dissabte, 29 de novembre del 2014

FUTBOL I POLÍTICA


Sóc de l’opinió que no es pot ser aficionat del Reial Madrid i a la vegada independentista. Des del meu punt de vista totes dues coses són incompatibles. Els valors que representa l’equip blanc estan a les antípodes del que significa l’independentisme.
Els pocs que es declaren del Madrid a la vegada que estan per una Catalunya independent, al·leguen en la seva defensa que no s’ha de mesclar el futbol amb la política.
Servidor no va crear el món. Tot el que hi ha m’ho he trobat fet. Tampoc em vaig inventar el futbol, ni tan sols he fundat un club. En canvi els camps de futbol s’omplen de banderes no només dels equips que estan en competició, sinó també d’aquelles que s’identifiquen en un determinat país o, si voleu, comunitat autònoma. Així, si vas al Santiago Bernabeu, a part de banderes blanques en veus unes que tenen tres franges: dues d’elles roges i l’altra groga. Algunes no porten res, altres un escut amb dues columnes, altres porten un altre escut semblant a l’anterior, però amb una àliga , fins i tot n’hi ha que porten un toro.
Si encara no ho heu deduït, totes aquestes bandereres representen simbòlicament l’estat espanyol, encara que algunes siguin representatives d’èpoques passades.
El que us acabo d’explicar no és un exemple evocador de la relació existent entre el futbol i la política. I encara os diré més. Quan juga el Barça al Bernabeu i s’escolten càntics on es diu puto Barça, puta Catalunya, no s’està fent política.
Suposo que no hi ha cap barcelonista que sé senti independentista que pensi diferent a com ho faig jo. Segur que pensa que des de fa al més de 50 anys, política i futbol estan estretament lligats. Arribar a aquest punt, estic completament segur que si ho està llegint algú que forma part del primer grup que he citat, es a dir, del Madrid i independentista, dirà: al Camp Nou passa el mateix. Però algú ha dit el contrari?

Al Camp Nou però la simbologia és de signe contraposat. Les banderes (casualitats de la vida) també són roges i gregues, però en lloc de tenir tres franges en tenen 9, quatre de roges i cinc de grogues. També n’hi ha que tenen un triangle amb un estel al seu interior. De vegades el triangle és blau i l’estel blanc i de vegades, el triangle és groc i l’estel roig. Jo pregunto als del primer grup (als que són del Madrid i independentistes) amb quines s’hi senten més identificats.
Però això no és tot. Durant el partits que el Barça juga a casa, al minut 17 amb 14 segons, la majoria del camp, com si fos una única persona, crida una cosa així: in-inde-independencià... Igual és un càntic d’ànims als jugadors i és que jo sóc un malpensat per imaginar-me coses que no són.
Fa només unes setmanes, TV3 va emetre un reportatge que vinculava al Madrid amb règim de Franco i relacionava el fitxatge de qui ha estat el seu jugador insígnia Alfredo di Stefano amb la intervenció d’algunes càrrecs propers al Generalísimo. Fets com aquest es deuen de considerar, des del punt de vista els aficionats del Madrid com a temes purament esportius...
Per cert, aquest reportatge no va agradar gens al club blanc que en el darrer clàssic, com a represàlia, no van deixar treballar als periodistes i tècnics de TV3.      
Per cert, les banderes amb triangles i estels només es poden mostrar al Camp Nou, si ho fas a un altre camp, t’arrisques a que vingui la policia i que té les prengui i fins i tot que t’acabi posant una multa.
Ara, expliqueu-me a mi com es pot compatibilitzar les dues coses. Com es pot ser del Madrid i mirar cap a un altre costat quan s’insulta Catalunya o s’actua contra els seus símbols.
Ho seguiré mantenint: És incompatible ser del Madrid i independentista i si algú afirma que ho és, li demano que s’ho faci mirar...  

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. ELS MUNTELLS







Cruyff al Palau de la Generalitat

D'entre els múltiples actes que van servir per "escalfar" el "procés participatiu" del 9-N n'hi ha un que em va cridar especialment l'atenció: la precipitada estrena del documentalL'últim partit. 40 anys de Johan Cruyff a Catalunya, celebrada a l'Auditori de Barcelona i que va comptar amb la presència del president Artur Mas. Curiosament, les invitacions per assistir a la première'd'aquest film es van fer des de Presidència de la Generalitat i la companyia productora, Bonita Films, va ser pressionada des de Palau perquè accelerés la finalització del muntatge per tal de poder fer el passi de la projecció abans del 9-N.

Què té a veure Johan Cruyff, que mai no ha parlat català, amb la independència de Catalunya? El jugador holandès va ser fitxat pel FC Barcelona l'any 1973, en temps del presidentAgustí Montal i amb la intermediació financera de Banca Catalana. Segons la tesi del documental, dirigit per Jordi Marcos, l'arribada de Cruyff -com un nou Mesies- va anar acompanyada d'un seguit de valors rupturistes, no només en l'àmbit futbolístic: l'antifranquisme, la lluita per la democràcia, l'antimadridisme, el renaixement del catalanisme polític, l'europeisme, etc.

Catalunya és una societat plural, barrejada i oberta. Però el nacionalisme pujolista ha intentat, durant les últimes dècades, modelar un clixé uniformista de l'"esperit català", en el qual la veneració a la figura de l'exjugador holandès hi juga un paper fonamental. Va ser amb la invocació al seu nom queJoan Laporta va guanyar les eleccions a la presidència del Barça de l'any 2003, coronant-lo amb el títol de president d'honor del club. Com hem tingut ocasió de constatar amargament, Johan Cruyff era i és un galtes egocèntric a qui només el mou el seu amor desmesurat i malaltís pels diners.

