A L’ALTRE COSTAT DE RIU

Amposta, a diferència de Tortosa i d’altres poblacions per on passa l’Ebre, no s’expandeix a l’altre costat del riu. Una vegada has passat el pont penjant arribes a un altre terme municipal.

Fins al 21 d’abril de 1983 el terme municipal que hi havia a l’altre costat d’Amposta, a la llera esquerra de l’Ebre, era el de Tortosa. Però a partir d’aquella data es va convertir en el terme municipal de l’Aldea, ja que aquest municipi va aconseguir independitzar-se de la capital del Baix Ebre de la qual havia format part. Aquest no va ser un fet aïllat, perquè en aquella època també aconseguien independitzar-se de Tortosa els municipis de Deltebre (format pels antics nuclis de població de la Cava, Jesús i Maria i diverses masades disseminades), Sant Jaume d’Enveja (en un primer moment Sant Jaume d’Enveija) i Camarles, mentre l’Ampolla ho faria d’el Perelló i més amunt, Salou de Vila-seca (anomenada històricament de Solcina -dels Olzina-).

L’any 1984, poc després de la independència de l’Aldea, va passar un fet econòmicament molt important per al poble, l’establiment de la fàbrica de cartonatges Daniel Aguiló Panisello (DAPSA), concretament a la partida de la Palma, coneguda com la finca del Capità, tocant a l’Ebre.  

Aquesta empresa estava ubicada a Amposta des de l’any 1954, però a partir de 1975 s’integraria al grup Saika Pack, el nom actual de la fàbrica, tot i que dintre del grup se la coneix com a Saika Amposta. El motiu del trasllat des de les antigues instal·lacions a l’avinguda de Sant Jaume a l’altre costat de riu va ser degut a un incendi.

Quan l’any 1986 vaig entrar a treballar a l’Administració d’Hisenda de Tortosa (actualment Administració de l’AEAT), es gestionava la Llicència Fiscal, un impost municipal que afectava la majoria d’activitats comercials, empresarials, professionals, artístiques i algunes ramaderes (*). A patir de l’1 de gener de 1992, la Llicència Fiscal desapareixeria i seria substituïda l’Impost sobre Activitats Econòmiques (IAE). Posteriorment, una reforma fiscal feta pel govern d’Aznar va eximir del pagament a les persones físiques propietàries de negocis.   

Tant la Llicència Fiscal com l’IAE s’havien de pagar al municipi on es tenia l’activitat, independentment del domicili social de la persona, tant física com jurídica.

Quan DAPSA va traslladar la seva activitat a l’Aldea ningú va pensar que havia de fer un canvi de domicili d’activitat. Total, només es desplaçava uns pocs metres, però a l’altre costat de riu i diferent terme.

Fins que un dia, a l’Ajuntament de l’Aldea, algú es va adonar que DAPSA no tributava per Llicència Fiscal al municipi on tenia la fàbrica i, immediatament, va reclamar els diners que havia deixat d’ingressar a partir de la data en què s’havia assolit la independència i van exigir que s’efectués el corresponent canvi de domicili de l’activitat.

No me’n recordo de la quantitat, però imagino que eren uns quants milions de pessetes que anaven molt bé a les arques d’un municipi que tot just acabava de néixer com a tal.  

 

(*) La Llicència Fiscal era també coneguda com ‘la matrícula’ i, potser d’aquí ve la paraula ‘matriculeros’ (actualment inspectors d’hisenda) que surt a la lletra de la cançó ‘Jota espaïada del pas del vent’ del grup Quico, el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries.

Jota Espaïada del Pas del Vent

EL MAS DE BERNIS

A molt poca distància de l’ermita i la torre de l’Aldea i a uns 500 metres del riu Ebre es troba el mas de Bernis, actualment reconvertit en allotjament rural.

Tradicionalment, el mas de Bernis ha estat la colònia agrícola Sant Josep. Adherits a la paret, al costat del camí que porta el nom del mas, hi ha dos rètols que així ho indiquen, un a cada costat. També, a la paret que mira cap a l’Ebre, hi ha un altre rètol informatiu amb una breu explicació de la seva història.

Però quan el mas de Bernis va tenir una certa i efímera notorietat va ser durant la batalla de l’Ebre en convertir-se en un lloc de comandament de l’exèrcit republicà a aquella zona, ja que va ser el quarter general del 53è batalló, conegut com la Comuna de París format, principalment, per francesos, belgues i valons que pertanyia a la XIV Brigada Internacional, integrada en la 45 Divisió del V Cos de l’Exèrcit de la II República espanyola comandat pel tinent coronel Enrique Líster.

