divendres, 1 de novembre del 2013

UNA JORNADA DE RODATGE




Del fet caldria matissar: Una llarga jornada de rodatge. ¿Perquè digueu-me vosaltres si no és llarga quan t’alces a quarts de 8 del matí i no arribes a casa fins ben tocada la una de la nit?  
Però va ser gratificant, una experiència mai abans viscuda i mira que tinc recorregut...
El passat dissabte 26 d’octubre, sense cap mena de dubte, el retindré a la memòria durant molt de temps. Aquest dia marca la data de sortida d’un somni que, finalment, aviat es convertirà en realitat: la del rodatge del curtmetratge La Fatarella 1938 basada en el microrrelat El último cigarrillo del que en sóc l’autor. El último cigarrillo tracta un fet real que va passar a una trinxera de la Fatarella durant la Batalla de l’Ebre i que em va explicar mon tio Leonardo Martí, un supervivent de l’anomenada lleva del biberó.
Dissabte 26 d’octubre, per fi, Pau Bertomeu (Delta Produccions) al capdavant d’un gran equip de rodatge, va començar a enregistrar les imatges que, dintre de poques setmanes, es convertiran en el seu primer curt o com es diu amb l’argot cinematogràfic, amb la seva òpera prima.
Sobre les 9 del matí, la majoria de l’equip arribava a la Galera, concretament davant el número 10 del carrer Sant Vicent (conegut popularment com el paumeral) per enregistrar dintre del que va ser la casa de la Trini, l’escena 1 del curt. Una escena que ha de posar en situació a l’espectador sobre el dramatisme que viurà durant els pocs minuts que durarà la projecció.  
Evidentment, Pau Bertomeu, amb alguns membres de l’equip i jo mateix, ja havíem visitat un parell de vegades l’escenari i el trobàvem ideal per a gravar el comiat entre el noi que se’n va a la guerra i sa mare, ja que la casa va ser construïda cap a finals del segle XIX i pràcticament s’ha conservat intacta. Com anècdota, la Trini era la padrina del mon tio Leonardo.
L’equip es va posar en marxa. La llum i el so havien de donar a l’habitació l’ambient adequat, però també l’attrezzo, ja que, encara que l’alcova contenia els mobles originals, s’havien de col·locar tot un conjunt d’elements pertanyents a aquella època. Mentre, la perruquera i la maquilladora pentinaven i caracteritzaven sobre tot, a la mare, ja que el noi necessitava poc maquillatge i menys perruqueria.   
El matí va ser llarg. De vegades pensàvem com era possible que en un petit poble com la Galera i en un carrer secundari, hi podien passar tants de vehicles a motor que impossibilitaven un enregistrament correcte del so ambiental.
Sobre les 4 de la tarda es va donar per acabat el rodatge de l’escena 1. Llavors s’havia de dinar per agafar forces per al que ens esperava després. A la garriga de Pau, prop d’Amposta, sa mare, la Rosa, ens havia preparat una magnífica paella que varem devorar ràpidament com si es tractés d’una ramat de bestioles famolenques.
El temps per a dinar va ser molt més curt del que estava previst, ja que calia marxar ràpidament cap a la Fatarella per a enregistrar el que serà l’escena final del curt. Pel camí, Joquim Maria Puyal cantava el gol de Neymar que avançava el Barça en front al Madrid. Vaig fer sonar el clàxon del meu cotxe, ja que era l’instrument més sorollós que tenia a l’abast. Quan arribarem a la zona de trinxeres de la Fatarella que s’havia escollit, ja era pràcticament fosc, però el partit de futbol continuava. Des de Faió, Miguel Ferragut havia portat les armes originals de la Guerra Civil que havien de dur els soldats, així com el vestuari i la resta de l’equip com ara les cantimplores i coberts, aquest cop fidels reproducció dels que es van usar al front de l’Ebre; però també el paquet de cigarrets que havia de ser un dels protagonistes d’aquella escena. Ràpidament, els equips de llum, so i vídeo es posaven a treballar per ambientar un petit espai retocat amb sacs terrers que serviria d’escenari. Durant la batalla de l’Ebre, en aquest punt la trinxera es controlava la carretera que va d’Ascó a la Fatarella.
Primer el 2 a 0 i més tard el 2 a 1 que marcava el final de l’encontre, va donar tranquil·litat als seguidors barcelonistes de l’equip.  
Tal com va passar pel matí, la mateixa escena s’enregistrava diverses vegades des de punts i plànols diferents, per a després triar-ne els més adequats.   
Mentre els actors i els tècnics no paraven de treballar, alguns espectadors ens ho miraven i acudíem quan se’ns requeria la nostra ajuda, com per exemple, per aguantar una rama de pi per a que l’espai tingués la dosi de llum necessària.
Va començar a fer fred. Dels 30 graus que teníem a la Galera es va passar als 18º, així que alguns van optar per tapar-se amb una manta que algun previsor coneixedor de la zona, havia portat.
Quan varem marxar cap Amposta, encara s’havia de gravar una escena més; tot i que al dia següent els esperava un altre cop una llarga i intensa jornada de rodatge a Santa Coloma de Queralt i Igualada. Diumenge s’havia de donar per acabat el rodatge, però encara hi mancarà un petit detall: l’enregistrament del so d’un tret real. I és que Pau és un perfeccionista de l’escena.      