Per les files de l'equip blaugrana han passat jugadors molt més bons, brillants i determinants que no pas Johan Cruyff. El cas de Leo Messi, en boca de tots aquests dies per haver superat el rècord golejador del mític Zarra, és, en aquest sentit, paradigmàtic. Però Johan Cruyff encarna i connecta tot un univers molt singular i especial"és" Jordi Pujol, "és" Pep Guardiola, "és" Josep Carreras, "és" TV3, "és" Joan Laporta, "és" Xavier Sala-i-Martín, "és" Pilar Rahola… i ara, com veiem, el president Artur Mas també intenta apropiar-se'l al servei del "procés de transició nacional".

No ens enganyem. Amb l'apel·lació simbòlica a Johan Cruyff no estem parlant de "valors" ni de "sentiments": estem parlant de "Diners" i de "Poder". Ara mateix està en marxa una potent "conspiració" de l'"univers cruyffista" per tal d'assaltar i conquerir el FC Barcelona –si pot ser, abans de les pròximes eleccions de 2016-, que compta amb l'entusiasta col·laboració de prominents periodistes de la ciutat.

En aquests temps de maltempsada econòmica, hi ha qui veu el Barça com una "mina d'or" i està disposat a "matar" per quedar-se-la. Els drets audiovisuals, la construcció de l'Espai Barça, els contractes d'esponsorització, el patrocini de la samarreta blaugrana…: hi ha centenars de milions en joc que poden omplir les butxaques dels desaprensius poc honorables que tots coneixem prou bé. La furibunda campanya encetada per deslegitimar i deteriorar la imatge del president Josep Maria Bartomeu –una persona senzilla i honesta- persegueix aquesta finalitat.

No és estrany que el president de la Generalitat també busqui la complicitat i la protecció de Johan Cruyff. Són ànimes bessones. Artur Mas no actua per amor a Catalunya ni als catalans. No ho fa per la independència (ell no hi creu) ni en memòria dels herois del 1714 (li rellisquen). Ho fa per protegir els seus amics –que guanyen diners a cabassos, gràcies a la Generalitat- i per conservar el poder, peti qui petiOriol Junqueras, que baixa dels horts de Sant Vicenç, ha descobert, horroritzat, amb qui s’ha jugat els quartos i ha acabat desplomat: "Si nosotros tenemos la pelota, ellos no pueden marcar" (Johan Cruyff dixit).

divendres, 28 de novembre del 2014

El superàvit que ningú no nota

Article d'Antoni Espanya Forcadell, portaveu socialista a l'Ajuntament d'Amposta, en què apel·la el govern a elaborar un pressupost per al 2015 que prioritzi les polítiques socials

Tot els anys, per aquestes dates, l’equip de Govern de l’ajuntament d’Amposta ens acostuma a regalar un titular sobre el superàvit municipal. Aquest superàvit es genera degut a actuacions que tenien programades i que han deixat de fer. Enguany no ha estat una excepció i el nostre alcalde ens ha comunicat solemnement que la xifra que han rescatat del pressupost municipal del 2014 és la bonica quantitat de 353.000 euros.
La gent es preguntarà en què ens gastarem aquests diners i la resposta de l’Alcalde és en pagar l’elevat deute municipal. Per tant, no ho notarem en res. Això sí, amb aquesta injecció de diners ens situarem per sota del 75 % d’endeutament, al voltant de 13 milions d’euros. No hi havia marge de maniobra, diu l’Alcalde, la Llei d’estabilitat pressupostària imposada pel PP per la disbauxa en què vivien molts ajuntaments, entre ells el nostre durant uns anys, obliga a destinar els diners a rebaixar el dèficit municipal sí o sí. No ho critiquem, ho constatem.
La mala notícia és que si el pressupost del 2014 s’hagués fet de forma més acurada i, sobretot, pensant en la dramàtica situació que estan vivint moltes famílies, aquests diners haguessin pogut anar directament a programes socials, foments de Plans d’ocupació, més ajuts a les ONG que atenen els i les 1.200 ampostins/nes que no arriben a final de mes o ajudar més les nostres entitats. Aquesta és l’alternativa que han seguit molt altres ajuntaments de signe progressista del nostre voltant que, tot i no disposar de tants recursos, han anteposat les polítiques socials a altres actuacions.
Amb 353.000 euros (gairebé 60 milions de les antigues pessetes) es poden incrementar de forma important les beques dels universitaris ampostins, es podria avançar molt en l’objectiu que compartim amb les AMPES dels centres educatius de fer els llibres més assequibles a les famílies, es podrien fer plans d’ocupació de 6 mesos per centenars d’aturats, es podrien incrementar els ajuts a Càritas, Creu Roja i Siloé per atendre tanta i tanta gent que no pot fer front a les necessitats bàsiques del dia a dia (aigua, la llum...) o es podrien apujar els ajuts a la majoria d’entitats d’Amposta que han vist disminuïda la seva activitat per la baixada de socis i de pressupost.
Aviat tindran l’oportunitat d’esmenar aquesta mala planificació del 2014, amb la proposta d’aprovació del pressupost municipal per al 2015, concretament el dia 22 de desembre. Animem l’equip de Govern, que disposa de majoria absoluta des de fa 28 anys, que pensi en tots aquests col•lectius que tant necessiten de qualsevol ajut en aquests temps tan difícils.