ENTREVISTA A CARLES ORERO, REPRESENTANT DE LA LIRA AMPOSTINA A L’EXPOSICIÓ FRANCESC CASANOVAS I TALLARDÀ, UNA VIDA DE PEL·LÍCULA

Vaig quedar amb Carles al Museu de les Terres de l’Ebre, al lloc on només feia uns dies s’havia inaugurat solemnement l’exposició homenatge al mestre Francesc Casanovas.

Durant l’estona que vam estar parlant, Carles es va mostrar afable, entusiasmat i satisfet per la feina ben feta. Em va explicar amb tota mena de detalls alguns dels episodis viscuts pel mestre, fins i tot algunes dades i dates que recordava a la perfecció. De vegades l’havia de tallar per a dir-li que tot allò que m’estava explicant ja tindria temps de fer-ho un cop formulada cada pregunta d’aquesta entrevista.  

Vaig tindre la intuïció que després de tota una vida dedicada a l’ensenyament, ara, ja jubilat, podia dedicar-se plenament a la seva veritable passió, la recerca, ja que em va dir que una vegada tancada l’etapa sobre el mestre Casanovas estava investigant la vida i obra d’un altre ebrenc il·lustre i poc conegut, tot i que va ostentar càrrecs importants... Però no desvelaré al nom d’aquest personatge per respecte a Carles i les indagacions en curs que està portant a terme i per donar un halo de misteri que ja es coneixerà en el moment oportú.

P. Encerto si dic que la investigació sobre personatges i esdeveniments és la teva gran passió?

R. Tens tota la raó. Fer recerca, sobretot, històrica m’apassiona.

P. La recerca sobre la vida i obra del mestre Francesc Casanovas va sorgir una mica per casualitat, explica’ns com va anar...

R. El març de l’any 2024, la junta de la Lira Ampostina, estava cercant activitats a fer per obtenir ingressos. Casualment, una nit que vaig anar a buscar a la meva filla que fa grau professional a la Lira, plovia, per la qual cosa vaig anar a fer un cafè al bar de l’entitat. Estant allí, vaig veure un quadre amb tots els directors que ha tingut la banda de la Lira i vaig pensar, ’mira!, podem fer un concert dedicat a cada director’. En sortir al carrer, vaig veure la placa del carrer dedicat al mestre i director Francesc Casanovas i Tallardà. En arribar a casa vaig cercar informació sobre ell i els resultats eren impressionants. Dilluns ho vaig exposar a la Junta de la Lira. Els va semblar bé. Dimecres, casualment, va arribar a l’entitat un e-mail de Juan Francisco Cayuelas Grao, biògraf i alumne del mestre Casanovas a Torrevella així com catedràtic de flauta del Conservatori Superior de Música de Múrcia el qual, proposava a la Lira participar, juntament amb la Unió Musical de Llíria i la Banda Simfònica de Torrevella (les tres entitats que va dirigir el mestre Casanovas, a l’Estat espanyol) als actes de commemoració del 125è aniversari del naixement del mestre Casanovas. Com resulta que jo, tres dies bans els vaig proposar una activitat sobre el mestre Casanovas, van nomenar-me representant de la Lira al projecte.

P. Des d’un bon començament la Lira va dipositar en tu la confiança d’organitzar un gran homenatge al mestre Casanovas. Com vas rebre la petició?

R. Era qüestió de fer recerca, per tant bé.

P. Ja des d’un bon començament es tenia clar que l’homenatge havia de ser una exposició o s’anava més per fer una sèrie de concerts en el seu honor?

R. Totes dues coses. En cada una de les seus: Torrevella, Amposta i Llíria, a més de l’exposició es programarien uns sèrie d’actes musicals paral·lels. Com a exemple, podem dir que la Lira Ampostina, a més de l’exposició, té programats quatre concerts de cambra, tots ells amb peces del mestre Casanovas. El 26 de juny un concert amb quatre instruments de vent, sobre set obres del Mestre Casanovas, arranjades per Armando Bernabé (alumne del mestre a Torrevella i exdirector de la Banda Real), el qual ha cedit les peces a la Lira Ampostina per a tal esdeveniment. El 3 de juliol un altre concert de saxofons, el 17 de juliol un altre amb la flauta com a protagonista i el 23 d’agost, com a cloenda de l’exposició a Amposta, una taula rodona, complementada amb obres per a piano, guitarra, metalls i l’actuació de la Coral de la Lira Ampostina.

P. Recordo que fa uns mesos, durant la junta general de socis de l’entitat vas dir que al principi creies que la tasca de recopilació de la informació necessària no duraria molt més d’un mes i que, finalment, has emprat més d'un any a preparar la commemoració de l’efemèride del 125è aniversari del naixement del mestre.

R. Efectivament. En un principi la tasca consistia a recopilar una sèrie de partitures de l’arxiu de la Lira, així com contactar amb persones (exalumnes i músics) de l’etapa ampostina del mestre. Però Octavi Ruíz, exdirector de la Banda, ens va dir que sabia d’unes caixes on podia haver-hi ‘coses’ del mestre Casanovas. Aquestes caixes i una altra que vam trobar després, eren com un bagul dels tresors. Fins i tot va aparèixer una obra ‘Legend’ que es suposava perduda o que romania als arxius de l’Orquestra Simfònica de Calcuta. I no, casualment va aparèixer a la Lira! A més de documentació que anava des de la seva època com a músic a l’Orquestra Pau Casals, també s’hi van robar obres del musicòleg Lamote de Grignon dedicades a Casanovas i partitures i correspondència amb: Yehudi Menuhin, Narciso Yepes, José Iturbi, Heitor Villalobos, Zubin Mehta. Era impressionant!

A més a més, la família Montañés, d’Amposta, tenia un gran llegat del mestre Casanovas, que ens va cedir.

P. Quin paper té Cayuelas en tot aquest homenatge? Creus que sense la seva inestimable col·laboració s’hauria pogut portar a terme l’exposició del museu?

R. Juan Francisco Cayuelas és ‘l’alma mater’ del projecte. La major part de la documentació, instruments i objectes presents a l’exposició els ha anat recopilant al llarg de molts d’anys. Ell ha estat, també, qui ha contactat amb les diferents administracions que han col·laborat en el projecte.

P. Dos dies abans de la inauguració de l’exposició al Museu de les Terres de l’Ebre a Amposta us vaig veure junts i vaig pensar que gràcies a Francesc Casanovas havia sorgit una bonica amistat.

R. Doncs així és. Hem compartit moltes estones al llarg d’aquest any fent recerca ‘des de la distància’. Ell a Oriola, on viu i jo a Amposta. A més el fet s’ha vist afavorit per la gran quantitat de documentació que ha aparegut del mestre a Amposta, la qual cosa feia que haguéssim de contactar sovint.

P. Explicar la vida de Francesc Casanovas en unes poques línies és impossible, ja que com diu l’exposició, la seva vida és de ‘pel·lícula’. Però en grans trets, qui va ser Casanovas?  

R. Un músic, director, pedagog, compositor i excel·lent persona, que va deixar empremta en totes aquelles persones i entitats amb qui va tenir contacte. El seu nom es relaciona amb altres músics importants del segle XX amb qui va tindre algun tipus de relació: Pau Casals (van mantenir una llarga amistat), Igor Stravinsky, Mehil i Zubin Mehta (del qual va ser mestre d’harmonia i contrapunt a Bombai i que va acceptar la presidència d’honor de l’exposició). Zubin Metha sempre s’ha referit a Casanovas com ‘el maestro’. També es va relacionar amb Francesc Gabarró, Yehudi Menuhin, José Iturbi, Narciso Yepes, Heitor Villalobos, García Asensio i tants d’altres! Malgrat Casanovas és un perfecte desconegut al panorama musical de l’Estat espanyol, en canvi, a països com l’Índia, Estats Units, Regne Unit o França coneixen molt bé la seva obra.

