UNA NIT A VINARÒS

I quina nit! Ni més ni menys que la del 23-F de 1981! La del cop d’estat de Tejero! Aquella on Milans del Bosch va ordenar treure els tancs pels carrers de València!...
Va ser un mal dia per a portar el cotxe al taller... Jo que per aquell temps treballava a Vinaròs, a la fàbrica de “moldures” de Juan Chaler, més conegut com el Peno, vaig arribar a Vinaròs amb el tren. Vivia a la Galera i em van baixar fins l’estació de Santa Bàrbara. José, un amic de Cervera del Maestre em va recollir a l’estació i em va portar a la fàbrica. El dia va ser tranquil, com un altre qualsevol. Fins arribar a 2/4 de 7 de la tarda. Va ser llavors quan Rafel, el camioner, ens va donar la notícia. Nosaltres, desconeixedors de la veritable dimensió dels fets que estaven passant, vàrem seguir treballant com si res... No va passar gaire estona quan Javier, el gerent, ens va donar l’ordre de plegar.
En els primers instants tot era confusió. Sé sabia que el Capità General de València Milans del Bosch, besnét d’un heroi català de la Guerra del francès que va arribar a general per mèrits de guerra, havia ordenat el toc de queda per a tota la comunitat. Ja en aquell temps estava afiliat a un sindicat de classe i tenia la meva inclinació política, evidentment, d’esquerres! Per la qual cosa, els sentiments de por i incertesa pel que estava passant, estaven a flor de pell.
Aquests sentiments van ser els que m’aconsellaren no agafar el tren per a tornar cap a casa. No sabia que podia trobar-me a l’estació! Així que la decisió ja estava presa: “passaria la nit a Vinaròs”. Em van baixar fins al poble i em van deixar just al costat de l’església arxiprestal. Al passar pel costat d’una cabina de telèfon em va parèixer que qui estava dins volia parlar i no podia. Em vaig pensar el pitjor: “que les comunicacions telefòniques estaven tallades”. Finalment vaig arribar a casa d’una amics del meu pare: el tio Manuel que com jo era fill de la Galera i la tia Emília, la seva dona. Jo els coneixia de ben petit i els anava sovint a veure. Però aquella nit, la meva visita va ser tota una sorpresa per ells. Els vaig explicar que no tenia cotxe i que degut a la incertesa de la situació havia preferit quedar-me i els vaig demanar de dormir. Em van acollir com si fos un familiar, com amic que havia segut del seu fill Javier, mort uns anys abans. Em van donar de sopar mentre parlàvem de la situació i de com tot era mol confús. La majoria de capitans generals de les altres regions militars no hi havia volgut donar suport als revoltats. Només a València i algunes guarnicions de Madrid, pareixia que s’havien alçat utilitzant la força de les armes i no de la raó! Per televisió, la constant eren les marxes militars, ja que la seva seu de Prado del Rey havia estat ocupada pels militars. Però la majoria d’emissores de ràdio anaven oferint la informació de com es succeïen els esdeveniments.
Quan van informar que la junta de subsecretaris s’havia reunit, una llum d’esperança va aparèixer al final del camí. I és que els alts càrrecs de l’administració eren els que es reunien per a preparar els Consells de Ministres. La qual cosa volia dir, en aquell dia, que una part del govern encara conservava intactes totes les seves atribucions. Finalment, ja prou avançada la nit, el Rei va sortir per a donar un missatge de calma a la població, a la vegada que comunicar als militars que la seva revolta no havia triomfat. Va ser la fi de l’anomenat “dia dels transistors”. Segurament una de les tarda-nit més llargues de la meva vida.
Amb aquella tranquil•litat que en van donar les paraules de Joan Carles I, vàrem decidir anar a dormir. Al dia següent, les imatges dels guàrdia civils sortint per les finestres del Congrés dels Diputats i entregant les seves armes als seus companys que havien rodejat l’edifici parlamentari, indicava que aquell mal son havia arribat al final.

Aquest article el podeu llegir a Vinaròs News.

