dijous, 31 de març del 2016

Hagan juego, señorías

ANTÓN LOSADA

Las negociaciones para formar gobierno se hallan suspendidas en ese momento'partida de póker' que tantas veces hemos visto en el cine de tahúres

Las diputadas y diputados se han largado dos semanas de vacaciones tras aplazar un pleno que les venía mal porque ya habían reservado sus viajes de ocio familiares. España y ellos son así, rumbosos y alegres. Tenemos problemas pero gozamos de un gobierno en funciones y gastamos un presupuesto aprobado así que no hay prisa. Ya lo decía Confucio o alguien. Si tienes solución para qué te preocupas y si no la tienes por qué te preocupas.
Las negociaciones para formar gobierno se hallan suspendidas en ese momento 'partida de póker' que tantas veces hemos visto en el cine de tahúres. Todo se vuelve cruzar miraditas furtivas o desafiantes, escrutar los tics en la cara del contrario, los chasquidos de la lengua, los temblores en las manos…. Cualquier signo que pueda revelar quién va de farol y quién lleva efectivamente buena mano.
Rajoy y el PP hace tiempo que abandonaron la partida. Jugaron al farol de la gran coalición pero no supieron aguantarlo. Les perdió dar por hecho que la división interna del PSOE y la supuesta debilidad de Pedro Sánchez bastarían para darles el gobierno. Pasaron y no pidieron cartas una y otra vez y al final se quedaron sin jugada. Ahora esperan a que unas nuevas elecciones les den los ases que necesitan para completar un full con los diputados de Ciudadanos.
Las diputadas y diputados se han largado dos semanas de vacaciones tras aplazar un pleno que les venía mal porque ya habían reservado sus viajes de ocio familiares. España y ellos son así, rumbosos y alegres
Albert Rivera juega como si la banca fuera suya y conviene reconocerle el mérito y la osadía. Sus cuarenta diputados por si solos no sirven de mucho, ni le garantizan la mayoría a nadie, pero maneja su mano como si llevara un póker de reyes y ha sabido hacerse imprescindible cuando resultaba perfectamente prescindible. No va a subir su apuesta. Tan pronto pueda se retirará para cobrar lo que ha ganado hasta ahora.
En Podemos no están precisamente para juegos ni metáforas. En unos meses se han convertido en todo cuanto juraron que jamás serían; un partido político. Para muchos eso supone un problema, aunque a mí me parece bien porque me gustan la política y los partidos políticos; incluso aquellos donde la lucha por el poder se libra a cara de perro y no hay amigos de la infancia, sólo conocidos de la calle. No hay desavenencias ideológicas, tampoco organizativas, ni siquiera ese caritativo invento de las “discrepancias tácticas”; sólo se trata de dejar claro quién manda.
Podemos mantiene su apuesta. O gobierno o elecciones. Pero la jugada se ha complicado. A los votantes suele gustarles la pluralidad y la democracia interna pero en los otros partidos. Para su propio partido prefieren la disciplina y acostumbran a castigar la división
En el PSOE se exponen a repetir casi el mismo error perpetrado por Rajoy. Asumir que las querellas internas por el poder en la formación morada y la presión por facilitar un gobierno que desaloje al Partido Popular de la Moncloa bastarán para hacer temblar las piernas de las diputadas y diputados de Podemos y sus confluencias y forzarles a aceptar cualquier gobierno del PSOE parece una jugada arriesgada, que bien puede acabar en una mano perdida.  
A Pedro Sánchez más que a nadie le conviene subir el envite y obligar a todos los demás a mostrar sus cartas o pasar. Para ganar la partida hay que saber acabarla.

