dissabte, 2 de març del 2013

Sanidad catalana: la cara oscura de un sistema que se creía modélico

Albano Dante
Cafèambllet
Mientras hubo dinero las cosas fueron sobre ruedas. El sistema sanitario catalán ha sido durante los últimos años un referente de calidad indiscutido a nivel mundial. Con una de las inversiones porcentuales de PIB más bajas de Europa, los catalanes disfrutaron de un sistema de una calidad por encima de la media europea. Pero detrás de estos éxitos, se escondió durante años una realidad mucho menos ejemplar: la de un sistema opaco, caracterizado por el amiguismo, el enriquecimiento escandaloso de personas y empresas cercanas al poder y el fallo generalizado de los sistemas de control. Ahora, la bajada del caudal de dinero público que riega el sistema sanitario deja al descubierto muchas de estas miserias. Miserias que, curiosamente, están protagonizadas por las mismas personas que hoy se presentan como los ‘expertos’ capaces de ‘reformular’ el sistema para hacerlo ‘más eficiente’.
En los últimos meses la opinión pública catalana ha visto con incredulidad e indignación como lo que hasta hace poco era un motivo de orgullo se ha convertido en el paradigma de la mala gestión de lo público. Y lo peor de todo es que todo apunta a que solo es el principio.
Ante el creciente número de escándalos, cada día se hace más difícil pensar en que se trata de prácticas aisladas protagonizadas por individuos sin escrúpulos y todo apunta a que nos encontramos ante un problema estructural. Una estructura pensada para favorecer prácticas muy alejadas del interés general. A continuación nos referiremos a cuatro casos concretos protagonizados por cuatro personajes muy relevantes en la sanidad catalana. Cuatro casos que nos ayudan a hacernos una idea de la magnitud de la tragedia sanitaria catalana.
Ramon Bagó: entre lo público y lo privado
La dificultad para ver dónde acaba lo público y empieza lo privado es una constante en la sanidad pública catalana. Un hecho que Ramon Bagó —ex-alcalde de Calella y alto cargo en la época de Jordi Pujol— encarna a la perfección. Un reportaje publicado por la revista Cafèambllet lo describía como “el hombre que se contrataba a si mismo con dinero público”. Por un lado tenemos al Ramon Bagó público, fundador del Consorci Hospitalari de Catalunya (CHC). Un ente que gestiona decenas de hospitales financiados con dinero público. La otra cara de Ramon Bagó es empresarial: paralelamente a su carrera política y gestora de lo público, Bagó construyó un imperio —el Grupo Serhs— formado por más de 60 empresas. Unas empresas que tienen en los contratos públicos una de sus principales fuentes de ingresos. Un ejemplo de esto es la división de catering del Grup Serhs que da de comer en escuelas públicas, prisiones y hospitales financiados por la Generalitat. El problema llega cuando decenas de millones de euros de estos contratos obtenidos por Bagó llegan desde los hospitales públicos gestionados por el CHC… dirigido por Bagó. Según el diario El País, Bagó recibió 50 millones en contratos del CHC, 15 de los cuales de manera irregular. La Oficina Antifraude, dependiente del Parlament de Catalunya, abrió una investigación y concluye que “ve delito” en las adjudicaciones a Bagó y por eso ha trasladado un informe de 8.000 páginas a la Fiscalía, que actualmente investiga el caso.
Josep Prat: poderoso en la sombra
La entrada de David Vidal al ayuntamiento de Reus (Tarragona) supuso el principio del fin de uno de los hombres más poderosos de la sanidad pública catalana. El joven regidor de la formación Candidatura d’Unitat Popular rompió el pacto de silencio que, a lo largo de décadas, permitió a Josep Prat mover los hilos sanitarios sin control. A través de la empresa municipal Innova Prat logró hacerse con el control del 75% del presupuesto municipal de Reus y con el control casi absoluto del hospital de Reus, su gestión y la construcción de su nuevo y espectacular edificio. Vidal también descubrió que Prat cobraba 27.000 euros, hasta entonces secreto. Pero había más: mientras que dirigía el Instituto Català de la Salut (ICS) (la empres pública que gestiona la mayor parte de los grandes hospitales públicos catalanes) Prat era vicepresidente de United Surgical Partners, la empresa de hospitales privados más grande e España. Pero lo que finalmente hizo dimitir a Josep Prat de la presidencia del ICS fue lo que se conoce como Caso Manté
Carles Manté
Pocos meses después de abandonar la gerencia del ICS, Carles Manté fundó la consultoría CCM Consultoría Sanitaria. Apenas 8 días después de su fundación la empresa recibía de parte de Josep Prat el primero de los contratos que durante cuatro años reportaron a Manté casi 800.000 euros por “trabajos de consultoría”. Unos trabajos de los que no hay más rastro que unos pocos folios firmados por Manté. Hasta hace pocas semanas Manté era el presidente de los hospitales de Blanes y Calella. Unos hospitales cuya irregular actividad quedó registrada en el escandaloso ‘Informe Crespo’.
El Informe Crespo
La presión del poder político consiguió que La Sindicatura de Cuentas frenase el ‘Informe Crespo’. Este informe detallaba les irregularidades cometidas por Xavier Crespo —entonces alcalde de Lloret y hoy diputado de CiU muy famosos últimamente por sus supuestas conexiones con la mafia rusa— como gestor en empresas de los hospitales de Blanes i Calella. Unas irregularidades que, según El País, significaron pérdidas cercanas a los 3 millones de euros. El Informe Crespo —que solo vio la luz gracias al trabajo periodístico— es un ejemplo del estrepitoso fracaso de los sistemas de vigilancia  y control sobre la gestión de la sanidad pública catalana. Un fracaso que ha permitido que los cuatro casos descritos hayan sido posibles. Un fracaso que, con seguridad, deparará muchos más escándalos.

