SUPOSITORIS I LATRINES

La casa Miralles d'Amposta. 

Quan era menut ma mare sovint me contava una història.

Resulta que D. Vicent, que era el metge de la Galera va receptar supositoris a Nel·lo. Els supositoris era un producte desconegut en aquella època i en arribar a casa Carme, la seva dona, li va preguntar:

-Ja t’ha dit el metge com t’ho has de prendre?

-No. No m’ha dit res...

-Hauries d’anar a preguntar-li.

Així que Nel·lo torna a la consulta i li pregunta a D. Vicent:

-I això com sé pren?

-Tens que posar-t’ho pel recte.

De tornada a casa li diu a la Carme:

-M’ha dit que m’ho he de posar pel recte...

-I tu saps que és el recte?

-No. Ni idea...

-Hauries de tornar a preguntar-li.

Així que Nel·lo torna a la consulta.

-I què és el recte, D. Vicent?

-L’anus, és l’anus...

-Ah!

I de volta cap a casa.

-I ara què t’ha dit? -Lli pregunta la Carme-.

-M’ha dit que per l’anus... Però és que tampoc sé que és l’anus...

-Home! Caldria que li haguessis preguntat... Torna a preguntar-li!

-No que si torno me dirà que pel cul!

No obstant Nel·lo torna a la consulta un cop més.

-Don Vicent: I l’anus que és?

-El cul home! El cul!

Després aquesta història l’he sentit contar alguna vegada més amb diferents personatges i diferents indrets. Això vol dir que són aquelles històries fictícies que s’expliquen a tots els pobles i sempre posant de protagonistes algú molt conegut i sempre poc intel·ligents. Segurament a la nostra era digital una notícia així la qualificaríem com a fake new (notícia falsa)  

Sembla que coses així no puguin passar, veritat? Però com sempre se diu, la realitat supera la ficció.

Latrines de l'antic palau episcopal de Segorb. 

Fa uns dies vaig penjar al Facebook unes fotos de la casa Miralles d’Amposta. La casa té un origen medieval i encara conserva alguns elements (pocs i ves a saber si són originals) d’aquella època, com per exemple un element que se veu a simple vista i que jo vaig qualificar com a latrina (*)

Un amic me va dir que era un matacà (**). Com que desconeixia la paraula, ràpidament la vaig buscar i vaig trobar que era un element de defensa i tot i que, en alguns casos, s’hi pot semblar, trobo té un disseny diferent. No vull dir però que, algunes vegades, no se pogués usar amb la mateixa finalitat. Crec però que a la casa Miralles no li feia cap falta un matacà.

Bé, un membre del grup on ho vaig penjar va dir-me que no sabia que eren les latrines i llavors, de la manera més gràfica possible li vaig identificar l’element, fins i tot fent servir les que hi ha l’antic palau episcopal de Segorb. Però va seguir insistint.

-Quina utilitat tenen?

Llavors, com hauria fet D. Vicent, li vaig dir:

-Defecar amic. Podria haver posar ‘cagadero’, però m’ha semblat més fi posar latrines.

No he sabut res més d'ell... Trobo que li va quedar clar. 

(*)    Latrina: https://ca.wikipedia.org/wiki/Latrina

(**) Matacà: https://ca.wikipedia.org/wiki/Lladronera

50 ANYS DE CÀMPINGS A TARRAGONA

Entrada al càmpic Alfacs. 

Tarragona Digital ens recordava fa uns dies d’un aniversari: 50 anys dels primers càmpings a la demarcació de Tarragona.

Tot i que durant anys vaig ser campista i vaig acampar a diferents províncies (Tarragona, Castelló, València, Alacant, Barcelona, Girona, Terol, Lleida, Osca, Astúries i fins i tot Andorra), el primer contacte amb el món del càmping no va ser com a usuari, sinó com a visitant. Si fa o no fa, els fets se remunten a 50 anys enrere, o sigui que coincidirien amb la posada en marxa dels primers càmpings de la zona.  

Uns familiars de França venien a estiuejar a la Ràpita i passaven uns dies al càmping Castro, a la partida de la Martinenca. Per tant estem parlant d’Alcanar Platja, encara que per la seva vinculació bé podria parlar-se més de la Ràpita que no d’Alcanar.

Floriano de Castro Castro (així se’n deia el seu propietari), era un gallec que va arribar a la Galera amb l’exèrcit revoltat (o sigui, amb els nacionals), del qual n’era sergent. L’estiu i part de la tardor de 1938 la Galera formava part de la rereguarda franquista del front de l’Ebre. Allí Castro (com l’anomenava tothom, fins i tot la seva dona), va conèixer la Otília amb qui s’hi va casar. Se’n van anar a viure a la Ràpita, d’on va arribar a ser-ne l’alcalde entre 1965 i 1967. Duran aquells anys seria quan hauria posat en funcionament el càmping.

Recordo el càmping poc o gens endreçat (de fer era de 3a categoria), tot i que quan anava a visitar a la família no solia moure´m del bar que a la vegada feia de botiga. També solia banyar-me a la escassa platja que tenia, plena de roques i encara més roques dintre de l’aigua. No hi recordo espanyols. Crec que tots els campistes eren estrangers, la majoria francesos. La gent d’aquí encara no anava als càmpings, de fet, per no anar, no anava ni de vacances. L’economia de la majoria de la gent del país no els permetia viatjar i els que ho feien és perquè tenien un poder adquisitiu elevat.

Mario Gianni fill, el dia que se va commemorar el 40è aniversari de la
tragècia dels Alfacs. 