P. És evident que a la Lira Ampostina hi va deixar una gran empremta, ja que a part de ser director de la banda durant nou anys va crear una orquestra de cambra i el cor Ocells del Montsià, que, per cert, cantaven en català en plena dictadura franquista, a part de compondre l’himne de l’entitat que és una de les primeres coses que s’ensenya als xiquets i xiquetes que aprenen música a la societat.

R. Caldria afegir la creació de la Banda Junior’s de la Lira Ampostina, l’impuls per crear un grup de rock com eren els Balck Stars i la incorporació per primera vegada de dones a una banda de música.

P. L’exposició és itinerant i tindrà diversos llocs d’exhibició: Torrevella, Llíria, Madrid, Amposta i Barcelona, si no vaig errat...

R. En un principi van ser les seus de l’exposició havien de ser Torrevella, Llíria i Amposta. Però el projecte s’ha fet gran i van acabar afegint-se el ‘Real Conservatorio Superior de Música’ de Madrid (on ja s’ha fet) i Barcelona. També han sol·licitat l’exposició per al 2026 el govern de l’Índia i la població d’Horta de Sant Joan (poble d’on pervé la mare del mestre).

P. Al museu de les Terres de l’Ebre es podrà visitar entre el 31 de maig i el 24 d’agost. Normalment, les exposicions al museu solen durar un mes i aquest fet pressuposa la impotència que té aquesta... Que no és una exposició més, vaja...

R. No, per suposat. També hi ha programats, al mateix museu, tres concerts de cambra (26 de juny, 3 de juliol i 17 de juliol) complementaris a l’exposició. Tots ells d’obres de mestre Casanovas.

P. Vas explicar que amb l’ajuda inestimable d’Octavio Ruiz, que va ser l’anterior director de la banda de música de la Lira i Javier Escrihuela, que va ser-ne president, us vau posar a remenar arxius i trobareu autèntics tresors del mestre Casanovas que, en alguns casos, es donaven per desapareguts.

R. Personalment no hauria pogut començar la recerca sense l’ajut inestimable d’Octavi Ruíz (exdirector de la Lira) i de Javier Escrihuela (expresident de la mateixa entitat musical). Gràcies a la seva ajuda i l’actual col·laboració quan tinc algun dubte, són com les crosses que m’ajuden a tirar endavant. Des d’aquí els vull agrair a tots dos la paciència que tenen amb mi.

P. De la vida de Francesc Casanovas hi ha coses que criden poderosament l’atenció com per exemple que fos professor del gran director d’orquestra indi Zubin Mehta .

R. Malgrat ser director de l’Orquestra Simfònica de Calcuta, Casanovas tenia molta relació amb Mehil Mehta, concertino i director de l’Orquestra Simfònica de Bombai i pare del prestigiós director Zubin Mehta.

Quan Casanovas es desplaçava a Bombai per a dirigir com a convidat l’Orquestra Simfònica d’aquella ciutat índia solia allotjar-se a casa del seu amic Mehil Mehta i per allí corria un petit, fill de Mehil Mehta, anomenat Zubin, que segons explica  el mateix Casanovas, quan el mestre assajava amb la flauta, el petit Zubin agafava un pal i li deia: ‘Et vaig a dirigir’. Casanovas, a petició del seu pare li donava classes de contrapunt i harmonia al jove Zubin. Aquest, sempre s’ha dirigit a Casanovas com ‘el maestro’ o ‘el Sr. Francisco’. Zubin Mehta  professa una veritable devoció a Francisco Casanovas.

P. Abans has dit que la mare del mestre era d’Horta de Sant Joan, però si tirem una mica més enrere, part dels antecedents familiars els trobarem al Baix Maestrat...

R. Efectivament. La iaia materna, Rafaela Zaragoza Llanes era originària de Traiguera i les dues germanes grans de la seva mare, Ramona Tallardà Zaragoza i Mercè Tallardà Zaragoza, per tant ties del mestre Casanovas, eren nascudes a la Jana. I la seva mare, com ja he dit anteriorment, va néixer a Horta de Sant Joan.

P. Bé, centrem-nos en l'exposició. Què és el que poden veure el que s’apropin al museu per a endinsar-se en la vida de Francesc Casanovas?

R. l’Exposició consta de 30 plafons on s’explica la vida del mestre Casanovas, d’ençà que es va iniciar a la música al Conservatori del Liceu de Barcelona, el seu pas per l’Índia, l’etapa als Estats Units, el retorn a Barcelona fins a la seva etapa com a director de les escoles de música i bandes a Amposta, Llíria i Torrevella. Els plafons també mostren la relació de Casanovas amb genis de la música com Pau Casals, Stravinsky, Yehudi Menuhin. José Iturbi, Narciso Yepes, Heitor Villalobos, Francesc Gabarró, etc. De l’etapa a l’Índia cal esmentar la seva amistat amb Mahatma Gandhi (Casanovas va tocar als funerals de Gandhi) i la seva autoria de l’harmonització de l’himne de l’Índia. Els plafons contenen un codi QR per poder visionar i escoltar peces de Casanovas relacionades amb cada plafó. També trobaran 17 vitrines amb instruments, discos i partitures del mestre Casanovas. Així com regals del virrei de l’Índia i la seva esposa. La música que escoltaran de fons i que acompanyarà el visitant durant tota l’estona que visitarà l’exposició és original de la seva orquestra de l’Índia. En una sala annexa es projecten audiovisuals sobre la vida del mestre Casanovas.

P. Quins objectes hi destacaries?

R. La primera flauta de Casanovas. Es va fer a la dècada dels anys 10 del segle passat. El seu pare va fer fondre monedes de plata que tenia la família per a fer-la, així com gran quantitat de partitures com per exemple les de les obres que li van dedicar al mestre per part de Lamote de Grignon i el compositor anglès Routland Bougthon.

P. Com a representant ampostí, dona’ns els motius pels quals s’ha d’anar a veure l’exposició, tant sí com no...

R. Tal com diu el títol de l’exposició ‘Francisco Casanovas una vida de pel·lícula’, és això una pel·lícula. I no diguem per aquells amants de la música, els quals descobriran un dels genis musicals més importants que ha donat l’estat espanyol. I a la vegada més desconegut.

P. I ja, per acabar, vols afegir-hi alguna cosa més.   

R. Francesc Casanovas ha estat un geni de la música, oblidat, desconegut, però a la vegada innovador, trencador i un avançat al seu temps. Ha arribat l’hora de situar-lo al lloc que es mereix dintre del panorama musical i cultural espanyol. Els reconeixements ja els té a l’Índia, Estats Units, Regne Unit i França. Ara cal que l’estat espanyol li reconegui les seves aportacions a la cultural musical del país.

Gràcies Carles pel teu temps. De veritat que ha estat un xarrada molt profitosa. I sobre tot que l’exposició tingui l’èxit que es mereix. 

ENTREVISTA A CARLOS ORERO, REPRESENTANT DE LA LIRA AMPOSTINA A L’EXPOSICIÓ FRANCESC CASANOVAS I TALLARDÀ, UNA VIDA DE PEL·LÍCULA

Vaig quedar amb Carlos al Museu de les Terres de l’Ebre, al lloc on només feia uns dies s’havia inaugurat solemnement l’exposició homenatge al mestre Francesc Casanovas.

