dilluns, 24 de febrer del 2014
Esperant els 'brots verds'
Pere Puigdomènech
Investigador
Hem d'aprofitar la sortida de la crisi per fer una reforma profunda del sistema d'investigació
Hem dit i hem repetit que les retallades que ha fet l'Estat en ciència han estat brutals. Després d'uns anys de bonança, els fons públics per a la investigació s'han situat al nivell de set o vuit anys enrere. Ja fa tres o quatre anys en què l'entrada de personal nou en universitats i investigació es fa en quantitats simbòliques i hi ha hagut una enorme destrucció de llocs de treball no permanents que són justament els que ocupa la gent jove. El nostre sistema d'investigació, en el seu conjunt, s'ha empobrit d'una manera significativa. S'ha de dir que alguna cosa s'ha salvat i és molt possible que s'hagi d'agrair als responsables de la investigació al Ministeri d'Economia que hagin aconseguit que es mantinguin algunes convocatòries, encara que sigui tard i amb retallades. En l'entorn polític que ens trobem qualsevol cosa hauria estat possible.
A Catalunya hi ha hagut diferències. Les retallades que s'han portat a terme a la universitat han estat fortes i han tingut uns efectes importants en el funcionament i en el personal jove. Els diners per recolzar els centres d'investigació s'han mantingut, encara que de forma irregular. Alguns centres sobreviuen en bones condicions gràcies a fons europeus però són l'excepció que confirma la regla. S'han mantingut programes emblemàtics com l'ICREA de contractació de personal científic d'alt nivell, però hi ha hagut ERO i acomiadaments. Per una altra part, els diners de funcionament bàsic provenen de convocatòries de l'Estat i com a mínim durant un any no han arribat. Tot plegat ha fet que la crisi s'hagi notat per tot arreu, però potser en un grau inferior a Catalunya.
Per tant, és possible que, dins de la frustració generalitzada, alguna cosa s'hagi salvat. El que importaria ara és què passarà si realment l'economia s'anima, cosa que no sembla del tot assegurada. A nivell de l'Estat les dues grans alarmes que han saltat han estat el finançament de projectes del ministeri i dels centres que gestiona el CSIC. S'haurà de veure en primer lloc la quantitat de fons que s'hi destinen i com es gestionen. La vigent llei de la ciència preveia disposicions de flexibilització de personal i de gestió que no han estat desenvolupades, com una agència que havia d'estar funcionant el juliol del 2012 i encara estem esperant. Les disfuncions en l'estructura i el funcionament del CSIC són evidents. El seu anterior president va afirmar que s'havia de tancar el 30% dels seus centres i ara potser un percentatge similar dels seus funcionaris no tenen mitjans per treballar. Seria necessari pensar un nou CSIC eficient i modern.
El fet és que no s'entreveuen moviments de reforma en profunditat. A Catalunya es convoquen places de professor mitjançant el sistema Serra Hunter que obre la porta a noves contractacions mitjançant una avaluació internacional. És possible que el ministeri obri una via per a la contractació d'investigadors. Són iniciatives innovadores però insuficients. El Ministeri d'Educació parla d'una nova llei per a les universitats, una reforma essencial per a tot el sistema. La manera en què estan governades ha de canviar, però també l'estatut del seu personal, la manera com es financen i si és necessari repensar l'actual mapa de centres. Algú dirà que si es fa una reforma com la que s'ha fet en l'educació és millor no posar-s'hi, però serà una nova oportunitat perduda.
Estem en un moment especialment delicat en la ciència que fem aquí. A nivell català s'han posat en marxa iniciatives sobretot en els centres d'investigació i en el personal d'alt nivell que han demostrat que funcionen. Però aquestes iniciatives s'incompleixen. Hi ha feina a fer per aprofundir en el model que es vol construir i es parla des de fa temps d'una llei de la ciència a Catalunya. Actualment moltes reformes depenen del Govern central, per exemple en les universitats o en un sistema d'investigació que està ancorat en l'Administració de l'Estat i la funció pública. Els actuals responsables han dedicat els seus esforços a salvar el que ells pensen que es podia, però sense emprendre ni tan sols les reformes que estaven previstes en la legislació vigent. Tornar a fer les coses com abans seria sumar la preservació d'un sistema ineficient als efectes de la crisi.
diumenge, 23 de febrer del 2014
+ BENEFICIS DE LES EMPRESES = + POBRESA DE LES FAMÍLIES
Sovint llegeixo al diari que les principals
empreses espanyoles han tingut més beneficis que l’any precedent. Aquests
beneficis es mesures en percentatges. Així, la darrera en anunciar-ho ha
estat Gas Natural amb un 0,3%. Un percentatge pírric, sí, però que només
fa que sumar-se als beneficis que ha anat obtenint en exercicis anteriors.
És evident que els accionistes de les empreses
(la majoria bancs, elèctriques i d’altres grans empreses que solen cotitzar
al Ibex 35 de la Borsa Espanyola) exigeixen als consells d’administració
de cadascuna d’elles l’obtenció de més i més beneficis per tal d’incrementar
la seva revalorització que és, en aquest cas, sinònim de riquesa.
Però en aquests temps, és necessari que
les empreses hagin de tenir cada vegada més beneficis? Evidentment
que no, però l’enorme voràgine dels seus dirigents incrementada per l’obligació
que tenen de presentar millors resultats davant les assemblees generals
d’accionistes, fa que millorar resultats respecte als exercicis precedents
s’acabi convertit en una necessitat imperiosa, quasi en una obligació.
