Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris aniversari. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris aniversari. Mostrar tots els missatges

dilluns, 16 de març del 2026

TEMPUS FUGIT

 

L’amic Fernando Jaime, el passat dijous 12 de març, va publicar al seu compte de Facebook una entrada recordant el 40è aniversari del referèndum de l’OTAN.

En veure-ho, li vaig enviar un missatge dient-li que recordava les campanyes de mobilitzacions i recollida de signatures que es van fer per tot arreu per a demanar un referèndum clar i vinculant, ja que una part important de la ciutadania del país estava en contra de l’entrada a l’aliança militar.

Vaig aprofitar l’ocasió per a explicar-li una anècdota que molt pocs coneixen. Durant el transcurs de la manifestació que es va fer a Amposta per a demanar el referèndum, es va portar a terme una recollida de signatures i com havia de ser, vaig signar. La meva signatura no estava ni la primera de davant del full, ni la primera del darrere. Que perquè us dic això? Ara ho sabreu.

Aquell cap de setmana el setmanari que avui se’n diu l’Ebre i que per aquella època tenia un altre nom que, en el moment d’escriure-li el missatge no recordava amb exactitud perquè al llarg dels anys el setmanari ha canviat de nom diverses vegades, sovint fruit de fusionar-se amb altres setmanaris comarcals o locals, va publicar la llista dels signants i, sorprenentment, el meu nom figurava el primer seguit de la paraula ‘administratiu’.

Per a sorpresa meva, la resposta que em va remetre Fernando enviant-me la pàgina número 8 del número 410 del dijous 6 de març de 1986 de l’Ebre Informes on es publicava el llistat dels signants que ‘donaven el seu recolsament a la campanya que duu a terme el col·lectiu Anti-OTAN Baix Ebre, subscrivint els quatre puts que el defineixen: PER UN REFERÈNDUM CLAR I VINCULANT; NO A L’OTAN; PER LA NEUTRALITAT; BASES FORA’ (sic) on, efectivament, es pot constatar que el meu nom sortia en primer lloc entre tots els que vam signar aquell manifest. Avui en dia, per la llei de privacitat de dades, un document així no es podria publicar.

Tal com ens recordava Fernando, el 12 de març de 1986, dimecres (al principi del restabliment de la democràcia les eleccions es feien en dimecres) es va celebrar a Espanya l’anunciat referèndum sobre si s’havia de formar part de l’estructura militar de l’OTAN. En lloc d’una pregunta clara, el govern es va treure de la mànega una pregunta molt enrevessada: ‘Considera convenient per a Espanya romandre en l’Aliança Atlàntica en els termes acordats pel Govern de la Nació?’. 

Aquell referèndum va portar molta controvèrsia i no només per la pregunta, que també, sinó perquè aquells que havien fet bandera de l’eslògan ‘OTAN, d’entrada no’ (el PSOE quan estava a l’oposició) van canviar el seu discurs mostrant-se favorables a entrar-hi, mentre que Aliança Popular (el germen del Partit Popular actual) que sempre s’havia declarat proatlantista, demanava el ‘no’.

I per què es va produir aquest contrasentit? L’explicació té la seva lògica. Els socialistes, al capdavant del govern d’Espanya des de 1982 havien canviat el discurs, suposadament, per les pressions dels estats membres, sobretot dels que formaven part en aquell moment de la Comunitat Econòmica Europea, avui Unió Europea. Mentre que els d’Alianza Popular van voler convertir el referèndum en un plebiscit contra el govern de Felipe González.

Tot i que Catalunya, el País Basc, Navarra i a la província de las Palmas de Gran Canaria van votar majoritàriament ‘no’, al conjunt d’Espanya va guanyar el ‘sí’ i vam acabar entrant de ple a l’estructura militar de l'OTAN. I així estem quaranta anys més tard...

Tal com diu el títol de l’escrit, el temps vola!    

dimarts, 21 d’octubre del 2025

ATRAPATS PER LA DANA (CRÒNICA D’UNA JORNADA CATASTRÒFICA)

Tot i que n'hi ha molts que diuen que el 12 d’octubre no tenen res a celebrar, jo, des de sempre celebro una data important, la del meu aniversari.

Com és costum, aquest any també ho vam celebrar en família anant a dinar de restaurant. La reserva l’havia fet amb uns quinze dies d’antelació.

Dissabte 11 van tornar de passar uns dies a Sevilla sense tenir temps d’omplir la nevera. S’anunciava mal temps, però un mai vol creure que serà tant com diuen. De vegades passa que per ‘curar-se en salut’ anuncien més mal temps que el que acaba fent. Aquesta vegada no va ser així, m’atreveixo a dir que potser no van preveure una tempesta com la que ens va caure a sobre, ja que les alertes meteorològiques no van sonar fins ben entrada la tarda del 12.  

