"El conjunt català és símbol de lluita per la democràcia, per les identitats i per la integració".
Qui l'ha dit? David Miró.
On? Avui al Periódico de Catalunya a l'article titulat “Barça ou barsaj” i que subtitula. “El club blaugrana ha guanyat la batalla mediàtica internacional, per sobre del Manchester i del Madrid”.
Per cert, el títol (si llegiu l’article ho trobareu), significa “Barça o mort” i ho diuen els xiquets senegalesos mentre li donen puntades de peu (nu) a la pilota.
Però no us parlaré de l’article. La frase, en si mateixa, dóna molt de joc i fa pensar. Tornem-la a repetir. “"El conjunt català és símbol de lluita per la democràcia, per les identitats i per la integració".
És que em venen tantes coses al cap: la dictadura franquista amb aquells anus d’ostracisme. Us parlo de la dècada dels anys 60 i principis dels 70 on el Barça va estar-se catorze anys sense guanyar una lliga. Just quan comencen els meus anys d’ús de raó, quan vaig començar a anar a estudiar fora, els primers anys de la adolescència. Ja estava fent el batxillerat quan el Barça, amb Marinus Michels a la banqueta i Cruyff i Sotil de màximes estrelles, però també Reixach, Asensi, Marcial, Rifé, Torres, Juan Carlos, etc. van tornar a donar el títol de lliga al Barça. L’any del 0 a 5 al camp del Madrid i del 4 a 0 a la final de la copa del Generalísimo on o podien jugar els estrangers... De la cançó de la Trinca de: “Sonaren cinc campanades allà a la Porta del Sol, 5 cops plorà la Cibeles, Madrid, estava de dol”. I a la segona versió afegien que ens en havien tornat 4, però encara guanyàvem per 1. A partir de llavors 11 anys més de sequera.
Ara ser del Barça és molt fàcil. Els nens s’emmirallen amb Messi, el joves s’emborratxen de títols. Si bé no tots els anys, el Barça, de tant en tant, va guanyant algun títol. El de l’any passat va ser una “passada”, segurament que irrepetible. 6 títols (+1) Un joc que encantà a mig món. Tots varem pujar sobre un núvol i, fins avui, encara ens dura.
Però llavors, als anys 60 i 70, els del Madrid et passaven la ma per la cara. Als pobles (al menys al meu) hi havia molts més madridistes que barcelonistes. El Madrid guanyava quasi que cada any. I si no ho feia jugant a futbol, s’emportava els títols de basquet. Va ser el Madrid de les 6 copes d’Europa (5 d’elles consecutives) El Madrid de Di Stefano, Puskas, Amancio, Gento, etc.
Apuntar-se al carro guanyador no era cap proesa. Els del Madrid podien presumir i fer-se el “xulo”, com diria l’Andreu Buenafuente.
Ara, a molts dels nostres pobles, a Amposta passa, però també a d’altres de més petits, fer-se de CiU és molt fàcil. Fa anys que tenen el poder i l’apliquen en benefici dels seus. Fins i tot, durant 23 anys van governar la Generalitat de Catalunya. “Ens la han robat!”, va exclamar la marta Ferrusola, la dona del President Pujol quan es va pactar el primer govern tripartit.
Els de CiU, en llegir la frase, diran: “Nosaltres hem lluitat per la democràcia, per la identitat catalana i per la integració; nosaltres ens sentim identificats amb la frase”. Potser si des de l’oposició al franquisme, molts “convergents” van fer tot això. Però en hi van haver d’altres que, simplement es van apuntar al “carro guanyador”. I durant molts d’anys, els de CiU van acabar fen del Madrid dels anys de l’ostracisme de Catalunya.
