dilluns, 25 de novembre del 2013

Ser de izquierdas, como José Carrillo, no es un delito

Los inquisidores no han desaparecido. Siguen vivitos y coleando. Se acogen a los medios de comunicación de ideología  reaccionaria. Ello le ocurre, sin duda alguna, a Telemadrid, manipulada hasta la saciedad  por Esperanza Aguirre y su sucesor, Ignacio González, el misterioso hombre del ático. Son tal para cual a la horas obligadas de las tinieblas informativas y de opinión, que son muchas y evidentemente indecentes.
Los desafectos a la causa popular
Ahí están  los inquisidores genoveses, buscando por doquier a los desafectos de la causa popular, a ver si pagan muy caro los disidentes debido a su tendencia hacia el progresismo o la izquierda. Ahora han escogido como víctima a José Carrillo, rector de la Universidad Complutense no por el dedo, sino por las urnas.
¿Grave pecado?
El grave pecado del rector -según los partidarios ultramontanos de la Inquisición- es el de ser hijo de  Santiago Carrillo, ya difunto. La derechona odiaba al líder del PCE, incluso cuando defendió el eurocomunismo y cuando más tarde fue uno de los más sensatos políticos de entre los padres de la Constitución y promotores de la transición.  Lo hemos conocido, y siempre lo hemos apoyado desde ELPLURAL.COM. Siempre nos ha parecido que Santiago Cariillo tenía  una extraordinaria lucidez.
En las filas de la izquierda
Su hijo, el rector de la Complutense, es progresista y, naturalmente, no lo oculta. Milita en las filas de la izquierda y, con Baltasar Garzón y otros ciudadanos comprometidos con la democracia, tratan de que el PSOE construya un bloque orientado a terminar -en términos políticos- con el victorioso y presunto corrupto Gobierno del PP.
Una canallada
Lo que están haciendo los derechistas, con el visto bueno de Aguirre, González, Aznar y Rajoy, entre otros culpables, es una canallada. José Carrillo tiene todo el derecho democrático de ser izquierdista. No es ningún delito serlo. Pero los inquisidores de la mencionada derechona  lo tratan como si el rector de la Complutense fuera un terrorista. O peor. Los que tuvimos la suerte de conocerle -y también conocemos a su hijo- no estamos dispuestos a que unos cuantos sectores cercanos al fascismo calumnien a Santiago Carrillo y a José carrillo.
 Enric Sopena es director de ELPLURAL.COM
En Twitter es @enricsopena

ANIVERSARIS POC FELIÇOS (I)