No us enganyaré si us dic que vaig està a punt de cancel·lar el dinar que havia encarregat al restaurant Marisol dels Valentins, un establiment que d'aquí a dos anys serà centenari i que a principis de la dècada dels setanta ja hi havia anat alguna vegada. Finalment, no ho vaig cancel·lar, principalment perquè part de la família havia vingut expressament de Banyoles.

El dia no començava bé. El taxi adaptat que llogo per a portar a ma mare que té prop de 94 anys i necessita cadira de rodes, no la va passar a buscar a l’hora indicada. En veure que feia tard, li vaig haver de trucar per a recordar-los-hi. 

Aquí vam perdre uns 30 minuts que, com veureu més endavant van ser transcendents en els esdeveniments que ens van acabar passant.

En arribar al restaurant, la major part de la família ja eren asseguts a la taula, mentre que la resta de comensals ja dinaven. Així que ens vam haver d’esperar encara una mica perquè comencessin a servir-nos. Al principi, el servei anava a poc a poc, fins que, tal com anaven acabant ‘les altres taules’, el servei es va anar normalitzant.

Però entre unes coses i altres, es va fer molt tard. Tant que poc després que marxes el nostre fill Albert amb la seva família (els que havien vingut de Banyoles), ja es començava a parlar de talls de carretera en diferents punts de la xarxa viària. A ells per exemple, els van aturar a la Galera i a la família de l’altre fill Oriol que viuen a la Ràpita van poder arribar a les Cases d’Alcanar on van ser aturats.  

En veure que la situació s’agreujava cada moment que passava, Paco, el propietari del restaurant juntament amb la seva esposa Marisol, va suggerir-nos la possibilitat de llogar el taxi adaptat que tenen als Valentins. Finalment, i en veure que si venia a buscar-nos el taxi d’Amposta encara trigaríem més a marxar, van decidir fer-ho. Alberto, el taxista, va arribar en pocs minuts.

Les notícies que rebíem cada vegada eren més descoratjadores. Després de veure que no podíem circular per la carretera d’Ulldecona a Santa Bàrbara, Alberto va pensar que si d’alguna manera podíem arribar a Amposta seria per l’AP-7, via que, en aquells moments encara no estava talla segons Google Maps.

Vam entrar a l’autopista per Vinaròs, però a pocs quilòmetres, quan tot just havíem passat Ulldecona i després de circular molt lentament durant uns pocs centenars de metres, vam acabar aturant-nos. En aquells moments l’autopista ja estava tallada al trànsit i pel WhatsApp arribaven les primeres imatges de Godall i la Ràpita que et feien encongir el cor en veure la força de l’aigua que ho arrossegava tot per allí on passava.

Al cap d’una estona, la Guardia Civil que, com nosaltres havia entrat per Vinaròs ens va indicar que havíem de girar cua i tornar per on havíem vingut. Ja no podré dir mai que no he circulat en sentit contrari per autopista...

En aquells moments la nostra intenció era arribar a Ulldecona on l’hotel Bon Lloc ja estava ple. La Guardia Civil que ens barrava el pas a la sortida de l’AP-7 ens va dir que no hi podíem accedir tot i que els diguérem que portàvem a una persona gran i dependent. En aquell moment la meva dona va suggerir mirar d’arribar per Sant Rafel del Riu i llavors a Alberto se li va encendre la llum. Miraríem d’anar-hi pel camí del Molí de Toni i el camí de l’Olivar. A l’entrada a Ulldecona les regidores Cati Brusca i Mònica Fabra avisaven els conductors que la carretera de Santa Bàrbara estava tallada. 

Finalment, vam fer nit a un pis que Alberto té a Ulldecona: la família d’Albert a la Galera i la família d’Oriol a l’hotel R H Vinaròs Playa.

Dilluns sobre ¼ d’11, finalment vam poder marxar a casa per la carretera de Santa Bàrbara. L’autopista estava tallada parcialment i l'N-340 encara continuava tallada. Al cap d’unes hores érem tots a casa sans i estalvis. 

diumenge, 1 de setembre del 2024

LA NUEVE

Samarreta amb l'anagrama de la Nueve
Seria cap a finals del mes d'octubre de 1968. Feia pocs dies que havia fet 10 anys... Amb els meus pares estàvem passant uns dies a casa de ma tia Consuelo que era la padrina (i a la vegada cosina germana) de mon pare i que vivia al barri de Montmartre de París.

