dilluns, 4 de maig del 2009

ÉS POT SER CATALÀ I NO SER DEL BARÇA?


Per a mi, la resposta a la pregunta que formulo és contundent: No!
Qui hagi respost sí a la pregunta té una opinió contraria a la meva i donarà els seus arguments. Jo en dono els meus.
Ser del Barça (i els que ho som, ho portem sent des de fa molts d’anys...) és un sentiment. No només som del Barça perquè juga bé a futbol. De vegades no juga tan bé o ha fet, fins i tot malament, i ho em seguit sent. Tot i patir...
Durant molts d’anys, a l’època negra de la dictadura, va ser quan aquest sentiment és va aguditzar més. En aquells moments, on no hi havia una institució que representés Catalunya (com tenim ara la Generalitat), era el Barça, en el seu defecte, qui representava el nostre país arreu del món. I d’una manera encara més accentuada quan jugaven a Madrid o qualsevol ciutat de l’Espanya profunda.
Davant de la prohibició per part del franquisme dels nostres símbols, els catalans fèiem servir els colors blaugranes, l’himne del nostre club i els jugadors (llavors com ara, molt del país) con els herois mítics de la nostra història. El nom de la penya blaugrana almogàvers és representativa d’aquest sentiment.
Encara avui, quan el Barça juga en aquests camps (Santiago Bernabeu, Mestalla, Nuevo Zorrilla, los Pajaritos, etc.), els socis i aficionats més radicals així ho entenen encara. Per això mostren més que mai les seves ensenyes nacionals “d’Espanya” com és la seva bandera. També per això, la majoria d’aquests club porten estampada a la samarreta els mateixos colors: dos franges roges i una de groga de doble amplària (tal com recull la Constitució) En contra partida, el nostre Barça porta les quatre barres que, segons la llegenda, Guifré el Pilós va estampar al seu escut d’armes quan estava ferit de mort. En canvi, l’Espanyol (només el nom el delata) no porta ni una ni l’altra bandera. Si us fixeu, a la part de darrera, du la creu de Sant Jordi. Altres clubs com el Betis, en porten dues, l’espanyola i l’andalusa. I per no parlar dels càntics, insults, etc. que usen només quan juga el Barça.
El gest de Puyol petonejant el braçalet de capità va resumir tot el que ha de sentir (i aguantar) quan va al camp del Madrid. Segurament molts no ho van entendre, però el que va fer Puyol va ser petonejar el símbol de Catalunya que en aquell moment tenia més al seu abast.
Molts dels jugadors del Barça que han arribat de fora, no han trigat gaire temps per comprendre aquest sentiment i identificar el club on juguen amb la petita noció que som.
En canvi n’hi ha d’altres que, encara que hagin nascut aquí, hagin crescut i educat aquí, no ho poden entendre.
Però el que encara és més inversemblant és que militen a partits nacionalistes... Ara mateix en podria identificar dos de coneguts per la majoria de ciutadans del territori. Però com no ve al cas, no ho faré, si de cas, feu vosaltres aquest exercici de memòria. Incongruències de la vida...
Un nascut a la Galera com jo, de nom Jaume, tot elevant-t’ho a la “màxima potència”, deia: “Català és tot ciutadà del món que sigui del Barça”. És un punt de vista...
Visca el Barça i Visca Catalunya!!

diumenge, 3 de maig del 2009

BARÇA, BARÇA, BARÇA! I BARÇA, BARÇA, BARÇA!!!


