CÓM ES PERDEN UNES ELECCIONS?

Aquest mateix matí, quan ja tenia al cap el tema d’avui, he escoltat per la ràdio una frase que, penso, serveix perfectament per a començar el comentari: L’avançament d’eleccions ha agafat el PSC amb el pas canviat.
Certament, el PSC viu moments d’incertesa absoluta, per dir-ho d’una manera suau. La massiva manifestació independentista de l’11 de setembre a Barcelona va deixar descol·locats a quasi tot els seus dirigents, tret els de l’ala més catalanista i que, juntament amb molts de militants anònims, hi van assistir.
Però si els actuals temps, m’atreveixo a dir, són els pitjors de la seva història com a partit, la velocitat en que s’està movent la societat i la precipitació d’esdeveniments, no ajuda gens ni mica.
D'aquí fins al 25 de novembre, quan es celebraran els comicis autonòmics (Mas ja ho anunciat aquesta tarda durant la seva intervenció al Parlament), el PSC no tindrà temps absolutament per a res, ni tant sols de convocar unes primàries i, en el cas de que ho acabés fent, el candidat tindria molt poc temps per a donar-se a conèixer entre els ciutadans, al menys que ja fos una persona molt coneguda. 
Qui serà el candidat? Com ja descarto que hi puguin haver unes primàries, he de descartar per força que el PSC pugui escollir una candidata si no ho fa dintre del marc del Consell nacional del partit, per tant, el candidat només pot ser un: el seu primer secretari Pere Navarro, alcalde de Terrassa.
És Navarro la persona idònia per a encapçalar la candidatura del PSC? Des del meu punt de vista no, però és que no n’hi ha d’altre. I aquesta sensació que, com jo, la deuen tenir molts militants i simpatitzants, no ajuden res a l’hora de fer uns bons resultats. A Pere Navarro li falta lideratge. En el poc temps que porta al càrrec no ha sabut (vull imaginar que capacitat en té) exercir d’autèntic líder del partit i, com tantes vegades he reclamat, dotar el partit d’un perfil propi i diferenciats de la resta de les formacions polítiques catalanistes (excloc, per tant, partits com el PP I C’s, amb qui no compartit aquest valor)
Per a mi és evident que, la feblesa del PSC ha fet que d’altres partits ens hagin anat menjant part del nostre espai polític. ICV-EUA, ha ocupat la part més esquerrana i no ha traït ningú quan ha acceptat la idea independentista.  
ERC, un partit que durant molts d’anys va estar en un ostracisme quasi que absolut, gracies a Carod Rovira (mai li agrairan prou)va trobar el seu espai polític, bona part a costa de del PSC al qui li va ocupar la part més nacionalista i també social.
A l’actual PSC (el nou PSC) no l’ajuden gens els estrets vincles que manté amb el PSOE. Mentre no es desmarquin dels socialistes espanyols, serà impossible captar nous votants i provable que vagin perdent part de l’electorat tradicional.

Dóna la sensació que recuperar la idea del federalisme transversal, s’ha fet a corre-cuita, de forma improvisada. Fins i tot Rubalcaba (encara no entenc el motiu pel qual se’l va convidar a la festa de la Rosa de Gavà) sembla que fins ahir encara no ho tenia assumit (i dubto que cregui amb aquest concepte) A Gavà no va fer cap gest d’aproximació amb la idea del PSC. L’única cosa que va fer, va se donar-los-hi canya a Rajoy i Mas i així, evidentment no es guanyen unes eleccions.

Finalment, quan ahir va sortir i va parlar del concepte de federalisme transversal, al cap de poc va sortir la seva segona, l’Elena Valenciano a rectificar-lo. Tot un vodevil en dos actes.
Hauria entès que sortís Alfonso Guerra o José Bono parlant de la unitat indissoluble de la nació espanyola (a la qual cosa ens tenen més que habituats) rectificant així al seu Secretari General, però sortir la número 2 ha rectificar-lo, dóna la sensació de manca d’unitat i de divergències internes.
Difícil ho tenen, tant aquí com allí.  

PAISATGES DE LA NOSTRA TERRA. EL POBLE VELL DE CORBERA D'EBRE I

Clientelisme, feudalisme i màfia (un article de Paco Túnez, un company de treball i delegat de la UGT)

La CEOE i la CEPYME tornen a la càrrega perquè es pugui acomiadar als funcionaris, amb noms com  “flexibilització” i uns altres per l'estil, però la pretensió és la que és, li diguin com li diguin.

Durant l'Edat Mitjana hi havia senyors feudals, camperols i artesans. El poder absolut ho tenien els senyors feudals, que protegien als camperols i artesans a canvi d'un fort pagament (diners, collita, armes, serveis personals, etc.).

Ni els camperols ni els artesans tenien drets i la seva vida estava dedicada a servir al seu senyor. Aquesta relació es va anomenar  CLIENTELISME.

Al llarg de la història la màfia ha actuat i actua de la mateixa forma, protecció a canvi “d'alguna cosa”. També és CLIENTELISME.

