dijous, 27 de juny del 2013

Indignarse, patrimonio de la humanidad. Ahora, Brasil

Esther Vivas

Inesperada, intempestiva, no anunciada así se presenta la indignación. Lo hemos visto en Túnez, Egipto, Islandia, Estado español, más recientemente en Turquía y ahora en Brasil. La estela indignada llega, de este modo, en dos países geopolíticamente claves. Si hace unas semanas la Primavera Turca sorprendía a propios y a extraños, hoy se repite la historia con el estallido social brasileño.
El ciclo de protesta inaugurado con las revueltas en el mundo árabe sigue abierto. Y a pesar de que todos estos procesos de cambio, de emergencia del malestar de los de abajo, comparten elementos en común, no son ni calco ni copia. Cada un de ellos responde a sus propias particularidades, contextos, experiencias… y así escribirán su historia. Sin embargo, es innegable una dinámica de contaminación mutua, y más en un mundo globalizado, fuertemente conectado y con el papel clave, y potenciador, de las redes sociales y los medios de comunicación.
La indignación expresada estos días en Brasil significa su entrada en el continente latinoamericano, referente de las luchas sociales recientes contra el neoliberalismo y el imperialismo. Aunque las masivas protestas estudiantiles en Chile, en 2011, ya señalaban el hartazgo de la juventud con una clase política supeditada a los intereses de los mercados. La actual protesta brasileña, pero, con todas sus particularidades, reproduce, y a la vez reinventa, discursos, uso de herramientas 2.0, actores… del ciclo de protesta indignado global.
Los jóvenes de las grandes ciudades, olvidados de la política en las altas esferas, son una vez más quienes encabezan la lucha. Mayoritariamente no organizados, expresan, muchos de ellos, por vez primera su descontento tomando las calles, ocupando el espacio público y haciendo oír su voz. Lo que empezó como una protesta contra el aumento abusivo de las tarifas del transporte público, en uno de los países con las tasas más altas en comparación con los ingresos populares, ha derivado en una movilización ciudadana sin precedentes, la más importante en la historia reciente del país.
La corrupción, la desigualdad, los pésimos servicios públicos, los grandes eventos “escaparte” y las infraestructuras faraónicas que vacían las arcas del Estado… son sólo algunas de las causas. Así como el disgusto con una clase política que blinda las prácticas corruptas, sorda e indiferente a las demandas sociales, con banqueros y tecnócratas adictos a la usura y al robo, conservadores religiosos en el poder que dictan leyes para “curar homosexuales”, en una cruzada contra las libertades sexuales y reproductivas, y latifundistas asesinos de pueblos indígenas y ecologistas. Descontento latente que, finalmente, explota.
Ante tal movilización social, las autoridades de decenas de ciudades, entre ellas Río de Janeiro y São Paulo, retiraron la subida de tarifas. La respuesta oficial, pero, llegaba tarde. Como antes en Sidi Bouzid (Túnez) o Taksim (Turquía), la mecha ya había prendido. Lo que empezó como una expresión de rabia ante una injusticia conectó con un malestar mucho más profundo. Y el miedo empezó a cambiar de lado. La indignación, se ha demostrado, es patrimonio de la humanidad. Ahora le toca a Brasil. ¿Quién será el siguiente?