Els que ahir vàrem tenir el plaer de poder veure en directe el partit de futbol entre el Real Madrid i el Barça, podem afirmar sense cap mena de dubte que venguérem un partit històric. No només perquè el Barcelona mai havia fet 6 gols al camp del Madrid, sinó perquè el joc que va desplegar el Barça, sobre tot a la segona part, quan el Madrid ja estava “rendit a l’evidència”, és d’aquells que marquen una època. Tot un estil de joc dels homes de Guardiola, el gran artífex de l’estil de joc que mostren els quasi mateixos jugadors que hi havia a l’equip l’any passat. De les incorporacions del tècnic, només poden considerar-se titulars Piqué i Alves.
L’altre qualificatiu (a part d’històric) en que coincideixen tan la premsa d’aquí com la de la capital és “humiliació”. I és que el joc del Barça va acabar humiliant no només als jugadors de l’equip rival que es veient impotents per frenar-los, sinó als milers d’espectadors que, ja al camp, ja a casa, van poder veure en directe el partit. Jo al menys, si ho hagués estat al revés, la meva sensació hauria estat precisament aquesta.
Crec que les claus del partit van ser dues. La primera i que va diferenciar el joc d’ahir del que va fer el Madrid a la primera volta al Camp Nou, va ser que no hi van haver tantes “patades”. És veritat que el Madrid va acabar amb 21 falta (per 9 el Barça) i amb 4 targetes grogues (per 2 el Barça), però el joc no va ser tan violent. La segona clau és que el Barça jugava amb el seu equip de gal•la: Valdés; Alves, Puyol, Piqué, Avidal; Xavai, Turé Yaya, Iniesta; Messi, Eto’o i Henry. Mentre que al Madrid li mancava un sancionat Pepe i al mig del camp algú que servís pilotes als davanters com per exemple Guti (que tot aprofitant el joc de paraules, és un exemple de mala conducta)
El partit el vaig veure i gaudir al costat del meu pare que ja té 80 anys. Crec que l’home mai havia vist res semblant. Evidentment, jo tampoc, però en tinc “uns quants menys”. I igual ja no ho veure... Recordo el 0-5 del 17 de febrer de l’any 74 amb Mora; Rifé, Torres, Costas, de la Cruz; Juan Carlos, Asensi, Sotil; Reixach, Cruyff i Marcial. Tot i ser un gran partit, el domini en el joc i la sensació d’haver-ne pogut marcar uns quants més, no hi va ser. I és que el partit d’ahir va acabar amb la sensació de que el resultat hagués pogut ser, tranquil•lament de 2-10! Però tant de “xogo bonito”, al final es perden un grapat d’ocasions.
A requeriment del meu fill petit, a part de l’Sport, el Periódico i el Punt, també he comprat el Marca. Reconeixent sense excuses el gran joc del Barça i carreguen durament contra la gestió del Madrid en aquesta darrera etapa. Només un “però”. Consideren que la falta d’Abidal a Roben sobre el minut 22, hauria d’haver segut targeta vermella per al jugador del Barça. No obstant ho porten fins la pàgina 20...
Evidentment la falta és discutible si hauria d’haver segut roja o groga, com va ensenyar l’àrbitre. Però superat aquest “entrebanc”, és cert que la falta del segon gol del Madrid no va existir i a Iniesta li van fer un penal reconegut per tots el mitjans de comunicació.
I ara queda el millor, que no és guanyar al Chelsea dimecres (que cal esperar que guanyi el Barça i que passi a la final de la Chanpions League), sinó veure la cara que faran demà els companys de treball que tenen el blanc com el seu color favorit! Us imagineu per un instant que el resultat hagués segut com el del any passat? Millor així, no?
S'ha acabat allò de "hay liga"... O com ahir al 2-3: "hay partido". A hores d'ara no crec que cap "blanc" pensi encara que la remuntada sigui posible!

dissabte, 2 de maig del 2009

VIDAL-QUADRAS VISITA LA FIRA DE LA GALERA


La “sorpresa” de la visita a la XVI Fira de la Terrissa de la Galera ha estat trobar-me amb l’Alejo Vidal-Quadras i tot un seguici de càrrecs i militants del PP de les Terres de l’Ebre. Unes passes més enrera anava un regidor d’ERC que per espantar els mals esperits portava un clauer amb una “estelada” i, de tant en tant, la tocava. Jo li he dit que “no s’apropés molt, ja que el virus que portaven podia ser més contagiós i maligne que el de la grip “A” o del porc mexicà”.
Però el que és més greu, és que, segons els regidors d’ERC, no se’ls havia informat de la visita. Cal recordar que a la Galera hi ha un pacte de govern entre el PP (que té l’alcaldia en la actualitat en la persona de Blanca Duré) i ERC (que obtindrà l’alcaldia quan s’arribi als 2 anys de legislatura)
Vidal-Quadras és vice-president del Parlament europeu i membre del Grup Popular Europeu. Encara que català d’origen, milita a Madrid i ha demostrat al llarg de la seva trajectòria política un anti-catalanisme prou accentuat. En les properes eleccions al Parlament Europeu que tindran lloc el 7 de juny, formarà part de la candidatura del PP. Així que podem afirmar que, avui, per la Galera, estava fent precampanya política.

