JUAN DE LOS JUANES

Arribat el moment de pagar les contribucions, els ciutadans es desplaçaven a Tortosa on hi havia d’hisenda.
Aquell dia, Joan de Casa lo Pèsol, va llevar-se de bon hora, es va posar la roba dels diumenges, va junyir el matxo i va enfilar-se direcció Tortosa.
En arribar a l’alçada de Vinallop, on conflueixen les carreteres que van cap a Amposta i Santa Bàrbara (llavors camins), es va trobar amb un parell d’individus d’aspecte força sinistre. Li demanarem aturar-se i li preguntaren on anava. 
 
-Vaig a Tortosa, a pagar la contribució.

-No sabe usted, buen hombre, que nosotros también cobramos la contribucióny no hace falta que vaya hasta Tortosa. Los caminos están lleno de maleants...  No sea que le vayan a robar...

-Què bé! –Va respondre Joan de Casa el Pèsol- Així no caldrà arribar a Tortosa i m’estalviaré la cua –Va pensar-
-¿Quanto dinero lleva para pagar la contribución? –Li va preguntar un dels sinistres personatges-
-L’any passat vaig pagar quasi que 450 rals i per això, per aquest n’he agafat 500.
-500 está bien. –Li respongué el desconegut-
-Però em donaran vostès un paper conforme he pagat la contribució? –Els preguntà Juan.
-¡Por supuesto que se lo daremos! ¿Cómo se llama usted?
-Juan! Els digué orgullós. 
 
Llavors, un dels dos homes, evidentment malfactors, amb un tros de paper hi va escriure:
“Juan de los Juanes entrega la moneda a dos galipanes”.
Joan, què no sabia llegir ni escriure, va agafar el paper i el va guardar cuidadosament a una de les seves butxaques, va donar la vota al carro i va marxar satisfet de retorn

TOTS SÓN ELS MATEIXOS

Ahir a la portada del Periódico de Catalunya es podia veure una foto en la que sortien Luis de Guindos i Joan Rosell donant-se una abraçada (no l'he pogut trobar per ensenyar-vos-la) La primera cosa que vaig pensar va ser: “Tots són els mateixos”. No recordo un gest tant amistós de Zapatero, Solbes o Arias Salgado amb cap representant de la gran patronal o de la banca espanyola.

Abans de que Rajoy s’emportés la victòria el 20-N, ja ho vaig advertir que la dreta acabaria dominant tots els estaments de l’estat.

Ara mateix controla els 3 poders bàsics: l’executiu, el legislatiu i el judicial. A part del món financer i a les organitzacions empresarials.

Avui llegia que Rajoy porta pressa per reformar el Tribunal Constitucional i el Defensor del Poble.

Un Tribunal Constitucional que sovint quan eren a l’oposició bloquejaven la renovació i molts dels seus càrrecs havien de continuar quan tenien el mandat esgotat. També el Defensor del Poble porta mesos sense que es nomeni un substitut a Enrique Mújica que més que un exsocialista, semblava un “pepero” de tota la vida. Ara, amb la força que els hi dóna la majoria absoluta podran reformar-los a mida i aconseguir que totes les decisions (digueu-li sentències si voleu), siguin favorables als seus interessos.

Si durant l’època socialista el TC va retallar considerablement l’Estatut, què no passarà a partir d’ara? Esperaré assegut a veure-ho.

La patronal (sobre tot la gran), amb el suport del PP obtindrà la reforma laboral que tant desitja: acomiadament lliures o molt barats i sous de misèria per als nostres joves. Unes bones mesures per a reduir l’atur sobre el juvenil que tant preocupa a tothom.

Algú en dóna més?

¿Faisánez Díaz? (artecle publicat ahir al Plural per Javier Vizcaíno)

Que se vaya preparando Don Mariano para la lluvia de torpedos que le va a llegar desde el flanco ultra diestro. La ofensiva la dirige el brigadier Federico Jiménez Losantos, que ya ha bautizado en su columna de El Mundo al nuevo ministro de Interior como “Faisánez Díaz”. Y eso era solo el principio de una andanada que remataba así: “El discurso de Fernández Díaz elogiando a Rubalcaba y el pomposo ditirambo de Gallardón a Caamaño aseguran que el Gobierno del PP va a continuar la negociación con ETA emprendida por el PSOE; que de ilegalización de Bildu, nada; que de templar gaitas con Amaiur y el PNV, todo”.
Desde Libertad Digital, más leña al fuego arrojada por la escolta del turolense. “Poco tiempo ha tardado el nuevo ministro de Interior en darle la razón a quienes alertaban que su nombramiento podía constituir una tenebrosa continuidad respecto a lo que ha supuesto la era Rubalcaba”, bramaba Guillermo Dupuy. Su mellizo ideológico, Emilio Campmany, le hace el eco: “Votamos a unos tíos por botar a Zapatero y, cuando tienen que hacerse cargo de los escombros, lo único que hacen es alabar las grandes cosas que han hecho sus antecesores”.
Demasiado buenos
Como todo es según el nivel de sumisión de quien escribe, para el editorialista de La Razón, el presunto delito de Fernández Díez se convertía en muestra de grandeza: “Merece también subrayarse la intervención del ministro del Interior, quien elogió de manera elegante el trabajo de sus predecesores en la lucha contra ETA”. Unos centímetros de papel más allá, José Antonio Vera deja una mosca para que los lectores la ataran por el rabo: “De Guindos y Montoro son tan buenos que, de no mediar un poder moderador, acabarán chocando en ideas y actuaciones. Algo que no ocurrirá porque el presidente del Gobierno está dispuesto a evitarlo”.
Inasequible al desaliento, el editorialista de Cope sigue aguardando su Ministerio de la Familia. El símil que hace es para nota: “La esperanza sigue en pie en espera de que en el ‘sorteo del Niño’ llegue el premio en la forma de alguna Secretaría de Estado para compensar la desilusión del que no ha caído en Navidad”.
Y para terminar, Curri Valenzuela con una exclusiva de pantalón largo desde ABC: “Pocos saben que el nuevo ministro de Defensa, Pedro Morenés, es primo-hermano de la esposa del Presidente de las Cortes, Jesús Posada”. Impresionante documento.

UNA “XV”

Als “Quatre Cantons” d’Amposta, on ara hi ha una sucursal de la Caixa, hi va haver la cafeteria Ebro, popularment coneguda com “el de Culderó”.

Un dia, a l’entrar, vaig veure al terra, al costat del taulell,  una caixa de cartró de cerveses de la marca San Miguel, concretament de la classe “Selecta XV”. Com feia temps que la volia provar, vaig decidir que aquell seria el moment de fer-ho. El meu amic Vicent va decidir que ell també la provaria.  

Ens varem seure en una de els taules, no gaire lluny del taulell, en uns típics bancs de fusta amb espatllera.

A l’hora de demanar, quasi tots els amics van optar per una Voll Damm. En arribar a mi, el cambrer va preguntar-me que volia i li vaig dir: “Una equits uve”. Llavors li va demanar a Vicent i li va respondre: “Jo també prendré  ‘una equits uve’”. El cambrer no ho tenia clar i em va tornar a preguntar:

 

-Tu que vols prendre?

-Una “equits uve”, -Li vaig respondre-

-I tu? –Li va preguntar a l’amic Vicent-

-També una “equits uve”. Li tornar a respondre.

L’empipament del cambrer anava creixent, davant del que considerava un intent de prendre-li el pèl per part nostra i entre amenaces de donar-nos una bufetada, encara ens ho va preguntar un parell de cops més.  

Finalment varem decidir prendre una Voll Damm.