La guerra de Paca

FERRAN MONEGAL

Aquestes dues últimes setmanes, Jordi Évole (Salvados, La Sexta) ens ha sotmès a una tremenda dutxa escocesa televisiva. Fa vuit dies es va endinsar en l'univers pilarista, aquell famosíssim i exclusiu col·legi del barri de Salamanca de Madrid, bressol de l'oligarquia que ha manegat, i manega, aquest país. Évole va acariciar una sèrie de criatures, exalumnes d'aquesta institució docent, des d'Antonio Garrigues Walker fins a Agustín Muñoz-Grandes, passant perCebrián, Anson, i altres expilaristes que van ser esmentats, com els germans Arias Salgado, Juan Abelló i Juan Miguel Villar Mir. La carícia del reporter va pretendre ser crítica, però el reflex d'aquesta elit va venir a confirmar que, durant moltes generacions, si no passaves pel col·legi del Pilar no entraves en l'aristocràcia politicoempresarial que regnava aquí.

Després d'aquell exercici sobre la superioritat classista, aquest diumenge Évole ens ha explicat la tragèdia de Paca Castillo, una humil habitant de Jánovas, poble dinamitat per les forces imperials d'Iberdrola. Van destruir les cases perquè, segons ells, allà hi havia de florir un pantà. Però no es va fer mai. I Paca, l'última mohicana d'aquell desgavell, va anar aguantant negant-se a abandonar el seu domicili. Els seus fills advertien: «¿Per què havien de dinamitar les cases si havien de ser cobertes per les aigües?». I cal afegir, per a més disbarat, que Iberdrola ni tan sols tenia els permisos necessaris per construir l'embassament. Un pantà que no es va fer pels informes mediambientals negatius. O sigui, només hi ha una explicació: l'espectacle pirotècnic de la dinamita subjugava els peixos grossos de manera irresistible. La conversa d'Évole ambPaca Castillo ha sigut ben diferent de la de fa vuit dies amb els privilegiats prohomspilaristes. La guerra de Paca va ser duríssima.Deia: «Se'n van anar tots. Jo em vaig quedar 22 anys més. Aguantant mentre ens dinamitaven les cases. El maleït pantà, i els seus taurons. Em feien males passades contínuament. La meva casa d'auxili va ser el cementiri. M'hi refugiava. A sota de les creus, els coneixia a tots. Recordant-los, em passava l'aflicció. Em refeia».

I durant aquells anys 60 i 70, mentre Paca aguantava, altres criatures, com Aznar i el seu amic Villalonga, rebien el passaport cap a l'èxit pilarista. Dutxa escocesa televisiva, sí. Entre Paca i El Pilar, li ha sortit a Évole un contrast de com viuen, els uns i els altres, en aquest país.