NOMÉS 6 MILIONS?

El Jueves. Millet només és una capa de totes les que té una ceva.

El President Arturo diu que la Fiscalia acusa sense tenir proves, a Convergència per apropiació indeguda d’una mica més de 6 milions d’euros del saqueig del Palau de la Musica Catalana.    

El cas Palau (o Millet) com se’l coneix popularment, ha estat un entramat corrupte orquestrat per qui va ser-ne president de l’entitat musical Fèlix Millet en connivència amb Jordi Montull i d’altres col·laboradors necessaris. Però, quina era la procedència d’aquest diners? Segons els investigadors, la majoria eren donacions que havien fet a la Fundació Palau de la Música diverses empreses, la majoria constructores.

És molt difícil pensar que les empreses donants, com per exemple Ferrovial, ho fessin de forma desinteressada sense esperar compensacions. Casualment, Ferrovial va ser una de les empreses més afavorides per la sort al atorgar-li diverses obres al llarg i ample de Catalunya, com per exemple la Ciutat de la Justícia situada a la Gran Via de les Corts Catalanes entre Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat.

L’obtenció de comissions per part de Convergència sembla ser que ha estat un pràctica habitual. Recordo que Pasqual Maragall va denunciar-ho en seu parlamentària i la qüestió va donar molt que parlar. Per aquell temps, persones vinculades a l’obra pública catalana em van dir que les comissions que es pagaven a CDC eren fins i tot superiors al 3% denunciat pel llavors President de la Generalitat.

Les donacions a CDC a través del Palau de la Música Catalana, significarien un perfeccionament dels mètodes emprats per al seu finançament. El que potser no s’esperaven és que els intermediaris es poguessin quedar amb molts més diners que, els presumptament pactats. Però el diner, desgraciadament és molt llépol i de tant veure’n passar pel davant, fa que t’agafin ganes d’anar-ne apartant per al teu ús personal cada vegada més.  

El tema del finançament irregular fet a través de donacions anònimes ha saltat més d’un cop a les pàgines dels diaris i se’n ha parlat sovint per diferents mitjans de comunicació, per tant, és normal que se’n parli pel carrer.

Si un fiscal acusés sense proves estaria al mateix nivell que un ciutadà normal i corrent i, per tant, podria tenir la mateixa informació a l’hora de fer-ho. Aquest fet em fa pensar que el fiscal del cas té molta més informació que li dóna un plus a l’hora de poder acusar a Convergència per haver-se beneficiat de l’espoli del Palau. Vull recordar que CDC té la seva seu central embargada de forma cautelar des de fa molt de temps, precisament per aquest tema.

I per acabar, ja sé que és fer conjetures, tots els catalans sabem que Convergència a estat sempre el partit més ric, tal com es demostra en la despesa que fa durant els campanyes electorals per posar un exemple. Cap partit ha estat mai a l’alçada de CDC a l’hora de fer campanya. A Amposta per exemple és tradicional oferir un berenar a col·lectius com els jubilats i una gran festa amb la presència dels seus líders nacionals coincidint amb el míting central.

Per tant, 6 milions em semblen una quantitat ridícula a l’hora de quantificar les inversions i despeses a que ens té acostumats el partit de Mas. 

Si voleu llegir més, mireu el Triangle.  

XIQÜELOS I XIOQÜELES DEL DELTA A LA MUSCLADA SOLIDÀRIA IV

Jueces botarates y paletos… y Federico

Aníbal Malvar

Esta víspera, una noticia y una cerveza me aliviaron las calores serranas cual galerna. Aunque estoy seguro de que los lectores, en estas fechas, ya van prefiriendo que les hable de la cerveza y no de la noticia, yo elijo hablar de la noticia: el Tribunal Supremo acaba de desvelarnos que llamar a alguien, en la radio o en la prensa, “botarate, oportunista, malcriado y paleto” no es vulneración del derecho al honor, sino libertad de expresión. Tal sentencia se refiere al ex juez Baltasar Garzón como insultado, y al presunto periodista -quizá menos periodista que autroplocamado juez- Federico Jiménez Losantos como insultante. El fallo nos viene a decir que los ex jueces son unos soberbios por cabrearse con un simple insulto, con la mera exabrupción de un señor un poco facha, al que ya solo escuchan algunos oídos sordos sus palabras necias. Federico ha llamado a Garzón botarate, malcriado, oportunista y paleto, y nuestros jueces consideran que este discurso está muy bien.
He de decir que estoy en total acuerdo con la decisión del alto tribunal, pero solo porque me concede el derecho a calificar, sin riesgo de cárcel o multa, a los magistrados del citado Tribunal Supremo de botarates, oportunistas, malcriados y paletos. Me han sentado insultante jurisprudencia que hoy acato. Y no es que yo tenga en buena estima al ex juez Garzón, o que le tenga más antipatía a Federico de la que él mismo se construye palabra a palabra, esputo a esputo, manipulación a manipulación, peloteo a peloteo. Esta no es una cuestión personal. Es una cuestión de libertad de expresión.
Ciertos límites a la libertad de expresión me parecen imprescindibles. Y no por cuestión ética o deontológica. Lo digo por defender mi prosa. Yo me paso la vida insultando impíamente a políticos y poderosos, a chorizos y/o banqueros, pero buscándome las habichuelas semánticas, la metáfora volandera, el guiño astuto del adjetivo expatriado de su significado más laso. Eso es lo que diferencia a un columnista o a un poeta de un hooligan indocumentado de la información. De un exabruptero vulgar que nunca da noticias, que solo enmierda adjetivos dependiendo de quién le paga y quién no. Como el soneto te encorseta en metro y rima embelleciendo el mensaje, los límites de la libertad de expresión ayudan al periodista a llevar su columna o reportaje al plenilunio lírico del decir no diciendo sí, del machacar acariciando, del confundir espada y pluma, cual Garcilaso. Que uno es muy garcilasiano:

Y ansí, en la parte que la diestra mano

gobierna y en aquella que declara

los concetos del alma, fui herido.

