LA DRETA QUE VA PORTAR GRÈCIA AL COLAPSE ECONÒMIC, VOL TORNAR AL PODER

Quan el socialista Papandreu va guanyar les eleccions a Grècia fa un parell d’anys, el panorama ja era desolador. L’anterior govern conservador que havia portat el país pràcticament a la bancarrota.

Es va valer d’una consultora de prestigi internacional per a falsificar els dades macroeconòmiques. Mentre el dèficit públic declarat pel govern era del 3,7 %, a la pràctica s’apropava al 13 %, quasi 10 punts més.

En dos anys, malgrat el rescat econòmic per part de la UE i les dures mesures per a contenir el dèficit imposades, la situació segueix sent igual o pitjor que fa dos anys i ja s’està parlant d’un segon rescat.

Mentre Papandreu està disposat a fer un govern de concentració nacional on hi tingui cabuda els tecnòcrates, els conservadors no paren de posar impediments. Fins i tot, en unes declaracions públiques fetes abans d’ahir mateix, el primer ministre va dir que “si el problema era ell, se’n anava cap a casa i que no estava pegat a la cadira”. Unes declaracions que, baix el meu punt de vista, l’honren. No tothom (i no cal nomenar ningú....) té la valentia de fer-les. No obstant, avui mateix tenia previst presentar el nou govern remodelat (amb entrada de tecnòcrates) i presentar una moció de confiança al parlament grec on, el seu partit, compta amb majoria absoluta .

Mentre, els conservadors no paren de demanar eleccions anticipades. Una situació inversemblant. ¿Cóm és possible que un partit que va arruïnar un país i que només fa dos anys va perdre de forma estrepitosa les eleccions generals, pugui tenir ara l’atreviment de demanar la dissolució del parlament i unes noves eleccions.

Malgrat tot, més inversemblant seria encara que, de produir-se aquest fet, la ciutadania grega acabés per donar la confiança als conservadors.

L'ECLIPSI DE LLUNA D'AQUESTA NIT

Aquesta nit, atret per la "publicitat" que s’ha fet sobre l’eclipsi de lluna, he decidit agafar la meva càmera i anar-me’n cap al delta de l’Ebre acompanyat per la meva gosseta Electra.

S’anunciava com un fet extraordinari, amb tonalitats roges degut a les cendres en suspensió de no sé quin volcà. Però a l’hora de la veritat, res de res.

La que us mostro és la millor fotografia que he pogut fer a l’eclipsi de lluna d’avui. L’he feta sobre ¼ de 12 de la nit (evidentment) en un camí rural de la partida de Carlet, terme municipal d’Amposta, entre la carretera de Sant Jaume d’Enveja i la dels Muntells.   

SOBRE LES DARRERES ACCIONS DELS INDIGNATS

Amb l’acció que van començar ahir al vespre davant del parc de la Ciutadella de Barcelona, el moviment del 15-M o “els indignats” han traspassat la “línia roja”, la qual cosa, mai hauria d’haver passat.

Fins ara estava al costat dels indignats de forma implícita. Fins i tot vaig recolzar-los a la concentració d’Amposta de la tarda del 21.

Avui llegia les manifestacions fetes per JoanManuel Serrat en la seva investidura com a doctor honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona y em sentia plenament identificat. La joventut actual té motius per estar indignada amb l’actual sistema democràtic, amb els polítics, amb els banquers, etc.

Fins ahir les actuacions que portaven a terme eren correctes. Qui em segueix sabrà que vaig ser dels primers que vaig demanar la dimissió del conseller Felip “Fuig” per l’actuació del mossos a la plaça de Catalunya del 27 de maig que vaig considerar, al menys, fora de lloc.

Però amb els fets d’avui, com he dit al començament, han traspassat la “línia roja”. Fins i tot, segons les noticies que oferia de bon matí TV3 des de les immediacions del passeig Picasso i la plaça de Barcelona, alguns membres del col·lectiu estaven en contra d’algunes de les accions que s’estaven prenent (com fer  barricades amb tanques metàl·liques” a primera hora i els insults i agressions més tard, no només a càrrecs electes sinó, fins i tot, a periodistes i treballadors del Parlament de Catalunya), ja que tal cosa no s’havia acordat a l’assemblea que s’havia fet prèviament. Fets com aquest desvirtuen l’esperit del 15-M i fins i tot, poden acabar per debilitar-lo. Mentre els col·lectiu segueix unit, la força que tindran serà il3limitada, però en el moment que el sector més radical (en tot grup sempre hi ha diversos sectors) prengui el poder, a part de la credibilitat, també estarà en joc la continuïtat del moviment.

Aquest matí jo feia una comparació. Tal vegada una mica exagerada, però perfectament comprensible amb els moments que s’estan vivint. Segurament el que ara diré pot crear certa controvèrsia. En sóc conscient. Quan el dia 17 de juliol de 1936, les autoanomenades forces nacional encapçalades per Franco, Mola i Sanjurjo es va aixecar en armes  en contra de la II República espanyola, es va considerar un cop d’estat perquè intentaven enderrocar un govern legítim sortit de les urnes.

