dijous, 1 de novembre del 2012

APATRULLANDO EN LA CIUDAD





(Un relat de 4 capítols)

1.- Ahir per la tarda, des de casa meva, vaig poder veure moviment a la cafeteria Aqua. Res de sospitós si no fos que feia poc que havia tancat. Podia veure els jocs de llums que donaven un ambient de festa. Vaig pensar que era una nit ideal per obrir, però també podria tractar-se d’una festa privada dels antics propietaris.
Des de que va obrir portes la cafeteria Aqua i tot i haver tingut un parell de propietaris, de tant en tant s’hi produïa algun aldarull que feia necessària la presència de la policia.

2.- Devien ser ja quarts de 9 quan vaig decidir treure a la meva gosseta Electra a fer una passejada. De sobte, per l’avinguda de Catalunya hi pujava un cotxe patrulla del Mossos amb les llums blaves enceses, però sense sirena.
Per a la meva sorpresa van girar cap a la dreta i van aparcar aprofitant l’aparcament reservat per ambulàncies que hi ha tot just davant del controvertit centre de rehabilitació. I perquè em vaig sorprendre? Simplement perquè no es pot girar cap a la dreta, ja que el carrer Amèrica, com la majoria dels carrer d’Amposta és d’un sol sentit.
Només s’hi van estar un instant. Immediatament van d’haver de comprendre que aquella no era la seva destinació i com que ja no els venia d’una infracció més o menys, van maniobrar utilitzant la marxa enrere (aquella maniobra que quan ens varem treure el carnet de conduir se’ns va dir que no podíem fer dintre de la ciutat, recordeu?) per a continuar pel carrer Amèrica i parar quasi davant de la cafeteria Aqua.

3.- En aquell moment vaig pensar que algú del veïnat havia denunciat que s’havia obert de forma il·legal la cafeteria. Vaig veure com algú baixava del cotxe davant l’expectació de més d’un veí que en aquells moments també es trobaven com jo, al carrer. De la cafeteria va sortir algú i va dirigir-se cap al cotxe patrulla del Mossos. Finalment sembla que no va passar res, que tot estava en regla.

4.- Després de romandre tancada aquest matí, la cafeteria Aqua ha obert en tota normalitat aquesta tarda. Sobre la terrassa d’estiu que ningú ha desmuntat encara, aquesta tarda s’hi ha posat una pissarra anunciant els tanques de cervesa a 1,20 €.       

LES FOTOS DEL DIA 1-11-2012

Imatges de la botiga de Festa d'Amposta amb els aparadors plens de productes per a celebrar el halloween.
També de les zones d'aparcament al costat del cementiri.




El frau de «primer la independència» (article publicat a Nació Digital)

Les 4 Columnes de Puig i Cadafalch a Barcelona.
 
Un dels arguments habituals del nou sobiranisme afirma que els partidaris de l'estat propi haurien de deixar de banda de les seves diferències ideològiques i unir-se per aconseguir un únic objectiu: la independència. Quan tinguem estat, diuen els partidaris del “primer la independència”, ja decidirem si volem un govern de dretes o d'esquerres. Mentrestant, això és secundari i ens distreu de l'objectiu que ens uneix. El discurs ha esdevingut hegemònic en l'esfera del catalanisme, fins al punt que els últims anys han aparegut partits polítics que basen la seva raó de ser en aquest plantejament. De fet, la crida del president Mas per aconseguir una gran majoria a les eleccions del proper 25N no deixa de ser una derivada d'aquesta idea. Per què votar partits d'esquerres avui minoritaris, encara que siguin partidaris del dret a decidir o directament de la independència, si podem fer confiança a un gran partit com CiU, que des de l'Onze de Setembre tan sols té en la seva agenda avançar cap a l'estat propi?

Si ho analitzem amb atenció, però, arribarem a la conclusió que aquest discurs fa aigües per tot arreu. La independència, tot i que alguns populistes nostrats ens la presenten com la panacea, no serà un moment màgic en què d'un dia per l'altre Madrid deixarà d'existir i ens ingressaran al compte corrent els 2.200 euros anuals per càpita d'“espoli fiscal” que “Espanya ens roba”. Assolir un estat propi serà un procés llarg i no exempt de complicacions, que probablement s'allargarà més d'una legislatura amb independència de quan es faci el referèndum, i que requerirà negociacions molt complexes amb l'Estat espanyol i la comunitat internacional. Mentre això passi, el món seguirà girant i la Catalunya autonòmica –i rescatada- també. Així doncs... el país serà gestionat fins al dia D per governs asèpticament aideològics? No farem més retallades? Reactivarem la inversió pública? No privatitzarem cap empresa de la Generalitat? No acomiadarem més funcionaris? En contractarem de nous?