Hi ha una màxima en economia que diu: l’economia
ni es crea ni es destrueix, només es transforma. Per tant, si les grans
empreses tenen beneficis, per lògica hi haurà qui tindrà pèrdues. I normalment
la corda sempre es trenca pel costat del més feble, es a dir, pel d’aquell
individu al que li abaixen el sou i veu com s’incrementen els preus dels
bens i serveis que adquireix: llum, aigua, transport, seguretat social,
cistella de la compra...
Aquest fet fa que la capacitat d’estalvi
de les famílies sigui cada cop menor i, per tant, de mica en mica s’aproximi
al llindar de la pobresa: A més beneficis, més riquesa per alguns
i més pobresa per a la majoria.
La vida està plena d’exemples que demostren
en fets el que estic dient. Imagineu-vos un matrimoni de jubilats que estiguin
de lloguer i que només un dels dos cobri la prestació per jubilació, un
fet molt freqüent, ja que fins només fa unes dècades la dona no treballava
i solia estar-se a casa per a cuidar els seus fills i a les persones grans
que hi vivien.
La pensió mínima de jubilació amb cònjuge
a càrrec està pels 780 euros al mes. Amb els darrers increments de la tarifa
de la llum, només per aquest concepte pagaran uns 300 euros cada dos mesos,
a part de les altres despeses fixes: lloguer, aigua, gas, telèfon... I
evidentment menjar, vestir i cobrir altres despeses extraordinàries que
puguin arribar.
Els hi queda alguna cosa per a donar
als seus nets en dates especials com aniversaris, Reis, festes majors,
etcètera? Segur que sí, però cada cop menys.
I podria continuar posant exemples, però
segur que no t’explicaria res que tu no sàpigues.
DE JUSTÍCIA
Besalú: La placa recorda el seu passat sefardita. |
Escoltava l’altre matí a TV3 que Espanya vol
retornar-los la nacionalitat als jueus sefardites que van ser expulsats a
finals del segle XV. Per aconseguir-la, evidentment, hauran de demostrar les
seves arrels espanyoles.
Molts d’aquest jueus sefardites van anar a
parar a Turquia on han conservat l’idioma (castellà antic) i fins i tot la clau
de les seves cases com una prova de propietat i, segurament, pensant que algun
dia hi podrien retornar i recuperar la seva casa.
A finals del segle passat vaig poder conèixer
a un d’aquest jueus sefardites descendents del que van establir-se a Turquia.
Després de tenir algun negoci propi, va treballar de guia a Istanbul ensenyant
els llocs més emblemàtics de la ciutat als turistes espanyols.
Aquest jueu es deia Elias que com tots sabeu
és un nom bíblic i molt popular entre els jueus; el seu cognom era Khoen, una
transformació de Cohen, que indica que pertanyia a una de les millors famílies
entre els de la seva casta i, segons sembla, els seus orígens es situaven a
Toledo, una de les ciutats espanyoles on la colònia del sefardita era més
important.
Abans del jueus sefardites també van tenir
l’oportunitat de recuperar la nacionalitat espanyola els fills dels combatents
republicans espanyols que van d’haver d’exiliar-se a països com França i als
que Franco els va privar per haver lluitat en contra seva.
Dels dos fills de mon tio Leonardo, un
d’ells, Gerard, la va voler recuperar. Entre la documentació que li van demanar
hi havia els certificats de naixement dels seus pares ja que, en aquest cas
tots dos progenitors eren espanyols (o catalans si voleu): mentre mon tio
era de la Galera (el Montsià), la seva dona Rosita era filla del Port de la
Selva (l’Alt Empordà)
Mon cosí va dir al consolat que aquests certificats
no els podia aportar perquè s’havien cremat a la guerra. Quan m’ho va dir a mi,
li vaig dir que no, al menys el de la Galera, ja que moltes vegades havia
demanat certificats per a tramitar pensions de jubilació de treballadors d’aquí
que havien fer campanyes d’arròs i verema França. Em va preguntar si me’n podia
encarregar i li vaig respondre que sí.
El de la Galera el vaig obtenir molt ràpid. De
fet, al dia següent de demanar-lo per correu electrònic, el secretari de
l’ajuntament ja me’n va portar al meu lloc de treball. El del Port de la Selva
em va trigar una mica més, però al cap d’unes setmanes els hi vaig poder
remetre al meu cosí. Al cap d’un temps, Gerard em va mostrar el seu passaport
espanyol i em va fer la següent pregunta:
-Saps
que va ser el que més em va costar?
Davant la meva resposta negativa, em va dir:
-Demostrar
quer era francès.
Sembla ser que amb la carta d’identitat
francesa i el certificat de naixement, les autoritats consulars espanyoles no
en tenien prou
.
Dit això, crec que també seria de justícia atorgar-los
la nacionalitat espanyola a tots aquells ciutadans del Sàhara Espanyol i que
ara mateix estan en una espècie de terra de ningú, principalment, els que han
immigrats cap aquí buscant un treball, com Mohamed.
Mohamed treballa d’escombraire per a
l’Ajuntament de Tortosa i viu molt prop del meu centre de treball. És molt bona
persona i sempre que el veig li dono la ma, encara que hi ha vegades que em
dona el colze per a evitar donar-me la ma amb el guant brut com porta. D’altres
cops es treu el guant.
Aquests casos els veig molt més complicats
perquè els sahrauís mai han gaudit de la nacionalitat espanyola i, segurament,
suposaria que la majoria dels que avui viuen en campaments dispersos pel desert
volguessin establir-se a Espanya per allunyar-se de les penúries quotidianes
que pateixen.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)