dissabte, 31 de desembre del 2016
Pagant, sant Pere canta
Catedràtic de Dret Penal de la UB.
L'esperpent de les sancions al Barça per part de la UEFA per l'exhibició d'estelades ha finalitzat. No és un tema menor
L’esperpent de les sancions al Barça de la UEFA degudes a l’exhibició per part de bona part dels seus seguidors d’estelades als partits oficials de Champions ha finalitzat. No és un tema menor.
Primer, pagant, s’arriba a Roma. En efecte, reconeix la UEFA que (prenc de l’agència Efe) «les regles [...] no estan gravades en pedra i que poden evolucionar, i ho han de fer, per reflectir la naturalesa de la societat en la qual vivim, en què la llibertat d’expressió és generalment un valor recolzat i celebrat». A més a més, la UEFA va insistir a dir que «no vol que els partits de futbol s’usin amb fins polítics», però «tampoc vol sancionar un club o una federació en situacions on una persona raonable no se sentiria ofesa per un missatge exhibit en un camp de futbol».
Es canvia la norma perquè sembla injusta i ho sembla perquè ho és. Ara bé, si el club afectat les paga, es faran desaparèixer del catàleg normatiu. Comprometre’s a la derogació d’una norma i seguir aplicant-la i executant-la va contra l’essència del dret sancionador. Casa, malgrat tot, amb l’honradesa i el contrastat esperit esportiu d’aquell model de virtuts que són els homes que poblen els hotels de luxe suïssos per a la salvaguarda de l’esport rei. Vist així, sembla que no hàgim sortit de l’era de les simonies, la compra de càrrecs eclesiàstics. Almenys, la màquina s’ha greixat a plena llum del dia.
Seguim. Aquest canvi d’actitud a la UEFA posa de manifest dues coses. Que, al final, mediant acords incentivats o no, la UEFA és més oberta que les organitzacions esportives espanyoles que porten les manifestacions als estadis als jutjats, pretenen clausurar-los, multen clubs, requisen banderes i lemes no violents i, en fi, prossegueixen la criminalització del dissentiment també en seu esportiva. La Secretaria d’Estat per a l’Esport, les federacions i altres piles de bicoques que satel·litzen el món del futbol haurien de reflexionar i abandonar aquesta obsessió amb el catalanisme pacífic –no n'hi ha d’altre–. La UEFA, qui ho hauria dit, ha donat exemple, a la seva manera, de tolerància.
En tercer lloc, la promesa d’un nou codi i l’enterrament de la destral de guerra entre la UEFA i el Barça permet sense embuts des d’ara mateix la manifestació amb total tranquil·litat d’idees polítiques transversals, també als estadis. Amb la repercussió mediàtica i global que això pot tenir... si les càmeres ho retransmeten.
Amb aquesta estranya victòria, el Barça fa per la causa del catalanisme, independentista o no, més que moltes altres i importants campanyes sumades al procés. En una època de poders reals i informals, que el futbol empari la difusió d’idees cíviques és d’una rellevància inusitada.
Tot gràcies a dues entitats privades com són el Barça i la UEFA. La primera, divisa festiva d’una col·lectivitat. La segona, un monopoli que comparteix el domini del món. Algú escriu recte amb línies torçades.
divendres, 30 de desembre del 2016
DESCONNEXIÓ PER ETAPES
 |
| De Ferreres al Periódico. |
Si algú creu que la futura desconnexió de Catalunya amb Espanya serà com separar un endoll mascle de l’endoll femella, està equivocat. I no ho dic jo, ho diu un document que ha elaborat el vicepresident econòmic de la Generalitat Oriol Junqueras on es fixa la dependència econòmica de Catalunya respecte a l’Estat espanyol fins al 2026. I ja sabeu que normalment quan es fan previsions sempre solen ser optimistes. M’agradaria saber que opina sobre aquest tema Cristobal Montoro que seria l’equivalentespanyol... Bé, de fet ja sé el que pensaria, no li cal donar més voltes...
El cert és que aquest document m’aclareix moltes coses, més de les que potser podeu pensar en un primer moment. Recentment (en els darrers 2 o 3 mesos) he escrit un parell d’entrades al meu blog on posava en dubte la viabilitat de la independència ja que en un primer moment Catalunya no disposaria de capacitat econòmica suficient per a tirar endavant el procés. Els diners els recapta Madrid i després retorna a Catalunya la part que li corresponen per llei (tot i que de vegades es fan els garrepes tot el que volen i més...)
Tot això de fer lleis preparant la desconnexió està molt bé, com per exemple la Llei de Transitorietat Jurídica que és la que ha de permetre que no hi hagi un buit legal quan s’acabi proclamant la independència, però la mare dels ous són els calerons. Sense diner no hi ha país que pugui sobreviure ja que des del primer moment s’han de garantir els drets bàsics dels seus ciutadans (salut, serveis socials, seguretat, educació...) i això requereix de la suficient capacitat econòmica.
 |
| De Ferreres al Periódico. |
Dos dies abans de Nadal, el President Puigdemont va convocar el Pacte Nacional pel Dret a Decidir (PNDD) que, com algú va dir, són unes sigles més que s’han de sumar a totes les que han anat apareixent al llarg dels darrers anys relacionades amb el procés independentista. No tinc clar que va voler insinuar, però des del meu punt de vista la sopa de lletres, tot i que pot aparentar que es camina cap avant, és un símptoma de que no van tan bé com se’ns vol fer creure. Com diu la dita: molt de soroll i poques nous.
De fet, a la reunió del PNDD, Puigdemont ja va refredar una mica les expectatives del anunciat referèndum per al setembre dient que millor si era pactat amb l’Estat. Però per a que hi pugui haver un referèndum secessionista pactat amb l’Estat hauria d’haver un canvi constitucional que, de moment, ni se’l veu ni se’l espera...
Mai he negat que m’agradaria que Catalunya esdevingués un país independent i que per tant, tingués representació a tots els organismes internacionals, però no m’ho acabo de creure... Depèn de massa coses i hi veig massa incertesa. Me dóna la sensació que els nostres governants s’han ficat en un carreró sense sortida que anirà deixant rastre en forma de condemnes per sedició, desobediència, desacatament, etc. Tot plegat una gran vergonya com també he expressat en més d’una ocasió.
A part de la suficient capacitat econòmica per a engegar la maquinària d’un estat independent també hi manca una cosa molt important: el reconeixement internacional per part de les nacions sobiranes i dels principals organismes que, evidentment estan controlats per les pròpies nacions.
En tot aquest procés serà essencial el paper que hi jugarà Espanya. Si hi hagués una declaració unilateral d’independència l’ofec econòmic seria immediat i angoixant, com també ho seria la pressió que faria als diferents països per aconseguir que absolutament ningú reconegués Catalunya com estat independent.
Mentrestant, podem anar somiant tot el que vulguem.
FELIÇ 2017!!
LO POBLE QUE VOLEM 30-12-2016
Avinguda de Catalunya. El cotxe blau segurament està abandonat...
Sense dubte el millor lloc per a deixar-lo...
Per cert, fa uns dies la policia local li va posar un disc d'aquells que posen als vehicles abandonats o que porten temps sense moure's i l'han arrancat. Igual és que el propietari no viu o treballa massa lluny...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)