Quan va esclatar l'anomenada Guerra Civil Espanyola, ma tia Consuelo era mare d'un xiquet de dos anys, Pepín i l'únic 'delicte' que havia comès era ser filla del president local de les milícies antifeixistes de la Galera, però els franquistes la van culpar d'haver fet desaparèixer un home foraster que havia arribat la nit anterior a la seva desaparició. Segurament igual com va arribar al poble se'n va anar...
Ma tia Consuelo juntament amb els seus pares i el seu fillet (el seu home no els va voler acompanyar), van marxar cap a l'exili francès. Mentrestant, a Espanya li farien un judici sumaríssim sense la seva presència on se la condemnaria a trenta anys de presó.
Per París, ma tia Consuelo ens feia de guia portant-nos als llocs més emblemàtics de la ciutat de la Llum: la Torre Eiffel, l'Arc del Triomf, els Invàlids, el palau de Versalles, l'aeroport d'Orly i suposo que per deferència a mi, al zoològic...
Va ser a l'entrada dels Invàlids, on està la tomba de Napoleó Bonaparte quan ma tia Consuelo em va parlar per primera vegada de 'la Nueve'. Recordo que hi havia dos petits carros de combat custodiant l'entrada del monument i em va dir:


-Mira, aquests van ser els primers tancs que van entrar a París quan la van alliberar dels alemanys i estaven conduïts per espanyols.


Potser no em va esmentar 'la Nueve' com a tal, però tenia clar que els primers que van entrar a París per alliberar-la del feixisme eren republicans espanyols.
No vaig tornar a saber res de 'la Nueve' fins fa pocs anys. Llavors em vaig assabentar que lluitàvem a la França Lliure sempre contra el feixisme i en defensa de les llibertats. El cap d'aquells valents soldats Amado Granell Mesado, fill de Burriana, comarca de la Plana Baixa, tot i que per sobre d'ell havia de tenir necessàriament un comandament francès.
Durant la Guerra Civil Amado Granell havia aconseguit el grau de tinent coronel, però a la França Lliure el van rebaixar a 'oficial adjunt' del capità 
Dronne amb el rang d'alferes o tinent (segons les fonts).
Amb motiu de la commemoració dels 80 anys d'aquells fets, els mitjans de comunicació (televisió, ràdio, premsa escrita i digital) s'ha fet ressò de l'efemèride i gràcies al periodista Gustau Moreno ens hem assabentat que entre aquells saldats republicans també hi havia un jove de Tortosa, José Cortés, tot i que també era conegut pel sobrenom de Julio Gascó GarciaLuis Gascó, nom amb què va enrolar-se a les forces de la França Lliure. Així que va arribar a usar fins a 3 noms diferents. Quan va entrar a París ostentava el rang de brigada i va ser un dels pocs espanyols que va ser ferit.
Per cert, alguns dels mitjans de comunicació per recordar l'aniversari, com per exemple TV3, van traduir 'la Nueve' per 'la Nou'. Vull pensar que es va tractar d'una errada dels traductors automàtics que utilitzen els mitjans de comunicació. Si els francesos li deien 'la Nueve' quan podrien haver-li dit 'la Neuve' va ser per fer-los-hi un reconeixement als soldats republicans espanyols que integràvem pràcticament la Segona companyia de la Divisió Blindada Leclerc, que era el nom oficial de la companyia.


Sentència Consuelo Fabra Ferré 


 

MÉS INFORMACIÓ:

 

José Cortés, el tortosí de La Nueve que va alliberar París dels nazis avui fa 80 anys – Marfanta


Acta de constitució del Comitè de Milicies Antifeixistes de la Galera 



 

dilluns, 2 d’octubre del 2023

10è ANIVERSARI DE XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA

Dissabte es va celebrar a Amposta el 10è aniversari de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta. Per a un aniversari com aquest s’havia de fer grossa! Així que es va convidar a diferents associacions culturals de la ciutat a participar de la festa: la colla de Gegants i Capgrossos, la colla de diables lo Minotaure, el grup de jota Paracota, el grup de dolçainers i tabalers Sanfaina i la Cobla Ciutat d'Amposta. A plaça van acompanyar a la colla local els Castellers de Tortosa i la Conlloga Muixeranga de Castelló. Sobre l’actuació dels Xiqüelos i Xiqüeles del Delta cal dir que van descarregar un 4d6 (la primer aleta en molt de temps), un 3d6 i un pd4. També van intentar fer un 3d6a que van haver de descarregar i van carregar un altre pd4 que va caure quan ja baixava l’enxaneta. També es va poder veure un 4d6 de germanor amb integrants de de les 3 colles. I ja com a cloenda de la festa l’actuació estel·lar de Pepet i Marieta i els ‘dj’s’ de Ràdio Joventut de Masdenverge que van fer un ‘remember’ de la música dels anys ’90 i primera dècada dels 2000.