CONFESSO QUE COBRO A TRAVÉS D’IRLANDA

Com sabeu fa més de 3 anys que no estic posat en política activa. Quan vaig entrar a l’Ajuntament d’Amposta em van fer declarar els bens i el mateix quan ho vaig deixar... Sempre he pensat que deuen d’haver dos tipus de persones: les que no tenen res que amagar i les que si i menteixen en la seva declaració.

Per tant, tot i no estar obligat, vull confessar una cosa, així, públicament, per a que tothom ho sàpiga: cobro a través d’Irlanda. Ja m’ha arribat una transferència i els propers mesos me’n arribaran més.

L’import de la transferència que m’han fet és de 0’68 €, sí, si, 68 cèntims d’euro...

Bé, us explico. Fa uns anys (potser 3) vaig donar-me d’alta a Google AdSense. Què és això? Un servei de publicitat al blog, en aquest cas a la Via Augusta.

Els que fa més temps que em seguiu, imagino que recordareu que, com ara, a la Via Augusta hi havia publicitat. Cada vegada que miris un anunci, uns centiments que em cauen (bé, potser només un) i si compres des d’allí, en teoria me’n cauen uns quans més. Però només té paguen a partir de 70 €. Per tant, fins que no tens 70 € acumulats, no cobres.

Un dia de fa un parell d’anys, van decidir canviar els sistema i per a tornar-nos a donar d’alta havíem d’introduir des de pàgina AdSense un codi que ens havia d’arribar per correu ordinari en un termini d’uns pocs dies... Quasi dos anys sense rebre res! I per tant, sense poder donar-me d’alta i, òbviament, sense publicitat a la Via Augusta.

Farà cosa d’un més vaig estar mirant i remirat per si podien enviar-me una nova contrasenya per a tornar-ho a activar. No sé si serà per això o perquè la carta extraviada va usar un GPS per a localitzar-me que, finalment em va arribar. Vaig introduir el PIN 366722 i es va activar. Per a continuar em van demanar l’IBAN del meu compte i, per assegurar-se de que tot era correcte, em van dir que em farien una petita transferència i jo havia d’introduir l’import exacte de la mateixa. 0,68€ va ser ‘import d’aquella transferència i ara ja tinc el compte activat i llest per a començar a guanyar diners. Per cert, la carta es ca enviar de Jamaica. 

Al dia d’avui (bé, de fet ahir que és quan estic escrivint aquesta entrada) tinc acumulats 22,89€ (trobo que fa dies que tinc el mateix si fa o no fa...) Dilluns vaig guanyar-ne 0,18 i la darrera setmana 0,71... Com que la primera transferència me la van fer des d’Irlanda, suposo que la resta (dintre d’uns anys...) també me la faran des d’allí.

Per tant, amics meus, si em voleu ajudar a fer-me ric, ja sabeu, contracteu o compreu a través dels anuncis que surten a la Via Augusta. Són productes de primera qualitat i n’hi ha de mol interessants. Gràcies.   

ESPÈCIES INVASORES DEL DELTA

Dos exemplars de cranc roig americà remuntant una sèquia.

Detall de la foto anterior

Lloc de posta del caragol massana o poma baix d'un pont d'un canal de reg.

Detalla de la foto anterior. Com es veu, les larves han estat destruïdes.

Larves de caragol massana a un arrossar recentment segat.

Detall de la foto anterior on s'observen diverses larves de color rogenc.

Llei de consultes i Constitució

MERCÈ BARCELÓ

La nova llei de consultes populars no referendàries i de participació ciutadana aprovada pel Parlament torna a obrir l'esperança a la ciutadania de Catalunya d'exercir el seu dret a decidir mitjançant el vot. No obstant, la nova llei de consultes -tal com diuen insistentment representants del Govern estatal i de diversos partits-, una vegada impugnada, serà declarada inconstitucional pel Tribunal Constitucional (TC). Com a constitucionalistes que som ens preguntem quina és la certesa que acompanya aquesta asseveració i que no arribem a captar, precisament a la vista de la doctrina del TC sobre la qüestió.

En efecte, després que el mes d'abril passat les Corts Generals rebutgessin la petició del Parlament de delegar a la Generalitat la competència per autoritzar la convocatòria d'un referèndum, aquest ha optat per desenvolupar la competència que li reconeix l'article 122 de l'Estatut, elaborant una llei de consultes no referendàries que poden ser directament convocades per la Generalitat.

