Llegia ahir al Periódico de Catalunya que un bon nombre d’intel•lectuals, 170 en total, donen suport a la “casa gran del catalanisme” que, des de CDC impulsa l’Arturo Mas. Hi formen part d’aquest grup personatges com Jaume Sobraqués (militant del PSC), Salvador Cardús, Albert Branchadell, , Sam Abrams i Marta Pessarrodona, entre altres. Uns noms sonen, els altres potser no tant i els noms que no surten a la notícia, possiblement, gens! És el que sol passar quan es signen aquest tipus de manifestos.
Fa uns mesos, a ran, també, de la signatura del manifest a favor de la llengua castellana (a ells els agrada dir més “española”), ja vaig escriure que, la majoria eren pseudointel•lectuals. I és que avui, només cal tenir una mica d’estudis i un currículum “arregladet” per a entrar al sac on abans domes hi entraven els veritables erudits.
Però això de signar manifestos per part “homes savis” no és cap novetat. En altre temps havia estat patrimoni de l’esquerra (igual que les manifestacions) Avui, tothom s’hi apunta. I segurament és perquè s’han perdut la majoria de valor que, en una altra època, diferenciaven clarament les classes populistes de les populars. I mira per on, els intel•lectuals, formaven part d’aquelles classes populars, més utòpiques, més per la lluita de classes i reformistes. Un bon exemple d’això va ser l’època de la II República Espanyola. Encara que és veritat que per a ser republicà no fa falta ser ni de dretes ni d’esquerres. Només cal refusar un estament gens democràtic com és la monarquia i està a favor d’un règim presidencialista que, aquest si, pots anar canviant cada cert temps.
És per això que crec que el valor que se li dóna avui a la paraula “intel•lectual” no és el mateix que se li donava només fa unes dècades.
De totes formes, per acabar, el projecte de la “casa gran del catalanisme”, a mi em sembla que, avui per avui, només és una façana sense cap altra estança: ni cuina, ni solò-menjador, ni sala de bany, ni habitacions. Així és com ho dibuixa sovint el gran mestre de l’humor gràfic: el “gran” Ferreres, també al Periódico.
4 comentaris:
Republicà, català i d'esquerres...m'entens?
Potser n'hi ha dues de cases grans del catalanisme, a la dreta, i a l'esquerra.
Aquesta és la meva pròpia reflexió sobre la intel·lectualitat
http://nuriade.wordpress.com/tag/conflicte-linguistic/
Emili, discrepo de tu de forma contundent. Jo no penso que hagi una “casa gran del catalanisme” ni a la dreta ni a l’esquerra. La de la dreta, la de CDC, és un invent dels assessors de Mas per mirar d’impulsar-lo i, evidentment, a més d’ells no hi hauria ningú més. Amb això esborro de forma total el PPC, és evident.
I a l’esquerra... tu veus els tres partits que formen avui el govern units en una “casa gran”? Jo no. Hi poden haver pactes puntuals, però mai una unitat que potser, per molts, estaria clau.
A Amposta, ara fa uns 6 o 7 anys hi va haver un intent per part d’un grup d’opinió que es deia Amposta XXI, impulsat per l’Antoni Espanya i on jo hi formava part, de mirar d’arribar a un enteniment cara les eleccions del 2003. El resultat va ser que els tres grups de l’esquerra, es a dir, PSC, ERC i ICV-EUA, van anar a les eleccions per separat. El resultat, l’enèsima majoria absoluta de Roig.
Potser perquè hi ha molts més caps que barrets!
Que no s'hagi pogut fer, no obsta a pensar en projectes polítics.
La casa gran del catalanisme és la contraproposta CiU al que va significar Ciutadans pel Canvi.
Ciutadans pel Canvi era una manera d'examplar les bases sociopolítiques del PSC per assolir la Generalitat.
CiU treu aquest projecte en un intent de recuperar i atraure votants catalanistes d'altres formacions polítiques.
Per tant no hi ha una casa gran del catalanisme. Admetre-ho, significaria que l'únic eix ideològic a Catalunya és el nacional, i està clar que sí és el que més es fomenta. Però està l'eix ideològic dreta-esquerra, sovint difuminat a Catalunya, potser perquè la dreta no es comporta totalment com una dreta, ni l'esquerra, tampoc.
Publica un comentari a l'entrada