PODRAN O NO?

De Ferreres al Periódico. 

Tot sembla que Pedro Sánchez no ho tindrà fàcil per  ser investit. I no ho tindrà fàcil perquè Pablo Iglesias li ho està posant molt difícil, més del que es podria preveure després d’aquell dia (crec recordar que va ser un divendres) on el mateix Iglesias es va postular per a ser el vicepresident del govern presidit pel propi Sánchez.

Quan semblava que l’acord entre el PSOE i Podemos era qüestió d’hores, surt Pablo Iglesias i diu que si el PSOE no assumeix el referèndum per a Catalunya, no hi haurà pacte, quan la setmana passada semblava que aquest punt no seria determinant.

Dit això, torno a repetir la pregunta que ja vaig formular dies enrere: Ara mateix, quina és la prioritat? Des del meu punt de vista formar un govern que barri el pas al PP. No em cap al cap que després de patir a Rajoy i companyia, ara no sé sàpiguen posar d’acord i consensuar un govern progressista. I mireu que parlo de patir-los políticament, perquè hi ha qui els ha patit en la corrupció i la prepotència.

Entenc que molts catalans s’ho poden mirar d’una altra manera, fins i tot em solidaritzo amb ells. Aquells que van votar la candidatura de En Comú Podem, encapçalada per Xavier Domènech, ho van fer (sinó tots una immensa majoria), per la promesa de que es faria un referèndum d’autodeterminació i ara pensen que es un tema important i irrenunciable. Però des de fa mots anys sé que la A va davant la B i l’1 abans del 2 i que a la vida tot es qüestió de prioritats...

Si sóc pragmàtic quan parlo sobre la independència de Catalunya, també ho sóc ara. Lealment, es pot fer la consulta? Sembla que no. Legalment es pot canviar la Constitució per a poder-la fer? Sí, però... I el però, en aquest cas, no és una conjunció qualsevol... El però és el PP que té més d’1/3 dels diputats al Congrés i majoria absoluta al senat i, per tant, al menys que el dia en que es voti la reforma constitucional que permeti fer el referèndum els agafi un mal de panxa a un nombre suficient de diputats del PP que els impedeixi acudir a votar, ja em direu com es fa la reforma...

Després de que el Rei encarregués a Pedro Sánchez formar govern, em van felicitar... Felicitats per què? –vaig preguntar- Encara hi ha qui pensa que com a socialista veig amb bons ulls tot el que fa el PSOE o el PSC... No és així, si em seguiu sabeu que sóc molt crític i segurament heu intuït més d’una vegada que recentment no el he votat.

Sabeu quan vaig conèixer a Pedro Sánchez? El dia de la presentació de Francesc Miró com a cap de llista del PSC a Amposta amb la presència de l’alcalde de Tarragona Josep Fèlix Ballesteros. O sigui, si fa o no fa un any enrere. Durant el dinar em van dir que era un dels noms que sonava per a dirigir la nova etapa socialista després del fiasco de Rubalcaba. No és que li fes un seguiment especial, per al seu discurs no hi vaig trobar cap punt que em despertés un especial interès.

Però com us he dit, tot és qüestió de prioritats i, evidentment, prefereixo a Sánchez que a Rajoy o qualsevol altre personatge del PP. Però en cap cas, passi el que passi, em sentiré completament satisfet. Ni molt menys!

Després d’aquestes reflexions, l’actitud de Podemos de voler forçar tant la màquina, només es pot entendre per interès de la formació lila (és la primera vegada que els anomeno així) en anar a unes noves eleccions generals el proper mes de juny.

Tant la darrera enquesta del CIS com altres fetes per empreses privades especialitzades preveuen un augment de vot per aPodemos que la convertiria en el primer grup de l’esquerra, mentre que el PSOE baixaria i quedaria per darrere.

És evident que si es repetissin les eleccions i la formació de Pablo Iglesias quedés per davant del PSOE, de donar-se les circumstàncies necessàries, voldrien que el seu líder fos el nou president... Però amb qui pactaria? Amb el PSOE? Després de posar-li tots els pals a les rodes a Pedro Sánchez, de debò que pretendrien arribar a un acord?

Pablo Iglesias: fes-t’ho mirar, per favor! De vegades la supèrbia es converteix en el pitjor dels enemics!