dilluns, 30 de març del 2015

Les preguntes de Tobias Buck

JOAN TAPIA
Periodista

Tobias Buck, corresponsal a Espanya del Financial Times, es pregunta -després de les eleccions a Andalusia- per què la recuperació econòmica està donant tan pocs dividends a Mariano Rajoy. És un assumpte rellevant, atès que el PIB creix (quart trimestre del 2014) a un ritme anual del 2%, i l'ocupació (mesurada per les afiliacions a la Seguretat Social) encara una mica més. Però la pregunta té tres respostes.
La primera és que la tornada al creixement és molt fràgil, l'atur encara segueix molt alt i molts espanyols pateixen una caiguda del seu nivell de vida per la devaluació salarial -potser inevitable- però que el Govern no explica i, fins i tot, pretén ocultar. La segona és que a la recuperació s'hi ha arribat després d'haver fet un pas més enllà en la política de rigor fiscal (més impostos, menys despesa) iniciada per José Luis Rodríguez Zapatero el maig del 2010, inevitable per no sortir de l'euro però que Rajoy va anatematitzar llavors batejant-la com «la pitjor retallada social de la democràcia». El PSOE la va poder tirar endavant només gràcies a l'abstenció de CiU, mentre que el partit nacionalista espanyol (el PP) hi votava en contra.
Propaganda barata
Però potser la raó principal és que el PP ven la recuperació amb orgull fatu i com un exclusiu mèrit propi que rebota a una ciutadania escamada per la duresa de la crisi -que ni el PP ni el PSOE han explicat- i pels escàndols de corrupció. Cert és que Espanya es finança avui a 10 anys a l'1,52%, quan el 2012 -ja governantRajoy- ho feia per damunt del 7%. Però que el Govern s'ho apunti amb prepotència és propaganda barata. Irlanda, que va ser rescatada, ja es finança a tipus negatius a tres i quatre anys, i Portugal paga a 10 anys menys que els Estats Units. La política monetària de Mario Draghi no és una medalla de la Moncloa.
És absurd proclamar -l'hi va recordar a Madrid Jean-Claude Juncker, el president de la Comissió Europea- amb una taxa d'atur juvenil del voltant del 50% que la crisi ha finalitzat. I és deshonest treure pit quan per pagar les pagues extres dels jubilats es recorre cada any a la guardiola de les pensionsZapatero la va agafar amb 20.000 milions d'euros i la va deixar amb 65.830 milions. En els tres anys del Partit Popular ha caigut fins als 41.634 milions d'euros i el secretari d'Estat de la Seguretat Social admet que aquest any en tornaran a treure. La guardiola està per a això -per pagar pensions quan hi ha dèficit de la Seguretat Social-, però és infantil predicar les excel·lències de la conjuntura econòmica quan s'hi ha de recórrer. I les sortides més fortes, 15.300 milions d'euros, han tingut lloc el 2014, quan l'economia ja creixia.
Totes aquestes raons estan sent un llast per a la credibilitat del PP, però el PSOE tampoc en guanyarà si -seguint les cúpules sindicals- afirma sense cap matisació que la reforma laboral ha sigut una catàstrofe. Primer, perquè no és cert. Ara es crea ocupació. A un ritme de l'1,6% el 2014 i al 2,7% en els dos primers mesos d'aquest any. Sí, els salaris dels nous empleats són inferiors, però és conseqüència de la inevitable devaluació interna. I els primers a entendre-ho van ser els sindicats de l'automòbil, que van acceptar retallades i dobles escales salarials a canvi del manteniment de les fàbriques. I actualment la indústria automobilística espanyola és competitiva i per això és la que crea més llocs de treball de tot Europa.
Ni bronca ni traç gruixut
Si Rajoy fos menys triomfalista, les coses li anirien millor. A ell i a Espanya. I si Pedro Sánchez matisés, també. El president dirà que ha de guanyar vots, però ja es veu que ara com ara, amb el país malmès i descregut, la propaganda barata no rendeix. I el líder del PSOE no ha de dir que necessita alçar la veu per frenar Podem. El país ni creu ni es mereix la bronca ni la política de traç gruixut.