Pels voltants del mas hi havia tres casamates o nius de metralladora que el protegien (els números 13, 14 i 15). Actualment, dues d’elles han quedat integrades en les mateixes estances del mas i no es veuen a simple vista. L’única que es veu està al costat del camí arbrat que hi ha a la dreta del mas, a uns 30 metres de distància d’aquest, mirant cap als arrossars, és la número 13. Aquests nius de metralladora formaven part d’una línia defensiva (la L-2) que va construir l’exèrcit republicà entre Amposta i l’Ampolla.

Casamata número 13 de la L-2.

La Viquipèdia defineix així el terme casamata:   

‘Una casamata, en enginyeria militar, és qualsevol construcció de tipus sòlid destinada a albergar algun tipus d’arma defensiva. Així podem parlar de casamates per metralladora, per artilleria, etc. Generalment estan construïdes amb formigó de gran resistència reforçat amb acer o planxes d’acer, cobrint tota la peça, si bé, de vegades, es fa ús de la forma del terreny per estalviar part de la construcció. Segons els disseny, es deixen una o més obertures des de les de fer foc sobre les zones a cobrir. En èpoques anteriors a la revolució industrial, les casamates es podien construir en maó, terra o, fins i tot, pedra treballada’.  

Possiblement la casamata número 16 de la L-2.

Mentre arribava al mas, per un camí secundari (el principal és el que surt de l’ermita de l’Aldea), al que avui és una finca de vivers s’hi pot veure les restes d’una petita construcció. Quan veus el niu de metralladores fet de maons, t’adones que en aquest punt n’hi va poder haver un altre, segurament el número 16.

L’ermita de l’Aldea dista uns pocs centenars de metres del mas de Bernis i conformen el recinte diverses edificacions a part de l’edifici religiós. En una de les altres estances del conjunt d’edificis, a uns 50 centímetres del sòl, encara s’hi pot veure la tronera que formava part de la casamata número 22. Els números 20 i 21 que també formaven part de la defensa d’aquest lloc, han desaparegut totalment.

Torre de l'ermita de l'Aldea. 

La torre, que es va construir per a vigilar la pirateria barbaresca que va actuar per la Mediterrània durant l’edat mitjana fins al segle XVI, l’any 1938, durant la Guerra Civil Espanyola, va ser reconstruïda parcialment i es va utilitzar com atalaia des d’on es dominava un amplia esplanada deltaica.

Fa uns anys, TV3, la televisió de Catalunya, va emetre una sèrie anomenada Trinxeres on es va poder veure les dues casamates del mas de Bernis que no són visibles durant una visita ordinària al lloc. Sobre la coberta d’una d’elles hi posa l’any de construcció, ‘Año 1938’ i les paraules ‘Viva la República Española’.

PER A SABER MÉS: 

Historia – Mas de Bernis

Casamata Mas de Bernis – batallaebre.org

XIV Brigada Internacional - Wikipedia, la enciclopedia libre

Batalló Comuna de París - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

Torre de l'Ermita | Benvinguts a l'Aldea - Ajuntament de l'Aldea

Ermita de la Mare de Déu de l'Aldea - L'Aldea - Pobles de Catalunya

Casamata número 13 de la L-2.

Casamata número 13 de la L-2.

Possiblement la casamata número 16 de la L-2.

Tronera de la casamata número 22 a l'ermita de l'Aldea. 

A LES TERRES DE L’EBRE, PROJECTES...

Després d’estar tallada l’AP-7 durant 33 hores el passat cap de setmana a l’altura de l’Ametlla de Mar, dimarts 11 es va haver de tornar a tallar per l’accident de tres camions a l'altura del terme de l’Aldea amb el balanç d’un mort i un ferit greu. Els accidents al tram ebrenc de l’AP-7 són tan habituals que quasi deixen de ser notícia almenys que es tracti d’accidents excepcionals com els dos que acabo d’esmentar.

Com activista la plataforma Prou! AP-7 gratuïta, ja! Recordo que quan tallàvem l'N-340 per a demanar la gratuïtat de l’autopista, sovint començàvem amb un minut de silenci per les morts que es produïen a la nacional.

Amb la gratuïtat de l’AP-7 a partir de l’1 de gener de 2020, el volum de trànsit va augmentar considerablement i, per tant, també els accidents (mortals i no mortals), tot i que l’autopista és més segura que la nacional. Penseu que el tram ebrenc de l’AP-7 està pràcticament col·lapsada al circular diàriament 12.000 camions en cada sentit.

