Nosa per als vianants? Ni una ni mitja...
dimecres, 1 de març del 2017
LO POBLE QUE VOLEM 01-03-2017
Nosa per als vianants? Ni una ni mitja...
Catalunya ja arriba a l’Atlàntic
JAUME REIXACH
De maneres d’organitzar el Món n’hi ha moltes i tot depèn de la correlació de forces de cada moment i de la cosmovisió (política, econòmica, cultural, mediàtica...) predominant. Posats a fer mapes, cadascú també dibuixa els seus. Això sí, sent respectuosos amb els dels altres. Jo defenso la plena llibertat per exposar-los tots en igualtat de condicions davant de l’opinió pública, cosa que malauradament no passa ara i aquí, on la dialèctica independentisme/unionisme bloqueja qualsevol altra dimensió geopolítica que es pugui plantejar.
Al llarg d’aquests 27 anys d’EL TRIANGLE, he anat exposant una proposta alternativa als clixés territorials heretats de l’Edat Mitjana -quan els nostres avantpassats creien que la Terra era plana-, i que, de manera sorprenent, encara condicionen i obturen actualment la percepció de la nostra identitat i li imposen uns rígids límits geogràfics. Per què establim el nostrefinis terrae en els confins del triangle que té com a vèrtexs el cap de Creus, el delta de l’Ebre i la Val d’Aran?
En el món d’avui, la humanitat es vertebra al voltant de les grans ciutats i de les megalòpolis, amb tots els avantatges i inconvenients que això comporta. Per fer-nos una idea: Tòquio té 38 milions d’habitants; Nova Delhi, 25 milions i Mèxic DF, 21 milions. Quan em pregunten què és Catalunya, jo ho tinc clar: amb 7,5 milions d’habitants, som un barri de Mèxic DF! Agradi o no agradi als nacionalistes/independentistes, la gran força i la gran raó de ser de Catalunya és avui l’àrea metropolitana de Barcelona i els seus 3,3 milions d’habitants (5 milions si estenem el radi d’influència fins a l’arc format per Vilanova i la Geltrú, Vilafranca, Igualada, Terrassa, Sabadell, Granollers i Mataró).
Amb tot el respecte per Pau Vila, l’actual divisió comarcal és, en molts àmbits, una rèmora que crea inviables regnes de taifes interiors. L’esquarterament de l’àrea metropolitana entre les comarques del Barcelonès, Baix Llobregat, Maresme i Vallès és, senzillament, un absurd que ens ha estat llegat per lesobsessions antimaragallianes de Jordi Pujol i ja és hora que desapareguin del mapa. Quelcom semblant passa amb les diputacions provincials que, per exemple, divideixen artificialment l’especificitat pirinenca o condemnen les Terres de l’Ebre a la marginació.
Una segona realitat geopolítica que ens defineix en aquest segle XXI és l’Euroregió, fomentada i incentivada des de Brussel·les. Aquest espai d’integració econòmica parteix de la consideració que els Pirineus, més que no una frontera, són l’eix que connecta extensos territoris, a banda i banda de les carenes, amb una intensa afinitat històrica i una alta activitat productiva.L’Euroregió Pirineus-Mediterrani està formada per Occitània (5,8 milions d’habitants), Catalunya (7,5 milions), l’Aragó (1,3 milions) i les Balears (1,1 milions), amb una possible ampliació a la Comunitat Valenciana (5 milions). El projecte euroregional va tenir una gran embranzida durant la presidència de Pasqual Maragall, però l’ortodòxia independentista el va castrar des que té el control del Palau de la Generalitat.
Estructurar aquesta Euroregió de més de 20 milions d’habitants, de la qual Barcelona és el principal pol demogràfic i econòmic, donaria un altre sentit a la posició de Catalunya dins d’Espanya–alliberant-nos de la històrica i malaltissa “dependència” amb Madrid- i en el marc de la Unió Europea, transformant l’hostilitat que mereix el procés independentista a Brussel·les en un clima de receptivitat i cooperació. La consideració de Tolosa oMontpeller com a noves realitats plenament incorporades i normalitzades en la nostra vida quotidiana ens obriria unshoritzons empresarials i culturals de gran potència.
La tercera dimensió geopolítica que defenso és la reunificació ibèrica en un nou Estat per crear una potència demogràfica de 57 milions d’habitants, competitiva a escala europea amb Alemanya (80,6 milions), França (66 milions) i Itàlia (60 milions) i que ens garantiria una major capacitat d’influència a Brussel·les. Si portuguesos i espanyols fóssim intel·ligents, entendríem que la plataforma peninsular és un poderós hub que unifica quatre continents i que pot convertir-se en el melic del Món. Connectar l’Atlàntic amb el Mediterrani i consolidar políticament l’eix Lisboa-Madrid-Barcelona és la clau de volta d’un projecte engrescador i carregat de futur.
En aquest sentit, els iberistes estem d’enhorabona: Caixabank, entitat catalana amb seu a Barcelona, acaba de culminar la compra del banc portuguès BPI. Catalunya ja arriba a l’Atlàntic i aquesta és una gran notícia!
Hem d’esborrar els prejudicis, alliberar-nos de les cadenes històriques que ens empresonen i obrir els ulls al nostre voltant. El planeta evoluciona molt ràpidament i no podem ser tan enzes per quedar-nos ancorats en conceptes geopolítics que, com la independència, han quedat totalment superats per les noves dinàmiques europees i mundials. Si mirem els mapes d’una altra manera, descobrirem qui som i on som en aquest segle XXI i podrem sortir de l’actual cul de sac que ens aboca al conflicte estèril i a la frustració permanent.