diumenge, 29 de març del 2015

EL FUTUR ECONÒMIC DE LES TERRES DE L’EBRE

Foto: Maria Teresa Pons
Entre debat i debat (sobiranista i pressupostari), sembla ser que algú ha tingut uns minuts (no gaires) per a pensar en les Terres de l’Ebre.
Com aquell que un dia descobreix la sopa d’all i fa repicar les campanes per a celebrar-ho (a  que us ve la imatge de Rato fent sonar la campana el dia que Bankia va començar a cotitzar a borsa), el departament d’Agricultura de la Generalitat va anunciar fa un parell de setmanes que es podrien aprofitar els boscos que hi ha a les Terres de l’Ebre per a dinamitzar econòmicament la zona.
Bé, es una idea, però des del meu punt de vista sense cap ni peus. Si de l’explotació dels nostres boscos (silvicultura) ha de dependre una bona part de l’economia de les nostres comarques, estem arreglats. Ara resulta que a l’època de la tecnologia (s’acaba de clausurar el Mobile World Congress a Barcelona) els del cap i casal de Catalunya pretenen que el nostre territori retrocedeixi diversos segles.
Quan es llança una idea com aquesta, la primera cosa que s’hauria de tenir en compte és hi ha comprador. La fusta, majoritàriament de pi, es sol utilitzar per a fer mobles y habitatges prefabricats. Dit això, he de dir que jo que vaig treballar al sector del moble de Vinaròs, la fusta de pi era de les menys utilitzades, encara que a Catí hi ha una fàbrica de mobles que només treballava amb aquest tipus fusta.  
Tampoc les mobil homes (cases prefabricades) es que tinguin molta sortida al nostre territori, encara que és veritat que hi ha països on són molt corrents. Però, és que aquests països no tenen fusta suficient? Evidentment que sí. Les tradicions no venen per que sí. Els països on hi ha molts de boscos, normalment són els que també construeixen més cases de fusta. En ve al cap els Estats Units, on als pobles, la majoria de cases estan fetes d’aquest material.
M’agradaria veure un estudi de viabilitat que demostri que el tractament de la fusta de pi dels nostres boscos pot ser una bona solució per a fer enlairar l’economia ebrenca que, fins ara, ha depès massa de l’agricultura i ramaderia, es a dir, del sector primari. Curiosament, la població del territori amb l’índex més alt d’industrialització, la Sénia, tenia la industria molt poc diversificada i es centrava majoritàriament en el sector del moble. Però aquest sector porta uns anys enfonsat i els empresaris de la Sènia fa anys que busquen alternatives viables.
El creixement econòmic de qualsevol territori que estigui lluny de les zones més desament poblades, passar per aprofitar, preferentment, els seus propis recursos. El principal recurs del nostre territori és, sense cap mena de dubte, l’aigua del riu. Per tant, l’Ebre s’hauria de convertir en el principal motor econòmic del territori. Això hauria de passar per treure-li més rendibilitat turística (de Deltebre cap a munt està molt poc aprofitat)
El turisme és un sector que cada poble intenta potenciar, però on difícilment es prenen iniciatives conjuntes i coordinades. Les Terres de l’Ebre (en el seu conjunt) tenen els suficients atractius per a dissenyar rutes de tota mena: arqueològiques, històriques, gastronòmiques, naturistes, culturals, etc. Però insisteixo, s’ha de fer de forma coordinada entre diversos ajuntaments que puguin tenir coincidències o bé ser complementaris.
Fa anys es va inventar un organisme que es diu Institut per al Desenvolupament de les Terres de l’Ebre (IDECE) Recordo que fa anys un alcalde de la Terra Alta em va dir que només es dedicava a fer estudis. Després es va elaborar el Pla Territorial Parcial de les Terres de l’Ebre. Anys més tard sé li va treure el terme Parcial i es va quedar amb Pla Territorial de les Terres de l’Ebre. Han passat els anys i segueixo sense veure res que es pugui atribuir a aquest pla, la qual cosa em fa plantejar dubtes raonables com per exemple: Serveix per alguna cosa l’IDECE a part de tenir ocupats a alguns polítics i el personal que hi treballa?
Ha de ser la gent del territori qui digui com s’ha de desenvolupar econòmicament el territori i les administracions han de posar els mitjans necessaris per aconseguir-ho.

Amb la creació de polígons i més polígons (Pere Panisello se’n va i diu que li ha quedat un petit polígon al costat de l’Eix de l’Ebre) i asseure’s a esperar que vulguin venir a instal·lar-se noves indústries no en tenim prou. Efectivament cal elaborar un pla, però amb cara i ulls i tenint en compte la singularitat i característiques del nostre territori.      

LA FOTO DENÚNCIA DEL 29-03-2015


Quan a cavall dels anys 75 i 76 em vaig treure el carnet a l'Autoescola Sénia, sempre em deien que si anaves per un carrer i et trobaves tots els cotxes aparcats de cara, era molt possible que estiguessis circulant en sentit contrari. 
A la foto s'hi veu un fragment del carrer Amèrica que, com la majoria dels carrers d'Amposta és de sentit únic. Com veieu, dels 4 cotxes n'hi ha un que està cap a l'esquerra. És el que està mal aparcat. 

FOTOS NO OFICIALS DE LA CANDIDATURA DEL PSC D'AMPOSTA