diumenge, 4 de febrer del 2018

LA MUSSARA, ALGUNA COSA MÉS QUE VISTES

Havia sentit a parlar de la Mussara quan se referien als repetidors de televisió que allí hi havia instal·lats (de fet encara els hi ha, però sense servei) Per a que us feu una idea, com el nostre Caro, però de menys altura (sobre uns 1.000 metres)
Durant els dies que vam estar de visita per la zona de Prades, tenia clar que no volia marxar sense abans haver passat per allí. Elisabet, una amiga de Tarragona me’l havia recomanat i per tant la visita era pràcticament obligada.

A la sortida de Prades en direcció S hi ha una carretera que va cap a l’Est en direcció a la Febró. És una carretera estreta i amb moltes corbes. O sigui la típica carretera de muntanya.
Quan s’arriba al poble abandonat de la Mussara, tens la sensació de que no has arribat pràcticament a cap lloc, tot i que s’acaba la carretera. De les ruïnes del poble (molt disseminat) hi destaquen les de l’església de Sant Salvador que s’aguanta den peus perquè està apuntalada. A l’entrada de l’església hi ha una reixa per a evitar que la gent hi passi i que pugui tenir un accident. Tot i que no el vam veure ens van dir que a la part del darrere està el cementiri i que fins no fa gaires anys encara s’hi feien alguns enterraments, tot i que després de documentar-me dubto de que aquest fet sigui veritat.

Quan arribes a un lloc desconegut i veus que hi ha panells informatius, la primera cosa que vas és apropar-te i llegir per documentar-te. Així ho vam fer.
El panell explicava que la Mussara té un origen musulmà (segurament recordareu que Siurana –que no està gaire lluny- va ser l’últim vestigi musulmà de Catalunya) Que allí s’hi van reunir els capitostos carlins el 1873 i més tard hi van construir una mena d’hospital per a poder allotjar els seus ferits. També explica que l’arxiu parroquial va ser robat i mai més s’ha sabut res d’ell.

Durant el segle passat va patir un progressiu despoblament fins l’any 1960 que van abandonar el poble els pocs veïns que encara hi quedaven i, finalment, l’any 1961 va passar a dependre definitivament de Vilaplana.  
A part de la història, a la Mussara també està plena de llegendes i algunes d’aquestes tenen que veure amb l’esoterisme i el misteri, fins i tot sé diu que hi ha una porta a una altra dimensió.

Enfront de l’església hi ha una mena de monticle, però quan arribes a la part més alta te’n adones que s’acaba al cap d’uns metres. Estem davant del single de les Airasses que si pren el nom de l’aire que hi fa, té tot el sentit. Fixeu-vos si feia vent que només baixar del cotxe vaig deixar la gorra que porto darrerament per temor de que un una ràfega sé l’emportés i no la pogués recuperar. Allí a dalt encara s’hi veuen les restes d’un antic refugi per a excursionistes construït l’any 1926 i una pedra en homenatge a tots aquells que arriben fins allí caminant.


Amb les precaucions degudes, ens vam apropar al cingle i la vista des d’allí en un dia clar ha de ser extraordinària. S’hi pot veure des del port de Tarragona a l’Ametlla de Mar o potser fins i tot més enllà, però com que el dia no estava mig boirós (la boira és l’altra característica del lloc) la visibilitat sé reduïa força. 



PER A SABER MÉS: 









LA NOSTRA RIBERA 439






SIURANA DE PRADES 3






Bany d'irrealisme

XAVIER BRU DE SALA

Davant el perill imminent de naufragi, presos del pànic i potser il·luminats per la història bíblica de Jonás, els atribolats mariners de la majoria han decidit llançar Puigdemont per la borda

Per fortuna de l’espècie, l’optimisme humà és irrefrenable. No pocs gurus de l’independentisme reiteren el seu «anem bé», encara que el matisen: «anem bé, però pel camí llarg», el que fa una volta per presons i exilis. L’expressió contrasta, però no es contradiu, només faltaria, amb la interpretació del 155 com una entrada dels tancs per la Diagonal en versió light. Per si fos poc, la metàfora conviu en perfecta harmonia amb la proclamació de l’empat com a resultat final del partit del referèndum. Un empat que, coherents amb l’ «anem bé», estem en perfectes condicions de desfer tot seguit encara que no hi hagi majoria absoluta a les urnes.

Els que vam estudiar una mica de lògica -això que els pragmàtics i els tecnòlegs han suprimit- hauríem derivat de la premissa del 155 com a 1939 light que ens trobem en plena postguerra, semblantment light. No calen més llums per observar que les tenebres de les postguerres solen sobrevenir després de les derrotes, no dels empats.

En conseqüència, i per molt que dolgui als que són prou addictes a l'optimisme per exigir al nou president del Parlament que s’immoli a l’estil bonze, i amb ell dotzenes de diputats, el realisme adaptatiu s’ha imposat a una resistència que ha vist reduir els efectius de centenars de milers a centenars a seques. L’únic pal·liatiu de la derrota és la majoria independentista de la cambra, clara però a la baixa.

La farisaica complicitat de JxCat


Davant del perill imminent de naufragi, presos del pànic i tal vegada il·luminats per la història bíblica de Jonàs, els atribolats mariners de la majoria han decidit llançar Puigdemont per la borda. Per tot missatge de comiat, el seu padrí polític, forçós però padrí, Artur Mas, li va aconsellar que s’hi tirés per iniciativa pròpia. Com que s’entossudia, ho han hagut de fer els d’ERC, amb l’evident i farisaica complicitat de JuntsxCat. De manera que hi ha molta més unitat del que convé confessar. Per cert, que després d’acampar una temporada al ventre de la balena, Jonàs va ser dipositat pel monstre a la platja i va profetitzar la destrucció de Nínive, que en efecte va caure. A veure si el Déu de la història repeteixi la jugada.

Considerat per uns com «la roca on m’aferro» (Psalms, 18, 2) i per altres com l’escull que impedeix tornar al port, precari però segur, de la Generalitat intervinguda, Puigdemont és ja un illot de naturalesa pètria batut per les onades al mig de l’oceà. Atès que amb tota seguretat la cultura esdevindrà de nou el centre de gravetat del catalanisme, no és impertinent recordar la història de Redonda, una illa tan real al mapa com fictícia en tant que regne. Si la reina Victòria va atorgar el títol de rei de Redonda a M. P. Shiel, i si l’escriptor Javier Marías va ser privat de ser l’hereu del tron per la seva condició d’espanyol i per tant descendent de colonialistes, bé podria la famosa però no nata assemblea d’electes de Catalunya concedir a Puigdemont el títol de president de la República Catalana. A l’exili, és clar, i ves a saber fins a quin punt en la ficció.