Durant l’estona que vam estar parlant, Carlos es va mostrar afable, entusiasmat i satisfet per la feina ben feta. Em va explicar amb tota mena de detalls alguns dels episodis viscuts pel mestre, fins i tot algunes dades i dates que recordava a la perfecció. De vegades l’havia de tallar per a dir-li que tot allò que m’estava explicant ja tindria temps de fer-ho un cop formulada cada pregunta d’aquesta entrevista.  

Vaig tindre la intuïció que després de tota una vida dedicada a l’ensenyament, ara, ja jubilat, podia dedicar-se plenament a la seva veritable passió, la recerca, ja que em va dir que una vegada tancada l’etapa sobre el mestre Casanovas estava investigant la vida i obra d’un altre ebrenc il·lustre i poc conegut, tot i que va ostentar càrrecs importants... Però no desvelaré al nom d’aquest personatge per respecte a Carlos i les indagacions en curs que està portant a terme i per donar un halo de misteri que ja es coneixerà en el moment oportú.

P. Encerto si dic que la investigació sobre personatges i esdeveniments és la teva gran passió?

R. Tens tota la raó. Fer recerca, sobretot, històrica m’apassiona.

P. La recerca sobre la vida i obra del mestre Francesc Casanovas va sorgir una mica per casualitat, explica’ns com va anar...

R. El març de l’any 2024, la junta de la Lira Ampostina, estava cercant activitats a fer per obtenir ingressos. Casualment, una nit que vaig anar a buscar a la meva filla que fa grau professional a la Lira, plovia, per la qual cosa vaig anar a fer un cafè al bar de l’entitat. Estant allí, vaig veure un quadre amb tots els directors que ha tingut la banda de la Lira i vaig pensar, ’mira!, podem fer un concert dedicat a cada director’. En sortir al carrer, vaig veure la placa del carrer dedicat al mestre i director Francesc Casanovas i Tallardà. En arribar a casa vaig cercar informació sobre ell i els resultats eren impressionants. Dilluns ho vaig exposar a la Junta de la Lira. Els va semblar bé. Dimecres, casualment, va arribar a l’entitat un e-mail de Juan Francisco Cayuelas Grao, biògraf i alumne del mestre Casanovas a Torrevella així com catedràtic de flauta del Conservatori Superior de Música de Múrcia el qual, proposava a la Lira participar, juntament amb la Unió Musical de Llíria i la Banda Simfònica de Torrevella (les tres entitats que va dirigir el mestre Casanovas, a l’Estat espanyol) als actes de commemoració del 125è aniversari del naixement del mestre Casanovas. Com resulta que jo, tres dies bans els vaig proposar una activitat sobre el mestre Casanovas, van nomenar-me representant de la Lira al projecte.

P. Des d’un bon començament la Lira va dipositar en tu la confiança d’organitzar un gran homenatge al mestre Casanovas. Com vas rebre la petició?

R. Era qüestió de fer recerca, per tant bé.

(Properament publicaré l'entrevista completa)  

ENTREVISTA A PASQUAL BERTOMEU MASDEU, PRESIDENT DE L’AEEDE

Pasqual Bertomeu, a part de mestre i empresari, és president de la Unió Excursionista Caminadors dels Muntells i moltes altres coses.  També és president de l’Associació d’Empreses d’Ecoturisme del Delta de l’Ebre (AEEDE) propietaris de la marca segell Delta de l’Ebre Ecoturisme, que és el motiu que avui ens porta a fer-li l’entrevista. 

Hola, Pasqual!

P. L’associació que tu presideixes va començar a caminar l’any 2005, amb quin propòsit?  

R. Del propòsit era clar, el de representar i associar a empreses turístiques del Delta, amb una diferenciada promoció del Delta de l’Ebre des d’una mirada ecologista i intentant aglutinar el sector públic i privat alhora,

P. Tot allò que porta inclòs el terme ‘eco’, a part de mirar per un millor futur del planeta Terra, té bona acollida per un ampli sector de la població. A grans trets, a quin públic atrau?

R. Cada vegada tots en som més conscients que tot el que fem i com vivint, tindrà afectacions en un futur, l’educació ambiental, l’ecologia, km 0, alimentació saludable, petjada de carboni, els ODS... són conceptes que estan damunt la taula i que a poc a poc en tenim tothom més sensibilitat.   

P. Al llarg d’aquests vint anys de vida, quines han estat les efemèrides més importants que s’han produït?

R. Sens dubte destacaria la Festa de l’Ecoturisme. Aquest any celebrem setena edició, i tanquem cicle a la totalitat de poblacions del delta. Avui ja som una cita referent a Catalunya, i treballem per ser-ho a Espanya.

P. L’associació compta amb el suport dels ajuntaments de tots els municipis que formen part del Delta de l’Ebre. Imagino que la iniciativa va ser ben acollida per tots...

R. Hem creat una forta aliança amb la totalitat d’ajuntaments del Delta, aquest any s’ha afegit l'EMD dels Muntells. Treballem conjuntament per la marca Delta de l’Ebre Ecoturisme amb l’objectiu de crear una destinació diferenciada del ‘sol i platja’, una destinació particular i de molta qualitat, i sobretot treballant amb la ‘desestacionalització’, es a dir, un turisme per a tot l’any.

P. Els pròxims 28, 29 i 30 de març, a Camarles, dureu a terme la VII Festa de l’Ecoturisme del Delta de l’Ebre, amb quin propòsit?

R. La Festa vol ser un lloc de trobada, de promoció conjunta del territori, de sensibilització sobre la temàtica amb una visió sempre de sostenibilitat, també de presentació d’activitats ecoturistes, de visió conjunta entre empreses privades i el sector públic, i també ens ha ajudat per lloc d’oci per poder visitar el Delta de l’Ebre des d’una altra mirada.

P. Tot i que en un principi la festa sembla que està encarada a les empreses del Delta de l’Ebre que es dediquen al turisme sostenible també estarà oberta al potencial client i al públic en general...

R. Per descomptat, i aquest ha estat una de les raons en el canvi del calendari. Les darreres edicions es feia al mes d’octubre, i pensem que al mes de març amb l’arribada del bon temps, podem millorar la participació en la festa tant de la gent del territori, visitants i turistes, i esperançats amb la participació de la gent de Camarles, vist que ha estat esperada i ben rebuda per l’ajuntament de la població.

 P. A veure, explica’ns, per aquell que vulgui anar a Camarles durant la festa, amb què es trobarà?

R. Començarem divendres amb la presentació que seria la part més institucional, que inclourà la xerrada inaugural de Joan Manel Riera destacat en l’àmbit de l’educació ambiental a Catalunya. El dissabte té una programació variada i molt dinàmica, on podem trobar taller d’insectes, xerrades, taules rodones, passejada interpretativa, degustació de productes locals, jocs tradicionals, pintada d’un mur, xocolatada, música en directe. Acabem diumenge amb una bicicletada guiada, baldanada, i una cloenda de la festa amb una batucada.

P. Ja aneu per la setena edició i, per tant, es pot dir que es tracta d’una festa consolidada, quin és el balanç que feu de les sis edicions anteriors?

R. Des de la primera edició a Amposta, fins avui, la Festa s’ha consolidat com un referent de l’ecoturisme, i darrerament comptem amb el patrocini del Parc Natural del Delta de l’Ebre, que també ens ha ajudat moltíssim en consolidar la marca Ecoturisme i Delta de l’Ebre. La marca segell Delta de l’Ebre Ecoturisme creat l’any 2021 ha significat un abans i un després per a l’associació, i en general per l’ecoturisme al Delta de l’Ebre.