El 25 de novembre es commemora el primer aniversari de la segona etapa d’Artur Mas al capdavant del govern català i el segon aniversari de l’ascens del PP, amb Mariano Rajoy al capdavant del govern d’Espanya. El resum en una sola frase de la coincidència de les dues efemèrides seria aquest: Mai la dreta catalana i espanyola havien tingut una relació tan dolenta i mai s’havia governat pitjor, sobre tot per a la classe treballadora.
Començaré analitzant els dos anys de govern de Rajoy en una pregunta: Què queda dallò que deien mentre eren a l’oposició? Els dos anys de legislatura s’han caracteritzat pel incompliment sistemàtic de tot allò que van dir que no farien i, del que van dir que farien, res de res.
Fem un ràpid repàs:
-Han apujat els tipus de l’IVA, alguns, com el de la cultura o el material escolar, són tot un despropòsit.
-Han apujat el gravamen de l’IRPF, però en lloc de fer-ho progressivament (qui més té, més paga), han volgut ser equitatius i beneficiar als seus.
-S’han creat taxes judicials que, a la pràctica, dificulten l’accés universal a la Justícia, ja que, a la pràctica, es priva als ciutadans amb menys nivell econòmic la possibilitat de poder recórrer una sentència que considerin injusta.  
-Han reduït fins la mínima expressió les prestacions per la llei de la dependència, fins el punt que molts d’avis han hagut de deixar les residències per a ser atesos pels familiars. I als familiars que abans cobraven per atendre als dependents, se’ls hi ha deixat de pagar o se’ls hi ha rebaixat l’ajut.
-Les retallades, a part des les de la llei de la dependència, estan afectant a camps tan importants i estratègics com la sanitat, l’educació i la investigació, uns àmbits considerats pel PP com línies roges que mai s’havien de traspassar.
 -Es va rebaixar l’any 2012 els sous dels funcionaris i se’ls hi ha congelat per al 2013 i 2014.
-Les pensions ja no s’incrementaran amb l’IPC com passava fins ara i, per tant, els pensionistes (que ja havien perdut la paga compensatòria), perdran poder adquisitiu. Una altra línia roja que no s’havia de traspassar.
-La pèrdua de drets laborals a partir de l’enèsima reforma laboral. Si l’objectiu de les reformes laborals és la creació d’ocupació, fins ara, han fracassat totes. I, a sobre, des d’Europa demanen al govern una nova reforma. Per a què? Des del meu punt de vista és surrealista total.
-Enduriment de les mesures per a poder obtenir una prestació quan no és té feina.
-Amnistia fiscal per als defraudadors, encara que l’equip econòmic del govern usés eufemismes per a dissimular-ho.
-Ajuts a la banca sense límits, mentre quan eren a l’oposició van criticar durament que ho fes Zapatero (en molt menor quantia) 
-La pèrdua sistemàtica de drets civils, tan individuals com col·lectius. Com per exemple la limitació al dret de l’avortament on es retrocedeix 30 anys, ja que els supòsits que han de permetre avortar són el mateixos que es van establir per primer cop. En quan a les llibertats col·lectives s’està pendent de la decisió que ha de prendre un divendres d’aquests el Consell de Ministres on, previsiblement, es limitarà el dret de vaga (augmentant els serveix mínims per a que la incidència sigui menor), el dret a reunió (no es podran fer concentracions davant d’edificis com el Congrés o el Senat), es prohibirà l’assetjament als polítics (escrache), es protegirà encara més a la policia...  
-En lloc de crear ocupació, des de que governa el PP, els aturats han crescut pràcticament en un milió de persones arribant a la taxa més alta que mai havia arribat Espanya.
-Per molt que s’esforcen en dir el contrari, dels brots verds o millora de l’economia, ni de bon tros. Només cal preguntar-ho als comerciants que veuent com no entra quasi ningú als seus comerços.
-El resum de tot plegat seria que el PP s’està carregant sistemàticament l’estat del benestar i, com sé sol dir, els rics són cada cop més rics i els pobres més pobres. El capital ens té allà on ens vol tenir.
Ara bé, el més inversemblant de tot és que, davant d’aquest panorama tan desolador, en les darreres setmanes, el PP ha aconseguit remuntar les perspectives de vot. Sembla ser que alguns dels que els havien votat, es creuen això de que l’economia millora i davant de l’oblit del cas Bárcenas, ara mateix els tornarien a votar. Encara que el PP no és l’únic culpable de que s’estigui capgirant la tendència de vot, molta culpa també és del principal grup de l’oposició que no il·lusiona amb la seva política, com si semblés que no vulguin guanyar les properes eleccions deixant que passi el temps i que el marró se’l mengin els altres. El cas d’Hollande a França seria el precedent que els socialistes espanyols no voldrien imitar.

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 25-11-2013

Cal reconèixer que la foto ja té uns 10 dies però podria ser d'avui mateix. El que veieu és el carrer la Galera de Tortosa, i el del fons, el carrer la Ràpita. La furgoneta tapa el carrer i, per tant, molestaria si algun cotxe volgués sortir.
El propietari de la furgoneta (que en té diverses, al menys 5 i alguna d'elles més gran) es dedica a les instal·lacions de llum, fred i calor, aigua, etc. A l'esquerra i als baixos del local on està Mercadona, hi té les oficines i el magatzem i, evidentment, és molt difícil trobar aparcament prop d'allí per a tots els vehicles, per tant, té la costum d'aparcar-los allà on li rota, sense importar si molesta o no. La majoria de vegades, molesta. No fa gaire, aquí mateix, tenia una furgoneta de les grans i un cotxe va haver de tocar el clàxon per a que sortissin i l'apartessen.

