dissabte, 24 de setembre del 2016

CUCUGNAN (5)











CARA I CREU DE LA NETEJA D'AMPOSTA

Ahir a primera hora (encara no eren les 8) sé va netejar el solar que fa cantonada entre el carrer Sebastià Juan i Arbó i el Bolívia. 

Feia temps que els veïns de la zona es queixaven pel seu alt grau d'insalubritat.  


En canvi al solar que hi ha al carrer Brasil, al costat de l’illa de contenidors,  sembla ser que s’ha convertit en una garrofera (magatzem de garrofes)
Com es pot veure a les fotos algú ha tirat diversos envasos amb garrofes. Igual és que ha caigut tant el preu que no els hi surt rendible vendre-les.  






Falten vots

XAVIER BRU DE SALA
Escriptor

No falten gaires vots, ni per desencallar la legislatura espanyola, ni perquè l’independentisme arribi a la famosa cota del 50,1%. No són molts, però segons com poden ser massa, un mur infranquejable.
A Rajoy n’hi faltaven mitja dotzena, si comptem els que necessitaria al Congrés per ser investit. La situació no se li gira precisament de cara, amb l’acumulació d’escàndols que ha culminat, per ara, amb l’apoteosi del silenci encobridor de Bárcenas, l’endoll de l’exministre Soria, l’escapatòria de Matas i la traca final de Rita Barberá, que explota a la cara de l’amic i protector que la va blindar. Si la previsió general marcava que, en cas de terceres eleccions, es produiria una devolució de vots de C’s cap al PP, ara les perspectives no són les mateixes. Si s’esgoten els terminis i no apareixen els vots del PNB, Rajoy s’hi hauria de presentar no tan sols amb l’estigma de la corrupció galopant sinó amb un altre que agafarà força: haver guanyat dues vegades i haver fet fracassar dues legislatures per la seva inveterada i reiterada incapacitat de pacte. Al pas que anem, potser les terceres eleccions, en comptes d’afavorir el PP, beneficiaran el PSOE, que a més de rebre vots de Podem, en pot collir uns quants del centredreta. ¿Quan exigirà Pedro Sánchez que Rajoy es retiri de l’escena?

CAMPIÓ DE LA CORRUPCIÓ

El PP és el campió de la corrupció, i Rajoy, el dirigent polític més rígid, el més inflexible, el més mal negociador i el més impositiu. També el que exhibeix menys escrúpols a l’hora de sotmetre un país a un estrès electoral i un bloqueig polític que ja comença a tenir repercussions negatives en el creixement i en la millora de les xifres d’atur. Espanya ha passat en pocs anys de l’admiració universal a merèixer una valoració negativa i ser ignorada en l’escena internacional, començant per l’europea. Gràcies, PP. Gràcies, Rajoy.
El sobiranisme català no és el primer problema d’Espanya, sinó que deriva de la imparable concentració de més i més poder a mans d’unes elits que s’enriqueixen amb l’augment de la desigualtat. Unes elits que han heretat l’al·lèrgia secular al pacte i s’alimenten d’una idea monolítica del poder. Unes elits que saben sotmetre però no integrar i que, ara que es veuen qüestionades, tenen per objectiu perdurar no a base de reformar-se sinó de tapar fissures. La majoria d’espanyols ho accepten o s’hi resignen. La immensa majoria de catalans rebutgen aquesta Espanya.

XIFRA MÀGICA, XIFRA MALEÏDA

Però si al Congrés falten vots per perpetuar un règim que, per desgràcia, comença a tenir una mala salut de ferro, a l’independentisme català, per molt que surti en massa al carrer un cop l’any i exhibeixi estelades al Camp Nou, li falten vots per superar el 50%. El 9-N en van faltar. El 27-S es va confirmar que en faltaven. Al Quebec i Escòcia en van faltar. La xifra màgica pot ser una xifra maleïda. Tot i això, l’independentisme polític i social opera com si a la pròxima tingués la majoria poc menys que assegurada.
El full de ruta fa ziga-zagues pels corredors del seu laberint, i sembla més aviat dedicat a espantar indecisos que a convènce’ls. La idea del referèndum, que no ha deixat d’estar present però que ara torna al primer pla, és la que suscita més consens i suport social. Tot i això, és impossible que s’arribi a celebrar en els propers mesos amb les garanties i l’efecte vinculant que demana, amb raó, el president Puigdemont. Perquè així fos, caldria acordar-lo o com a mínim aconseguir que fos tolerat per l’Estat, i ja sabem que més de les dues terceres parts del Congrés s’hi oposen. Fins i tot així, des de l’òptica independentista presenta una doble utilitat. Atreure podemites i comuns, i evidenciar un cop més la falta de disposició i diàleg de Madrid. El retorn del referèndum és un moviment preparatori de cara a unes eleccions de caràcter plebiscitari que, per no repetir noms, es podran dir constituents però que seran convocades sota el paraigua d’autonòmiques, que és i serà el legal.

