divendres, 30 d’octubre del 2015

SANTES CREUS (11)









Cal enterrar l'ecosistema pujolista

JAUME REIXACH

El catalanisme polític va néixer amb el Memorial de Greuges de 1885, adreçat a l'aleshores rei Alfons XII. Aquest és el punt de partida d'aquest moviment, que, després de múltiples giragonses, ara compleix 130 anys. El maçó Valentí Almirall, que ha estat injustament arraconat per la historiografia oficial, en va ser el principal teòric i propulsor. En el nomenclàtor de Barcelona, el veritable "pare de la pàtria" de la Catalunya contemporània només té dedicada una placeta al districte de Sant Martí, prova d'aquesta injusta marginació.

Des de 1885 fins a l'actualitat, el catalanisme polític s'ha nodrit de diverses aportacions i influències: el catolicisme, el republicanisme maçònic, el liberalisme, el feixisme, el socialisme, el comunisme, el trotskisme, l’anarquisme, el maoisme... També ha tingut nombrosos referents geopolítics: el model de l'Imperi austro-hongarès, la independència de Cuba, la revolució soviètica, la independència d'Irlanda, el feixisme italià, el nazisme alemany, les guerres d'alliberament anticolonial del Tercer Món, la secessió de les repúbliques bàltiques, la partició de Txèquia i Eslovàquia, el desmembrament de l'antiga Iugoslàvia i, singularment, el cas de Kosovo, etc.

Per tant, no hi ha només "un" catalanisme polític. Hi ha moltes formulacions i interpretacions d'aquest anhel profund que va condensar el Memorial de Greuges, totes elles explorades i estructurades en diverses èpoques per partits polítics i corrents intel·lectuals. Una de les branques de l'arbre plantat per Valentí Almirall és el pujolisme, sorgit a la dècada dels anys 60 del segle passat, que podríem definir com una barreja de catolicisme, liberalisme i affairisme, amb rampells feixistitzants. L'actual president en funcions de la Generalitat, Artur Mas, és l'hereu d'aquesta nissaga de poder que ha dirigit Catalunya des del 1980, amb el parèntesi de set anys dels governs Tripartits.

Aquests dies s'ha volgut comparar el consell de guerra i l'afusellament del president Lluís Companys, l'any 1940, amb la imputació del president Artur Mas pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per l'organització de la consulta participativa del 9-N. Òbviament, establir aquest paral·lelisme és una aberració i un insult a la intel·ligència. Lluís Companys procedia de la branca maçònica, republicana i sindicalista del catalanisme. En canvi, Artur Mas és un polític que entronca directament amb el liberalisme i l'affairisme pujolista. No endebades, en els seus inicis a la Generalitat se'l considerava un "home de Prenafeta".

De la imputació d'Artur Mas pel TSJC l'únic supòsit que té substància és el malbaratament de recursos públics destinats a l'organització del 9-N. En un país flagel·lat per la crisi i les retallades, llençar els diners de la Generalitat en happenings és una immoralitat inacceptable. Però en aquest procediment Artur Mas només s'hi juga les penes d'inhabilitació per exercir un càrrec públic i un any de presó, que, en tot cas, mai no complirà. Lluís Companys va ser jutjat per rebel·lió militar, condemnat a mort i executat. La diferència entre un i altre és abismal i no admet comparació possible. No fotem!

El Parlament sorgit de les urnes del 27-S és un trencaclosques sense solució de continuïtat. L'aliança de Junts pel Sí s'explica perquè l'actual líder d'ERC, Oriol Junqueras, és, en essència, un fill del pujolisme, que beu de la tradició catòlica i liberal del catalanisme i no fa fàstics a l'affairisme. Res a veure amb altres referents històrics del vell partit republicà, com Lluís Companys o Josep Tarradellas. En nom de la independència no tot s'hi val.

