dissabte, 1 de març del 2014

OPERACIÓ PALAS



El programa especial que va emetre diumenge la Sexta coincidint amb l’aniversari del fallit cop d’estat de l’any 1981, havia creat una gran expectació, degut a una intel·ligent campanya publicitària portada a terme per l’equip de Jordi Evole. Vaig ser un dels qui va veure per Internet el vídeo on es mostrava a 15 persones anònimes els primers 20 minuts del documental i després opinaven sobre les impressions que els hi havia causat.
S’acaben de complir 33 anys d’aquells fets i s’han escrit llibres i emès documentals de tota mena parlant del tema, però sempre queda el dubte de qui era l’autoritat militar que havia d’acudir al Congrés dels Diputats en 15 o 20 minuts o mitja hora a tot tardar... Un tema que bé hauria pogut canviar la història de la jove democràcia espanyola i on, segurament, Tejero només va ser el boc expiatori que va fer de cap visible de la trama. O dit d’una altra manera, va ser utilitzat per a que sembrés el pànic a tota Espanya. Només un fanàtic convençut podria haver portat a terme una missió tan arriscada i de conseqüències incertes, ja que, pel que sembla, no tot estava lligat i ben lligat com li van voler fer creure aquells que el van convèncer per a que es convertís en protagonista de la història. Però de fet ho és, però no l’heroi que ell es pensaria que acabaria sent.
Durant la passada setmana havia comentat en alguns dels meus cercles íntims que, de no ser que sortissin a la llum nous documents o testimonis aportant proves noves i fefaents (i vull remarcar això de proves noves i fefaents) sobre qui hi va haver al darrere de tot l’entramat, el programa no estaria l’alçada de les expectatives que s’havien intentat crear i em decebria notablement.
Tots aquells que veiéreu el programa fins el final (tal com reclamava Evole), segur que no us vareu quedar indiferents. Però de les expectatives que havia creat, res de res, al menys, des del meu punt de vista.
Jo comparo Operació Palas de Jordi Evole amb la Guerra dels Móns de Orson Welles, salvant les distàncies, evidentment. En tots dos casos es tracta d’emissions fictícies que saben transmetre a l’espectador la dosi necessària d’intriga per a obtenir el seu propòsit que no és un altre que fer creure que el que s’està explicant és verídic.
Orson Welles va saber crear la dosi de tensió i pànic necessari per a mantenir a l’oient pegat al transistor i Jordi Evole la creença de que res va ser com ens ho havien explicat fins ara d’aquell fatídic 23-F de 1981.
Sembla ser que hi van haver espectadors que s’ho van empassar sense dubtar, en canvi, d’altres, com jo, ens en adonarem relativament aviat de que els que s’estava explicant no podia ser veritat. Malgrat tot, ens varem mantenir atents al programa fins el final de la projecció del documental, per reafirmar (o no) les nostres sensacions.
Quan vaig començar a dubtar? És cert que tot tenia una aparença del més real. Se’t feia difícil creure que les persones que hi sortien s’haguessin avingut a dur a terme aquella farsa. Però hi va haver un moment que vaig pensar: fins aquí hem arribat! Va ser quan es va dir que el primer nom que va sonar com a director d’aquell muntatge, a proposta de Minoria Catalana (CiU) va ser el Josep Maria Flotats. No m’entrava al cap que el gran director teatral hagués pogut acceptar dirigir aquella paròdia... De fet, no m’entrava al cap que cap professional de les arts escèniques fos necessari per a dirigir un cop d’estat fictici. De fer-se una cosa així (des del meu punt de vista mol improbable) es faria d’una altra manera i no sota la supervisió d’un director teatral. 
Després hi va haver moments que van reafirmar les meves sensacions, com per exemple que Adolfo Suárez hagués acceptat dimitir a proposta de Felipe González i Alfonso Guerra per a donar molta més veracitat al muntatge. Però en canvi, ho accepto, hi va haver altres moments on l’ombra del dubte va planejar sobre les meves conviccions, com per exemple quan el mateix Suárez no va voler acabar una frase, suposadament, per no haver d’explicar el que va passat realment aquells primers dies del 81.
A diferència de Welles, Evole es un presentador consolidat i que té un públic fidel que segueix des de fa anys el programa Salvados. En canvi Welles, recordem-ho, era tot un desconegut i, a partir d’aquell programa, la seva carrera professional va ser meteòrica i plena d’èxits.  
A hores d’ara no sabria dir si el documental fictici d’ahir marcarà una fita a la història televisiva d’aquest país, però cal dir que l’execució va ser impecable i la participació dels protagonistes que van viure en primera persona aquells fets, d’allò més creïble.
Aplaudeixo la iniciativa i el resultat, però particularment m’hauria agradat més saber si l’anomenat elefant blanc de la trama colpista va ser Alfonso Armada, Joan Carles I o un altre del que fins ara encara no s’ha parlat.
Què en penso? Què el primer va acabar a la presó i que para el segon, a partir del moment que va emetre el discurs per televisió, la popularitat li va créixer com l’escuma. Ara que cadascú que tregui les seves pròpies conclusions fins que es desclassificarà tota la documentació que, encara ara, està considerada com a secreta. Potser llavors ens emportarem una sorpresa molt mes gran que al final del programa del passat diumenge. 