Des de la plataforma ja advertíem que això passaria i que, per tant, el Ministeri de Transports i Mobilitat Sostenible hauria de prendre les mesures més adequades per a solucionar el problema que els venia a sobre. Han passat sis anys des de l’últim tall i les mesures no han arribat, almenys les que caldria que s’haguessin pres que no és altra que la construcció d’un tercer carril en cada sentit al pas pel nostre territori.

Després dels dos accidents greus esmentats, el Ministeri de Transports i Mobilitat Sostenible ha anunciat la construcció del tercer carril, però és que l’any 2022 ja ho havia fet...

Tot i reconèixer que mai s’havia invertit al nostre territori com quan van governar els dos tripartits a la Generalitat de Catalunya, amb la construcció estrella de lo Passador, el pont que uneix les dues ribes de l’Ebre entre Deltebre i Sant Jaume d’Enveja, ara us passaré uns quants projectes que van quedant amb això, amb projectes.

El desdoblament de la C-12 o l’Eix de l’Ebre. Una carretera que ja va néixer coixa, perquè quan es va construir ja se sabia que en pocs anys quedaria desfasada. Van anunciar que la farien de tres carrils i més tard que seria un 2+1, és a dir, trams d’un carril i trams de dos que és molt més segura que les anteriors de tres carrils.

Desdoblament i perllongació de la C-12 entre Amposta i el port de la cimentera d’Alcanar. S’anunciava la construcció de forma immediata.

La construcció de l’autovia A-7 seguint el traçat de la nacional. Des de fa anys acaba a l’Hospitalet pel nord i Cabanes pel sud, deixant el nostre territori sense una via que podria ser fonamental.

Una sortida d’autopista a la comarca del Montsià. Potser hi ha gent que no se n'ha assabentat encara, però la comarca del Montsià no té cap sortida a la nostra comarca. El Baix Ebre en té 4, dues d’elles dintre del terme de l’Aldea. Una d’aquestes sortides està molt propera Amposta, és veritat, però és tan inútil que els que ens ho coneixem preferim entrar i sortir per l’altra per a evitar rotondes i més rotondes. Fa anys que es ve anunciat una sortida a la part de dalt d’Amposta per a donar servei als pobles de l’interior de la comarca. És una mesura que va sortint de tant en tant, però que mai veu la llum.

Un tren (que a les vegades s’aprofitaria com a turístic) entre l’Ametlla de Mar i la Ràpita aprofitant part de l’antic traçat de la Val de Zafán. Vosaltres l’heu vist? Jo tampoc! Ara ja és segur que no es farà perquè l’antic recorregut de la Val de Zafan s’ha acabat reconvertit en via verda. 

El ‘nou’ hospital de referència. Va ser una promesa electoral de la Marina Geli l’any 2006. El canvi de govern i la crisi econòmica va fer que s’ajornés sine die, però de tant en tant se’n torna a parlar. Al principi s’havia de construir a la zona de la Farinera de Tortosa, al costat de la C-12, un emplaçament molt ben comunicat. Fa sis mesos sé li va trobar una nova ubicació, la raval de la Llet, un barri a l’est de Tortosa i on està, per exemple, el Consell Comarcal del Baix Ebre. Paral·lelament, s’han anat anunciant ampliacions, s’ha construït un aparcament i s’està treballant per a millorar l’accés per a vianants des del centre de Tortosa. ¿Algú es creu que hi haurà un nou hospital mentre s’hi estan fent noves inversions?      

Les Terres de l’Ebre som el territori de les promeses incomplides, de projectes que mai s’acaben portant a terme. Potser és la manera que els nostres polítics tinguis promeses per fer-nos cada cop que venen eleccions.

LA VIA VERDA DEL ‘CARRILET DE LA CAVA’

Fa temps que s’està treballant a diferents indrets prop d’Amposta per a habilitar nous trams de via verda perquè caminadors i ciclistes puguin gaudir de noves rutes on practicar l’activitat.

Així per exemple al N d’Amposta s’està construint una passarel·la per a salvar l’obstacle de l’AP-7. Al costat del pont penjant també s’està construint una rampa per a fer més accessible la connexió de la via verda que va d’Amposta a Sant Jaume amb els nous trams que s’estan fent. Però és a l’altre costat de riu, al terme de l’Aldea, on es pot veure millor els resultats, ja que sembla que aquell tram ja està acabat.

Per als qui no ho sàpiguen, l’antic Carrilet de la Cava, com el seu nom indica, anava de Tortosa a la Cava (avui integrada dintre del municipi de Deltebre) i fa funcionar entre els anys 1924 i 1968.

De l’antiga línia que anava pel marge esquerre del riu pràcticament no hi ha vestigis i això que hi va haver 15 estacions al llarg dels 27 km De recorregut. L’edifici de l’antiga estació de Tortosa, prop del parc Teodor González és de les poques coses que han subsistit i la més visible.