Mas yo haré que aquesta ofensa cara

le cueste al ofensor, ya que estoy sano,

libre, desesperado y ofendido.

Este soneto fue dedicado a Mario Galeota, un amigo del poeta herido en la lengua y en el brazo. Como me hiere a mí aquesta sentencia, ya que hiriendo de exceso de libertad mi lengua, dando salvaguarda legal a mis insultos, hieren también mi brazo de escribir, pues muy fácil le resultará a mi brazo escribidor llamar a los jueces del TS botarates, al presidente del Gobierno paleto, a cualquier ministro oportunista, y al rey, al rey, botarate y oportunista (tiene más derechos y se ofendería si le dedicara menor número de adjetivos descalificativos que a los botarates no inmanentes). Y esta retahíla de adjetivos, no dejando de ser verdad, llevan al escritor y al lector al recíproco aburrimiento, a la desidia y a la pereza. Como una pareja que ya se ha dicho todo y carece de imaginación para volverlo a decir, pero con otra forma, que en eso consiste el arte de columnismo, según mi arrogante opinión. Cambiar de forma. Si me dejan insultar en plan brutófilo, no puedo hacer buena prosa.

Paradójicamente, que el insulto se eleve a categoría de libertad de expresión es un ataque a la libertad de expresión. Y, además, un peligro. ¿Qué es un insulto y qué no es un insulto? ¿Si en lugar de llamarle a estos jueces botarates, les llamo chorizos ignorantes o lamemierdas eunucos, pueden entrullarme? El TS se ha metido en un problema: ahora deberá encargar un diccionario de exabruptos e injurias que entran dentro de la nueva y desluciente libertad de expresión, y otro diccionario de exbruptos e injurias que no, que son ilegales. Te lo decide un juez. No un semiólogo. Y por tanto te vas a la cárcel.. Yo me niego a cooperar en el citado diccionario. Sé insultar con demasiada elegancia y muy bello gracejo como para participar en tal bajeza. Insultar sin verso ni belleza ni prosa ni amor por la palabra ni cosa ni o sea, es solo soltar un mal vómito. Y yo no sé vomitar. Solo me enseñaron a escribir. Y no me enseñó un juez. Me enseñó mi madre, que no me deja insultar a nadie que no sea ella. Por eso nunca he podido, ni he querido, insultar a nadie.

LLEGINT EL DIARI D’AVUI

Avui és un d’aquells en que la premsa va carregada de notícies que, per diversos motius, m’han cridat l’atenció. Us en donaré una mostra:

Professor te desejo um salario de um deputado e o prestígio de um jogador de futebol (foto) Us en haureu adonat que la frase no està escrita ni en català ni en castellà. Es pot veure a una improvisada pancarta que sosté un manifestant brasiler. Li dono tota la raó.

El govern afirma que la recessió ha arribat al seu punt d’inflexió (titular) No sé amb quins índex es basen per a dir això. En canvi jo en tinc un d’infalible: la paga extra de Nadal dels treballadors públics. L’any passat a principis de juliol es va decretar suprimir-la. Si aquest any no ho fan, voldrà dir que alguna cosa ha canviat... Per a bé.

Les pèrdues de les preferents es podran compensar fiscalment (titular) Aquest titular, que a priori sembla una bona notícia, a la pràctica no ho serà tant. Les disminucions patrimonials, des de fa uns quants lustres, només es poden compensar quan hi ha increments patrimonials, és a dir quan, per exemple vens una finca amb benefici o et desfàs d’unes accions d’una determinada empresa també amb guanys. Hi més casos, però només per a que m’entengueu. Quan llegeixes la notícia, però, diu que t’ho podràs restar dels interessos bancaris que t’han donat els estalvis. Jo no ho veig tan clar, però és evident que si hi ha voluntat de fer-ho, es podrà fer.

Però quan llegim la notícia ens trobem amb el següent: Només se’n beneficiaran, no obstant,en el cas que els rendiments de capital superen aquests 2.000 euro, cosa que no sempre és freqüent entre els petits estalviadors. Es a dir, com sempre se’n beneficiaran els rics.

Set dones i dos homes jutjaran a José Bretón (titular) El titular en si no em diu gran cosa, però si que voldria fer esment a unes paraules que va dir l’acusat: el jutjat neix contaminat pel ressò mediàtic que ha tingut el cas. És cert. Sabeu de qui us parlo, no? Del presumpte assassí dels seus dos fills. Si jo formés part del jutjar, segur que emetria un vot de culpabilitat, però més pel que s’ha dit que no per les proves a favor que pugui aportar l’acusació.

Rigau deriva als col·legis concertats famílies que no ho havien demanat (titular) És que jo al·lucino! Si demano un col·legi públic i no hi tenen plaça, em toca anar a un de privat que, normalment, al menys per aquí, és religiós. El que haurien de fer és crear més línies als públics i no ajudar tant els privats, però la gent van donar la confiança a CiU per a governar. Us en recordeu?

Vetada la publicitat d’un llibre contra Mas en dues línies de bus (titular) Aquesta notícia ja us la vaig avançar ahir al Facebook, però segur que hi ha qui encara no se’n ha assabentat. D’això se’n diu pura i planament, CENSURA. L’Ajuntament de Barcelona, governat per un convergent, ha impedit que dos línies de bus urbà puguin fer publicitat d’un llibre que, de ben segur no es del gust d’Arturo. Mando y ordeno!!