Allà per les dècades dels anys ’60 i 70, hi
havia un trio musical anomenat los Mismos.
Per aquella època era comú entre els joves
quan preguntaven sobre quins conjunts musicals actuarien a les festes majors
del poble dir: los mismos
(referint-se a que vindrien si fa o no fa els mateixos de tots els anys –si
agradaven, per a què canviar-)
Dijous va haver per tot Espanya manifestacions
de jubilats i pensionistes que reclamaven al govern del PP que s’equiparen la
pujada de les pensions a l’IPC.
Uns dies abans se va crear un grup al Facebook
per a convocar els pensionistes a la manifestació que se va fer a Tortosa.
Alguns dels integrants del grup havien estat líder sindicals, d’altres estretament
relacionats amb el món laboral, ja com a delegats o alliberats sindicals. Total
que dels que composàvem el grup ne coneixia uns quants. Sabeu que me va passar
pel cap només veure-ho i després de comprendre de que anava (ja que no me van
avisar de forma anticipada): Mira: Los
mismos!!
Vaig tenir un carnet sindical durant molts
anys. Primer a Comissions Obreres a Tortosa, després a la UGT de Vinaròs, mes
tard a la UGT de Santa Bàrbara i posteriorment a la UGT DE Tortosa (excepte un
parèntesi que va dependre de la de Tarragona)
La veritat és que confiava amb el sindicats
(de no haver estat així no m’hauria afiliat), però poc a poc me vaig anar
desinflant en veure que, des del meu punt de vista no donaven suport a les
demandes dels treballadors.
Durant tots el anys que vaig portar una
militància activa dintre del sindicat de la Federació de Serveis Públics de la UGT,
vaig veure que mentre jo m’anava fent gran, els meus companys també. S’incorporava
ben poca gent jove. I això dóna molt que pensar...
Els sindicats de classe, els històrics, tenen
el seu origen en les classes populars i treballadores. Sempre s’ha dit que la
UGT era el sindicat socialista (el va fundar Pablo Iglesias, el mateix que va
fundar el PSOE) i CC.OO., el comunista, sorgit des del mateix cor de la mateixa
dictadura franquista.
Dic això perquè als sindicats els hi ha passat
el mateix que als partits polítics. Poc a poc han anat perdent les seves senyes
d’identitat que no són altres que els tradicionals valors de l’esquerra obrera.
Se podria dir que els sindicats, com els partits o com les organitzacions
empresarials, avui en dia formen part del sistema. Segurament han arribat fins
aquí buscant la pròpia subsistència en forma de subvencions per a mantenir les
estructures.
Des del meu punt de vista els sindicats de
classe haurien d’obrir un debat intern per a decidir on que volen ser en un
futur.
Està molt bé que els vells sindicalistes (que
com els roquers mai moren) se manifesten en pro d’unes pensions dignes, però i
la resta dels treballadors? Quantes vegades hauré escoltat: Quan nosaltres en jubilem ja no cobrarem la
pensió! Ho diuen per dir o realment s’ho creuen? Perquè si s’ho creuen i no
surten al carrer per a defensar els drets del dia de demà malament anem.
Jo me vaig afiliar a un sindicat l’any 1977,
quan encara no havia fet 20 anys. Els meus fills ne tenen 35 i 26
respectivament i mai han estat afiliats a cap sindicat. Potser la joventut
pensa que aquells que ja se mobilitzaven dintre del franquisme o van començar-ho
a fer amb la transició (com és el meu cas) quan encara estava tot per a fer,
serem els que els hi seguirem traient les castanyes del foc.
Però ningú és immortal. És mentida que els
roqueres i els sindicalistes no moguin mai... Què faran llavors quan per a bé o
per a mal perdin els seus referents? Potser plorar al comprovar que ja no els
hi queden drets ni llibertats!