L'elaboració d'aquesta llei de consultes s'ha de situar en el context de dues importants sentències del Constitucional: la 103/2008 i la 42/2014. En la primera, el tribunal exposa la diferència entre referèndum i consulta popular no referendària, i afirma que el referèndum és aquella consulta que es fa (a) al cos electoral, i (b) exterioritzada mitjançant un procediment electoral basat en un cens, gestionat per l'administració electoral, i assegurada amb garanties jurisdiccionals específiques; característiques de les quals no podria disfrutar la consulta no referendària.

Vot als 16 anys

Precisament per això, i seguint punt per punt aquesta doctrina, el Parlament ha elaborat la llei de consultes populars no referendàries d'acord amb la qual no es crida el cos electoral a votar (el dret a vot s'amplia, per exemple, a persones de més de 16 anys); la consulta no s'organitza sobre la base del cens electoral (la llista de votants es confecciona a partir del registre de població); i en la qual els instruments de garantia es busquen fora de l'administració electoral.

Aquestes consultes, a més a més, al no ser referendàries no necessiten, segons la Constitució, l'autorització de l'Estat i poden ser convocades per la Generalitat. De manera que també presenten una característica substantiva que les diferencia del referèndum i és que, com que són convocades per la Generalitat, el resultat afecta la posició de la Generalitat, però no la de cap altre poder públic.

La llei del Parlament de Catalunya de consultes no referendàries s'ha fet, doncs, seguint la doctrina del TC i s'ha fet, a més a més, després que l'alt tribunal hagi reconegut en la sentència 42/2014 l'existència del «dret a decidir», que configura com una aspiració política susceptible de ser defensada en el marc de la Constitució i a la qual s'ha d'arribar mitjançant un procés que s'ajusti als principis de legitimitat democràtica, pluralisme i legalitat. Procés en el qual té cabuda una proposta que pretengui modificar l'ordre constitucional establert (com pot ser per exemple la secessió d'Espanya) sempre que les activitats dirigides a «preparar i defensar» aquesta aspiració política no vulnerin els principis democràtics, els drets fonamentals o mandats constitucionals.

Es generaria d'aquesta manera, segons el tribunal, un deure de lleialtat entre les parts, de manera que si des de la Generalitat es formulés l'obertura d'un procés d'aquestes característiques després de conegut el resultat de la consulta, l'Estat hauria d'entrar a considerar la proposta. Tribunal Constitucional dixit.

En conseqüència, si la llei de consultes s'ha elaborat a la llum de la doctrina del TC, ¿per què el Govern de l'Estat l'ha d'impugnar davant el TC? ¿Per què afirma amb tanta rotunditat que el TC la declararà inconstitucional? ¿Què li fa pensar al Govern espanyol que el TC no tindrà en compte la doctrina que ell mateix acaba de formular?

Les regles del joc

Si fos així, si el TC situés de sobte la llei de consultes fora del marc constitucional, el trencament de les regles de joc democràtic tan nítidament assenyalades per la Constitució espanyola (i tan ben subratllades en la sentència 42/2014 pel tribunal) deixarien de protegir per voluntat unilateral de qui té el control de les institucions estatals una part de la ciutadania, que l'únic que vol majoritàriament és dur a terme un acte tan simple en un Estat democràtic com votar. Exclosos, doncs, d'aquesta protecció seria necessari trobar vies de solució del conflicte però que ja no es podrien trobar en la formulació actual del «dret a decidir».

CATEDRÀTICA DE DRET CONSTITUCIONAL. COORDINADORA DEL COL·LECTIU PRAGA.

Aquest article el firma també Mercè Corretja, professora associada de Dret Administratiu de la UB i així mateix membre del Col·lectiu Praga.