El PSC marca territori

Joan Tapia

Ja vaig escriure que l'estratègia d'Artur Mas no porta enlloc. No té sentit demanar a Madrid la delegació de competències per convocar un referèndum (com a Escòcia) sense abans haver-ho pactat amb el Govern central (com a Escòcia), que és qui constitucionalment té la competència. I encara té menys sentit si la pregunta s'ha de negociar només aquí i es fixa la data del 2014 pel pacte amb ERC. Encara és més absurd ja que Mariano Rajoy ha dit que no l'autoritzarà i quan la possibilitat que la permeti abans de les eleccions generals del 2015 és remota perquè provocaria la rebel·lió de l'ala dura del PP, encapçalada per José María Aznar (el dels pactes del Majestic). ¿Què es pretén doncs? Que Madrid digui que no per protestar. A partir d'aquí, confusió. Oriol Junqueras voldria el referèndum encara que fos il·legal i Mas ha repetit que si la consulta no s'autoritza s'hauran de fer unes eleccions plebiscitàries, però al final de la legislatura, el 2016.
És una estratègia molt arriscada perquè, mentrestant, no s'aconsegueix  res (s'ha deixat passar el 2013 sense negociar com era preceptiu un nou finançament autonòmic) i a sobre el mal rotllo s'incrementa sense garanties que Catalunya sigui la beneficiada. Per això era gairebé impossible que qualse-
vol líder socialista es prestés a fer de comparsa d'una estratègia que no porta enlloc i que, en tot cas, en un supòsit molt suposat, ­portaria a la independència, que no és l'objectiu del PSC. I a més a més quan en la majoria CiU-ERC es detecta inestabilitat creixent. Josep Antoni Duran Lleida diu que «al pas que anem, el procés acabarà malament», fet que indica una gran desconfiança en el full de ruta del president i els seus nois, i Junqueras -per ajudar a sortir de la crisi que Mas diu algun dia que és la seva prioritat- declara a Brussel·les que s'ha d'aturar l'economia catalana una setmana i fer que la prima de risc espanyola (el cost del finançament de l'Estat i de les empreses) pugi. En aquest context, cap líder del PSC -que sap que qualsevol indici d'esperança passa perquè el PSOE guanyi pes a Madrid- podia subscriure un full de ruta tan aventurat.
I això tot i que el PSC ha estat molt pressionat. S'ha dictaminat que si no subscrivia l'estratègia Mas-Junqueras del dret a decidir, abjurava del catalanisme, com si aquest fos similar al desaparegut Movimiento Nacional. El més estrany és que la majoria de Pere Navarro ha estat molt àmplia (83% contra 13%), quan en l'últim congrés els crítics van ser el 25%. Navarro s'anota un punt. Ara a la direcció li toca respectar la dissidència (Antonio Balmón s'equivoca quan diu que sobra gent) i als minoritaris, actuar amb tacte. La pluralitat és un plus però exigeix tolerància. En les llistes del 77, ocupaven els primers llocs Josep Andreu Abelló (ERC) i Josep Maria Triginer, de la federació catalana del PSOE.
NERVIS DAVANT LES EUROPEES
Les últimes enquestes prediuen un empat
Les eleccions estan lluny, però l'enquesta d'El Mundo de diumenge passat diu que la distància entre el PP i el PSOE s'ha reduït de 16 a 3 punts. Des de les eleccions, el PP ha perdut 14 punts i el PSOE, 2. I la d'El País sobre les europees d'ahir, comicis que estan més a prop, apunta a un empat entre populars i socialistes, encara que els dos partits baixen respecte als anteriors sondejos. Hi ha des­afecció envers els dos grans partits, però seria tonto dramatitzar, perquè a França el Front Nacional de Marine Le Pen arriba a les enquestes en primer lloc a les europees. I Nicolas Sarkozy i François Hollande no semblen líders molt pitjors que Rajoy i Alfredo Pérez Rubalcaba. A tot arreu la crisi castiga seriosament els partits de govern i beneficia els de protesta.