De maneres d’organitzar el Món n’hi ha moltes i tot depèn de la correlació de forces de cada moment i de la cosmovisió (política, econòmica, cultural, mediàtica...) predominant. Posats a fer mapes, cadascú també dibuixa els seus. Això sí, sent respectuosos amb els dels altres. Jo defenso la plena llibertat per exposar-los tots en igualtat de condicions davant de l’opinió pública, cosa que malauradament no passa ara i aquí, on la dialèctica independentisme/unionisme bloqueja qualsevol altra dimensió geopolítica que es pugui plantejar.
Al llarg d’aquests 27 anys d’EL TRIANGLE, he anat exposant una proposta alternativa als clixés territorials heretats de l’Edat Mitjana -quan els nostres avantpassats creien que la Terra era plana-, i que, de manera sorprenent, encara condicionen i obturen actualment la percepció de la nostra identitat i li imposen uns rígids límits geogràfics. Per què establim el nostrefinis terrae en els confins del triangle que té com a vèrtexs el cap de Creus, el delta de l’Ebre i la Val d’Aran?
En el món d’avui, la humanitat es vertebra al voltant de les grans ciutats i de les megalòpolis, amb tots els avantatges i inconvenients que això comporta. Per fer-nos una idea: Tòquio té 38 milions d’habitants; Nova Delhi, 25 milions i Mèxic DF, 21 milions. Quan em pregunten què és Catalunya, jo ho tinc clar: amb 7,5 milions d’habitants, som un barri de Mèxic DF! Agradi o no agradi als nacionalistes/independentistes, la gran força i la gran raó de ser de Catalunya és avui l’àrea metropolitana de Barcelona i els seus 3,3 milions d’habitants (5 milions si estenem el radi d’influència fins a l’arc format per Vilanova i la Geltrú, Vilafranca, Igualada, Terrassa, Sabadell, Granollers i Mataró).
Amb tot el respecte per Pau Vila, l’actual divisió comarcal és, en molts àmbits, una rèmora que crea inviables regnes de taifes interiors. L’esquarterament de l’àrea metropolitana entre les comarques del Barcelonès, Baix Llobregat, Maresme i Vallès és, senzillament, un absurd que ens ha estat llegat per lesobsessions antimaragallianes de Jordi Pujol i ja és hora que desapareguin del mapa. Quelcom semblant passa amb les diputacions provincials que, per exemple, divideixen artificialment l’especificitat pirinenca o condemnen les Terres de l’Ebre a la marginació.
Una segona realitat geopolítica que ens defineix en aquest segle XXI és l’Euroregió, fomentada i incentivada des de Brussel·les. Aquest espai d’integració econòmica parteix de la consideració que els Pirineus, més que no una frontera, són l’eix que connecta extensos territoris, a banda i banda de les carenes, amb una intensa afinitat històrica i una alta activitat productiva.L’Euroregió Pirineus-Mediterrani està formada per Occitània (5,8 milions d’habitants), Catalunya (7,5 milions), l’Aragó (1,3 milions) i les Balears (1,1 milions), amb una possible ampliació a la Comunitat Valenciana (5 milions). El projecte euroregional va tenir una gran embranzida durant la presidència de Pasqual Maragall, però l’ortodòxia independentista el va castrar des que té el control del Palau de la Generalitat.
Estructurar aquesta Euroregió de més de 20 milions d’habitants, de la qual Barcelona és el principal pol demogràfic i econòmic, donaria un altre sentit a la posició de Catalunya dins d’Espanya–alliberant-nos de la històrica i malaltissa “dependència” amb Madrid- i en el marc de la Unió Europea, transformant l’hostilitat que mereix el procés independentista a Brussel·les en un clima de receptivitat i cooperació. La consideració de Tolosa oMontpeller com a noves realitats plenament incorporades i normalitzades en la nostra vida quotidiana ens obriria unshoritzons empresarials i culturals de gran potència.
La tercera dimensió geopolítica que defenso és la reunificació ibèrica en un nou Estat per crear una potència demogràfica de 57 milions d’habitants, competitiva a escala europea amb Alemanya (80,6 milions), França (66 milions) i Itàlia (60 milions) i que ens garantiria una major capacitat d’influència a Brussel·les. Si portuguesos i espanyols fóssim intel·ligents, entendríem que la plataforma peninsular és un poderós hub que unifica quatre continents i que pot convertir-se en el melic del Món. Connectar l’Atlàntic amb el Mediterrani i consolidar políticament l’eix Lisboa-Madrid-Barcelona és la clau de volta d’un projecte engrescador i carregat de futur.
En aquest sentit, els iberistes estem d’enhorabona: Caixabank, entitat catalana amb seu a Barcelona, acaba de culminar la compra del banc portuguès BPI. Catalunya ja arriba a l’Atlàntic i aquesta és una gran notícia!
Hem d’esborrar els prejudicis, alliberar-nos de les cadenes històriques que ens empresonen i obrir els ulls al nostre voltant. El planeta evoluciona molt ràpidament i no podem ser tan enzes per quedar-nos ancorats en conceptes geopolítics que, com la independència, han quedat totalment superats per les noves dinàmiques europees i mundials. Si mirem els mapes d’una altra manera, descobrirem qui som i on som en aquest segle XXI i podrem sortir de l’actual cul de sac que ens aboca al conflicte estèril i a la frustració permanent.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)