Entre els acompanyants, a més a més dels regidors de la Galera, he pogut veure a Juanito Bertomeu, diputat al Parlament de Catalunya, la Isabel Salas, regidora de l’ajuntament d’Ulldecona i altres càrrecs del territori.
Evidentment, he tingut cura de que a les fotos no sortís cap d’ells. Així, hi ha una foto que s’intueix que algú s’està dirigint als assistents, però no és veu qui...

divendres, 1 de maig del 2009

CDC I LA LLUITA PEL PODER


Quasi mai es deslliguen les sigles que formen CiU i surten notícies de forma separada. Però és evident que a la coalició hi ha un partit que predomina i l’altre que porta un llast considerable i que, la majoria de vegades, té serioses dificultats per a poder actuar de forma autònoma. Caldria llavors preguntar-se qui necessita més a qui. En definitiva és una unió d’interessos només a la recerca de poder econòmic i social.
Més enllà de les caricatures que solen sortir a determinats mitjans de la premsa escrita, com per exemple el cas de Ferreres al Periódico de Catalunya, on sol representar-los fent la travessia pel desert, la veritat és que CiU, sobre tot CDC, no han deixat mai de tenir poder i control sobre una grapat d’administracions (diputacions, consells comarcals, municipis, etc.), associacions empresarials, cíviques, esportives, etc.
Aquesta inclusió en determinats estaments els hi dona el control necessari per seguir mantenint quasi que intacta l’estructura de partit i les possibilitats d’accedir en un termini més o menys curt a la més alta representació de Catalunya, o sigui la presidència de la Generalitat.
En contra del que solen fer la resta de partits, l’activitat al si de CDC és frenètica i sempre buscant un únic objectiu: poder. Encara que de vegades sigui a costa de trencar pactes, furgar velles ferides, trobar desacords amb UDC, etc. Potser en unes poques paraules definiríem de forma precisa la seva forma de ser i fer: “Actuen més com una secta que com un partit polític”.
Avui he trobat al diari el Punt una noticia i un article d’opinió que m’han cridat molt l’atenció. Una d’elles és el principal titular de portada: “La cúpula d’Unió sospita que ‘han comprat’ els seus militants de Salou”. Per aquell que no segueixi tant de prop la política municipal de més enllà del coll de Balaguer, li ho explicaré en poques paraules. A Salou hi havia un pacte de govern entre el PSC i CiU. Això donava l’alcaldia als socialistes els dos primers anys i els dos següents a la coalició nacionalista. Però des de la direcció nacional (Felip Puig, el seu secretari general hi va tenir molt que veure), es promou una moció de censura a pocs mesos de que canvies l’alcaldia de mans. Per a fer dita operació s’involucren a d’altres partits llavors a l’oposició, com el partit de l’anterior alcalde Ferran Units per Salou o el PP. Alguns regidors i militants de CDC s’hi mostren en desacord, però ja s’han aconseguit els suports necessaris per a que la moció tiri endavant. Objectiu: treure al PSC del govern municipal.
L’article d’opinió, una columna amb el títol de ‘Plaça Major’ i signada per Sergi Sol i Bros, es titula: “CiU o Gollum i l’anell". Fa referència a la sortida de Joan Carretero d’ERC i entre altres coses s’hi pot llegir: “Molts que esperonen Carretero no dubtaran a menystenir-lo si l’intueixen com adversari de CiU”.
I és que determinats sectors d’ERC i DCD ocupen el mateix espai polític, sobre tot les branques més sobiranistes de tots dos partits. Si Carretero no troba un espai polític propi on seguir desenvolupant la seva carrera política, segurament acabarà ‘traspassant’ la línia divisòria que hi ha entre tots dos partits, com ho va fer el seu dia l’Àngel Colom.
No fa gaires dies llegia que Carretero va dir que ‘tant greu seria que el govern d’Entesa repetís al front de la Generalitat, com que hi tornés CiU’. Jo li diria a Carretero que més, després d’aquestes, d’opcions en queden poques. Encara que segurament, ell veuria amb bons ulls un acord de govern entre CiU i ERC. Com d’altres molts republicans i com a mal menor dintre de les files de la coalició...