L'aposta Collboni

JOAN TAPIA

Periodista

L'assenyat conseller Ramon Espadaler ha demanat a Miquel Iceta que permeti aprovar els pressupostos de la Generalitat del 2015. I ha posat d'exemple el pacte de l'alcaldable socialista, Jaume Collboni, amb l'alcalde Trias.

Veurem el que diu Iceta demà en la seva conferència. Però m'ensumo que després de l'encíclica d'Artur Mas del 25 de novembre -en què va apostar per eleccions plebiscitàries i la independència en un pla exprés de 18 mesos- l'oferta d'Iceta del 16 de setembre, en el debat de política general, ha periclitat. El que oferia era un pacte polític (no només pressupostari) per aprofitar els dos anys que queden de legislatura. Fora que Mas -vista la unanimitat dels sondejos- inflexionés el seu discurs. Però és massa tossut.

El que fa Collboni és una altra cosa. Sap que Jordi Hereu, un alcalde voluntariós, va sortir malament de l'ajuntament després de ficar la pota en la Diagonal (que ara Trias arregla). Sap que el PSC municipal no ha estat a l'altura aquests tres anys d'oposició per la batalla entre Jordi Martí, el líder municipal (ara fugat al sobiranisme) i Carles Martí (l'aparell socialista de Barcelona). I sap que només les primàries obertes -en què va sortir elegit- van donar peu a un inici de reacció al PSC de la ciutat. Collboni és un pragmàtic i la discussió sobre si Hereu es va equivocar al governar sense majoria no li interessa. Tampoc si aquests tres anys és Triasqui ha preferit pactes puntuals amb el PP (Alberto Fernández és el líder municipal que més en sap per veterà que per diable), o és la guerra dels dos Martí la que ha impedit qualsevol col·laboració CiU-PSC (suposo que les dues explicacions tenen la seva part de veritat).

Collboni sap que no viurà de remoure el passat i constata que Barcelona té superàvit -en gran part perquè Joan Clos i Hereu van tenir els comptes municipals més sanejats d'Espanya- i creu que en aquest moment de crisi una part d'aquest superàvit s'ha de fer servir a ajudar les persones amb més despesa social. Aquest és el seu objectiu. I com que el Trias independentista, amb l'ERC de Alfred Bosch piafant d'impaciència, no pot tornar a pactar amb el PP ha proposat un acord -no per votar els pressupostos sinó per abstenir-se- a canvi d'unes partides de despesa social que (sense pressupostos) s'haurien quedat a la guardiola municipal. I com que Trias és abans que res un realista i sap que seria desastrós no tenir pressupost l'any electoral i amb comptes sanejats no apujar la despesa social, ha acceptat l'oferta.

Estic segur que ni Trias ni Collboni són creients en la sociovergència, però com a pragmàtics creuen encara menys que -si convé- no s'hi pugui recórrer.

Collboni s'apunta així un punt al fer baixar (fet insòlit) la T-10, que cau a menys de deu euros, i a l'estendre els beneficis de la targeta rosa (jubilats) i reprendre el pla de guarderies amb quatre guarderies noves i quatre més que vénen de l'època Hereu i que sense pressupostos quedaven paralitzades. És tornar al socialisme de despesa social si les arques municipals ho permeten. Però Collboni apunta més alt. Barcelona ja és la capital de Catalunya però creu que ha de ser també una gran capital mediterrània, europea i iberoamericana (la indústria editorial en espanyol encara és aquí). I per a això Espanya hauria de tenir dues capitals, Madrid una i Barcelona l'altra. Ja ho va demanar Pasqual Maragall i serà tot menys fàcil. L'atacaran allà i el ridiculitzaran aquí. Collboni insistirà. Creu que malgrat tot és més factible -i més rendible- que seguir més anys amb el somni independentista.