dissabte, 30 de juliol del 2016

LA FOTO CURIOSA DEL DIA 30-07-2016

Instal·lació d'una antena al terrat d'una casa del carrer Murillo d'Amposta. 

¿Convivint de nou amb Mariano Rajoy?

JOAN TAPIA
Periodista

L'incompliment del dèficit promès a Brussel·les el 2015 demostra les trampes de la política del PP


Mariano Rajoy vol que Ciutadans i el PSOE el votin per responsabilitat: perquè Espanya tingui govern. És un argument. El de Ciutadans és que prou fan abstenint-se perquè Rajoy no els mereix confiança. Els socialistes afegeixen que la seva tasca és fer d’oposició a la dreta.
I a C’s i el PSOE no els falten raons sòlides perquè hi ha fets –i recents– que mostren gran incoherència de la política econòmica del PP, que recargola i canvia arguments i que ho subordina tot als seus interessos electorals. En presentem tres exemples.
Un. Rajoy predica des de fa mesos que és urgent que Espanya tingui govern. D’acord, però malgrat que era evident que calia fixar el sostre de despesa al juliol, aprovar els pressupostos al setembre i negociar ja amb la Unió Europea la sanció pel dèficit excessiu del 2015, el president del PP no es va reunir amb la frontissa indispensable, el líder del partit taronja, Albert Rivera –que tampoc és com pujar a l’Everest–, fins dimarts passat, 12 de juliol, setze dies després de les eleccions generals del 26 de juny passat. ¿Per què tanta calma?

L’ajust fiscal

Dos. El líder del PP presumeix de l’ajust fiscal efectuat durant el seu mandat, que ha sigut important (del 9 al 5% del PIB), però que en els últims temps s’ha supeditat als interessos electorals dels populars. La prova és que en l’expedient de sanció de la Comissió Europea a Espanya per incomplir el dèficit del 2015 (el 5,2% del PIB i no del 4,2% promès) es diu textualment que l’any passat l’Executiu no va prendre cap mesura correctora.
És més, es concreta que la reforma fiscal i les mesures del 2015 han ocasionat una pèrdua d’ingressos que, com informava Rosa María Sánchez a EL PERIÓDICO de divendres, es va elevar aquell any a ni més ni menys que 7.800 milions i aquest any (fins al maig) ja arriba als 2.700.
Rajoy no inspira doncs confiança a Brussel·les. ¿S’ha guanyat així la de Ciutadans i el PSOE? És cert que el líder del PP podria contestar dues coses (en pla cínic). Que sense aquesta reforma fiscal, que ha donat més diners als contribuents, el seu resultat electoral hauria sigut encara pitjor, i que ni C’s, ni el PSOE, ni de bon tros Podem, han pressionat per a un rigor fiscal més gran.
Rajoy va complir amb Europa quan no va tenir cap altre remei (2012 i 2013). Però quan l’economia va rebotar i la prima de risc va baixar (més per la política del BCE que per cap altra cosa) ha fet botifarra a Brussel·les.

Sense propòsit d’esmena

Tres. I en aquesta política de predicar una cosa i fer tot al contrari, amb desvergonyiment i sempre en benefici propi, no hi ha cap propòsit d’esmena. Tot i la desviació del dèficit del 2015 (que continua el 2016), no ha tingut cap inconvenient a predicar durant la campanya electoral que faria noves rebaixes de l’IRPF i d’altres impostos. Sabia que era mentida perquè ja al maig li deia a Brussel·les que si era reelegit estava disposat a prendre noves mesures d’ajust «en el cas que fossin necessàries».
Bé, aquí estem. Per perdonar la multa i la privació de fons europeus, Brussel·les exigeix ara un ajust fiscal de 10.000 milions entre aquest any i el 2017, no accepta com a suficient l’avançament en el pagament de l’Impost de Societats, i, el més rellevant, exigirà una revisió trimestral dels comptes públics per garantir que el 2017 tancarem per sota del 3% de dèficit. Cristóbal Montoro va dir que no vindrien els homes de negre i ara ho faran els de gris.
Rajoy no inspira confiança ni a Brussel·les ni als partits (C’s i PSOE) que el líder del PP vol que ajudin la seva minoria de 137 diputats. ¡Houston, tenim un problema! Més ben dit: dos problemes, ja que amb el Congrés actual és molt difícil (per no dir impossible) una alternativa vàlida a Rajoy. I unes noves eleccions serien un grossen disbarat.

