Durant les dècades dels anys 50, 60 i 70, l’esport
donava poques alegries al règim, tret del Madrid que guanyava un any sí un
altre també les Copes d’Europa de futbol i de bàsquet (perdó baloncesto)
Pocs esportistes individuals aconseguien
destacar i quan assolien alguna gesta, per petita que fos, se’ls considerava
herois nacionals. Per aquella època, en arribar uns mundials o unes olimpíades,
les medalles que s’aconseguien eren una o no cap...
Em venen a la memòria alguns d’aquells
esportistes: el gimnasta Joaquín Blume, els ciclistes Federico Martin Bahamontes i Luis
Ocaña, l’atleta Mariano Haro,
els tennistes Manolo Santana i Manolo Orantes, el nedador Santiago Esteva, els boxejadors José Manuel Ibar Urtain, José Legrá i Pedro Carrasco, Guillermo
Timoner (que encara que també era ciclista, ho era d’una especialitat ben
diferent), el futbolista Luis Suárez,
l’esquiador Paquito Fernández Ochoa, el pilot de motos Angel Nieto i pocs més.
El gimnasta Joaquín Blume va guanyar diverses medalles d’or als Jocs del
Mediterrani de 1955 celebrats a Barcelona i al Campionat d’Europa de 1957 a París. El seu millor
aparell eren les anelles on el seu “crist” és difícil de superar. Va morir
prematurament l’any 1959 a
l’estavellar-se l’avió d’Iberia on viatjava en companyia de la seva dona i
d’altres atletes., que també van morir.
Federico Martín Bahamontes (l’Àguila de Toledo) va ser el
primer espanyol en guanyar un Tour de França l’any 1959 i també va guanyar
diversos premis de la muntanya tant al Tour de França com al Giro d’Itàlia.
Mariano Haro era com el Poulidor del ciclisme: quasi sempre
quedava segon. Era un bon fondista que destacava, sobre tot, en les proves de
cross on acabava amb fang fins les celles. Va participar en campionats del món
de cross, europeus d’atletisme i als JJ.OO. de Montreal de 1976.
Manolo Santana va guanyar dos Rolan Garros (1961 i 1964), un
US Open (1965) i un Wimbeldon (1966) Retinc una imatge de l’equip espanyol de
la Copa Davis envoltant la famosa “ensaladera”, però que mai van arribar a guanyari.
L’equip format per Santana, el català Gisbert, Arilla i Couder va disputar la
final a Austràlia l’any 1965.
Manolo Orantes va prendre els testimoni de l’altre
Manolo, però al seu palmarès només hi ha dos títols importants: l’obert dels
EE.UU. de 1975 i el Màsters de 1976.
El reusenc Santiago Esteva va ser el precursor
de la natació espanyola, al menys en el que respecta a medalles. Va ser el
primer nedador espanyol que va guanyar una medalla en uns europeus, concretament
els celebrats a Barcelona l’any 1970 (de fet en va guanyar 4: 2 de plata i 2 de
bronze)
Luis Ocaña (Priego Cuenca) es va haver d’exiliar amb la
seva família a França de ben petit. L’any 1970 va guanyar la Vuelta a Espanya i
el 73 el Tour de França. Va ser contemporani de tota una llegenda del ciclisme:
Eddy Merckx (5 Tours, 5 Giros i una Vuelta) En aquell temps va destacar un
equip: la Societat Esportiva Kas amb corredors com Andrés Gandarias, José Manuel Fuente, el Tarangu (2 Vueltas), Domingo Perurena, Miguel María Lasa,
José Pesarrodona, etc.
La boxa era un dels esports més seguits,
potser perquè era un dels pocs esports que donava títols mundials. Urtain (el Morrosco de Zestoa), el cubà
Legrá i Carrasco van assolit el títols de campions del món de les seves
categories.
Guillermo Timoner era mallorquí i si bé era ciclista, la seva
especialitat fa anys que s’ha deixat de practicar. Va ser 6 vegades campió del
món de “persecució transmoto”. Després d’ell un ciclista català i de les
nostres comarques Miquel Espinós
(era fill de Tivenys) també va aconseguir grans resultats: 3r al campionat del
món de l’any 1974 i 2n al del 75.
Luís Suárez va jugar amb el Depor abans de fitxar pel Barça
que el va traspassar a l’Internazionale de Milà, on fa triomfar. Va guanyar la
Pilota d’Or el 1960 (de fet és l’únic jugador nascut a Espanya que la té); amb
l’Inter va guanyar la Copa d’Europa de 1964 i, el mateix any, l’Eurocopa amb la
selecció espanyola.
Espanya quasi mai ha destacat en proves
d’esquí. Per això, quan l’any 1972 PaquitoFernàndez Ochoa va guanyar un or al JJ.OO. d’hivern de Sapporo (Japó), tots
van pensar que va ser fruit de la casualitat. Però l’any 1974 fa guanyar una
medalla de bronze al campionat del món.
El pilot de motos Angel Nieto ha estat l’espanyol que més títols mundials ha
aconseguit: u total de 13 (o 12 + 1, com li agrada dir a ell), però tots en
cilindrades petites. Els va guanyar entre 1969 i 1984.