P. A l’edició d’aquest any, hi ha alguna novetat respecte a les edicions anteriors?

R. A banda del canvi del calendari que ja hem comentat, també incloem una petjada local de la festa, en el sentit que deixarem a Camarles un mur pintat, un hotel d’insectes i la instal·lació de caixes niu. També hem volgut fer participar a entitats socials i de caràcter ecologista tant locals com territorials, i també destaquem un espai de 'networking' amb les empreses associades, on s’oferirà un Taller d’experiències ecoturistes a càrrec de l'Asociación Ecoturista de España.

P. Quines perspectives teniu?

R. Sens dubte treballem per augmentar el nombre de visitants, hem redoblat esforços amb comunicació i promoció, incloent-hi un conveni amb Turisme de la Diputació de Tarragona per ajudar-nos en aquest sentit. A més a més, també hem creat un sorteig de regals, que inclou nits d’allotjaments, menús, degustacions i activitats mol xules gentilesa de les nostres empreses associades; entre totes les persones que ens visiten, el sorteig el faríem el darrer dia de la festa.

P. He vist que l’associació agrupa diversos sectors relacionats amb l’ecoturisme, allotjaments, restauració, així com altres activitats relacionades (no sé si dir complementàries) que es poden dur a terme pel Delta...

R. Així és, al dia d’avui comptem amb 42 empreses associades, totes amb l’acreditació de la Carta Europea de Turisme Sostenible, per tant, la sensibilitat, practica i millora cap a un turisme que defensi el conjunt del nostre extraordinari ecosistema en el qual convivim, i el nostre territori en general, entre altres; així com defensa de la cultura i costums de la gent que hi vivim en el Delta de l’Ebre.

P. Abans d’acabar, Pasqual, m’agradaria que t’adrecessis a totes les persones que puguin llegir aquesta entrevista i que els diguessis el perquè han de visitar el Delta de l’Ebre.

R. Visitar el Delta de l'Ebre és una experiència única per diverses raons, tant per la seva riquesa natural com per la bellesa paisatgística que ofereix, trobem una impressionant diversitat, paisatges naturals i postes de sol úniques, varietat d’activitats de turisme actiu per terra, aquàtiques i de vol, una bona gastronomia local, una bona xarxa de museus per apropar-nos a la història i cultura d’un territori, a més que el Delta de l'Ebre és un lloc on es promou el turisme sostenible i el respecte per la natura, amb diversos espais protegits i activitats que ajuden a conservar l'entorn.  En resum, el Delta de l'Ebre és un lloc fascinant per a qui busqui natura, tranquil·litat, esport, cultura i una gastronomia deliciosa. És una destinació perfecta per aquells que volen escapar de les grans aglomeracions i submergir-se en un entorn natural únic. Val a dir que em considero un enamorat.

 

P. I ja, per acabar, alguna cosa més que vulguis dir i que no t’hagi preguntat?

R. Per acabar, voldria expressar el desig, vist que la majora de visites al Delta provenen més del nord, que també esperem visites des del sud, i en teniu una bona oportunitat el pròxim cap de setmana del 28 al 30 de març. Us esperem a Camarles, conegut com el balcó del Delta, en el marc de la VII Festa de l’Ecoturisme del Delta de l’Ebre.

 

Moltes gràcies Pasqual per la teva entrevista. Per cert, quan parles del Delta es nota que n’ets un enamorat ja que, et brillen els ulls.

ENTREVISTA A FRANCISCO TÚNEZ LORENTE AUTOR DEL LLIBRE ‘AUTOPROTECCIÓ EN EMERGÈNCIES I CATÀSTROFES’

Paco Túnez és funcionari de l’Estat, però porta una vida dedicada a ajudar a la gent com voluntari de la Creu Roja. Ha estat com a voluntari en diverses catàstrofes com ara el terratrèmol d’Haití de 2010, el tifó de les Filipines de 2013, l’erupció del volcà Tajogaite (també conegut com ‘Cumbre Vieja’) de l’illa canària de la Palma de 2021 o les darreres inundacions per l’efecte de la Dana a València on va ‘gastar’ els pocs dies de vacances que li quedaven de l’any 2024.

El 2014 en una gala celebrada a Alcanar va ser reconegut com a Ebrenc de l’any 2013 per la seva solidaritat i compromís amb la gent. També és delegat de prevenció de riscos laborals de la UGT, coordinador d’Emergències de Creu Roja a Catalunya i va ser portaveu de la Creu Roja Espanyola.

La primera edició del llibre ‘Autoprotecció en emergències i catàstrofes’ és del mes de juny i, com sabeu, el 29 d’octubre va començar a l’est d’Espanya una que va acabar afectant la província de València a partir de l'endemà destruint gran part de la comarca de l’Horta Baixa arrasant la vida de 227 persones (més els que hi va haver a Castella la Manxa i Andalusia), a part dels abundants d’anys materials.

La primera pregunta crec que obligada...

PREGUNTA. Paco, què et va motivar escriure el llibre?

RESPOSTA. Va ser després de tornar de l’emergència del volcà de la Palma.

Un volcà no és una cosa habitual i amb aquesta emergència ja he viscut quasi totes les emergències que indico al llibre. I vaig pensar, per què no escric el que he après en més de trenta anys fent voluntariat en emergències? Crec que pot ser útil. Així que vaig fer recerca de matèria relacionada amb les emergències i catàstrofes; no vaig trobar cap llibre relacionat més enllà d’algun consell. Sí que hi havia matèria relacionada amb els primers auxilis, però aquest no era el que buscava.

Durant aquest temps d’activitat voluntària en emergències i catàstrofes he pogut comprovar que la població en general no té la informació ni la formació necessària per fer una primera autoprotecció just després del moment del succés, que és el moment de més risc.

Així que si amb la meva formació i experiència aconsegueixo ajudar algú, ja em sento satisfet d’escriure el llibre.

Però també, i és la meva opinió, les administracions públiques tampoc fan un treball actiu d’informació i formació adequada a la població en general. Això també ho explico al llibre.

P. I la segona també. Seguint les recomanacions del teu llibre, com s’hauria pogut gestionar la catàstrofe de València?

R. Se sol dir que després d’una catàstrofe és fàcil parlar de com s’hauria d’haver fet la gestió. Al llibre, que és anterior, ja explico que la gestió de qualsevol risc de catàstrofe té un procés de preparació, intervenció i finalment de recuperació.

Però la resposta a aquesta pregunta sobre una catàstrofe concreta l’ha de donar qui tingui tota la informació i jo no la tinc (perill, risc, vulnerabilitat de persones i infraestructures, elements en risc, seguiment del risc, sistema d’alerta als equips d’emergència i a la població, activació de plans de protecció civil, coordinació, etc.).

Pel que fa a qualsevol emergència o catàstrofe, al llibre parlo de la conducta proactiva, que és la que implica actuar abans de qualsevol situació de risc i que provoca que la població que pugui estar afectada per una catàstrofe ha d’estar formada i informada perquè pugui estar preparada per fer-li front en cas que succeeixi l’emergència. Cal recordar la dita “més val prevenir...”

La conclusió de la conducta proactiva és:

-Disminueix el patiment humà.

-Facilita la recuperació de les persones i béns.

-Disminueix els costos econòmics.

