Fins fa poc, a les terres del Sud de Catalunya
teníem un enorme complex: Catalunya començava més enllà del coll de Balaguer,
ja que els qui vivien a partir d’allí els consideràvem catalans. Com si
nosaltres no ho fóssim!
El tio Joan lo Català era de la província
de Barcelona. De Cardedeu o d’algun poble proper. Se va casar a la Galera amb
una germana de mon iaio Julián. Per tant, els nets del tio Joan i jo som cosins prims.
Recordo al tio Joan molt vagament. Sempre
vestit de negre (tal com vestien la gran majoria dels nostres iaios), descuidat,
brut i quasi sempre borratxo.
A la Galera hi havia molt costum anar a passar
la jornada de diumenge a Sant Pere, la font que hi ha passat la Sénia i ja
dintre de la província de Castelló, al terme municipal de la Pobla de
Benifassà.
Abans dels aiguats del 22 i 23 d’octubre del 2000
que, entre d’altres coses va fer que s’omplís el pantà d’Ulldecona en només 9
hores, a la font de Sant Pere, a la mateixa llera del riu Sénia, encara hi
havia les barbacoes, les taules i els bancs de fusta. Però el gran cabal del
riu s’ho va emportar tot i després la Confederació Hidrogràfica del Xúquer ja
no va deixar arranjar la zona per a deixar-la com havia estat.
Com us deia, aprofitant l’aigua de la font de
Sant Pere, hi havia un petit espai amb taules, bancs i barbacoes que se feia
servir de pícnic. Els plataners eren els encarregats de donar l’ombra suficient.
Recordo haver-hi estat moltes vegades amb mons pares i els seus amics i fills d’aquests.
Hi anàvem amb una furgoneta i ens hi passàvem pràcticament el dia. Des de mig
matí a ben entrada la tarda. Els xiquetes i les xiquetes ens banyàvem al riu i
fins i tot hi havia qui pescava. Però l’activitat més normal era córrer i
saltar el petit rierol d’uns 10 metres que anava des de la font al riu.
 |
| Antiga postal de la Font de Sant Pere trobada a Internet. |
El tio Joan lo Català havia anat a
passar el dia a Sant Pere amb tota la família. Normalment s’hi feien paelles de
carn amb costella de porc, pollastre i conill, ja que era un plat molt econòmic
i que sempre abastia. Aprofitant l’aigua freda de la font, la gent que hi posava
a refrescar el vi, les gasoses, els sifons i també els melons.
Era freqüent el fet d’anar a beure a la font.
Quasi sempre t’hi havies d’esperar a que omplissin els seus gots els qui havien
arribat abans. L’aigua era fresca i transparent i tothom ne lloava les seves virtuts.
-Tio Joan, ha provat l’aigua de la
font...? Vingui... Apropis i provi-la...
Tant li van insistir que finalment el tio
Joan va anar fins la font a provar l’aigua.
No portava cap got ni cap altre estri per a
recollir-la. Així que el tio Joan va passar el dit pel xorro
de l’aigua, després se’l va espolsar i tot seguit se’l va passar pels llavis.
-Sí,
xeic, sí que és bona aquesta aigua...!
I és que el tio Joan tenia una dita:
-Encara
que sigui l’estiu, prefereixo el vi calent que l’aigua freda...