El federalisme com a moral

ANTONIO SITGES-SERRA

Vicepresident de Federalistes d'Esquerres

La proposta federalista reivindica certes premisses morals que no s'haurien d'oblidar en política

Seguim tenint fe fins a cert punt en la raó, però ja no en la metafísica.José Luis ArangurenDe jove vaig llegir un llibre que configuraria el meu escepticisme polític i el meu ulterior rebuig de tota teoria totalitzadora (no necessàriament totalitarista) del que és social. El marxismo como moral, escrit per José Luis Aranguren, va representar per a alguns de la meva generació no només un argument contundent contra el comunisme estalinista, sinó també una vacuna contra els abusos de la raó socialitzant. Dit això, el valor del llibre no radica simplement en el qüestionament d'una praxi política cruel i esclavitzadora -que aleshores resultava òbvia per a campions de la lucidesa (Orwell, Koestler, Camus, Gide)-, sinó en el seu encert a demostrar que el que al capdavall quedaria del marxisme seria un sentiment de compassió davant la misèria i la injustícia social i l'actitud de rebel·lia enfront de la distribució desigual de la riquesa i dels mitjans per obtenir-la; una motivació; un compromís amb la causa dels desafavorits; una capacitat de sacrifici de la bona vida en favor d'una vida bona. Crec que en aixòAranguren es va acostar a la magnífica La condició humana deMalraux.

Si avui rememoro aquesta obra d'Aranguren és perquè me la va recordar Jean Leclair durant la seva visita a Barcelona al defensar el federalisme com a moral, defensa que tanta vigència guarda en aquestes dates de crispació política al voltant de recurrents qüestions identitàries. Recolzar avui el federalisme no només és recolzar una proposta per modernitzar les nostres institucions sinó reivindicar certes premisses morals que no s'haurien d'abandonar mai en la política. S'imposa, en primer lloc, reivindicar la idea de la complexitat del que és social; la que diu que qualsevol teoria política que pretengui organitzar la convivència ha de partir del fet que no existeix un principi jeràrquic únic, una autoritat transcendent (nacional, cultural) a la qual apel·lar. Tot intent d'aplanar les diferències s'ha de considerar una simplificació injustificable.

En segon lloc, el federalisme proposa una sana desconfiança en les nostres pròpies capacitats i propostes i no només, com proclama el sobiranisme, desconfiança i culpabilització de tot el que provingui de l'Altre. Costa creure que quedin encara ciutadans tan ingenus per votar els independentistes per creure'ls capaços d'oferir-nos un futur millor que els nacionalistes espanyols. El nostre futur avui es juga en el mestissatge cultural, a l'ONU, a Brussel·les i al nord de l'Iraq. L'Estat de l'endemà només existeix al Gènesi i no apareixerà per art d'encantament gràcies a les polítiques d'exclusió i separatisme fonamentades en la utopia de torn.

Finalment, el federalisme moral no entén de superioritats culturals ni de destinos en lo universal. Ningú posseeix el dret de proclamar-se fill predilecte dels avatars històrics, ni responsable del futur d'un poble, ni guardià d'essències medievals. Aquests tòpics han de desaparèixer de l'escenari democràtic sota pena que ressuscitin els finats fantasmes de l'orgull patriòtic i la violència en què aquest acaba derivant tard o d'hora.

Successives onades d'ideologies totalitzadores (no necessàriament totalitaristes) han assolat el nostre vell Occident -i la nostra no menys vella Espanya- en l'últim segle perquè ara despertem novament a la ràbia, al caïnisme i a l'enfrontament per alguns milions d'euros o pels peatges de les autopistes o les hores que s'han de destinar a l'ensenyament del castellà. Sobretot quan els que enarboren aquestes reivindicacions pressuposten projectes faraònics frustrats (Alguaire, carril VAO de la C-58, Hospital del Mar, línia 9 del metro) i subvencions clientelars mentre miren cap a un altre costat quan es tracta d'abordar la corrupció. Siguem seriosos. Parlem. Catalunya ha de passar de la queixa, de la insaciabilitat mendicant, a liderar una segona transició que reti compte de la profunda transformació social experimentada els últims decennis i permeti modernitzar la nostra arquitectura institucional amb un nou pacte.

En un marc de generalitzada desconfiança mútua, de rebuig de les maneres polítiques convencionals, de complexitat creixent de les nostres societats i afany per preservar la nostra riquesa social i llibertat, no hi ha un altre camí que la companyia en la diversitat assumint la dificultat de la tasca que afrontem. Malgrat que molts busquen dreceres i camins plans, aquests han desaparegut. A diferència del nacionalisme, el federalisme no és un oracle, és un mètode i proposa una moral basada en l'absència de fórmules socials màgiques i en la ferma voluntat de conviure en pluralitat.

Vicepresident de Federalistes d'Esquerres.