P. Estàs satisfet amb l’acollida que ha tingut el llibre entre el públic?

R. Quina és la realitat de la informació en catàstrofes o, cosa equivalent, un llibre d’aquesta temàtica? En general, no és una cosa que tingui molt d’interès social.

Però estic content pel fet que les presentacions del llibre sempre han tingut èxit i s’han fet moltes preguntes i que ja va per la segona edició.

Afortunadament, les catàstrofes no ens passen habitualment; però el problema és que quan passen va tot molt ràpid i tens la formació/informació o no la tens; en aquest moment no hi ha temps per improvisar. I les catàstrofes van en augment.

P. Quant de temps vas invertir en la seva preparació i posterior edició?

R. Molts mesos. Es tractava d'escriure un llibre apte per tothom, amb un llenguatge clar, sense tecnicismes innecessaris, que expliqués no només què fer davant aquestes catàstrofes, sinó que expliqués el perquè i alguns conceptes previs que ajuden a entendre-ho tot.

P. Diu el Dr. Crespi al pròleg que tu, sense tenir cap vincle amb la sanitat, tenies des d’un bon començament un gran interès pel món de les emergències i el socorrisme. A què és degut?

R. Suposo que és un tema personal/familiar. Sempre m’ha interessat el tema de l’autosuficiència personal i l’ajuda i col·laboració entre les persones, és una implicació personal amb la societat.

Durant molt de temps també he fet i faig activitat sanitària, essent el socorrisme una part important a les emergències i catàstrofes, però hi ha més (logística, coordinació sanitària, gestió de persones, gestió de magatzem, distribució de productes de primera necessitat, recerca de persones, dret internacional humanitari, gestió de conflictes, etc.).

P. T’hauria agradat estudiar medicina?

R. La medicina és molt útil en alguns aspectes relacionats amb les catàstrofes, però no és una activitat o professió que m’hagi interessat molt.

Hi ha la tendència de relacionar directament la sanitat i les catàstrofes, però cal dir que la sanitat és un apartat més entre els que es treballen a les catàstrofes. La gestió de les catàstrofes és la suma de moltes competències.

P. Parlant del teu llibre, per què és convenient tenir-lo a l’abast?

R. Qualsevol de natros, si el tenim a l’abast, segurament decidirem agafar-lo i encara que sigui només fullejar-lo, seria un primer contacte amb la matèria.

I tenir-lo a l’abast també és molt important quan vius una emergència, ja que hi ha moments que psicològicament “col·lapses” i aquest llibre et pot ajudar a retrobar l'autoconfiança de què pots i has de continuar endavant.

Primer s’hauria de fer una lectura o vàries i fer les anotacions que cadascú cregui convenient.

També cal dir, i és obvi, perquè no necessita electricitat ni wifi que és el primer que cau a les catàstrofes; el paper és més segur.

P. Al començament del teu llibre ja parles de les emergències naturals i de seguida ens ve al cap la DANA de València. En cas d'haver conegut el llibre, què hauria pogut fer la població afectada?

R. Tant la idea d’escriure el llibre com de la seva publicació va ser molt abans de la DANA.

Sabem que hi ha moments i situacions en què és impossible fer front a una catàstrofe: la catàstrofe ens supera. Però hi ha altres situacions en què tenir informació en autoprotecció ens resultarà molt útil.

Cada persona, cada casa, cada infraestructura té una vulnerabilitat, però sempre, una informació i una formació prèvia i de qualitat pot salvat vides.

Al llibre explico la formació/informació mínima per reduir les conseqüències de qualsevol catàstrofe. Hem de saber quins són els perills on vivim, quins són els plans d’emergència que hi ha, què hauríem de fer, què farà l'administració, com és el sistema d’alerta, qui treballarà per reduir les conseqüències de l’emergència, qui hauria de ser el material mínim a tenir a casa o la motxilla d’evacuació, què és un pla familiar d’emergència, etc.

I també explico que la gestió de qualsevol catàstrofe, abans, durant i després, necessita una voluntat social, política i econòmica i, habitualment, falta algun dels components. Segurament a aquesta DANA també.

P. Tu has tingut experiències tant en catàstrofes naturals com produïdes pels humans, com és el terrorisme. Imagino que la reacció davant de cadascuna d’elles és diferent...

R. Hi ha diferències i una molt important és que psicològicament una catàstrofe natural és més “acceptada” per considerar que és inevitable, però una emergència provocada per el ser humà es considera que es podria haver evitat i això genera un sentiment de recerca d’un culpable o, cosa equivalent, no “s’accepta” de la mateixa manera que una qualificada com a natural.

P. Tornant a València, quin grau d’importància té el retard en enviar l’avís d’alarma sobre el que s’estava apropant?

R. Com he comentat, no tinc les dades fiables i contrastades d’aquest cas, però a qualsevol emergència l’avís sempre ha de ser amb prou temps, la qual cosa requereix un seguiment continu de tots els factors que poden provocar una catàstrofe.

Tot i que un avís és importantíssim, per si mateix no ho és tot, cal que tothom conegui quin i com es farà l’avís, què ha de fer, si ha de fer una evacuació, un confinament, sí té capacitació per autoprotegir-se, etc.

P. Des del teu punt de vista, i com a voluntari que vas acudir a ajudar els damnificats valencians, com creus que va actuar cada administració? 

R. La responsabilitat de protegir la població és de l’Administració Pública. Després poden haver-hi altres entitats que actuen sota la direcció i en col·laboració d’aquesta Administració i cadascuna d’aquestes té la seva responsabilitat en la seva actuació (empreses, associacions, ONG's, etc.). I tot això es recull en un pla d’emergències o de protecció civil que pot ser genèric o per un perill concret com pot ser per inundacions.

Però sempre hi haurà un comandament superior que correspon a l'Administració competent segons l’àmbit afectat i tipus de catàstrofe.

P. Suposo que una catàstrofe com aquesta no es pot evitar... O sí?

R. Al llibre explico els components de qualsevol situació d’emergència i quan un d’aquest component no està controlat, s’ha d’actuar sobre el mateix.

Qualsevol perill (aigües, tempestes, etc.) té un risc (possibilitat de dany). Quan no es pot eliminar el risc, cal actuar sobre les possibles conseqüències amb un pla de protecció civil “viu”, que no estigui a un calaix i sigui conegut per la població que pugui ser afectada.

Al llibre explico que totes les catàstrofes tenen un component humà més o menys intens. Tot i que algunes catàstrofes es considerin “naturals” com pot ser un terratrèmol, el fet de construir de manera inadequada en zona sísmica ja genera un risc, per tant, el terratrèmol és “natural”, però les conseqüències ho són?

P. Per què trobes que existeixen les teories 'conspiranoiques' com per exemple que el govern d’Espanya va ordenar obrir les preses riu amunt?

R. Desconec aquesta informació i com ja he comentat, sense tenir la informació fiable i contrastada no puc opinar de manera adequada a la realitat.

I davant aquestes teories i d’altres, sempre soc prudent.

P. Tornem al teu llibre, trobes que és factible elaborar un pla d’emergència familiar? -Com tu dius-. Creus que la gent està preparada i, sobretot mentalitzada per a fer-ho?

R. El pla d’emergència familiar és bàsic i necessari per conèixer els perills que ens poden afectar.

Crec que la gent està preparada, ja que és una gestió molt senzilla.

