Estreperlo.- Comerç il·legal que es feia en temps de la postguerra on cadascú venia els productes que produïa o elaborava. A Aquestes terres, els estreperlistes, solien agafar el tren, sempre d’amagats de la Guardia Civil, sovint subornables, per a portar-los d’amagat a les principals ciutats, principalment a Barcelona.          


dissabte, 12 de març del 2011

CARTA A JOSÉ DANIEL VINUESA EXPLICANT-LI EL SOPAR D’ANIT DE VINARÒS NEWS




Benvolgut Daniel,

Com conec el teu interès per aprendre català, del qual ja te’n he donat alguna lliçó, m’adreço amb el meu idioma natal per explicar-te el que varem fer ahir la majoria dels qui tenim a veure amb la revista digital Vinaròs News, un fet que tu ja coneixies.
Com cada any, redactors, publicistes i col·laboradors en general, així com també algun polític (entre els quals sempre solem gaudir de la presència de Jordi Romeu, l’alcalde de la ciutat) acudim al restaurant “el Langotino de Oro” de Vinaròs, del que n’és propietari Salvador Alcaraz, per acompanyar i donar-li suport moral (encara que només sigui amb la nostra presència) al director de la revista Josep Emili Fonollosa. El d’anit va ser el 14è sopar que organitza la revista digital Vinaròs News, pionera en aquest tipus d’informació.
Salvador, que com t’he dit és el propietari del restaurant, és un reconegut cuinar que, al llarg de la seva trajectòria professional,  ha obtingut diversos premis. Com cada any (i ahir no va ser l’ excepció), mira d’esmerar-se per a oferir-nos un àpat a “l’alçada de les circumstàncies” i dels comensals.
Primer que res ens va treure una petita mariscada amb musclos i cloïsses. Acte seguit uns llagostins de Vinaròs que, per si no ho sabies, competeixen amb els de la Ràpita per ser els millors del món. Seguidament, uns xipirons amb la seva pròpia salsa. Després un crep farcit de gamba, xampinyons i cansalada, gratinat amb un xic de formatge rallat i “regat” amb un brou de peix. Mentre ens explicava alguns detalls dels seus plats, Salvador ja ens va anunciar que encara hi faltava un plat de carn. Les plàteres amb la carn no van trigar en sortir i, encara que no ens va dir que era, jo crec que era gall dindi guisat, segurament, amb una crema de llet amb ametlles. En arribar als postres, ens van servir en unes petites terrines quadrades, mus de xocolata negra amb una làmina de xocolata blanca. Finalment, no cal ni dir-ho, cafès, licors, etc. Jo em vaig prendre un poliol.  
En finalitzar l’àpat arriba el moment més esperat i emotiu: els discurs del nostre director Emili agraint a tots els presents i absents les diferents formes de col·laborar amb la revista digital. No va desaprofitar l’ocasió per a recordar el premi de periodisme “Manuel Foguet” que van concedir a Vinaròs News l’any passat i que, un com més, l’Emili en va fer participis a tots els seus col·laboradors.
Esperant que t’hagi agradat, rep una forta abraçada del teu amic.

PD. Com a polític no puc passar per alt la manca de paritat existent al sopar. Érem 20 homes i només una dona.
Per cert, em vaig assabentar que dels 21 regidors que té l’Ajuntament de Vinaròs, 20 són del Barça i un de l’Espanyol. Un fet un tant insòlit, però real.
Veuràs que la foto “de família” ha sortit un xic difusa. Segurament perquè ens la va tirar el regidor “periquito” en un intent de boicotejar-nos l’acte.    

divendres, 11 de març del 2011

ENS VOLIEN PRENDRE A MESSI


 

 

Llegit a Yahoo.

 

La Liga - Multazo por intentar fichar a Lionel Messi

Cédric Enjolras, presidente del FC Borne, pequeño club de un pueblo francés de apenas 400 habitantes, envió una petición oficial de fichaje para comenzar las negociaciones por Lionel Messi con el Barcelona. La Federación Francesa de Fútbol le ha suspendido seis meses de su cargo.
l FC Borne, equipo que milita en la segunda regional del fútbol galo, tiene pretensiones de equipo grande a juzgar por lo ocurrido recientemente con su presidente, Cédric Enjolras.
Según explica el periódico francés de Clermont- Ferrand, 'La Montagne', el pasado 4 de febrero y tras pasar una noche de juerga con sus amigos, a Cédric no se le ocurrió otra cosa al llegar a su casa que enviar una petición oficial de fichaje a la federación regional, cuyo destinatario final era el FC Barcelona. ¿El objetivo? Abrir una negociación por Leo Messi.
Seis meses inhabilitado
Para desgracia del presidente del FC Borne, la petición no llegó a manos del Barcelona, sino que fue interceptada y examinada por la Comisión Regional de Control de Cambios de Club, a quienes la demanda de Cédric Enjolras le pareció abusiva, de carácter erróneo e irresponsable.
Tal fue el enfado de esta comisión que decidió elevar una queja a la Federación Francesa de Fútbol, la cual a través del organismo competente ha decidido imponer una sanción de seis meses de suspensión al presidente del FC Borne por lo que considera "una broma de mal gusto. No podemos aceptar tal acto. Tal vez se trataba de una broma, pero estamos para juzgar los hechos", declaraba al respecto el presidente de la Liga de Auvergne, región a la que pertenece el FC Borne.
En estado de embriaguez
Tras hacerse pública la sanción, Cédric Enjolras reconoce que todo fue debido "al delirio de una noche un poco 'regada', lo confieso". Pero el presidente francés sigue sin perder el sentido del humor tras ello: "Lamento el gesto por mi club, pero a los miembros de la comisión los encuentro tan graciosos como la puerta de una prisión".

Eurosport

CARRER TALLAT: ES PINTEN PASSOS DE VIANANTS

O passos de zebra, si ho voleu...
Si aquest matí teníeu la intenció de passar pel carrer Sebastià Juan i Arbó d’Amposta potser us ha passat com a mi.
Jo venia de Tortosa i des de la plaça de la Castellania he agafat el carrer Sebastià Juan i Arbó per a dirigir-me fins el carrer Barcelona, d’allí al Mestre Sunyer, i intentar aparcar el més prop possible de la seu de l’Ajuntament per arribar-hi a peu. Però al cap de pocs metres m’han desviat i he tingut que baixar pel carrer Murillo, després avinguda de Catalunya, etc. El motiu? Estaven pintant passos de vianants i ocupaven tota la calçada.
Aprofitant que teníem una Comissió de Serveis, he preguntat si “era normal tallar un carrer quan es pinten passos de zebra".
M’han respost que tenia raó i ho fan per afanyar-se més, encara que causen molèsties als conductors de cotxes.
Evidentment la resposta no m’ha deixat satisfet. Crec que aquesta no és la manera de treballar ni d’actuar.
Però a Amposta, ja sé sap, el ciutadà només compta a l’hora d’anar a votar. I als que els voten, ja els tenen contents pagant-los un berenar o una sessió de discoteca. Dels altres, potser una bon part, encara que es queixin de “tot”, no van a votar. I així sempre majoria absoluta... Què hi farem!
Tenim el que ens mereixem... O no?