divendres, 1 de març del 2013

LA CHACÓN: ENTRE PINTO I VALDEMORO (una frase molt castissa)

Per primer cop en més de 30 anys el PSC va trencar la disciplina de grup per votar en contra del que va votar la resta del grup socialista del Congrés. Tots? No, dels 14, 13; la Carme Chacón es va voler desmarcar dels uns i dels altres i, simplement, no va votar.
Normalment quan un es vol desmarcar tant, acaba per no convèncer ningú. La Chacón ja va posar el seu càrrec a disposició del partit, encara que Pere Navarro li va recordar que l’escó era d’ella i que era ella qui havia de prendre la decisió.
El Congrés havia de votar una moció presentada pel grup de CiU que governa a Catalunya) i el d’ERC (que fa d’oposició i soci de govern a la vegada) sobre el dret a decidir. Com sembla que la consulta hauria de fer-se dintre de la legalitat vigent, el PSC no li va posar cap però, ja que, en aquests termes, ho portava al programa. Per a mi, el fet curiós és que, fins ara, el PSC podia recolzar una proposta al Parlament, però si la mateixa proposta es presentava a Madrid, sovint hi votava en contra. En canvi ahir va ser a l’inrevés: mentre al Parlament la majoria del grup es va mostrar en contra de la consulta pel dret a decidir (excepte 5 diputats que no hi van participar), al Congrés van votar-hi a favor.
Què va fer la Carme Chacón? Coincideixo amb algunes opinions que ahir vaig escoltar per la ràdio que la Chacón ahir, va mirar pel seu interès. A ningú sé li escapa que la que ha estat cap de files del PSC a les eleccions generals (d’Espanya) aspirava i aspira a liderar el PSOE. De fet, si no hagués segut per la intervenció d’alguns històrics dirigents (digueu-los-hi González, Guerra, etc.), segurament, a hores d’ara, ostentaria la secretaria general del PSOE.
Però no està clar que el fet d’ahir l’acabi ajudant. Si les aspiracions de la Chacón són ocupar el càrrec que ara ocupa Rubalcaba, hauria hagut de votar conjuntament amb la majoria del grup socialista. No trobeu? Ara no va acontentar ni als uns ni als altres.
Els diaris d’avui opinen sobre el fet i, fins i tot, parlen de trencament entre el PSOE i el PSC. Potser abans caldria matisar moltes coses i buscar alternatives. Primer que res cal recordar que el PSC i el PSOE no són el mateix partit. A diferència de la majoria de comunitats (o totes, no ho sé) en les que el socialistes són federacions del PSOE, a Catalunya el PSC va néixer com a partit diferenciat, encara que de vegades no ho sembli i que alguns (amb certa dosi de mala llet) els puguin assimilar.
El PSOE ha de ser conscient que sense el PSC no tornarà al govern d’Espanya. Ahir recordaven que l’Ana Botella, en assabentar-se de la participació a les eleccions generals de l’any 2004 a Catalunya va saber que el PP no revalidaria govern. Es podria dir, sense temor a equivocar-nos, que el PSOE té dependència del PSC i de la seva federació andalusa. D’aquí i d’allí és d’on, tradicionalment, ha tret els millors resultats. Saben que aconseguir un bon grapat de diputats a Catalunya i Andalusia és, a la pràctica, sinònim de victòria, tal i com va passar l’any 2008 quan el PSC va arribar als 25 diputats, una quantitat mai assolida amb anterioritat.
Farien bé Rubalcaba i els barons socialistes de, per una part, no sancionar els diputats díscols i, per l’altra, renegociar els acords signats fa anys. Aquests acords, com la majoria que es van signar en aquella època (incloent-hi lleis i normes estatals, com per exemple la Constitució), haurien de ser fruit de noves negociacions amb la finalitats revisiocionistes per tal d’adequar-les als nous temps.  
Fets així demostrarien un canvi de mentalitat a les files socialistes i de ben segur que els acabaria retornant part de la credibilitat perduda. 
 