El tema de la mentalització és més complicat. Des de 1992 faig formació i conscienciació sobre catàstrofes i veig que encara moltes persones pensen que les catàstrofes no ens afectaran directament i en cas que sí que ens afectin, l’Administració Pública té el sistema de resposta i la població som només persones receptores d’aquesta ajuda. Però la realitat és diferent, depenent de la magnitud de la catàstrofe, en els primers moments, cap sistema de resposta en emergències té la capacitat de fer-ne una adequada intervenció i al llibre explico els motius.

D'altra banda també he vist com l'Administració Pública no acaba de transmetre la suficient formació i informació sobre emergències i catàstrofes. Sí que tenim molts bons professionals per intervenir en les emergències, però del que jo parlo no és de la informació/formació d’aquest professional, sinó de la població en general (autoprotecció).

P. No seria més factible que cada municipi tingués el seu propi pla d’emergència i que, de tant en tant, anar-lo recordant a la gent amb simulacres puntuals?

R. Tot i que sintetitzaré molt...

Cada municipi ha d’analitzar quins són els perills que els poden afectar (rius, pantans, indústria química, etc.), quins són els elements vulnerables (persones exposades, escoles, centres sanitaris, etc.), quins recursos propis té per fer front a la possible emergència (policia, sistema sanitari, etc.), quins recursos del municipi pot activar (empreses, ONG's, associacions, etc.), etc.

Ha de tenir un sistema d’activació dels recursos d’intervenció i d’avís a la població.

I amb la informació prèvia, s’ha de crear un pla d’emergència (protocols, avisos, intervinents, simulacres, etc.)

I bàsic, la població ha de participar en tot el procés, la qual cosa implica que aquesta població se senti partícip des de l’inici.

Però cap pla d’emergència o de protecció civil no pot fer-se i guardar-se a un calaix, s’ha de revisar i adaptar als canvis.

P. La majoria de les llars domèstiques no disposa d’extintors perquè no és obligatori tenir-los. Creus que ho hauria de ser? S’ha de tenir en compte que hi ha diferents tipus de focs i sovint necessites diversos tipus extintors...

R. Els incendis a la llar són relativament freqüents, sabem les conseqüències i sabem que un extintor ens pot ser molt útil en el primer moment o conat d’incendi. Vist l’anterior, la meva conclusió és senzilla: disposar d’un extintor que ens permeti eliminar o minimitzar el risc. I no cal que siguin obligatoris per tenir-ne un.

Els extintors són importants, però cal saber utilitzar-los i fer les revisions. De tot això et poden informar quan el compres.

I podem sumar en seguretat instal·lant detectors de fum. El tema de l'obligatorietat no és important si tens consciència del risc.

P. En un dels apartats fas menció als accidents nuclears. A les Terres de l’Ebre tenim dues centrals nuclears a Ascó, a part de la que hi ha a Vandellòs que tot i estar a la comarca del Baix Camp, un accident greu també ens podria acabar afectant. Amb el pas dels anys sembla que ens hàgim acostumat a conviure amb el risc... Creus que vivim massa confiats davant el perill que signifiquen?

R. Sense fer altres valoracions, sabem que les centrals nuclears tenen una part positiva, però també representen un greu perill que, a més a més de tenir conseqüències immediates, també ho són a molt llarg termini.

Personalment, crec que els sers humans ens acostumem a viure prop de perills, sigui perquè directament o indirectament ens dona un benefici econòmic, perquè es desconeix el seu grau de perillositat, perquè es creu que la resposta a una emergència serà adequada, per indiferència, per desconeixement, etc.

Crec que vivim confiats en aquest perill. El perill existeix i mentre no es pugui eliminar cal tenir una resposta davant possibles incidents o accidents.

Sobre el tema de la pregunta, personalment crec que actualment hi hauria una bona resposta si es poden respondre amb un “sí” com a mínim a aquestes preguntes:

 -El pla d’emergència és conegut per tothom? (no n'hi ha prou que estigui a una web)

-La població sap que ha de fer en cas d’alerta?

-La població sap quins són els sistemes d’alerta?

-Els professionals que han d’intervenir tenen la capacitació adequada?

-Els professionals que han d’intervenir tenen el material necessari, tant de protecció personal com d’intervenció?

-Es fan exercicis i simulacres?

-Hi ha punts de recepció de persones irradiades?

-S’activaria de manera immediata una partida pressupostària?

-Està garantit el confinament segur de la població, de centres escolars, de residències, etc.?

-El sistema sanitari d’emergències té capacitat d’intervenció?

-Els centres sanitaris tenen pla específic per emergència nuclear i zones habilitades per recepció?

-Està garantida, si és el cas, l’evacuació massiva?

-Està garantit el subministrament a la població de productes de primera necessitat?

-Hi ha zones per habilitar-los com a alberg provisional per persones no irradiades i que es pugui mantenir durant el temps necessari?

(Això és només la meva opinió)

P. També parles dels atemptats terroristes, una situació que vas viure de ben a prop. De vegades pensem que el terrorisme només afecta les grans ciutats com Barcelona, però no és cert, ja que simultàniament al 17-A de 2017 també Cambrils va viure un atemptat... 

R. Seguim en alerta antiterrorista 4 sobre un nivell de 5… Poca cosa més a dir.

P. Anem acabant. Per què recomanaries que tothom tingués el teu llibre?

R. Tot el que explico és senzill de llegir i d’entendre, de fàcil implementació a cada casa, amb material habitual que tenim a casa, pautes d’actuació clares i esquemàtiques, etc.

Explico aspectes generals de les catàstrofes, com fer un confinament, una evacuació, un pla d’emergència, una motxilla d’evacuació, etc.

No oblido les persones més vulnerables com són les persones grans, amb discapacitat, nadons i infants.

I també estan les nostres mascotes, que formen part de la família.

Continua amb les principals emergències i catàstrofes que ens poden ocórrer com incendis a casa i al bosc, inundacions, accidents químic i nuclear, nevades, terratrèmols, atemptats, onades de fred, tsunamis, etc.

Crec que és un llibre imprescindible a cada casa per ser una temàtica que cal conèixer perquè les conseqüències de les catàstrofes cada dia ens afecten més i el coneixement de l’autoprotecció ens serà molt útil.

P. I la pregunta final. Tens pensat escriure algun altre llibre?

R. Tot i que tinc algun projecte relacionat amb la matèria d’emergències i catàstrofes, escriure un altre llibre no ho tinc pensat, però si puc ajudar algú amb algun altre llibre, mai es pot descartar.

