diumenge, 2 de novembre del 2014

Un altre greu error

JOAN TAPIA
Periodista

Ahir al matí (el passat dilluns), el president de les Corts, Jesús Posada, un conservador assenyat i pròxim a Mariano Rajoy, va dir que «el 9-N és la culminació d'un camí que entre tots hem fet que sigui equivocat».
No sé si Posada sabia que ahir al vespre el Govern anava a sol·licitar al Consell d'Estat el preceptiu informe per impugnar «el procés participatiu» llançat pel president Mas el dimarts 14 d'octubre, quan va acceptar la suspensió de la consulta dictada pel Tribunal Constitucional. En aquell moment es va trencar la unitat de les forces polítiques sobiranistes.
Té raó Posada. És un camí equivocat. La primera víctima -aquesta irrellevant- ha estat el meu article, acabat de fer, en què comentava el debat d'ahir entre el catedràtic Santiago Muñoz Machado, que advoca per una tornada a l'Estatut del 2006 acompanyat d'una reforma constitucional, i el president del Consell Assessor per a la Transició Nacional, Carles Viver i Pi-Sunyer, temps enrere vicepresident del Tribunal Constitucional (TC). En el bitllet argumentava que Muñoz Machado feia una proposta provocativa, intel·lectualment i políticament, però que no podia caminar si no venia recolzada per una proposta en aquest sentit del Govern d'Espanya. Doncs no, el Govern no només no assumeix aquesta iniciativa sinó que es proposa també impugnar l'anomenat «procés participatiu» llançat per Artur Mas.
És un nou i greu error del govern del PP perquè emet un senyal d'intolerància i obcecació. Catalunya (hi ha multitud d'enquestes) recolzava la consulta. Vol expressar-se perquè el TC va ignorar la seva aprovació de l'Estatut del 2006. Però és cert que la consulta tal com estava formulada -sense ser pactada com a Escòcia i sobretot amb una absurda doble pregunta en la qual no podies votar per la segona si no deies que  a la primera- donava molta base per a un recurs d'inconstitucionalitat. I el «procés participatiu» de Mas és un nyap. No té cap garantia democràtica (absència de cens i organització controlada per voluntaris).
És més, la pseudoconsulta seria només una manifestació dels partidaris del sí-sí que anirien a dipositar una papereta en una urna. Per això, com encertadament va indicar el notari López Burniol, no tenia cap repercussió legal. Era un negoci jurídic no ja nul sinó totalment inexistent.
Però la llibertat d'expressió -fins i tot imaginativa- i de manifestació és la base de la democràcia i declarar inconstitucional una cosa que no seria res més que una manifestació sui generis (i la vàlvula d'escapament d'una part significativa i molt irritada de Catalunya) és un greu gest de falta de voluntat de diàleg amb les forces majoritàries del Parlament català (al meu parer equivocades, però majoritàries). És una deriva molt poc justificada cap a la resposta autoritària a una reivindicació.
Mariano Rajoy ha tornat a cometre un greu error. En relació amb Catalunya, potser el més greu des que és president. No es poden donar cops de porta inconsiderats ni matar mosques a canonades. Un governant ha de saber «torejar», comprendre… i pactar si és convenient. Està visualitzant que no és capaç.
Una mica de seny
Tenia raó (desgraciadament) la presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), Carme Forcadell, quan va pronunciar el diumenge 19 d'octubbre -en plena crisi de la unitat sobiranista- la frase que ahir recordava Enric Hernàndez: «L'Estat espanyol, que mai ens decep, també ens ajudarà a seguir junts fins al final». És trist constatar que al capdvant de Catalunya i d'Espanya hi ha dos presidents legítims i elegits però que no estan a l'altura perquè no saben que dialogar no és imposar. Els ciutadans ens mereixíem una mica més de seny.

