MAI PLOU A GUST DE TOTS

"L’inventor" d’aquesta frase feta la va encertar de totes, totes.

El darrer exemple clarificador són les reaccions dels col·lectius de pares i mares a la “marxa enrere” que ha fet el Departament d’Educació respecte a “deixar de jornada intensiva el mes de juny”, a les acaballes de final del curs escolar.

Aquesta mesura era una de les contemplades a la darrera llei feta pel departament, a part de començar abans el curs lectiu i les vacances de la denominada “setmana blanca”. Unes mesures que ja s’apliquen a d’altres països europeus.

Això va generar un conflicte entre Educació i els sindicats que representen als professors de primària. Les crítiques a la gestió del conseller Ernest Maragall van ser freqüents i contundents, fins a l’extrem d’amenaçar en “no fer excursions ni colònies" (unes activitats voluntàries que venien fent els diferents centres educatius)

Només fa unes setmanes, vaig poder escoltar a unes mares que reprovaven l’actitud de la directora d’un dels col·legis d’Amposta, precisament de l’últim que s’ha fet, el Consol Ferré (nom d’una mestra de la ciutat)

La directora en qüestió és l’exregidora d’ICV Francesca Valldepérez. Li recriminaven a la directora que secundés les vagues convocades (la de funcionaris del 8 de juny i la general del 29 de setembre) i que, en canvi, es mostrés reticent en secundar les altres mesures coactives que es volien aplicar en contra del departament.

Aquests dies s’ha anunciat que Educació ha rectificat i, finalment es continuarà fent la jornada intensiva el mes de juny. No cal ni dir que els sindicats d’ensenyament ho consideren una victòria i han rebut la notícia amb molta alegria. Però ara són els pares els qui es mostren disconformes, ja que per ells, la jornada partida dels professors ja els hi anava bé.

Jo tot aquest conflicte (que com recorda avui el Periódico fa molts de mesos que dura i s’hagués pogut estalviar...) l’he vist passar de llarg, sense que m’afectés el més mínim. Sobre avançar el començament del curs, fer la setmana blanca, etc. Opino que “què més dona si al final els alumnes faran els mateixos dies de vacances”. Al final, els pares, sigui al setembre, sigui al març, igual hauran de buscar solucions per als seus fills. Solucions que ara ja existeixen, només es necessari fer un canvi d’hàbits...  

 

AQUESTA NIT COMENÇA OFICIALMENT LA CAMPANYA

A les 12 de la nit (o millor, les 0:00 hores), tal i com marca la llei, aquesta nit començarà oficialment la campanya electoral per als comicis autonòmics del 28 de novembre. Aquesta nit es donarà el tret de sortida a tots els grups i coalicions que presenten candidatures per a que, a partir de llavors, puguin demanar el vot als ciutadans. Pel que fa a la resta (declaracions, propostes programàtiques, rèpliques i contrarèpliques, actes electorals, etc.) ja fa temps que se’n fan.

A Amposta els primers de penjar els cartells electorals van ser el d’ICV-EUA que ja van fer-ho dilluns passat. Crec que va ser dimarts ho va fer el PP. No cal dir que van mirar de penjar-les als llocs on hi passa més gent i són més visibles. La passada nit va ser el PSC qui va posar les seves. Però encara queden d’altres partits que no ho han fet.

Recordo quan fa uns anys n’era el responsable del meu partit, que tenia veritables problemes amb CiU i també amb ERC per com havíem penjat les pancartes: que si a determinat carrer n’havien moltes més de les que pertocava: que si a un determinat fanal ja n’hi havia una d’ells, etc.

A Amposta, els partits polítics han de penjar les pancartes segons estableix l’ajuntament. El repartiment es fa per carrers, així, si a un determinat carrer se’n han de penjar 5, no pots penjar-ne més. Com tampoc ho pots fer a un fanal que ja estigui “ocupat” per un altre partit.

Quan vaig a Tortosa veig que diferents partits han penjat als mateixos fanals: uns a dalt i els altres més a baix. Ignoro si després també hi ha problemes entre els diversos partits.

El que és cert és que els pobles més grans (ciutats si voleu) han crescut força aquests darrers anys. Nous carrers s’han urbanitzat i nous ciutadans han ocupar cases i pisos. Això ha comportat un augment considerable de fanals. Per tant, no ha quedat desfasat el sistema de repartiment que s’ha fet fins ara? Personalment penso que sí.