A Catalunya és hora d'enterrar l'ecosistema pujolista, del qual Artur Mas i Oriol Junqueras en són exponents i tributaris. Aquest és el gran repte i l'obligació prioritària que té el catalanisme polític de l'any 2015: passar pàgina de l'estil messiànic instaurat per Jordi Pujol, que va engendrar un règim fastigosament corrupte, i obrir una nova etapa on totes les opcions –autonomisme, federalisme i independentisme- puguin conviure i debatre racionalment. Ni Catalunya va néixer amb Jordi Pujol ni Catalunya s'acaba sense Artur Mas. Tot va començar amb Valentí Almirall i val la pena rellegir, de tant en tant, el Memorial de Greuges per saber d'on venim i on som... per decidir on volem anar.

dijous, 29 d’octubre del 2015

EL TÚNEL DEL TEMPS: LA CACERA

No ho recordo amb exactitud, però devia de ser pels voltants de l’hivern 1972-1973 quan la colla d’amics varem decidir fer una cacera. Teníem entre 14 i 15 anys i com podeu suposar no va ser amb escopeta.
Per a la cacera varem utilitzar el que a la Galera dèiem rateres i a la Sénia cepets i en català normatiu paranys i com esquer s’hi posava o una alada (formiga amb ales) o una grémena (cuc de farina)  
Aquella cacera representava tota una experiència, ja que havíem de dormir una nit a una caseta de camp, fer-nos el menjar, etc. A part, ens hi havíem de desplaçar amb motocicleta (la conegudaMobilette) i els que no en teníem amb bicicleta. Jo feia poc temps que n’havia aprés i, per tant, un viatge així em va suposar una aventura doble.  
La finca escollida va ser la de Joaquin Accensi, conegut com el Fantxequet (recentment traspassat), al terme de la Sénia, a uns 15 Km de la Galera entre carretera i camins de terra.
Varem marxar després d’haver dinat i només en arribar havíem de parar les rateres que revisaríem el dia següent. El desig era agafar el màxim nombre de tords possibles, encara que normalment també s’agafaven barba-rojos (pit-rojos), rufardespinsans i alguna espècie més. Però para poder menjar-nos aquests ocells, primer els havíem de caçar, per tant, havíem anat a comprar ous i patates per a poder sopar. Sembla ser que jo era l’únic que tenia una mica d’idea de cuina i vaig ser l’encarregat de fer els ous ferrats (estrellats) i les patates fregides. Quan ja havia fet els ous per a tots, vaig fer-me una truita a la francesa per a mi. Aquí va arribar el primer conflicte, ja que a un de tots no li agradaven els ous i els hi havia donat a un altre. Però quan em vaig fer la truita a la francesa, va voler que n’hi fes una a ell, ja que les truites si que li agradaven. Així que va voler recuperar els ous que li havia donat a l’altre i aquell no hi estava d’acord.  
Després de sopar, amb les mobilettes (dos a cada una) anàrem primer als Masets (els Valentins) Allí al de la Marisol prenguérem cafè i posteriorment ens enfilarem cap a la Sénia on la coral del poble (Nova Joventut) actuava conjuntament amb la coral local Joventuts Unides dirigida pel gran Andreu Martínez Motos. El concert es va fer a l’església de Sant Bertomeu.
I després, a dormir cap a la caseta. Deixar el foc encès era una bona manera d’escalfar l’ambient gèlid d’una nit d’hivern.  
Ja pel matí i després d’esmorzar amb els aliments que havíem comprat (la veritat és que no recordo si a part dels ous, les patates i galetes de la marca Reglero, havíem comprat alguna cosa més) varem anar a revisar les rateres i veure si la caça havia estat o no important. Aquí cal mencionar a Ismael Tomàs, sense dubte un dels millors caçadors de ratera que he conegut. Recordo que a les 18 primeres rateres que havia parat, va agafar 18 tords. A partir de la 19 el nombre de captures va disminuir, però tot i això, va ser de llarg qui en va agafar més.
A l’hora de dinar ja poguérem menjar-nos els tords i els moixonets caçats, després d’haver-los pelat, evidentment. Més tard, abans de caure la nit, anàrem a desparar les rateres, per a acte seguit marxar cap a casa.
El darrer problema el vaig tenir al trobar-me la bicicleta punxada, per la qual cosa vaig haver d’anar de paquet a la de Vicent Bort (Tofulet), que al ser més menut que jo, a dures penes em podia portar...
A part dels esmentats, els altres components de la partida de caça, foren: Joan Igual, Carlos Valmaña, Carlos Vilasacra i Conrado Pons.      

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 29-10-2015

Tortosa. La cantonada de la discòrida... Bé, així l'he batejat jo. 
És estrany el dia que no hi han cotxes mal aparcats... 
Policiaaaa!!!