dissabte, 1 de novembre del 2014

MATRIMONI DE CONVENIÈNCIA

Només saber de l’existència de Convergència Democràtica de Catalunya, ja sé la va denominar Conveniència, ja que es movia (i sempre s’ha mogut) pel seus interessos sense importar-los massa els problemes i necessitats reals de la societat que administren.
Quan Mas va trencar relacions amb el PP allà pel mes de setembre de 2012, tot feia pensar que la nova parella de CiU, ERC, ho seria a tots els efectes. Tal com es diu durant la cerimònia de matrimoni: en la riquesa i la pobresa, en la salut i la malaltia... Però no.
Si bé diuen que van de lliberals, a la pràctica demostren que són tan conservadors com els del PP, això sí, a diferència del PP, els de CiU sempre han anar de catalans... No, independentistes ho són des de fa dos anys. Abans eren catalanistes regionalistes i prou.
En els temes importants, aquells on els seus càrrec, excàrrecs o gent propera, tenen interessos, demostren que són conservadors de totes, totes. Estic parlant de les grans àrees de salut i ensenyament que generen una gran quantitat de negoci.
Ja sabeu que des de CiU es va promocionar la sanitat pública de gestió privada. A la nostra terra tenim els hospitals de Móra d’Ebre, Jesús, Comarcal d’Amposta i Clínica Terres de l’Ebre (l’antiga Aliança) Però els seus tentacles sociosanitaris arriben molt més lluny, de vegades amb la connivència d’altres partits com el PSC i fins i tot ICV, en el cas de que siguin necessaris a l’hora de tirar endavant els seus projectes. Això us ho podrien explicar bé els de Cafè amb Llet que ho han denunciat en nombroses ocasions, tot i els problemes que els hi ha ocasionat.
Però també a l’àrea d’ensenyament, on les escoles privades, ja siguin concertades o no, sempre han estat mimades pels diferents governs de CiU.
I aquí precisament volia arribar. Dijous passat el Parlament de Catalunya va aprovar una línia de subvencions per als col·legis (evidentment privats) que separen els alumnes per sexes. Ni més ni menys que 25 milions d’euros. He de pensar que a les dones de CDC el tema no els hi deu d'interessar gens ni mica, perquè sinó protestarien, no trobeu? 
Des d’una posició d’esquerres com la meva, em sembla inversemblant que al segle XXI (per si algú encara no se’n ha assabentat ja portem quasi 15 anys!) encara es toleri i, a sobre es premiï aquesta mena de col·legis.
Com els vots de CiU són insuficients i a la càmera catalana hi ha pocs grups que, en casos com aquest, pensen igual que CiU, Mas i els seus no van tenir més remei que pactar-ho amb el PPC.

Una vegada més ha funcionat el matrimoni de conveniència que formen aquests dos grups.
Segurament direu que una flor no fa maig i que ha estat un fet puntual i que no té perquè seguir sent així. Tot el que vulgueu, però jo que com ja sabeu, aprecio molt als de CiU (sobre tot als de CDC), vaig a fer-vos una predicció de futur.
No sé quin final tindrà el procés sobiranista, però estic segur que, tan si Catalunya es converteix en un estat independent com si no, no trigarem molts d’anys que tornarem a veure pactar als dos grans partits de la dreta: CDC i PP. Recordeu-ho!   

DARRERA HORA. El convergent Òscar Pierre, ahir va votar a favor de José Antonio Álvarez Gundín per a ocupar el càrrec de cap d'informatius de TVE. Gundín era fins ara el cap d'opinió de la Razón (Planeta), un mitjà que no es caracteritza precisament pel seu catalanisme ni pel se rigor informatiu. Quina raó l'ha portat a votar-lo?       