divendres, 29 de juliol del 2016

59è TALL DE L'N-340 A AMPOSTA





















DIVIDEIX I VENCERÀS

Hi ha un principi estratègic bàsic que diu: Divideix i venceràs. Però pitjor és encara no voler unir-se i mirar de fer cadascú la guerrapel seu compte.
Ho dic per una senzilla raó: la manca de consens que hi ha al voltant de l’N-340 i la gratuïtat de l’AP-7 on, sembla, els veïns demanen una cosa mentre els polítics (o una part dels polítics) sembla que en volen una altra.
L’alta sinistralitat de la nacional (N-340) va portar a la Federació de Veïns d’Amposta a mobilitzar-se per a reclamar, des del primer dia, la gratuïtat de l’autopista (AP-7), una via que ja hauria de tenir una gestió pública i que encara segueix gestionada per una empresa privada (Abertis)  
En un primer moment la Federació de Veïns de Tortosa es va unir a la d’Amposta, però se’n desmarcà ràpidament. Si fos malfiat, pensaria que va tenir pressions per part de l’alcalde Ferran Bel, però segur que no va ser així. El primer tal de la nacional va tenir lloc el mes de setembre de 2015.  
Els polítics del territori, encapçalats per molts d’alcalde van voler agafar protagonisme i van iniciar pel seu compte una lluita contra la nacional, però en lloc de reclamar la gratuïtat de l’autopista, van reclamar que s’acabés l’A-7 que, com sabeu és l’autovia que està aturada a l’Hospitalet de l’Infant pel N i a Cabanes pel S. També es van manifestar.
En canvi, al País Valencià, també són les associacions de veïns les que porten el comandament de la reivindicació i aquí, una bona part dels ajuntaments, han fet pinya al costat del moviment veïnal.
La resposta del govern central per a reduir la sinistralitat va ser tan elemental com irritant per als usuaris de la nacional: la planificació d’11 rotondes i una doble ratlla continua entre l’Hospitalet de l’Infant on l’A-7 es converteix en l’N-340 i l’Aldea. Això fa que els avançaments siguin impossibles i que la circulació s’alenteix considerablement al ritme dels vehicles més lents que hi circulin (sobre tot camions) I quina és la conseqüència immediat d’aquest fet? Què els conductors optin per l’autopista amb el consegüent negoci extra que això els reporta.  
Des d’aquell ja llunyà mes de setembre, els talls s’han anat produint de forma ininterrompuda tots els dijous a l’Ametlla de Mar i les Cases d’Alcanar. Més tar a Vinaròs, fins que el governador civil de Castelló va prohibir que es fes i va haver de fer-se uns quilòmetres més enllà, al punt exacte on comença Catalunya. I, finalment, dilluns 18 de juliol i de forma diària (tret de dijous que s’han seguit fent als llocs habituals), la nacional s’ha tallat a la sortida d’Amposta cap a la Ràpita.
Paral·lelament, alcaldes de la província van signar el pacte de Berà on es demana pràcticament el mateix, però també instaven a l’administració a acabar l’autovia. Avui ha tingut lloc pels voltants de l’Arc de Berà un tall promogut pels alcaldes. La divisió entre les dues mobilitzacions és força evident.
A hores d’ara encara no sé quins alcaldes ebrencs s’han desplaçat fins Altafulla, però crida poderosament l’atenció que tenint mobilitzacions periòdiques al costat de casa, prefereixen fer un recorregut més llarg i cremar més gasolina. Això si, tindran un protagonisme que aquí no tenen. Les teles i la premsa en general se'n ocuparant de que surtint tots ben guapos. 
Però segur que aquells que s’ho miren a més distància i se’n adonen de l’evident divisió, es deuen d’estar partint el pit i pensant el que pensaríem tots d’estar al seu lloc: quina colla de babaus que són la gent de l’Ebre!  
I no me direu que no els hi falta raó. El que m’empipa és que ens posin a tots al mateix sac: als polítics que es volen marcar untanto aprofitant-se d’una situació que no han creat i als que hi anem de forma desinteressada i no esperem res a canvi. Bé de tant en tant algun renec... 

Potser el títol més encertat haguès estat: DIVIDITS NO ES GUANYA!