Jo sóc partidari de que el primer que arribi que les pengi on vulgui i els que vinguin després ja penjaran on quedi lloc per a fer-ho. L’important –penso o- és “fer acte de presència”  i que la gent conegui els candidats i es familiaritzi amb els lemes. O és que penjar cartells aporta vots extra?

No voldria acabar l’escrit d’avui sense parlar-vos de la tertúlia que he pogut escoltar per una estona al programa Divendres de TV3. Amb el presentador Xavi Coral hi havia 5 periodistes més (4 homes i una dona) Un d’ells era de la casa (Tian Riba) i els altres representaven els següents diaris: Ara (que encara no ha sortit al carrer), la Vanguardia, el Mundo y el grup del Punt-Avui. Si tenim en compte la tendència ideològica d’aquests diaris, l’Ara, neix amb vocació de captar els militants i simpatitzants convergents; la Vanguardia ha estat en els darrers anys els diari de referència també dels convergents; el Mundo està molt proper al PP i, finalment el Punt i l’Avui els llegeixen sobre tot, els militants i simpatitzants dels partits més independentistes. O sigui poca pluralitat, molt poca, ja que no estaven representats el diari més venut a Espanya (i també força venut a Catalunya), el País i el més venut a Catalunya, el Periódico.

Per cert, el diari Ara vol assegurar-se una sortida brillant al carrer i mira de buscar subscriptors. Aquest matí m’han ofert una subscripció de 40 dies per 40 euros, ja que sóc subscriptor de la revista Sàpiens, del mateix grup electoral. Els hi he dit que ja era subscriptor d’un altre diari.

Efectivament, des de fa un any en sóc del Periódico de Catalunya i mai abans m’ho havien ofert i això que tenien les meves dades per les “cartes al director” que solc enviar. Una vegada, ja fa uns anys, també m’ho fa oferir l’Avui.   

EL SÀHARA OCCIDENTAL, "L’ALTRA" PALESTINA

Els fets que estan passant aquests dies a l’antic territori espanyol del Sàhara em recorden força als que passen sovint als territoris palestins dominats per Israel.
En aquest cas el país opressor és el Marroc que sempre ha reconegut el territori saharaui com a seu.
Certament el que passa amb el Sàhara Occidental ho trobo un autèntica vergonya. Després de 35 anys de la mort del dictador Franco i de l’acabament d’aquell territori com a colònia espanyola, encara és hora de trobar-hi una solució enraonada i pacífica que doni per finalitzat un conflicte que ja fa massa anys que dura.
Quan al gener de 2009 l’estat d’Israel va fer l’enèsima intifada sobre els territoris autònoms palestins que hi ha dintre del seu territori, a Amposta i a d’altres llocs hi van haver-hi manifestacions de rebuig. Els assistents autòctons eren més aviat pocs i, com m’agrada dir a mi, “els de sempre”. Aquells que són més sensibles als problemes socials que hi ha tant al nostre territori com a d’altres molt més lluny, com era el cas del conflicte entre Israel i Palestina. “L’èxit” d’aquelles manifestacions calia atribuir-lo a la participació de molts musulmans (la majoria marroquins, ja que per alguna cosa són el col•lectiu més gran d’immigrants al nostre territori)
Llavors es clamava en contra de l’estat sionista i la defensa dels drets humans de l’altra part, la més feble, la més desvalguda: els palestins.
Ara em pregunto jo: ¿Perquè no s’han convocat manifestacions per rebutjar la violència de Marroc, sobre tot del seu exercit i segons pareix dels seus colons? ¿Hi assistirien, en aquest cas, els marroquins que tant activament participaven a les manifestacions a favor del poble palestí?
Tant els palestins com els saharauis són musulmans, com també la majoria dels habitants de Marroc encapçalats pel seu rei Mohamed VI. I si molt m’apureu, entre Marroc i el Sàhara Occidental hi ha alguna cosa més que una simple relació de veïnatge (dolent, però veïnatge a la fi) Són de la mateixa ètnia, formen part del mateix poble. L’única diferència que ja entre ells és que els saharauis no volen pertànyer al regne de Marroc i tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. No es reclama això mateix per a Catalunya.
Ara mateix hi ha una taula oberta de negociacions entre els dos pobles. Una taula que tothom pensa que acabarà amb un altre fracàs. No seria hora per part de l’ONU, però també d’Espanya de posar a Marroc al seu lloc i donar als pobres saharauis el territori que els pertany i mereixen.
Però hi ha massa interesso creats i Marroc, avui per avui, pesa molt més que un grapat de beduins amb pocs recursos econòmics i estratègics. Marroc encara conserva els bancs de pesca on sovint acudeixen els vaixells espanyols. I molts d’espanyols tenen interessos comercials (fins i tot tenen allí les seves empreses de capital espanyol) amb el Marroc.
Ho torno a dir: “pobres saharauis!”