LA IMMIGRACIÓ DE RAJOY

De vegades, la gent fa coses considerades com anormals. Quan la Plataforma en Defensa de l’Ebre va anar a manifestar-se a Brussel•les, les autoritats europees van estranyar-se de que no anessin a “demanar”, sinó a que no es fes un disbarat com era el PHA. Normalment la gent solen signar manifestos a favor de una determinada persona. Duran i Lleida és un exemple en aquestes eleccions. També Zapatero y Rajoy s’han rodejat d’artistes el primer i esportistes el segon... Però que un grup d’acadèmics signés un manifest en contra de les propostes del PP en el tema d’immigració, es tot un precedent. Així, 127 acadèmics de 38 universitats espanyoles, tots ells expertes en temes d’immigració s’han unit per a exclamar “què la política del PP sobre immigració és un veritable disbarat!” Només un partit xenòfob, ultradretà i nostàlgic de Franco pot fer un programa sobre immigrants com a fet el PP de Rajoy. Un Rajoy, a sobre, masclista com ho va demostrar la nit del debat amb Zapatero. I alguns el volen com a president de les Espanyes!!

ETA CRIDA A L'ABSTENCIÓ

La banda terrorista ETA no només mata i extorsiona, sinó que vol incidir en la política espanyola i fa una crida a l’abstenció. Espero que aquesta sigui la única manera de “entrar” en política de la banda i no parlo només d’aquestes eleccions, sinó de totes les que hi haurà al futur.
Fa 4 anys, els islamistes, van incidir de forma notable (volia posar un excel•lent entre cometes, però la nota que es mereixent tampoc seria aquesta) i amb el seu atemptat i amb les posteriors mentides de tot l’equip del PP van fer que Zapatero guanyés les eleccions. Un atemptat de signe contrari, segurament canviaria el sentit del resultat electoral i donaria la victòria a Rajoy.
De totes formes, si l’actitud d’ETA, es queda amb això, amb cridar a l’abstenció i no hi ha cap intent d’atemptat (esperem que no arribi a atemptat i menys amb víctimes) voldrà dir que ETA, avui per avui està tocada. Una de les “armes” electorals que el PP ha esgrimit durant tota la legislatura amb l’ajut de l’Associació de Víctimes del Terrorisme capitanejades per Alcaraz, cauria com un castell de cartes, donant la raó a la política antiterrorista de l’actual govern del país.

DEBAT A CINC

Per motius estrictament personals només vaig poder seguir el final del “debat a cinc” que van fer a TV3 entre la Carme Chacon, cap de llista del PSC, Joan Antoni Duran Lleida, de CiU, Joan Ridao, d’ERC, Dolors Nadal del PP i Joan Herrera d’ICV-EUA, moderats per Josep Cuní. Avui, mentre el Periódico de Catalunya parlava “d’empat”, un altre diari, el Punt titulava “Tots juguen”, evitant així pronunciar-se sobre possibles guanyadors i derrotats.
La part que vaig veure, per a mi, va ser el mateix discurs “cansino” de sempre. Tothom feia ús d’aquells discursos que sembla li han anat bé i les coses, quan van bé, perquè cal canviar-les?
Per a mi Carme Chacon es va equivocar. I ho dic així, tot i ser la meva candidata. Està molt bé que estem davant d’unes eleccions generals i per tant es tenen que entendre en clau “nacional” (encara que hi ha partits que sembla que no ho entenen) Però a Catalunya cal fer propostes per a Catalunya i cal fer anàlisi d’aquesta legislatura de les inversions que s’han fet a casa nostra. Està molt bé recordar que el dia 9 ho guanya Zapatero o guanya Rajoy, però una vegada ja s’ha dit, no cal cansar més l’electorat.
Sobre els altres partits, dir el que he dit abans: “pareix que estiguéssim d’avant d’unes eleccions autonòmiques més que d’unes generals”. I així s’ha d’entendre: “el paper que hi juguen és minoritari; el partit que s’imposi, sigui el PSOE o el PP, voldrà complir el seu programa, només, en el cas de que hi hagi un suport parlamentari fidel, estaran oberts a parlar d’altres temes que aquell determinat partit que li ha votat l’investidura tingui com a prioritari al seu programa, però només això) Per finalitzar acabaré amb el PP. El PP de Catalunya pareix que jugui una altra guerra. Pareix que sigui una mena de comparsa i balla al so que li marquen de Madrid. Fen un símil, què, admeto, potser no sigui del tot afortunat, pareix aquells Terços de Montserrat que al front de l’Ebre, Franco va posar a primera línia tot esperant que caiguessin víctimes dels soldats republicans de l’altre bàndol, molts d’ells també catalans.
Així, el dia 9 de març, no ho oblidem: Zapatero o Rajoy, però no de forma tan simplista. Abans de votar mirar qui ha fet i qui està disposat a fer més per Catalunya. De moment Rajoy ja ha dit el que farà: EL TRANSVASAMENT DE L’EBRE!