Per acabar: Sabeu que hi ha entre Pinto i Valdemoro? (dos municipis de la província de Madrid) No? Fàcil, una i. I, a partir d’ara, sabeu que hi haurà? No? La Carme Chacón, per suposat!

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. ROQUETES










El 3% revisat vuit anys després

JOAN RODRÍGUEZ TERUEL
«Vostès tenen un problema, que es diu 3%». Fa vuit anys el president Pasqual Maragall va pronunciar aquesta sentència al Parlament. Les seves paraules reproduïen una afirmació continguda a l'editorial d'EL PERIÓDICO DE CATALUNYA d'aquell matí i les va deixar caure durant el debat sobre l'accident de feia unes setmanes en les obres del metro al Carmel. Aquelles paraules van fer estremir els diputats als seus seients i van causar un terratrèmol en la classe política catalana.
El president Mas sembla haver-se referit a això a l'afirmar que el procés de transició nacional es pot veure perjudicat pels casos de corrupció i a l'esperonar les seves querelles presentades contra gent «molt poderosa». Mas es rememora a si mateix vuit anys abans. Llavors, no només va amenaçar de trencar el procés de reforma de l'Estatut si Maragall no es retractava, establint amb això un inquietant precedent d'interferència entre corrupció i autogovern, sinó que va impulsar, en un error del qual probablement es deu haver penedit, una querella contra el president de la Generalitat, una decisió sense precedents en l'oasi català. Vuit anys després, aquella escena projecta una ombra inculpadora sobre el tauler polític però amb una dimensió exageradament distorsionada. Ja no parlem del 3%, sinó del 10%, del 20%, de bitllets de 500, d'Andorra i de Suïssa, de tràfic d'influències, del saqueig del Palau i d'espionatge polític d'estil cutre. El 3% s'ha convertit en una ingenuïtat.
Maragall va cometre un triple error. Aquella tarda no hauria d'haver mencionat el 3%. Però una vegada dit, no hauria d'haver-se retractat i deixar el tema al congelador de la governació. I sobretot, tercer error, mai hauria d'haver deixat que tot això entelés el seu discurs d'obertura i modernització dels partits, començant pel que ell mateix presidia. Probablement, aquest últim requisit era la condició necessària per haver evitat els altres dos errors. El Maragall del 2005 ja no era capaç de fer realitat el partit d'Europa que reclamava el 1999, encara que al deixar la presidència el 2006 insistís que aquell era el camí.
L'arribada del govern catalanista i d'esquerres (àlies tripartit) va obrir l'oportunitat de transformar pràctiques i costums viciats en l'administració i en la política catalanes. Però els seus impulsors aviat van descobrir que el propòsit de regeneració que significava el pacte del Tinell, si s'havia de prendre seriosament, exigia molta intel·ligència, autocrítica i sacrificis interns. Potser un propòsit que va desbordar els actors que van dirigir aquella etapa.
Certament, es van fer avanços: l'Oficina Antifrau, la llista de càrrecs de confiança i els seus sous, la regularització de les enquestes d'opinió de la Generalitat, més transparència en alguns processos i institucions... I més enllà, una renovació generacional en altres institucions culturals, esportives i socials. No obstant, una dècada després, sabem que no va ser or tot el que va brillar. Els partits d'aquell Govern aviat es van adaptar a la cotilla institucional i la timidesa reformadora va anar cedint davant les temptacions i inèrcies de la governació. Els informes de transparència i les auditories es van guardar en calaixos de vellut. Alguna cosa no es va fer bé perquè avui seguim reclamant una llei electoral pròpia, insistim en reformes institucionals que millorin la nostra política i sembla que ens hàgim oblidat del nou Estatut que tant va costar aprovar.
De tot allò aquest n'és el resultat. El fracàs regenerador del tripartit va prolongar les disfuncions de la política catalana, intensificades en el marc superior de la política espanyola. El resultat no pot ser més desolador. En els últims anys han passat a estar en presó preventiva alts càrrecs públics de color polític divers, les operacions policials es comencen a acumular, i la sospita s'estén injustament entre els partits i representants que han governat la Catalunya contemporània. No obstant, hi ha una cosa pitjor que la sospita de la corrupció. És la percepció ciutadana d'una creixent mediocritat en la política catalana, que es projecta des de la Generalitat fins al consistori de Barcelona, i els seus dirigents fa temps que van deixar de passejar la ciutat pel món.
Vuit anys després, les paraules de Maragall encara segueixen ressonant en la vida política catalana, qüestionant les nostres certeses nacionals i marcant vies de reforma i modernització que tornin a la política responsabilitat individual i elevació del debat. Risc intel·lectual i heterodòxia antidoctrinària. El president sabia fer molt bé tot això. Avui fan falta més que mai nous dirigents polítics que s'apropiïn aquelles idees i mirin de fer-les realitat.

Professor de Ciència Política (UV).