A més, abans i després de la materialització de la independència, serà determinant l'aritmètica parlamentària autonòmica, els pactes entre partits i els governs que se'n derivin. No siguem innocents: no és el mateix crear un nou estat liderats per un govern de caire neoliberal que fer-ho amb un executiu d'esquerra transformadora. En el primer cas, el nou estat català tindria molts números d'assemblar-se a Irlanda o Andorra: impostos baixos per als rics, prioritat per a les escoles i els hospitals privats o concertats, subsidis d'atur i pensions limitades i límit de despesa pública incorporat a la Constitució catalana, seguint els dictats “d'austeritat” de la Unió Europea. En el segon cas, és molt probable que Catalunya mirés cap a països com Islàndia o Suècia: una Constitució participativa, un model fiscal que gravés els rics i les grans corporacions, especial protecció i impuls en matèria econòmica per a les cooperatives i petites empreses, i una sanitat i educació públiques intocables, eliminant, si s'escaigués, els concerts amb centres educatius i sanitaris privats. Qui ostenti l'hegemonia durant aquest hipotètic procés, doncs, tindrà molt de guanyat a l'hora de determinar com serà el futur estat. Voler obviar aquestes qüestions amb el pretext que “cal estar units” és una trampa majúscula que tan sols afavoreix l'statu quo actual.

L'estat català, si un dia s'esdevé, és molt probable que acabi sent producte de consensos. I com diu el candidat de la CUP, David Fernández, potser en alguna fracció de segon l'esquerra independentista i la dreta sobiranista hauran de coincidir per tirar endavant un referèndum vinculant. Però una cosa és trobar-se puntualment, i l'altra és renunciar al propi ADN en favor d'una impossible asèpsia ideològica que, diguem-ho clar i català, no és més que una abraçada de l'ós convergent. L'argumentari del “primer la independència”, elaborat i propulsat des dels laboratoris d'idees per la dreta catalana, només té com a objectiu crear distorsions en l'agenda política de l'independentisme, que sempre ha estat obertament d'esquerres. És un esglaó més del segrest ideològic i posterior desactivació de l'independentisme per part de la dreta. El resultats els hem vist els últims anys en la forma d'escissions dramàtiques i també en la desorientació ideològica de molts independentistes orfes de relat. Tot plegat ens ha conduït a una situació gairebé còmica en què un líder fracassat amb certa capacitat per a la oratòria, al capdavant d'un partit que ha fet del pacte amb Espanya la seva raó de ser, pot capitalitzar políticament la manifestació independentista més gran de la història. Pensin una mica en tot plegat i alliberin-se de la síndrome d'Estocolm a l'hora votar el proper 25 de novembre.
 
 
Roger Palà
Barcelona, 1978. Periodista. Cap de redacció de la revista Enderrock des de 2005. Va començar a aprendre l'ofici a la televisió local del seu barri, Gràcia, on encara fa vida, i va treballar durant cinc anys a la revista El Triangle. En l'actualitat combina el periodisme musical amb altres dèries, entre les quals destaca l'actualtizació constant del bloc Al darrera la nevera. També col·labora (menys del que li agradaria) amb el setmanari alternatiu Directa, del qual n'és un dels membres fundadors, i amb la revista El Temps. És membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils i participa de l'observatori crític dels mitjans Mèdia.cat.
 

COMPRAR A ANDORRA (microrelat)



Allà per les dècades dels anys 70 i 80, anar a comprar a Andorra era pràctica comuna de molta gent. Fins i tot s’organitzaven autocars per anar-hi.
Joaquín, Agustí i Sebastià eren tres joves amics de Vinaròs que, atrets pels comentaris favorables de la gent que hi anava, van decidir desplaçar-se a Andorra per a comprar aquells productes que tenien un millor preu amb comparació amb els d’aquí: whisky, formatge, sucre,  perfums, rellotges, productes electrònics i fotogràfics, etc.
El dia previst, varen agafar el cotxe de Joaquín i, a bona hora, varen emprendre el viatge cap al “país dels Pirineus”. Després de fer “l’obligada parada” al restaurant la Pedra Negra de Ponts per esmorzar, continuaren cap a Andorra.
Passen la duana i arriben al primer poble: Sant Julià de Lòria. Deixen el cotxe al pàrking de l’hipermercat  el Mamut i pregunten a un grup de gent que, com ells estaven deixant el cotxe a l’aparcament:
 

-Bon dia, això és Andorra?
-Sí, això és Andorra -els hi respon un d’ells-. 
 

Els tres amics entren a l’hipermercat, compren tot allò que tenien previst, agafen el cotxe i de tornada cap a casa. 
 
En arribar a Vinaròs se’n assabenten que Andorra era alguna cosa més que Sant Julià i el Mamut.