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. JORNADA CASTELLERA DE GAVÀ. Les altres fotos II
























LES FOTOS DEL DIA 01-11-2013



Pels voltants del cementiri d'Amposta.



Rajoy es un cobarde, un pusilánime, incapaz de dar la cara

Día 12 de mayo de 2005.  Escenario: Congreso de los Diputados. Todos los partidos parlamentarios -salvo el PP- aprueban el proceso de paz que el presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, intenta poner en marcha con la esperanza de ir liquidando pacíficamente a ETA.
La oposición mayoritaria
En ese momento le toca el turno de la oratoria al líder Mariano Rajoy, jefe de la oposición mayoritaria. De pronto, el moderado Rajoy ataca a  Zapatero con estas palabras en torno al citado proceso de paz: “Vd. traiciona a los muertos y ha revigorizado a una ETA moribunda”. Su intervención -propia de un fascista o de un portavoz de la extrema derecha- conmueve a la ciudadanía y a la opinión pública.
El cazador, cazado
El cazador ha sido ayer  cazado. La manifestación de las víctimas del terrorismo -las manifestantes más radicales-  se ha vuelto contra el presidente y sus secuaces. Ya no está Zapatero en Moncloa, también ultrajado por la mani. El Palacio pertenece ahora a Rajoy. En la manifestación ha habido oleadas de insultos dirigidos contra la cúpula del PP. O sea, contra Rajoy y sus edecanes o voceros, González Pons,  Javier Arenas y Carlos Floriano.
 No contra las víctimas
Es evidente que Rajoy Brey no ha tenido, una vez más, cuajo para dar la cara. Que nadie se asombre por ello. Este presidente es sencillamente un  cobarde, un pusilánime, incapaz de explicar a los españoles -en un discurso urbi et orbe- por qué hace él determinadas cosas relativas al fin de ETA. Y por qué, en este caso, el Tribunal Europeo de Derechos Humanos ha actuado como ha actuado. No precisamente contra las víctimas, sino de acuerdo con el escrupuloso, digno e impecable Tribunal de Estrasburgo.
Falsedad indiscutible
Lo que dijo Rajoy a Zapatero, culpándole de “traidor a los muertos”, era una falsedad indiscutible.  El actual presidente del Ejecutivo no pudo exhibir entonces ninguna prueba irreprochable respecto a lo dicho por él. Tendría, pues, que haber dimitido como presidente del Partido Popular. Pero eso es como pedir peras al olmo. Ni dimitió en 2005 ni, como es sabido, ha dimitido de su poltrona presidencial a raíz de la inequívoca presencia de corrupción popular. Hasta los suyos le han puesto a parir por su oportunismo de cambiarse de chaqueta a cualquier precio.  Entre Rajoy y Aznar se están cargando el PP. No hay mal que por bien no venga.

Enric Sopena es director de ELPLURAL.COM