Tot i que en alguns trams la via verda ja existien (camino natural del Ebro o GR-99) entre Reinosa i la desembocadura del riu a la zona del Garxal, és ara amb la recuperació de trams abans impracticables quan s’aconseguirà una connexió total.   

Així, a l’altre costat d’Amposta, després de mesos de treball s’ha netejat la zona de la vegetació no autòctona i invasora i se n'ha plantat de nova (bosc de ribera). A part, prop del pont penjant (sempre al costat de l’Aldea), s’han posat una zona de pic-nic amb taules i uns suports per a aparcament de bicicletes i uns bancs per a contemplar l’Ebre i la façana fluvial d’Amposta.  

Al costat del pont s’ha arranjat la rampa ja existent, però amb molt males condicions i també s’han construït unes escales. Des d’aquest punt i a través del pont es podrà connectar amb la via verda del marge dret que, majoritàriament, transcorre aprofitant el traçat d’una altra via fèrria, la de la Vall de Safan.

També s’ha descobert un nou búnquer republicà de la Guerra Civil Espanyola a la part de dalt del pont que se suma al que ja s’havia trobat fa uns anys a la part de baix arran de la crema d’un canyar. 

   

GUANYEM EL FUTUR ARA

Sabeu que són les Viles Florides? A la seva pàgina web es pot llegir el següent: 'Viles Florides és una iniciativa de la Confederació d'Horticultura Ornamental de Catalunya (CHOC) que promou la transformació de racons, pobles i ciutats de Catalunya i Andorra a través d'espais verds urbans i enjardinats. Aquest moviment vol mostrar i valorar la riquesa natural i paisatgística del país mitjançant el reconeixement públic de tots aquells projectes d'enjardinament, mobiliari urbà i espais lúdics que, tant en l'àmbit públic com privat, esdevinguin un exemple a seguir'. Dos municipis veïns d'Amposta pertanyen a l'associació de 'Viles Florides': la Ràpita amb 3 Flors d'Honor i l'Aldea amb 2. Però també hi ha d'altres pobles de les Terres de l'Ebre que hi formen part: Arnes (1), el Perelló (2), Horta de Sant Joan (2), l'Ampolla (1) i Tortosa (2). A França per exemple ja fa anys que existeix un projecte similar. Al país transpirineu s'anomena 'Villes et villages fleuris' i el seu lema és: l'etiqueta nacional de la qualitat de vida. Quedeu-vos amb aquesta frase. Per a formar part dels municipis que formen l'associació de 'les Viles florides' s'han de reunir unes certes condicions i, evidentment, sol·licitar-ho. Quan ja en formes part et concedeixen les 'Flors d'Honor' que van d'una a quatre depenent de les condicions ornamentals i mediambientals i polítiques de sostenibilitat de cada municipi. Tal com passa amb les Estrelles Michelin, si deixes de complir els requisits pels quals han estat concedides les pots perdre. Per tant, això suposa que els municipis s'han d'esforçar al màxim per tenir els parcs, zones enjardinades, carrers i places endreçats per a poder així conservar o augmentar de categoria. Hem de fer nostra la filosofia de les Viles Florides i anar cap a unes ciutats i pobles molt més sostenibles ecològicament parlant, tant perquè les persones com per als animals de companyia perquè puguem gaudir plegats d'una millor qualitat de vida, tal com diu el lema de les 'Villes et villages fleuris'. I per aconseguir aquest objectiu ens hem d'arromangar totes i tots (polítics i ciutadans) i col·laborar amb la transformació dels nostres municipis per a fer-los molt més verds i amables. Per al cas d'Amposta el 'model de ciutat' per al futur hauria de ser així. Perquè això sigui possible s'hauria de recuperar i fer nostra d'una vegada per totes la façana fluvial, l'espai natural més important de la nostra ciutat, així com els parcs i jardins de què disposem (i dels que pràcticament no aprofitem perquè no reuneixen les condicions òptimes per a fer-ho) i, de passada, construir-ne més pels voltants de la nostra ciutat que siguin veritables 'pulmons verds' que ens permetin gaudir de la natura i poder fer-hi activitats en família o amics. Qualsevol altra versió d'Amposta ens portarà al fracàs com a ciutat i ens quedarem ancorats al segle XX tal com continuem ara mateix.

L'ALDEA ENTRE AMETLLERS 45

L'ALDEA ENTRE AMETLLERS 44

L'ALDEA ENTRE AMETLLERS 43

L'ALDEA ENTRE AMETLLERS 42