I van néixer les Administracions Públiques, que el seu objectiu era i és servir a la societat de manera objectiva i sense favoritismes i es doten de personal independent al govern de torn.

Als països denominats democràtics, l'Administració Pública es compon de funcionaris que des del seu lloc de treball apliquen la llei de forma objectiva, és a dir, no tenen en compte les pressions que exerceixen els grups de pressió (patronal, lobbyes, partits polítics, persones influents en la societat, grans empreses, etc.). Per a això, els funcionaris són triats mitjançant un sistema (oposició) que garanteix la seva imparcialitat, tenen un salari fix i estabilitat en l'ocupació (excepte l'obertura d'expedient sancionador que comporti el seu acomiadament).

Des de ja fa temps i ara s'empitjora (en crisi sembla que tot val), grups de pressió com la CEOE o la CEPYME estan desprestigiant i pressionant perquè es pugui acomiadar als funcionaris, però no per expedient disciplinari, sinó quan es vulgui i als qui ells decideixin. Quan això ocorri, aquests llocs seran exercits per “càrrecs de lliure designació” o “a dit”, o el que és el mateix, familiars i amics. A partir d'aquí, l'Administració Pública actuarà de forma subjectiva i arbitrària, prevalent els interessos de grups de pressió sobre els interessos de la societat.

És el nou CLIENTELISME, on aquests grups de pressió, protegeixen a aquestes persones en el seu lloc de treball a canvi de favors de l'Administració Pública, a la qual tots contribuïm i que només trauran benefici uns pocs.

UTOPIA I REALITAT

Previsiblement, Mas convocarà eleccions per al 25 de novembre. A manca de confirmació oficial, tenim l’oficiosa: CiU hauria reservat el palau Sant Jordi tot justa per al 23, dos dies abans. Tot indicar que es faria el míting final com ja s’ha fet alguna vegada.
Si aquesta setmana Mas anuncia l’avançament electoral, hem d’arribar a 2 conclusions:
1a.- El fracàs de Mas i el seu govern per no poder acabar la legislatura. Mai a Catalunya s’havia fet un avançament electoral abans d’arribar a la meitat de la legislatura.
2a.- Una vegada més prevaldran per a CiU els interessos propis sobre els dels ciutadans de Catalunya. No ens enganyem, si Mas avança les eleccions ho fa per que en aquest moments se sent fort i, els seus màxims rivals, el PSC, més dèbil que mai.
L’avançament electoral significarà, a demés, deixar inacabats diversos temes iniciats pel Parlament de Catalunya. Per una part, les comissions d’investigació (entitats financeres, salut...) i per l’altra la llei sobre consultes que s’havien compromès a aprovar. Què passarà amb aquestes comissions (on, per cert, hi ha implicats diversos càrrecs de CDC)? Hi haurà un compromís ferm de continuar-les la propera legislatura? De moment no sé sap.
En un intent d’evitar el unes eleccions anticipades, que alguns ja les anomenen constituents, Mariano Rajoy, ara, estén la ma a Mas i li ofereix diàleg i un millor finançament per a Catalunya. Com deia l’altre dia al Facebook, és que al·lucino!! Resulta que a l’agenda dels dos mandataris estava marcar en roig el dia 20 de setembre per a parlar sobre l’invent de Mas: el pacte fiscal (podria registrar-lo a l’Oficina Nacional de Patents i Marques)  
Però Rajoy no estava disposat a transigir ni Mas a baixar del carro. I en aquests casos ja sabeu que es diu: que no hi ha més sord que aquell que no vol escoltar.

Però si a Mas els esdeveniments l’han superat, Rajoy tem que li passi el pitjor. Una declaració unilateral d’independència (o d’estat propi, és el mateix) podria ser el final de Rajoy, molt criticar per la majoria dels sectors de la dreta espanyola i que molt acusen de tebi a l’hora d’adoptar decisions. Potser per això, ara, només uns quans dies després de la fracassada entrevista, li ha estès la ma al President català i li ha ofert millorar el finançament. Però Mas, amb tota segureta, ho rebutjarà.

Com deia ahir Xavier Sardà a la contraportada del Periódico, en pocs dies, Mas ha passat de vilà a heroi. Vendrà la utopia de l’estat propi amb ela que confia guanyar per golejada les eleccions, saben que una declaració unilateral és inviable i seria rebutjada pels castellans i, segurament, per la majoria de la comunitat internacional.
La realitat però, és que si, finalment, CiU obté una àmplia victòria electoral, veure referendada la seva política, sobre tot amb el tema de retallades. L’ensenyament i la sanitat públiques es veuran encara més afeblides en detriment del privat i afers com el cas Palau que esquitxa directament CDC entrarà en fase d’oblit o es considerarà tema menor i superat.
El ciutadà, una vegada més, tindrà la possibilitat de decidir que és el que vol: la utopia de la independència o la realitat de les retallades i de l’atur. El ciutadà tria, al menys que triï en consciència i que no ho hagi de lamentar després. De plors ja n’he vist prou.