El mateix passa amb els diputats d’ara. Agradi o no, van ser escollits per les urnes en uns comicis democràtics i plurals.

Jo tampoc estic d’acord amb les retallades que comportarà aprovar els pressupostos de la Generalitat que s’havien de començar a debatre avui al Parlament de Catalunya. A les eleccions de novembre vaig votar una opció política que ara no governa Catalunya i el meu descontentament el seguiré mostrant quan es convoquen els proper comicis.

Les eleccions són el màxim exponent de la democràcia i és allí quan hem d’expressar-nos a favor d’una determinada força política i, conseqüentment,  en contra de la resta. O, si es desitja, votar en blan en contra del sistema.

Però mai usar la força en contra de la democràcia establerta. Quan s’ampra la força, es perd la raó i, en conseqüència, les queden il·legitimitades les pròpies idees.   

Podeu llegir més al Periódico de Catalunya. 

I Público.   

BERLUSCONI: ASCENS I CAIGUDA D’UN DICTADOR

Quan “Il Cavaliere”, de nom de pila Silvio Berlusconi va ser elegit per segon cop com a primer ministre d’Itàlia, recordo que ja vaig expressar absoluta estupefacció. Cóm podien els italians reelegir un personatge com aquell?

Berlusconi s’ha comportat com un autèntic dictador. I per tant, usant una paraula molt italiana, com un veritable feixista.  Igual com va ser-ho Mussolini en la seva època.

Però el millor que els hi pot passar a aquesta mena de dictadors, per molt que hagi estat escollit per les urnes (també ho va ser Hitler), és que la caiguda sigui tant vertiginosa com va ser l’ascens. Tot apunta que així serà. No obstant, després de les davallades electorals que ha patit, “l Cavaliere” pensa seguir al càrrec els dos anys que encari li queden. Deien aquest matí per la ràdio que, a part del seu partit, encara compta amb els suports de la feixista Lliga Nord i d’una quarantena de diputats trànsfugues (voldria saber quins motius els van portar a deixar el seu anterior partit)

Si a les passades municipals de fa aproximadament un mes Berlusconi va patir una severa derrota, el que va passar aquest cap de setmana, com explicava aquest matí Carles Francino a la SER, ha estat una pallissa en tota regla.

Aquest cap de setmana passat (dissabte, diumenge i dilluns) es va fer a Itàlia un referèndum on es preguntaven tres coses:

1.- Sobre la implantació de l’energia nuclear (a Itàlia feia algunes dècades –des de Txernòbil- que s’havia abandonat el programa nuclear)

2.- Sobre la privatització de l’aigua.

3.- Sobre la confecció d’una llei per la qual no se’l pugui jutjar.

De fet, molts d’italians es van agafar el referèndum com un plebiscit a favor o en contra de Berlusconi.

De fet, per a que fos vinculant el resultat del referèndum, la participació havia de superar el 50 %. Dissabte explicaven que un membre de l’executiu italià recomanava a la gent no participar-hi i que aprofitessin el temps per anar a la platja... Evidentment el govern era el més interessat en que la participació fos baixa per així poder promulgar les lleis a la seva mida i posar-les en vigor sense cap trava.

Segurament que de les tres coses que es preguntaven la que, en principi, la que tenia més repercussió era el tema de l’energia nuclear. Un mal moment per a fer-ho, després de  que Alemanya hagués anunciat l’abandonament del seu programa després de l’incident a les nuclears japoneses.

El tema de la privatització de l’aigua no és menor. L’aigua és un gran negoci i encara ho serà més. Al nostre país l’aigua és un “bé públic” sovint gestionat per empreses privades. Companyies com AGBAR (Aigües de Barcelona) Aigües de Catalunya, SOREA (del grup AGBAR), CAT (Consorci d’Aigües de Tarragona), etc. Ja fa molts d’anys que van negoci amb la distribució i venda de l’aigua. Per no parlar de l’envasada.  

Finalment, la darrera llei que volia aprovar el govern de “Il Cavaliere”, era una llei comparable a la que van aprovar els dictadors de l’Argentina i del Uruguai, on se’ls eximia de tota responsabilitat durant el temps que van ocupar els seus càrrecs. Fins i tot d’un tema tant escabrós com la “inducció a la prostitució”.  Sobre aquest darrer tema, Berlusconi havia de comparèixer avui davant d’un tribunal de Milà. Dic “havia” perquè segons sembla no tenia cap intenció de fer-ho.

Ahir, una neboda meva, al Facebook deia que volia anar-se’n a viure a Itàlia pel tema de l’energia nuclear. És ben lliure de fer el que vulgui, però políticament parlant, Itàlia sempre ha estat un país molt inestable. Molt més que el nostre. I en el tema social i econòmic, tampoc n’hi ha per tirar-ho coets.