divendres, 23 de febrer del 2018
¿Catalunya només és una crònica judicial?
JOAN TAPIA
La política catalana –fins i tot l’espanyola– comença a ser una trista i depriment crònica judicial. Dilluns compareix davant el magistrat Pablo Llarena del Suprem –que va camí de fer-se més famós que el jutge Garzón– Marta Rovira, secretària general d’ERC, que després de declarar queda en llibertat però amb una fiança de 60.000 euros. Després ho fa Marta Pascal, coordinadora general del PDECat, que queda en llibertat sense fiança. Dimarts és el torn d’Artur Mas, que també queda lliure sense fiança i que afirma que la declaració d’independència va ser «simbòlica». Després és el torn de Neus Lloveras, expresidenta de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), que també queda en llibertat.
És cert que cap dels quatre compareixents ha ingressat a l’Estremera de torn, cosa que –tal com estan les coses– és el millor que podia passar. Però la decepció no pot ser més gran. Tothom té tot el dret del món a evitar la presó, però que els que ahir ens deien als que insistíem en la prioritat del respecte a les lleis que érem agents «unionistes», que la independència es tocava amb els dits i que Catalunya –alliberada d’Espanya– seria l’Holanda del sud, ho vulguin tapar tot parlant de «declaració simbòlica», no és acceptable. ¡Tant de bo que davant dels tribunals tot acabés amb això de la «declaració simbòlica»!
Però ja comença a ser hora que, davant dels seus electors i els ciutadans, els dirigents secessionistes admetin que el 28-0 van cometre, com a mínim, un greu error. I que posin punt final a l’absurd que dos mesos després de les eleccions la majoria independentista no sigui capaç de posar-se d’acord per dotar Catalunya d’un president i d’un govern i continuem administrats pel 155 de «la declaració simbòlica».
Signes positius
És cert que hi ha algun signe positiu. Oriol Jonqueras –que no viu en l’heroïcitat de Brussel·les– va dir fa poc que el millor regal que li podrien fer seria la formació d’un govern. Ni cas. I Marta Pascal ha declarat que la solució al conflicte català està en el marc de l’Estatut i la Constitució. Però passen els dies i el secessionisme no tan sols no va aconseguir la independència sinó que no sap formar un govern autonòmic.
I per acabar-ho d’adobar, això de la CUP. Fa uns dies Mireia Boya va anar al Suprem a destrossar l’estratègia de la defensa dels altres inculpats i va dir –¡avanti popolo!– que la independència no va ser gens simbòlica. Però ahir Anna Gabriel, que segons sembla té més graus revolucionaris, va fer tot el contrari i va declarar que no es presentaria al jutge perquè no tindria un judici just i que demanaria asil polític a Suïssa. Bé, que la CUP es refugiï a Suïssa pot ser un positiu signe de sana evolució ideològica.
Parlant seriosament. Catalunya ha de tornar a tenir govern. I si els que tenen la majoria no saben formar-lo, tindrà ple sentit el recurs del PSC davant del Constitucional per exigir que comencin a córrer els terminis. Catalunya no ha d’estar instal·lada per tota la vida en el 155 i la crònica judicial.
La política catalana –fins i tot l’espanyola– comença a ser una trista i depriment crònica judicial. Dilluns compareix davant el magistrat Pablo Llarena del Suprem –que va camí de fer-se més famós que el jutge Garzón– Marta Rovira, secretària general d’ERC, que després de declarar queda en llibertat però amb una fiança de 60.000 euros. Després ho fa Marta Pascal, coordinadora general del PDECat, que queda en llibertat sense fiança. Dimarts és el torn d’Artur Mas, que també queda lliure sense fiança i que afirma que la declaració d’independència va ser «simbòlica». Després és el torn de Neus Lloveras, expresidenta de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), que també queda en llibertat.
És cert que cap dels quatre compareixents ha ingressat a l’Estremera de torn, cosa que –tal com estan les coses– és el millor que podia passar. Però la decepció no pot ser més gran. Tothom té tot el dret del món a evitar la presó, però que els que ahir ens deien als que insistíem en la prioritat del respecte a les lleis que érem agents «unionistes», que la independència es tocava amb els dits i que Catalunya –alliberada d’Espanya– seria l’Holanda del sud, ho vulguin tapar tot parlant de «declaració simbòlica», no és acceptable. ¡Tant de bo que davant dels tribunals tot acabés amb això de la «declaració simbòlica»!