dimecres, 26 de juny del 2013

DEPENDENTS DE LES SUBVENCIONS


A la contraportada del darrer número del setmanari l’Ebre hi ha una entrevista a Josep Bayerri, periodista, professor, sindicalista, polític i amic, arran de l’atorgament del premi d’honor de la Comunicació Local.
Josep Bayerri, que va ser el primer president del col·legi de periodistes de Tortosa, s’ha fet mereixedor d’aquest premi i d’altres que potser mai li donaran.
Bayerri va fundar a Tortosa el setmanari Ebre Informes que va comptar amb un grup de bons professionals que es contraposava a la Voz del Bajo Ebro que s’havia creat durant la dictadura i que tenia un caire molt més conservador. Quasi que paral·lelament a Amposta Joan Lluís Ripollés creava el Migjorn, també d’idees progressistes. Al cap d’uns anys aquests diaris es van fusionar i durant un temps van compartir capçalera fins que es va decidir canviar-la per l’Ebre. Amb la fusió amb la Veu del Baix Ebre (finalment s’havia decidit que sortís en català) es va convertir amb la Veu de l’Ebre i fa poc es va tornar a renomenar com l’Ebre.
Quan es pregunta a Bayerri per la pluralitat dels mitjans informatius, afirma de forma categòrica que no hi ha pluralitat ja que són massa dependents de les subvencions públiques o anuncis oficials. Certament penso igual. El fet d’obtenir una subvenció, ja sigui de l’estat, de la comunitat autònoma, de la Diputació o de l’ajuntament del municipi al que es pertany, te condiciona a l’hora relacionar-te amb dits organismes.
I això ho sap bé Bayerri que a part de ser periodista ha estat polític i, a sobre, és gat vell. Diu el periodista a l’entrevista de l’Ebre que la Generalitat de Pujol els hi va retirar les subvencions. I no m’estranya. El setmanari el Triangle també va denunciar que la Generalitat i d’altres administracions convergents, també els hi havia retirat les subvencions per ser crítics a la seva gestió. Per tant, amb les subvencions es callen moltes boques.
La publicitat institucional fa les mateixes funcions que les subvencions i, fins i tot, algunes, majoritàriament els ajuntaments, contracten un espai a la revista on fan propaganda d’aquelles notícies positives que tenen lloc al poble en qüestió.  Recordeu que fa uns mesos Amposta no tenia cap espai diferenciat al setmanari l’Ebre i, en canvi, la Ràpita sí. Des de fa unes setmanes Amposta ha tornat a parèixer al setmanari. Endevineu el motiu?
Segurament, els meus lectors més incondicionals se’n han adonat que, tot i la meva creativitat literària, fa molts d’anys que no publico res al setmanari de referència del nostre territori, es a dir, l’Ebre o la Veu de l’Ebre com es deia fins fa poc. A què es degut? A les males relacions que he tingut històricament amb els caps visibles d’aquesta publicació. Ja fa més d’una dècada, tot i la meva insistència, es van negar a publicar-me una rèplica al llavors alcalde d’Amposta. Més recentment, tampoc em publicaven les cartes al·legant que quan feia un escrit l’enviava a la majoria de diaris i ells em demanaven exclusivitat (?!) Però mai em van oferir una columna on poder expressar-me lliurement.  
En canvi, Emili Fonollosa, el director de la revista digital Vinaròs News (que a diferència de l’Ebre) no té subvencions, em va oferir una columna quinzenal (periodicitat de la revista) només en llegir alguns dels meus escrits. En quasi 6 anys he enviat més de 140 articles. Mai he tingut cap tipus de censura ni advertiment per part del director relacionat amb el contingut dels mateixos.  
I des de fa un any i mig aproximadament també col·labora amb Pulso Digital. Jesús Garcia, un basc casat a Ulldecona i resident a Madrid m’ho va oferir i després de tenir dos períodes on va estar a punt de desaparèixer, darrerament ha augmentat en nombre de col·laboradors i temes. És una revista feta totalment per aficionats i que tampoc rep cap tipus de subvenció, per això tots podem exposar les nostres idees amb les úniques limitacions que t’imposa l’ètica i l’educació.  
 
Per cert, MOLTES FELICITATS a Josep Bayerri pel premi que li han atorgat.

FOTOS DE L'ASSAIG AL JARDÍ DEL BOU IV
























La injustícia no és «excel·lència»

Ignacio Escolar

¿Recorden quan Soraya Sáenz de Santamaría ens va explicar que el 2013 augmentava la partida per a beques als Pressupostos de l'Estat? Doncs també en això ens van mentir: no només perquè la lletra menuda deia just el contrari que la vicepresidenta, sinó perquè el ministre José Ignacio Wert està aplicant ara una nova tisorada més. El Govern del PP, amb la seva neollengua habitual, disfressa aquesta segona retallada a les beques com un impuls a «la cultura de l'esforç i l'excel·lència». En la pràctica, aquesta «excel·lència» consisteix a fer que més de 50.000 joves deixin la universitat perquè no la poden pagar.
Les beques no són per premiar els bons estudiants: serveixen per garantir el dret a l'educació, que és la base d'aquella igualtat d'oportunitats de la qual parla la Constitució. Quan el ministre eleva fins al 6,5 la nota mínima per mantenir una beca, està trencant aquella igualtat perquè exigeix als estudiants amb menys recursos un esforç extra que no es demana als altres. La trampa és que tots els estudiants de la universitat pública estan, en certa manera, becats: el preu de la matrícula amb prou feines cobreix el 20% del cost de la carrera. No obstant, només als estudiants de famílies humils se'ls demana «cultura de l'esforç», l'extra d'«excel·lència» per poder estudiar.

Al revés que Robin Hood

Les beques de Wert aprofundeixen en un model educatiu tremendament injust. La inversió en universitat pública sol ser de les despeses més regressives de l'Estat del benestar: les possibilitats que té el fill d'una família de classe mitjana-baixa de cursar estudis superiors són moltíssim menors que les d'una persona nascuda en una família de classe alta o mitjana-alta. Com que tots paguem impostos però no totes les famílies poden enviar els seus fills a la universitat, en la pràctica el model acaba sent com Robin Hood però al revés: pren els diners als pobres per donar-los als rics.
Per descomptat que la solució no passa per privatitzar l'educació superior, sinó per augmentar les beques per garantir l'accés a la universitat pública. Amb la crisi, les barreres d'entrada han crescut i la retallada de Wert és una altra llosa més per a milers de famílies que ja estan aixafades per l'atur i l'enfonsament dels salaris. Segons els càlculs dels rectors, el nombre de becats pot caure a la meitat.
Enfront del tòpic, no és cert que sobrin universitaris a Espanya. El problema més greu d'atur juvenil té a veure amb aquest prop de milió de joves espanyols sense formació que van abandonar els estudis durant el miratge de la bombolla immobiliària. Expulsar més joves de la universitat únicament agreuja aquest problema, no el resol. Per molt que es vesteixi d'excel·lència, és una altra injustícia més.