UNA DECISIÓ POLÍTICA

Cal remuntar-nos a principis de la primavera d’enguany quan un grup de militants i simpatitzants del PSC d’Amposta prenguérem la decisió de retre un homenatge a qui ha estat fins ara l’únic alcalde socialista d’Amposta, Josep Maria Simó Huguet (Amposta 1947). Des d’aquella ja llunyana data s’han anat publicant una sèrie d’articles, reportatges, entrevistes, etc. al digital la Marfanta per a recordar la breu, però fructífera etapa de Simó com a alcalde d’Amposta (1983-1987). Una entrevista feta a l’homenatjat va ser enviada a la Revista Amposta el 19 de juny. Des d’aquella data han sortit 5 números de la revista sense que s’hagi publicat l’entrevista esmentada. Només fa uns dies ens va arribar a casa el número pertanyent al mes de novembre i en comprovar que, com havia passat amb les publicacions precedents tampoc es publicava l’entrevista, vaig decidir enviar-li un missatge a Adam Tomàs, alcalde d’Amposta. La resposta d’Adam Tomàs va ser del tot surrealista. Lluny de disculpar-se i donar-me una resposta convincent va començar dient-me que era ‘una entrevista molt política’, per a continuar dient que a Amposta a part de Simó hi havia hagut 3 alcaldes més que també havien de ser homenatjats i que la intenció era haver-ho fet en complir-se els 40 anys del restabliment dels ajuntaments democràtics, però que la pandèmia de la COVID ho va alterar tot, van haver d’ajornar els previstos homenatges fins a l’any que ve, una vegada s’han complit els 45. De fet, els 40 anys es van complir el 2019 i, per tant, els 45 aquest any... Entenem que la decisió d’Adam Tomàs és una decisió POLÍTICA, autoritària i arbitrària. La Revista Amposta, editada per l’Ajuntament, és una revista d’actualitat (desfasada, això sí) on predomina el relat de l’agenda POLÍTICA de l’alcalde i en segon terme la dels regidors i regidores que formen l’equip de govern. Per tant, una entrevista feta a un exalcalde per a commemorar els 40 anys del seu govern compleix perfectament els paràmetres per a ser publicada. Sobre l’entrevista enviada per a ser publicada a la Revista Amposta forma part de l'homenatge que els socialistes ampostins li estem fent a Josep Maria Simó. Si l’Ajuntament d’Amposta vol aprofitar els 45 anys del restabliment dels ajuntaments democràtics per fer un reconeixement als exalcaldes de la ciutat, des del nostre punt de vista són dos fets diferents i perfectament compatibles. A part d’això creiem que l’actitud de l’actual alcalde Adam Tomàs cap a la figura de l’exalcalde Josep Maria Simó és una desconsideració institucional impròpia en una democràcia plena com la que tenim. I ja per acabar, havíem llegit i sentit a dir que Adam Tomàs és molt bo posant excuses, amb el fet de no publicar l’entrevista ens ho ha demostrat.

ENTREVISTA A MARIA PEROLADA MARTÍN, AUTORA DEL LLIBRE ‘CINTETA, UNA EBRENCA HEROICA’

Per aquelles persones que no coneixeu la Maria us he de dir que és una persona molt jove, plena de vitalitat i amb moltes ganes de resoldre els reptes que se li plantegen a la vida. Bon dia, Maria. PREGUNTA. La primera pregunta és personal, quants anys tens? RESPOSTA. Bon dia, Joan. Actualment, tinc 20 anys, els he complit al febrer. P. Estàs estudiant algun grau o ja has acabat? R. Estic estudiant Educació a la Universitat Rovira i Virgili. P. Els teus estudis no tenen res a veure amb la recerca de la memòria històrica, és així? R. A simple vista pot semblar que no estan relacionats, però considero que l’educació i la memòria històrica tenen un vincle profund i una missió que és la de conscienciar al jovent i als infants en aquests temes, per tal de fomentar el pensament crític i el respecte per evitar que les futures generacions repeteixin aquests esdeveniments tan tràgics. P. Anem al tema que ben segur més interessarà als hipotètics lectors d’aquesta entrevista. Amb 20, acabes de publicar el teu primer llibre: Cinteta Rodríguez Tomàs, una ebrenca heroica. R. Sí, aquesta ha estat la meva primera obra i també vaig viure el meu primer Sant Jordi com a escriptora, on vaig estar signant llibres a la Plaça de l’Ajuntament de la meva ciutat, Amposta. P. He dit primer perquè espero que després d’aquest en vinguin molts altres... R. Tant de bo, mentre hi hagi històries per investigar hi haurà llibres per a publicar. P. El llibre que has escrit ha estat fruit d’una exhaustiva investigació que comença amb un treball de recerca de 2n de Batxillerat. Després de llegir el llibre i veure el laboriós treball que vas fer, sospito que no el vas poder tenir enllestit al 100% quan el vas haver de presentar. R. El treball de recerca s'inicia a mitjan curs de 1r de batxillerat, això no obstant, sí que és cert que la majoria d’alumnes per norma general el deixen per a realitzar-lo durant el curs de 2n de batxillerat, però aquest no va ser el meu cas. Jo vaig començar a treballar amb la meva recerca l'abril de 2021 quan cursava 1r de batxillerat, tan aviat ens van donar les indicacions per a començar. Finalment, vaig entregar la meva investigació la qual ja estava totalment finalitzada el gener del 2022 quan estudiava 2n de batxillerat. Per a dur a terme aquesta recerca vaig estar uns 10 mesos treballant de manera molt exhaustiva i dedicant-m'hi moltes hores diàriament. Tot aquest esforç em va permetre poder-ho tenir enllestit (iniciat i finalitzat) el gener del 2022. És per això que el març del 2022 ho vaig enregistrar al registre de la propietat intel·lectual del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, per a donar-hi constància de la meva troballa. Déu-n’hi-do! P. Ens podries dir quina nota vas obtenir? R. Un 10. No em sorprèn Maria i t’ho he preguntat precisament per això, perquè suposava que un treball tan magnífic com el que vas fer es mereixia la millor nota. P. Després de localitzar finalment qui era la Cinteta i que va néixer a la Galera, un poble molt proper al teu, vas seguir estirant el fil per acabar descobrint tots els secrets de la vida d'una dona molt valenta i plena d'ideals... R. Efectivament, el punt més essencial per a la meva recerca era poder vincular a la Cinteta al territori de la Galera del Montsià. Un cop vaig assolir aquesta fita vaig anar més enllà, ja que vaig ser la primera persona en realitzar la troballa i en posar-me en contacte amb els seus familiars, tant els de la Galera com els de França. La vida de la Cinteta, com bé dius, està plena de molts esdeveniments importants que ressalten el seu coratge i la seva fermesa en els seus ideals. És per això que amb la meva investigació s’ha pogut donar a conèixer la vida integra de l’ebrenca. M’ha sobtat que qualifiquis els poble on va néixer la Cinteta com ‘la Galera del Montsià’. Sembla com si es digués així en realitat, però ho fas per a diferenciar-la de Galera (sense article), un poble de la província de Granada i per on també ‘vas passar’ perseguint el rastre de la nostra heroïna. P. Imagino que vas haver de fer trucades, moltes trucades, consultes d'arxius en línia i físics i recórrer diferents indrets de França i Alemanya... R. La veritat és que aquesta feina ha estat molt important, ja que com es detalla en el meu llibre, he hagut de cercar en arxius de diferents països com França, Alemanya, Estats Units, Suïssa, Suècia… Això ha implicat que hagués d'escriure un gran nombre de cartes en diferents idiomes, correus electrònics, trucades… La comunicació amb els diferents arxius va suposar un repte, al qual se li va sumar el temps de resposta, l’idioma i el temps per a rebre documentació. Això no obstant, tal com podem veure en la meva obra, aquest repte es va poder superar de manera molt satisfactòria. Efectivament, el resultat és òptim. Afortunadament, avui disposem d’unes eines que només uns anys abans de néixer la teva generació no existien i que ben usades poden simplificar molt la feina. P. Què senties quan descobries alguna cosa nova que et permetia seguir avançant en la recerca? R. El sentiment era d’una gran satisfacció i felicitat, ja que la informació que hi havia de la Cinteta era pràcticament inexistent, tant al Memorial Democràtic com a l’Amical de Ravensbrück, on tan sols hi havia unes petites línies i cap fotografia. P. Finalment, has acabat tota la investigació i tens a les teves mans un material que jo qualificaria d’excepcional. Ets tu qui decideix publicar-lo o t’ho van suggerir? R. Donar a conèixer la història de la Cinteta va ser el meu objectiu, però sempre respectant les voluntats i desitjos de la seva família, tal com s’ha fet amb la meva obra. P. El llibre ha estat editat per Garsineu edicions. Et va costar molt trobar qui te’l publiqués? R. No, pel fet que tan prompte em vaig posar en contacte amb Garsineu Edicions l’editor va estar a la meva disposició i em va recolzar en tot moment, li estic molt agraïda. P. A part de l'extraordinària història que expliques, m'ha agradat molt com poses en context els fets històrics que anaven transcorrent a Espanya i Europa durant la vida de la nostra heroïna. Possiblement, sense aquestes explicacions no s'acabaria d'entendre els motius que van portar Cinteta a fer el que va fer i que la van dur a estar confinada als camps de concentració alemanys i, posteriorment, rebre les distincions de les qual es va fer mereixedora... R. Moltes gràcies, la veritat és que sempre he pensat que és fonamental situar als lectors en el context històric. D’aquesta manera aquests poden connectar més amb els protagonistes, posar-se a la seva pell i comprendre millor les seves experiències i reptes. En el cas de la Cinteta és rellevant parlar dels fets que estaven succeint a Europa i Espanya, ja que van tenir lloc les dues guerres mundials i la Guerra Civil Espanyola. P. Per a fer símil, trobes que és comparable la vida de Cinteta Rodríguez amb la de Neus Català? R. Personalment, considero que totes dues han viscut unes vivències personals significatives i que mereixen ser recordades com les valentes dones lluitadores que són. Les seves històries comparteixen moments força similars com formar part de la Resistència francesa, el seu trasllat amb el comboi de les 27.000 i la seva estada al camp de Ravensbrück. Tot i haver experimentat situacions afins, cadascuna mereix el reconeixement que li pertoca i no es tracta de fer comparacions sinó de fer memòria i honrar de manera justa, ètica i moral la vida de dues grans heroïnes catalanes. P. De tot el que vas anar descobrint al llarg de la investigació, quin moment et va produir més satisfacció? R. Un dels esdeveniments que més destacaria perquè em va emplenar de gran complaença va ser quan l'1 de juliol del 2021, vaig contactar amb la família de la Galera. Els seus descendents em van corroborar que la Maria Roques era la Cinteta Rodríguez i que, per tant, era nada a la Galera del Montsià. Aquest fet és l'única manera possible de poder acreditar aquest entrellat. El succés esmentat anteriorment em va omplir de goig, pel fet que a partir d'aquell moment vaig poder donar veu a la Cinteta. Finalment, quan vaig acabar la investigació vaig tenir el plaer de compartir amb la seva família els resultats de la meva recerca i així esdevenir la primera persona a haver acreditat documentalment que la Maria Roques era l’ebrenca Cinteta Rodríguez. P. I el més emotiu? R. Personalment, el moment més emotiu d’aquesta investigació ha estat sense dubte poder donar-li veu a una història que ha estat silenciada. P. I ara què? T’has plantejat continuar fent recerca històrica? R. Actualment, estic molt centrada en els meus estudis, però la recerca històrica i la Cinteta sempre estaran molt presents en la meva vida. Pel motiu esmentat anteriorment, compaginaré la meva formació acadèmica amb la investigació sobre memòria històrica. És un camp que considero crucial mantenir viu, és el fil que connecta el passat amb el present i serveix de guia per al futur. Alhora honora el record de totes aquelles persones que han lluitat per la llibertat i evita que aquestes caiguin en l'oblit. P. I ja per acabar, vols aportar alguna informació que consideris transcendent i que no hagi sortit al llarg de l’entrevista? R. Un fet que m'agradaria destacar és que amb la recerca he pogut anar corroborant com la Cinteta va rebre un gran nombre de medalles i distincions de diferents països com França, Estats Units i Gran Bretanya. Així doncs, vaig haver d’analitzar el valor de cada condecoració, és així com vaig poder confirmar que aquests valents actes li van permetre esdevenir la deportada catalana més condecorada per actes realitzats durant la Segona Guerra Mundial, tenint en compte l'ordre de precedència. A més a més, també vull incloure que la Cinteta va rebre una felicitació per part dels Estats Units enviada per Dwight D. Eisenhower, qui més tard esdevingué el 34è president dels EUA. En aquest missatge, Eisenhower felicitava i valorava tots els actes coratjosos i heroics de l’ebrenca durant la Segona Guerra Mundial. Voldria finalitzar aquesta entrevista, agraint-li a la família de la Cinteta tant la de Galera com la de França, la seva complicitat i col·laboració en tot moment. Moltes gràcies, Maria pel teu temps i espero que en un futur tinguis molts èxits tant personals com professionals. Moltíssimes gràcies a tu Joan, ha estat un plaer.