Però ja comença a ser hora que, davant dels seus electors i els ciutadans, els dirigents secessionistes admetin que el 28-0 van cometre, com a mínim, un greu error. I que posin punt final a l’absurd que dos mesos després de les eleccions la majoria independentista no sigui capaç de posar-se d’acord per dotar Catalunya d’un president i d’un govern i continuem administrats pel 155 de «la declaració simbòlica».
Signes positius
És cert que hi ha algun signe positiu. Oriol Jonqueras –que no viu en l’heroïcitat de Brussel·les– va dir fa poc que el millor regal que li podrien fer seria la formació d’un govern. Ni cas. I Marta Pascal ha declarat que la solució al conflicte català està en el marc de l’Estatut i la Constitució. Però passen els dies i el secessionisme no tan sols no va aconseguir la independència sinó que no sap formar un govern autonòmic.
I per acabar-ho d’adobar, això de la CUP. Fa uns dies Mireia Boya va anar al Suprem a destrossar l’estratègia de la defensa dels altres inculpats i va dir –¡avanti popolo!– que la independència no va ser gens simbòlica. Però ahir Anna Gabriel, que segons sembla té més graus revolucionaris, va fer tot el contrari i va declarar que no es presentaria al jutge perquè no tindria un judici just i que demanaria asil polític a Suïssa. Bé, que la CUP es refugiï a Suïssa pot ser un positiu signe de sana evolució ideològica.
Parlant seriosament. Catalunya ha de tornar a tenir govern. I si els que tenen la majoria no saben formar-lo, tindrà ple sentit el recurs del PSC davant del Constitucional per exigir que comencin a córrer els terminis. Catalunya no ha d’estar instal·lada per tota la vida en el 155 i la crònica judicial.
dijous, 22 de febrer del 2018
QUAN LLIBERTAT SIGNIFICA OPRESSIÓ
Però venint del PP, quan diuen llibertat volen dir opressió. No us deixeu confondre! S’ha
arribat a un extrem que de llibertat, desgraciadament, en aquest país n’hi ha
ben poca.
Sempre he dit que per a mi la paraula llibertat és la més gran que existeix.
Llibertat per a poder estimar, llibertat per a poder opinar, llibertat per a
poder escollir, llibertat per a poder decidir... Però com s’ha vist recentment
en un país que se diu Espanya només hi ha llibertat per a poder robar, per a
poder enganyar, per a fer lleis injustes que van en contra d’una gran majoria dels
ciutadans... I a favor dels poderosos!
En pocs dies s’ha sentenciat al raper Valtonyc a 3 anys i mig de presó per les
lletres de les seves cançons. S’ha segrestat cautelarment el llibre Fariña de Nacho Carrero sobre el
narcotràfic gallec per un suposat delicte contra l’honor d’un dels que hi surt
esmentat: José Alfredo Bea, exalcalde de O Grove. I, finalment, ARCO, la fira d’art de Madrid i una de
les més importants del món va fer retirar unes fotografies pixelades de Oriol
Junqueras , Jordi Sánchez i Jordi Cuixart que formaven part d’una exposició
sobre la llibertat d’expressió. Quina paradoxa!
Tornant al tema de l’ensenyament en català. No
és la primera vegada que des del PP se vol canviar el model lingüístic de
Catalunya, un model integrador i que, amb els anys que fa des de la seva
implantació, funciona amb òptims resultats. De fet dimecres hi va haver una
sentència del Tribunal Constitucional que tirava per terra la LOMCE, la llei
sobre ensenyament que se va aprovar durant l’etapa en que José Ignacio Wert n’era
ministre, per envair competències
exclusives de la Generalitat de Catalunya i que preveia una partida de
6.000€ per cada alumne/na que rebés ensenyament en castellà a Catalunya, prèvia
sol·licitud per part dels pares o tutors.
Tot i que sembla que aquesta sentència ha fet
posar el fre a les pretensions del Govern del PP de españolarizar a los niños catalanes o que los niños
catalanes se sientan orgullosos de ser españoles (cito
textualment algunes de les frases que s’han dit sobre el tema per part dels ministres
Wert i Méndez de Vigo), no crec que el PP cedeixi tan fàcilment.
Tot sigui per esgarrapar vots dels
anticatalanistes que, com s’ha vist darrerament, sembla que cada vegada n’hi ha
més.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)