L’ESTADA DEL PAPA A ESPANYA

Després de la visita del Papa d’aquest cap de setmana, una de les afirmacions que es poden fer és que “no ha deixat indiferent quasi que a ningú”.

Fins i tot a mi, que “passo” bastant d’aquest tems ja que no m’interessen gens ni mica i procuro ignorar-los, hi ha hagut alguna cosa que, evidentment, no m’ha agradat.

Dissabte, mentre estàvem a la paradeta al costat del mercat, se’m van apropar dues germanes amb la seva mare impedida. Amb una d’elles ja fa molts d’anys que ens coneixem i sé que se sent socialista. Se’m va apropar amb una pregunta. A tu què et sembla tot això del Papa? Li vaig respondre que el tema m’era “totalment indiferent”. I ella em va tornar a fer una pregunta: Creus que amb la crisi que hi ha cal gastar-se tants diners com val aquesta visita?

En una de les diverses opinions que he escoltat aquest dies (no he seguit els actes, però si he vist les notícies), una monja va dir que el Papa viu molt “humilment”. De fora, des de la meva posició, no ho sembla. El luxe que hi ha al Vaticà tot pareix indicar una altra cosa. Tampoc els hàbits que porten els clergues, començant per ell mateix, semblen nous. Encara que és evident que jo, quan vaig a l’estranger o de festa, també porto roba nova.

Una de les primeres conclusions que s’extrauen de la visita papal, és que hi va acudir molt menys públic del que s’esperava. Ja va passar primer amb Santiago de Compostel·la i després amb Barcelona on van acudir 250.000 persones (segons les estimacions fetes) quan se’n esperaven el doble, es a dir, mig milió.

El Papa (Benet XVI), és a la vegada el cap de l’Església Catòlica i el cap d’estat del Vaticà.

Així és evident que pugui ser rebut de les dues maneres i per això no cal estranyar-nos de veure com els principals governants del nostre país, el rebien o s’entrevistaven amb ell. També, com és lògic les autoritats eclesiàstiques.

Però això no li dóna dret a criticar el govern del país que, per uns dies, li fa d’amfitrió. El Papa, per molt cap espiritual que sigui, no té “patent de cors” per anar dient tot el que va dir aquest cap de setmana respecte a la laïcitat de l’estat espanyol i carregar en contra de lleis com la de l’avortament. Avui algun diari li recorda que les lleis civils estan per sobre a les eclesiàstiques.

Els que vareu veure ahir per la nit el Telenotícies de TV3, si us vareu fixar, l’opinió de diversa premsa internacional (ja no la d’aquí), van interpretar les paraules del Pontífex com un “atac al govern de Zapatero”.

Si el cap de l’Església pot anar dient tot el que va dir, potser no cal que es sorprengui gens si durant la seva visita molts ciutadans, entre ells molts de catòlics, el van rebre de la forma que ho van fer.

De totes les imatges que vaig veure dues em van cridar més l’atenció que la resta. La primera va ser a l’arribada de divendres quan dos joves des d’un balcó mostraven una pancarta als catòlics congregats. “Jo no t’espero. Nazi”. TV3 va obviar la darrera paraula quan va donar la notícia. Però és que Benet XVI. De jove, va formar part de les joventuts hitlerianes. Encara que ara es digui que de “forma forçada”. I la segona va ser diumenge quan un grup de manifestants en contra de la visita del Papa amb algunes pancartes i de forma pacífica, van voler apropar-se al lloc on s’estaven fent els actes religiosos. Un senyor, suposo que catòlic practicant, de males maneres va anar cap a un dels joves i la va voler prendre la pancarta. Aquest senyor potser no sap que el carrer és per a tots i la llibertat d’expressió un dels drets fonamentals.  

Article de Jaume Rexach al Triangle.