UN ESCENARI QUE S'OCULTA

Si el 2017 tampoc se sobrepassa el 50%, continuarem encallats. Uns anys més de procés constituent per tornar-ho a intentar abans del 2020. En canvi, si el llistó se supera, caldrà obrir un període de negociació amb l’Estat. La carta de la majoria independentista és l’única capaç d’obrir portes, desbloquejar Catalunya i potser de passada fer que Espanya s’assembli una mica al Canadà. La pressió internacional sobre Madrid seria enorme. Si aconseguís una contraoferta en forma d’Estat propi, es votés en referèndum i s’aprovés, el sobiranisme hauria aconseguit el seu objectiu primordial, que no és la independència sinó el canvi d’estatus amb ple autogovern. La llàstima és que aquest escenari s’oculta, i aquesta ocultació és el factor principal perquè continuïn faltant vots. 

divendres, 23 de setembre del 2016

TRENCAR UNA LLANÇA A FAVOR DE PEDRO SÁNCHEZ

Caricatura: ABC. 
Pedro Sánchez té marcat en roig l’1 d’octubre. No perquè sigui un nostàlgic i vulgui rememorar el dia del Caudillo, sinó perquè aquest dia sé reuneix el comitè federal del PSOE que pot acabar dictant sentència en contra de l’actual Secretari General.
Alguns dels barons territorials, encapçalats per la tota poderosa presidenta d’Andalusia Susana Díaz, són de l’opinió que s’ha de desencallar l’actual situació d’Espanya permetent al PP que pugui governar i, de cap manera Sánchez hauria de mirar de tornar a formar govern, sobre tot si per assolir-ho ha de pactar amb els extremistes catalans a canvi d’un referèndum pactat.
Sánchez tampoc és partidari de pactar amb el PDC (o con es vulgui dir) i ERC tot i que no ho hagi expressat. A Sánchez només sé li escolta dir que vol pactar amb C’s i Podemos i que aquestes dues formacions s’haurien de deixar de vetar mútuament.
Albert Rivera però, sembla que li ha tancat la porta als nassos i li ha dit que es deixi d’aventures sobre tot quan no compta ni amb el recolzament del seu partit... És el mateix que dir que s’haurien d’abstenir i investir a Rajoy. O sigui, Rivera no hi pactarà, però demana que se’l pugui investir... Estranya manera de fer política...
Podemos és una altra història. La visió que es té ara mateix des de fora de la formació és que és una gàbia de grills. Sembla que Pablo Iglesias i d’altres tenen una visió molt diferent a la d’Iñigo Errejón i aquells que li donen suport. I pel mig Pablo Echenique mirant de posar pau.
Per una part pot cridar l’atenció que un partit relativament nou estigui embolicat en un seguit de guerres fratricides. Això fa que s’estigui més per resoldre els problemes interns que no de mirar de solucionar els grans temes d’estat. Però per l’altra i si s’analitza d’on ve Podemos (es va inspirar en el moviment del 15-M), potser entendrem el perquè de tantes controvèrsies. De totes maneres als partits d’esquerres això ja passa. Mentre els de dreta (al menys de portes cap a fora) tots segueixen els mandats dels seus superiors, els d’esquerra, de vegades són el més paregut a una anarquia.
Tornant a Pedro Sánchez i el comitè del proper dia 1, sembla que l’actual Secretari General (no m’atreveixo a dir líder) del PSOE es vol encomanar a les bases per a continuar endavant amb la seva idea de negar a Rajoy les vegades que calgui.
I a mi no me sembla malament... Per molt que el PP digui que van guanyar les eleccions, que ho van fer per un número superior de vots i escons i bla, bla, bla... O es pot oblidar que el PP d’avui representa la corrupció generalitzada i, si Espanya fos una democràcia de veritat i els estaments de l’Estat funcionessin com han de funcionar, els dirigents populars (sinó tots la majoria), haurien d’estar inhabilitats a per vida. Però és evident que no ho és...
Però a part d’això, tenim una majoria de votants (i per extensió ciutadans) que també s’ho haurien de fer mirar. Ja sé que els altres partits tampoc els ho posen fàcil (no cal mirar a ningú, me miro jo mateix), però d’aquí a votar PP... És què no hi ha cap partit que sigui digne de confiança? Es clar què els hi ha! Però com són minoritaris i no surten en lloc, ningú els coneix.
Pedro Sánchez ha de continuar amb la seva estratègia. Si fa cas al que li demanen alguns barons només pot passar que vagin perdent vots a cada convocatòria. Recordeu el que dic sempre: coherència...
I no és coherent que un partit que vol ser alternativa voti corrupció quan l’han criticat tant, sobre tot als llocs on més l’han patit (València, Madrid, fins i tot Catalunya) De no ser així molts poden pensar que volen passar pàgina també es pretén que se’ls hi perdonin els casos de corrupció que hi ha hagut al si del propi PSOE.
És curiós que la federació que més està en contra de Sánchez sigui a la vegada la que més corrupció acumula.