El càmping Castro, juntament amb l’Alfaques (ara Alfacs) de Mario Gianni, el Noya i el Carlos III van ser els primers (o dels primers) que hi van haver al Montsià. Després vindrien l'Estanyet, el Cases, el Mare Nostrum a tocar del Castro del que només els separava una parcel·la, etc.

RENTAR-TE LA CARA AMB AIGUA MINERAL

Operaris treballant en la avaria del carrer Velázquez. 

Ahir, només aixecar-me, vaig tenir una desagradable sorpresa: no teníem aigua a casa.

Després d’obrir unes quantes aixetes buscant un rajolí d’aigua per a rentar-me la cara, en veure que era impossible, vaig haver de recórrer a l’aigua mineral natural embotellada... O, en aquest cas, engarrafada.

Vaig gastar la mínima imprescindible. Potser fins i tot menys. Vaig imitar els gats. Vaig mullar una tovallola i me la vaig refregar per la cara per mirar de treure’m les lleganyes acumulades durant la nit.

Després vaig obrir l’ordinador per buscar el telèfon de SOREA i els hi vaig trucar. Me van fer les preguntes de rigor per acabar informant-me:

-Estan treballant en una avaria al carrer Velázquez. Sobre les 12:00 restabliran la distribució.

Efectivament, no passava un quart de les 12 i tornava a tenir aigua a casa. Bé, no sé si era aigua o xocolata... Vaig haver de deixar rajar alguna de les aixetes de casa per a que sortir incolora i inodora. Insípida? No ho sé... No la vaig olorar... Però els que tenen millor olfacte que jo diuen que fa olor a clor. Finalment tot tornava a la normalitat.

Fa unes quantes dècades això no hagués passat. Abans als terrats  de les cases i dels blocs de pisos s’hi instal·laven uns dipòsits d’aigua de fibrociment u(uralita) per tal de no quedar-se mai sense. Després van dir que s’hi acumulaven residus que podien ser perjudicials per a la salut i van prohibir-se. També, com suposo que sabeu, els productes de la marca Uralita portaven amiant, un producte molt cancerigen. Però hi deuen d’haver altres solucions, no?

Com que sóc dels qui pensa que ens fan creure el que volen, no m’estranyaria que, també en el cas de la prohibició dels dipòsits d’aigua, hi haguessin interessos ocults. Que pel motiu que sigui no convé que ni hagin.

Mireu, sembla que abans de final d’any, les comunitats de propietaris haurem de tornar a adaptar els sintonitzadors de la TDT. Recordeu quan s’havia de passar de la senyal analògica a la digital? Recordeu que a l’anunci comparaven l’antiga televisió amb una caixa de cartró?

Després de 9 anys de funcionament segueix donant problemes. Hi ha alguna nit que, sense saber el motiu (no hi a turmenta ni res que s’hi assembli) alguns canals no se poden sintonitzar per manca de senyal. En canvi d’altres sí... Quin misteri no? Podria posar molts més exemples, però crec que per avui ja està bé.

De vegades penso si vencem o retrocedim... Però la resposta és molt clara: Avancem al ritme que ens marquen els interessos de les empreses.        

'BONA GENT' DE QUIM MASFERRER

Ahir va aterrar per Amposta Quim Masferrer, el Foraster de TV3. Com sempre passa quan ve un personatge popular, l’aforament de la Lira estava ple de gom a gom, tot i els 18 euros del preu de les entrades... La majoria eren d’Amposta, però també hi va vindre gent de la Ràpita, Tortosa, Deltebre, el Perelló, Ulldecona i fins i tot de Móra d’Ebre. Se podria parlar d’un públic incondicional que segur que no se perdien cap dels programes que va emetre la televisió pública catalana.   

Li vaig comentar a la meva dona que estava expectant per veure com seria l’espectacle. Me’l imaginava com el Foraster, però sense enregistraments previs. Tot i que no acabava d’endevinar quin seria l’abast del mateix.

Prompte vam sortir de dubtes. El programa, lluny de ser un monòleg, me va recordar en molts moments el programa de televisió que el va fer famós després d'abandonar Teatre de Guerrilla, però en lloc de que per a emetre el programa Masferrer se passava dos dies a un poble determinat convivint amb els seus veïns i enregistrant imatges que acabaria fent servir durant l’emissió, ahir va haver d’improvisar i buscar gent entre el públic a la recerca de l’espurna que li donés el joc precís per a distreure a un públic entregat des de l’instant que va sortir a l’escenari.

No va enganyar ningú: Avui els protagonistes seran vostès... Però seré jo qui cobri. Tot i això no ha de ser fàcil fer un programa així en directe. S’ha de tenir la capacitat suficient per a que l’espectacle mantingui constantment la dosi necessària d’interès per a que, així, el públic no perdi l’atenció.  

La posada en escena no podia ser més senzilla: una pantalla on s’hi podia veure la major part del públic i on, de tant en tant, el zoom enfocava a aquelles persones que eren entrevistades o a les que ja ho havia fet abans.

Primer va començar explicant algunes de les anècdotes viscudes en aquests darrers anys per a, acte seguit, baixar de l’escenari a la platea i entrevistar a diferents persones entre el públic, suposadament a l’atzar. Però també és possible que les tries per la seva ubicació a la sala per tal de veure’s millor a la pantalla.

Estava anunciat que l’espectacle duraria 70 minuts, però a l’hora de la veritat va durar sobre 90. Per la cara i els comentaris de la gent, se’ls veia contents, tot i els euros pagats... Per a mi, vist el que se va veure, un preu excessiu. Però és el preu que s’ha de pagar per portar a Amposta un actor famós.