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 1-03-2014

Una vegada més, les tanques de la pista del darrere del Miquel Granell. Els gamberros poc a poc la van trencant sense que hi hagin senyals que des de l'Ajuntament s'intente parar-ho. Potser hi posaran remei quan estigui tota trencada. 

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LES PLATGES DEL PERELLÓ II












La història, segons Wert i companyia

Josep Fontana -historiador-

Els nous programes d'ensenyament del PP primen la memorització per inculcar una idea del passat

El Partit Popular sembla disposat a adoctrinar les noves generacions d'espanyols reduint la seva educació a la memorització de continguts acuradament seleccionats, que no deixin espai al perniciós exercici de pensar. En el terreny de la història, per exemple, es comença fixant les veritats indiscutibles en uns programes inspirats pels elements més retrògrads de l'academicisme oficial, on s'estableix el que els professors hauran d'ensenyar, sense acceptar alternatives ni debats. Tot està ordenat linealment per inculcar la idea que la història d'Espanya segueix un curs inevitable fins a la glòria d'un present de reacció, pobresa i atur, que Ana Botella es va encarregar al seu dia de definir com el moment més elevat del progrés humà.
Res més forassenyat que aquell programa d'Història d'Espanya de segon de batxillerat on es comença dient que és «essencial l'anàlisi i comentari de textos històrics i historiogràfics, mapes, gràfics, taules estadístiques i imatges», cosa que resulta impossible davant la necessitat de completar un total de 51 temes d'una amplitud i densitat tan elevada que dubto que puguin desenvolupar-se en el temps disponible per a la història en un curs de batxillerat.
El tema dedicat a l'«auge de l'Imperi al segle XVI», per exemple, l'enunciat del qual m'abstinc de copiar perquè ompliria bona part de l'espai de què disposo, exigeix ocupar-se dels problemes interns i externs durant els regnats de Carles I i Felip II, dels conflictes religiosos, de la conquista i colonització d'Amèrica, de la política econòmica que s'hi va aplicar, de la revolució dels preus o del cost de l'Imperi, amb l'objectiu que l'alumne assoleixi «estàndards d'aprenentatge» que li permetin enfrontar-se a qüestions com: «Analitza la política respecte a Amèrica al segle XVI i les seves conseqüències per a Espanya, Europa i la població americana».
Això em semblaria bé si el professor pogués treballar-ho durant un parell de mesos amb els alumnes, raonant sobre temes com la mineria indiana, la revolució dels preus o la catàstrofe demogràfica indígena, a part d'ocupar-se de guerra, política i religió a Europa. Però és impossible desenvolupar els continguts fins a un punt que permeti respondre a aquests plantejaments en un curs en què s'hauran d'estudiar 50 temes més i assolir «estàndards d'aprenentatge» per enfrontar-se a qüestions com «Comenta l'àmbit territorial i característiques de cada sistema de repoblació, així com les seves causes i conseqüències» o «Especifica els diferents grups d'oposició política al règim franquista i comenta la seva evolució en el temps».
És evident que un programa d'una amplitud com aquesta només pot conduir a la memorització d'unes veritats establertes, amb les quals fer front a les exigències d'un examen. Res que s'assembli a aprendre a «pensar històricament», com proposava el meu mestre Pierre Vilar, o que respongui a la preocupació que m'expressava el meu vell amic i mestre Ramón Carande quan em deia en una carta que el que necessitaven els espanyols sobretot era aprendre a pensar.
Si algú pensa que faig una interpretació esbiaixada dels propòsits d'aquest programa, només li cal recórrer a la notícia publicada el 18 de febrer que informa que la Comunitat de Madrid imposarà un programa d'ensenyament primari en què tots els alumnes madrilenys hauran de conèixer 15 dates obligades, des de l'arribada dels romans a la Península fins a l'entrada en l'euro, passant per les dues guerres mundials i la guerra civil espanyola (que ja són cinc, o potser vuit, la meitat del programa, si de les guerres s'aprèn la data d'inici i la del final). Aquesta nova història, «neta de localismes», va encaminada a inculcar a l'alumne que «som una gran nació, que fa més de 500 anys que existim com a gran nació, plena de riquesa i diversitat», segons afirma el president de la comunitat, que afegeix: «Hem estat un Gran Imperi, tot això s'ha de conèixer».
Malament lI hauria semblat aquest programa a Santiago Ramón y Cajal, que escrivia: «Es necessita tornar a escriure la història d'Espanya per netejar-la de totes aquelles exageracions amb les quals s'ageganta als ulls del nen el valor i la virtut de la seva raça. Mala manera de preparar la joventut a l'engrandiment de la seva pàtria és pintar-la-hi com una nació d'herois, de savis i d'artistes insuperables».
És clar que això es deia en els temps en què a la Institución Libre de Enseñanza li ensenyaven a Carande la importància de pensar, una cosa poc convenient en l'ensenyament actual si es vol evitar que quan l'alumne deixi l'escola es posi a analitzar el món que li ha preparat el Partit Popular i acabi decidint demanar-n'hi comptes.