dimecres, 24 de maig del 2017
Catalunya, Espanya i la corrupció
Periodista
La resolució del conflicte entre sobiranisme català i poders de l'Estat serà prèvia a la definició de qualsevol nou escenari polític espanyol
L’actualització del 'cas Pujol', les noves ramificacions de la corrupció del PP i les noves evidències de les matusseres formes d’intervenció governamental sobre el poder judicial han fet pujar un nou graó la irritació de l’opinió pública. No ha de sorprendre que el tractament donat per alguns mitjans televisius de Madrid al cas de la família Pujol hagi recordat la insistència amb què sempre es recordava la condició catalana de l’empresari Javier de la Rosaquan va esclatar el cas KIO. Cert. De tota manera, aquest tractament estereotipadament ètnic de les figures de Marta Ferrusola i Jordi Pujol només serveix per reforçar encara més els prejudicis anticatalans a la resta de l’Estat.
Aquí, a Catalunya, l’impacte emocional provocat per la penosa autoimmolació del president Jordi Pujol fou enorme i, per això mateix, el descrèdit local de la família Pujol ja fa temps que va arribar al punt de saturació. Inicialment, es va poder pensar que la destrucció de la figura històrica del president Pujol podia desactivar el moviment sobiranista, però el resultat va ser just el contrari: va accelerar la caducitat de l’autonomisme. L’acumulació de casos de corrupció que han sortit a la llum en aquests darrers anys ha fixat dues conviccions que han esdevingut majoritàries en la societat catalana.
En primer lloc, que la corrupció sistèmica és una característica de la segona restauració borbònica. I, en segon lloc, que en tant que subsistema, l’autonomia catalana ha patit les mateixes patologies estructurals que han afectat el conjunt de l’Estat. Ni més ni menys. En qualsevol cas, la densitat i el volum de la corrupció ha estat més o menys proporcional a la concentració de poder polític i econòmic present en cada territori.
"I TU MÉS"
Arribats a aquest punt, els casos de corrupció ja no serveixen com a arma llancívola. El clàssic i tu més ja ha esdevingut ridícul. Però seria molt ingenu pensar que l’acumulació de casos produirà automàticament i inevitablement una reacció regeneradora per part dels partits o de la societat. L’exemple italià amb el 'cas Tangentopoli' és prou il·lustratiu. La indignació pot conduir a la resignació fatalista o a la protesta antipolítica. O a la paralitzant combinació de totes dues. Per tal que la indignació social metabolitzi en força col·lectiva amb capacitat transformadora calen projectes renovadors sòlids capaços d’alterar les regles del joc. I actors polítics prou forts.
I aquí trobem un nou punt de divergència entre Catalunya i Espanya. De fet, el punt de divergència més crític i rellevant. La implosió del sistema de partits català està generant un nou mapa polític en el qual el sobiranisme és àmpliament majoritari sobre la base de dues majories complementàries: la independentista i la d’esquerres. Amb les lògiques friccions i contradiccions, aquestes dues majories, en part coincidents, acumulen prou força transformadora com per imaginar un projecte renovador capaç de superar les limitacions que han acabat caracteritzant la monarquia parlamentària espanyola.
POLÍTICA D'EXCLUSIONS
Per contra, la sortida a la crisi del bipartidisme a Espanya ha estat ben diferent. S’han definit de manera prou precisa dos camps: per una banda un bloc majoritari conservador articulat pel PP, bona part del PSOE i Ciutadans. I al davant hi ha una àmplia i molt heterogènia minoria. Les possibilitats de negociació entre aquests dos blocs són pràcticament nul·les. I la incapacitat i la manca de voluntat del bloc majoritari per trobar una resposta política a la reivindicació del dret a decidir plantejada de forma majoritària a Catalunya acaba actuant de factor cohesionador d’aquest mateix bloc dinàstic... La política espanyola es defineix, bàsicament, per exclusions.
Dies enrere el diari 'El País' oferia aquest titular en primera plana: PSOE i Ciutadans responen units a la corrupció del PP. Més enllà del caràcter informativament insubstancial de l’enunciat, el plantejament il·lustra de forma involuntària les limitacions de la política espanyola per crear un escenari que permeti superar la crisi de credibilitat generada per la corrupció sistèmica. No cal gran perspicàcia analítica per veure que sense una majoria alternativa al PP no es podrà concretar cap nou escenari.
I aquesta majoria és impossible sense la participació d’allò que representa Podem. Però, ara com ara, això no ho contemplen els dirigents del PSOE. I encara menys el partit de Rivera. De manera que tot fa pensar que la resolució del conflicte democràtic entre el sobiranisme català i els poders de l’Estat serà prèvia a la definició de cap nou escenari polític espanyol.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)