¿Què passa després de la no-consulta?

Joan Tapia

Pocs minuts abans de l'inici de la cimera sobiranista de divendres, el DOGC va publicar el nomenament dels vocals de la comissió de control de la consulta. Es volia així, després de les crítiques per la suspensió per part de la Generalitat, dimarts passat, de la campanya institucional pel 9-N, mostrar fermesa davant el Tribunal Constitucional (TC). Artur Mas volia salvar la foto d'unitat, i a les nou del vespre tocades, després de set hores de reunió amb una pausa per dinar, ho va aconseguir. CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP van proclamar que el 9-N va endavant i que se celebrarà. Al sortir, un participant va confessar: «Hem guanyat uns dies». És la hipòtesi optimista. Fins que el TC confirmi la suspensió de la consulta. Encara que serà difícil que la Generalitat -excepte si admet que gairebé ha deixat de tenir autoritat- faci marxa enrere en la paralització de la campanya. Mas vol aguantar. Sigui com sigui. Objectiu: forçar la llista única amb ERC en unes eleccions anticipades plebiscitàries.

Un intel·ligent constitucionalista, no català i d'esquerres, em va dir a principis del 2013 que Mas s'havia equivocat al pactar la consulta per al 2014. Qualsevol cosa similar a un referèndum sobre l'autogovern català necessita un acord amb Madrid i això és metafísicament impossible el 2014, amb majoria absoluta del PP i amb eleccions a Espanya el 2015. ¿Per què no va allargar Mas el termini a tota la legislatura, fins al 2016, després de les eleccions espanyoles? ¿Pel mite del 2014? ¿Perquè necessitava el suport de Junqueras? Sigui com sigui, avui ja gairebé tothom sap que no hi haurà consulta. A l'inici de la legislatura (març del 2013), un conseller acceptava -tranquil- la dificultat: «Tenim la paella pel mànec. Sempre podem convocar unes plebiscitàries amb ERC (ens ofereixen dos diputats nostres per un d'ells), encara que potser el millor sigui un primer punt programàtic comú (sobre la independència) i llistes separades. Una part del nostre electorat és al·lèrgic a ERC i no ens interessa queDuran se'n vagi». Però des d'aleshores ha plogut molt, potser perquè el discurs del president (Catalunya és un gran país, l'Holanda del sud, i s'ha de fugir d'Espanya, un país fracassat) ha calat (en especial a la Catalunya rural, en un altre temps carlista) i l'opinió s'ha decantat cap a Junqueras, que potser no és profund però és hàbil, té un discurs radical però mesurat i -en un clima de protesta contra «la casta»- vesteix com algú de fora de l'establishment.

L'enquesta d'EL PERIÓDICO del juny del 2013 va ser la campanada. Era la primera que donava ERC guanyadora d'unes eleccions anticipades. CiU queia de 50 diputats el 2012 (el 30,4%) a 35 (21,4%), mentre que ERC pujava de 21 a 40 i del 13,6% al 24,3%. AraJunqueras no acceptaria fer d'escolanet. I en les europees del maig ERC es va negar a anar en una llista conjunta amb CDC i la va superar (23,7% enfront del 21,8). Ja no era una enquesta, sinó una elecció que va ocasionar un terratrèmol: abdicació del Rei, dimissió deRubalcaba i de Pere Navarro, renúncia de Duran a la secretaria general de CiU...

I el 25 de juliol, la confessió de Jordi Pujol va ser una altra garrotada. L'enquesta del CEO de divendres, que només apunta a la intenció directa de vot (ni estimació ni diputats), situa ERC més de sis punts al davant de CiU (19,8% enfront del 13,1%). I la fidelitat de vot del PSC, que ha patit els atacs -diferents però concurrents- del PP i del nacionalisme, és una mica superior (44,2%) a la de CiU (42,2%). Encara que la desgràcia d'Iceta és que el seu punt de partida (2012) és molt més baix.

¿Què passarà quan s'admeti que no hi haurà consulta? Primer la protesta. ¿Després? Mas aposta per la llista única amb ERC i creu que pot fer que Junqueras acabi cedint. ¿Com? Plantant cara a Madrid i portant la legalitat al límit, amb l'ajuda dels mitjans afins i amb la pressió de l'ANC i Òmnium Cultural. ¿Hi haurà eleccions al desembre? Potser sí, però no és gaire probable perquè la llista única planteja problemes. El primer és que no serà única (ICV i la CUP no hi seran). El segon, que només un gran triomf, bastant superior als 71 diputats actuals de CiU i ERC, incrementaria la força moral de l'independentisme. I això no és fàcil perquè Unió, o Duran amb una nova força, anirà a capturar el vot catalanista moderat (per cert, que Unió celebra avui una reunió decisiva en què pot passar qualsevol cosa). Tot i això, el gran problema de la llista única i paritària és que és un passaport a la ingovernabilitat. Mas anirà al capdavant, peròJunqueras tindrà el mateix pes i la negociació amb Madrid no tindrà lideratge. ¿El caos?

El risc del president

L'altra opció de Mas és anar sol (o amb acompanyants de prestigi) a la cita electoral. Però així no es compleix la seva promesa de votar sobre la independència i s'arrisca, amb el cas Pujol a coll, a rebre un fort càstig. Hi ha altres opcions. Ningú està interessat en un avançament electoral. Ni Mas (sense llista única), ni Junqueras(desitja arrasar abans a les municipals), ni ICV (per por de Podem), ni el PSC (Iceta vol temps)... ni fins i tot el PP. Mas podria així fer algun canvi al Govern, incorporant-hi algun independent ben vist per ERC i aguantar fins després de les eleccions municipals. No és cap solució però qui dia passa, any empeny.