dimecres, 30 de març del 2016

TERRA DE SAQUEIG

Sergi Castillo acaba d’escriure el llibre Tierra de saqueo sobre la corrupció generalitzada al País Valencià (o Països Marencs -*-) on detalla (no pot ser d’una altra manera) el saqueig a les institucions valencianes. Deia la setmana passada la vicepresidenta de la Generalitat Valenciana que no han trobat cap departament ni empresa pública que no tingui irregularitats comptables... Aquest fet demostra clarament el grau d’implicació de tots i cada un dels dirigents del PP valencians, ja tinguessin càrrecs d’alta responsabilitat o menors. Del primer fins l’últim. I sí, també Rita Barberà encara que a hores d’ara no estigui imputada o investigada com volen que es digui ara.
El PP nacional, el que està instaurat al carrer Gènova número 13 de Madrid, ha suspès de militància a tots els regidors de l’ajuntament de València que estaven afiliats i que eren tots menys un. També se’ls hi ha demanat que retornin l’acta que els acredita com a tals... S’han negat a fer-ho.
Tal com va dir Joan Ribó, l’actual alcalde de la ciutat del Túria, a la pràctica no canviarà res que vol dir el mateix que tot seguirà igual. Com deia no fa molts de dies, la corrupció ja forma part de l’ADN del polítics del PP valencians i és difícil trobar un polític honrat que no estigui implicat en cap cas de corrupció o que no conegués ni que fora de passada el que s’estava portant a terme.
Explicava Sergio Castillo a una entrevista que els valencians estaven il·lusionats de veure com prosperava la seva terra, la quan cosa significava també treball per a molts i no els importava (o potser n’hi s’ho arribaven a plantejar) d’on sortien els diners per a fer front a tot aquella enorme despesa.
Però la riquesa només era aparent. Per moltes coses que facis, si les deus totes, a la pràctica és com si no tingueres res. Quantes vegades hem escoltat la següent frase: El pis o és meu, és del banc... Però fins això tenien solució els governants del PP valencians: apropiar-se de les entitats financeres valencianes: Bancaja, CAM, Banc de València, etc. Entitats que ja no existeixen.
A part d’això, els diners només es destinaven a fe pomposes obres i macroevents i, en canvi, no s’atenien les necessitats prioritàries del poble. Àrees com les d’ensenyament, sanitat, serveix socials, cultura, etc. estaven totalment desassistides. Mentre per un costat feien, per exemple, la Ciutat de les Arts i les Ciències, moltes xiquetes i xiquets havien d’estar en barracons ja que no havia diners per a fer noves escoles, tal com ho va denunciar alguna vegada Xavi Castillo, un dels personatges valencians que més va denunciar la situació que es vivia al País Valencià.
Algú pot dir que a Catalunya ha passat pràcticament el mateix, ja que la majoria de les caixes d’estalvis es van d’haver de fusionar primer i en algun cas van acabar en mans d’una entitat financera més potent. Però de tota la crisi bancària, al menys dues entitats sembla que han sortit ben parades i estan ocupant la part més alta del rànquing estatal: Caixabanc i Banc de Sabadell. A València en canvi no queda res... Tot va quedar net com una patena!
El gran problema el tenen ara els nous dirigents: Com s’afronta l’enorme dèficit. El govern de Ximo Puig ja ha comunicat al govern de l’Estat que no pensa retornar els diners que sé li van prestar al govern anterior. De fer-ho hauria de tancar tots els serveix públics assistents o bé, se’n haurien de gestionar des de Madrid, amb la qual cosa es perdria molta capacitat d’autonomia.
Però fixeu-vos. A aquest país (me refereixo a Espanya) tenim la cultura de les grans obres. Qualsevol administració, per a deixar mostra de la seva acció de govern, ha de construir grans infraestructures, tan grans com li permetin les seves possibilitats (de finançament o de saqueig) Si l’actual govern valencià no deixa empremta de l’obra de govern amb la construcció d’alguna infraestructura un tant emblemàtica, pot passar (desgraciadament) que una part de la ciutadania no voto als partits que conformen l’actual govern valencià.

-*-  Països Marencs o Marènia és un concepte inventat l’any 2004 per Joanjo Aguar Matoses per a intentar tancar l’etern debat de Països Catalans sí o no, ja que molts valencians són reticents a usar els topònims català o catalans per a referir-se a l’idioma o al territori.      

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 30-03-2016

Amposta. Carrer Murillo cantonada amb l'Amèrica. 

Un cotxe aparcat aquí faria nosa... Què fa un camió? 

L'ENCANYISSADA (8)