LES FOTOS DEL DIA 1-11-2014










Esperanza Aguirre nos muestra el camino

Juan Carlos Escudier
Con Esperanza Aguirre nunca se dejan de aprender cosas. Del liberalismo, por ejemplo, se pensaba equivocadamente que era aquello de permitir que el mercado actuara sin cortapisas, pero fue verla gobernar como un cortijo la Comunidad de Madrid  o convertir Telemadrid en el espejito mágico de la bruja de Blancanieves y entender mejor el concepto. Como a Aguirre a liberal no hay quien le gane, fue preciso someter a revisión los criterios erróneos que se sacan de los libros. ¿Confiar en los individuos? Por supuesto, aunque en unos más que en otros, especialmente si son amigos de la lideresa y te piden unas licencias de radio.
No contenta con reinventar el liberalismo, Aguirre decidió ayer remozar la vieja idea de la asunción de responsabilidades. Hasta la fecha, cada vez que se escuchaba a un político pronunciar las palabras mágicas se daba por descontado que la siguiente frase incluiría el término dimisión. Se trataba de una costumbre arcaica que precisaba ser actualizada como las frecuencias de la TDT.
La doctrina Aguirre ha superado ese absurdo convencionalismo. Abochornada por haber tenido a su lado como secretario general del PP de Madrid a Francisco Granados, el de los 50 ladrones, y por haberle puesto al mando de la “gestapillo” madrileña desde la consejería de Interior, nuestra liberal de cabecera asumió sus responsabilidades. ¿Cómo? Con una rueda de prensa en la que pedía perdón. ¿Y la dimisión? Pues eso, que manzanas traigo.
Como se comprenderá, si lo de dimitir por Granados no procedía, menos aún lo de irse por esos cuatro alcaldes madrileños arrestados también ayer (los de Valdemoro, Torrejón de Velasco, Casarrubielos y Villalba), a los que, según afirmó, no conocía porque el PP de Madrid es tan liberal que los cabezas de lista de los municipios no los decide la todopoderosa presidenta sino los respectivos comités locales. Obviamente, tampoco era cuestión de pedir perdón por esos desconocidos con los que Aguirre sólo ha compartido fotos. Serían familia del pequeño Nicolás.
No fue la única innovación de esta mujer, a la que a partir de ayer habrá que tener como referente de una vertiente revolucionaria del Derecho penal gracias a su reformulación de la presunción de inocencia, una coletilla insoportable para los ciudadanos que, según explicó, no puede tener carácter universal. Yendo a lo concreto, la presunción de inocencia vale para Ángel Acebes, que es un pedazo de pan de Ávila “que no se ha llevado un duro” pero no “para ese señor del que me habla”, que es como Rajoy se referirá próximamente a Granados.
Es más, si Acebes se llevó algunos duros fue porque Aguirre le colocó en Cibeles, el grupo industrial de Caja Madrid, y luego Rato en el BFA, la matriz de Bankia. Aquí por cinco meses y cuatro días de esforzado trabajo se levantó 163.000 euros, a un promedio de mil euros diarios. El exministro del Interior se lo merecía todo aunque tuvieran que explicarle sobre la marcha la diferencia entre una línea de investigación y una de crédito. Eso sí, ordenando la compra de acciones era un hacha.
Establecido el principio, habrá que preguntar a Aguirre cuándo hay que considerar a un detenido presuntamente inocente, toda vez que ha demostrado sobradamente que tiene un inmejorable ojo clínico para diferenciar el trigo de la paja; de ahí que fuera fichada por una empresa de cazatalentos.
Metida en harina jurídica, llegaba una última genialidad de la lideresa, esta vez acerca del concepto de imputado y su tipología, ya que no es lo mismo estarlo por llevarse a casa el dinero de los contribuyentes que por llevarse por delante la moto de un agente de movilidad, como es su caso. A los primeros hay que echarles y a los segundos hay que distinguirles con la laureada de San Fernando, sobre todo si la imputada tiene previsto optar a la alcaldía de Madrid y el verde de la cruz le hace juego con la falda.
El asunto se habría resuelto hace tiempo si Gallardón le hubiese hecho caso pero se ve que el exministro estaba muy ocupado con ese embrollo del aborto y lo dejó pasar. La solución es bastante simple y consiste en cambiar el nombre de imputado, “que la gente lo entiende como condenado por el Tribunal Supremo”, por el de procesado, que suena más fino aunque en realidad se refiera al estadio previo al de sentarse en el banquillo. Y todos contentos.
A Aguirre hay que quererla porque su humildad y su sabiduría no tienen parangón entre la clase política del país. Debería estar llamada a ocupar obligaciones tan elevadas como los techos de su palacete. A asumir ese tipo de responsabilidades tampoco hay quien la gane. Como a liberal.