dissabte, 3 de febrer del 2018
En mans de gent penosa
ANTONIO FRANCO
Als altres ciutadans els noticiaris ens estan convertint en experts en Dret Constitucional, fronteres i vigilància policial. Amb el Dret Constitucional ens passa una cosa curiosa: com més el coneixem més imprecís i mal redactat ens sembla. Respecte a les fronteres, molta gent ha estat cavil·lant sobre com podria viatjar un pròfug de la justícia des de Brussel·les fins al Parlament sense que l'enxampessin els guàrdies. Tots han trobat fórmules per passar de França a Espanya; i sobre el tram més arriscat, l'accés final al parc de la Ciutadella, l'altre dia dos centenars de manifestants en van poder forçar sense problema les reixes i entrar en tromba al recinte. Si Puigdemont ho hagués intuït ja hauria sigut investit, encara que hauria de viure sense poder sortir d'aquell palau.
Tot s'ha esfilagarsat i aquí no funciona gairebé res, ni el Dret Constitucional, ni el control fronterer, ni la separació de poders, ni la intimitat en els missatges dels mòbils... I no siguin tan simplistes per pensar que la culpa la tenen els jutges i els policies. Apuntin més alt. Que aquí no hi ha Govern català i allà sí que hi ha Govern espanyol, però en el sentit profund de la paraula governar -resoldre problemes, fer política- des de fa temps ni aquí ni allà ningú s'hi dedica. Els que porten els timons estan massa ocupats bregant per durar i per intentar esquivar -ells també- els jutges i els policies que investiguen les corrupcions.
Afortunadament, al seu voltant la gent seriosa treballa, la vida segueix, molts estudiants estudien i hi ha persones normals amb prou sentit de la responsabilitat perquè cada nit s'encengui l'enllumenat públic i cada matí posin aigua a l'altra punta de les canonades que arriben a les cases. Deien que en la pitjor Itàlia de la corrupció les coses milloraven quan els polítics no aconseguien formar govern o quan els ciutadans funcionaven prescindint dels governs efímers que els vells partits a vegades aconseguien constituir. Estem en una etapa així. Esperem que sigui curta, perquè necessitem polítics que no es limitin a perdre el temps.
Que aquí no hi ha Govern català i allà sí que hi ha Govern espanyol, però en el sentit profund de la paraula 'governar' des de fa temps ni aquí ni allà ningú s'hi dedica
Hem sabut que els independentistes que volien investir Puigdemont ni tan sols s'havien pres la molèstia de consensuar un pla de Govern. I que quan des de Barcelona li van demanar el seu discurs van rebre un esborrany amb quatre idees generals. La vella anarquia catalana torna de la mà d'uns fills de la burgesia que porten la bandera del PDECat i es podrien dir tranquil·lament Pujol. La seva desestructuració desborda els de la CUP, molt més ben organitzats que ells i més coherents respecte a la seva pròpia línia.
Als altres ciutadans els noticiaris ens estan convertint en experts en Dret Constitucional, fronteres i vigilància policial. Amb el Dret Constitucional ens passa una cosa curiosa: com més el coneixem més imprecís i mal redactat ens sembla. Respecte a les fronteres, molta gent ha estat cavil·lant sobre com podria viatjar un pròfug de la justícia des de Brussel·les fins al Parlament sense que l'enxampessin els guàrdies. Tots han trobat fórmules per passar de França a Espanya; i sobre el tram més arriscat, l'accés final al parc de la Ciutadella, l'altre dia dos centenars de manifestants en van poder forçar sense problema les reixes i entrar en tromba al recinte. Si Puigdemont ho hagués intuït ja hauria sigut investit, encara que hauria de viure sense poder sortir d'aquell palau.
Tot s'ha esfilagarsat i aquí no funciona gairebé res, ni el Dret Constitucional, ni el control fronterer, ni la separació de poders, ni la intimitat en els missatges dels mòbils... I no siguin tan simplistes per pensar que la culpa la tenen els jutges i els policies. Apuntin més alt. Que aquí no hi ha Govern català i allà sí que hi ha Govern espanyol, però en el sentit profund de la paraula governar -resoldre problemes, fer política- des de fa temps ni aquí ni allà ningú s'hi dedica. Els que porten els timons estan massa ocupats bregant per durar i per intentar esquivar -ells també- els jutges i els policies que investiguen les corrupcions.
Afortunadament, al seu voltant la gent seriosa treballa, la vida segueix, molts estudiants estudien i hi ha persones normals amb prou sentit de la responsabilitat perquè cada nit s'encengui l'enllumenat públic i cada matí posin aigua a l'altra punta de les canonades que arriben a les cases. Deien que en la pitjor Itàlia de la corrupció les coses milloraven quan els polítics no aconseguien formar govern o quan els ciutadans funcionaven prescindint dels governs efímers que els vells partits a vegades aconseguien constituir. Estem en una etapa així. Esperem que sigui curta, perquè necessitem polítics que no es limitin a perdre el temps.
divendres, 2 de febrer del 2018
FLOREROS
 |
| De Eneko. |
Una vegada li vaig escoltar dir a la dona d’un
polític que si el seu marit fos alcalde ella no seria una dona florero...
I és que sovint les dones de determinats
polítics, sobre tot aquells que ocupen càrrecs importants dintre del seu àmbit
han estat això: dones florero, ja que
han acompanyat al seu marit als llocs més inversemblants. Podria explicar
alguns exemples, però com deia aquell: avui no toca...
Però no són les úniques. De dones florero, desgraciadament n’hi ha moltes
més. La societat masclista en la que ens hem criat i educat ha n’ha creat
moltes: des de les hostesses de les proves esportives, a les que surten per
televisió passant per fires, congressos, etc.
Tot i que se’m fa difícil assimilar una prova
esportiva sense hostesses, m’hi hauré d’anar acostumant. Primer van ser
eliminades del ciclisme i els darrers dies s’ha anunciat que també ho seran de
la Fórmula 1. Qui de moment es resideix a fer-ho és el motociclisme de
velocitat. Veure’m que passa al final...
En aquests casos crec que la igualtat de
gèneres no solucionaria res. Igual una hostessa com un hoste (que segurament
seria la variant masculina) en una gran majoria de les vegades quan perden la
seva dignitat passen a convertir-se en objectes purament decoratius.
Però a les darreres hores ha aparegut una nova
accepció per a la paraula florero: la
que sé li pretenia donar a Puigdemont.
Després de la suspensió del ple del Parlament
el passat dia 30, va quedar en evidència que hi ha grans diferències entre els
dos principals partits de l’independentisme. Mentre els postconvergents
segueixen aferrats a la idea que Puigdemont ha de ser investit president,
els d’ERC per la seva banda (i no sense una gran resignació) accepten la
derrota que els ha infringit l’Estat espanyol (que seria la suma de govern,
Senat, Tribunal Constitucional, Tribunal Suprem, Tribunal Superior de Justícia
de Catalunya, Policia Nacional, Guardia Civil, etc., etc.) i miren el futur amb
la realitat dels fets que no de les idees.
Sé li volia donar a Puigdemont la condició de
president honorífic, es a dir, una figura que a la pràctica no serveis per a
res. O sigui com una mena de Borbó al front de una república (és que regne no
sona tan bé) bananera.
Normalment el paper que tenen els presidents florero/honorífic sol ser el de
moderadors en el cas d’un conflicte intern. Però això no passa quasi mai.
Hi havia un senyor a Tortosa que afirmava que ell a casa prenia sempre les decisions importants,
però era la seva dona qui li deia quines eren importants i quines no.
Potser no ho sabia, però també era un florero.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)