A PROPÒSIT D’UNA ENTREVISTA A ARTUR MAS

De Pedro A. Alberto. 

Segurament és agosarat afirmar que l’anomenat procés té el punt de partida en la transfiguració de Mas després de l’11 de setembre de 2012. Tard o d’hora l’independentisme s’hauria obert pas dintre de la política catalana aprofitant qualsevol situació favorable. Però és evident que l’actitud de Mas és important per a comprendre com s’ha arribat al punt que ens trobem actualment. El seu partit, Convergència Democràtica de Catalunya, no havia segut mai un partit independentista, com tampoc ho era el propi Mas.

Després de no poder evitar dos governs de l’anomenat Tripartit, Mas tenia la lliçó ben apresa: si volia governar havia de deixar enrere qualsevol prejudici i aconseguir la seva gran ambició que no era altra que la presidència de la Generalitat de Catalunya.

Cal recordar que l’any 2006, Mas va signar un document davant d’un notari on entre d’altres coses se comprometia a no arribar a pactes permanents i estables amb el PP. No obstant, l’any 2010, després de tornar a guanyar unes eleccions i de que, en aquest cas, el Tripartit no sumés, res li va impedir pactar amb el PP d’Alicia Sánchez-Camacho per a ser investit President.

Però el pacte amb el PP significava una rèmora per a Mas. D’aquí que, després de l’èxit de convocatòria assolit a la Diada de 2012, Mas pensés que si virava la seva ideologia cap a l’independentisme i convocava eleccions de forma immediata (se van celebrar el 25 de novembre) guanyaria (tal com hauria dit Helenio Herrera), sense abaixar-se de l’autocar. Però a Mas li van fallar les previsions i va perdre 12 diputats. Quasi els mateixos que va guanyar ERC que en guanyava 11 i avançava així per primer cop al PSC. Mas no podia fer una altra cosa que continuar el seu particular viatge cap a Ítaca i governar, mal que li pesés, amb el suport dels republicans.

Però l’actitud de Mas va tenir un efecte sense precedents: la majoria dels militants i simpatitzants dels seu partit se convertirien, de la nit al dia a l’independentisme.  

A l’entrevista publicada pel digital eldiario.es, Mas afirma que és una bajanada absoluta dir que va canviar les tisores per l’estelada. I justifica la seva actitud dient que tots els governs d’Europa (ant els de dretes com els d’esquerres) ho van haver de fer.

No entraré a analitzar com se va arribar a aquella situació de retallades ferotges, però és veritat que el capitalisme, de la ma dels diferents governs, va aprofitar l’ocasió per a estrènyer el conjunt de la societat, però sobre tot a les classes més populars i desafavorides i que Mas, en aquell moment, va ser un dels seus màxims representants. Cal pensar que alguna de les retallades imposades sota el seu govern encara perduren en l’actualitat. La normalitat, si arriba, encara trigarà anys.    

Tal com diu Mas, no és cert que canviés les tisores per l’estelada ja que les retallades van continuar durant tot els seu mandat. I la seva conversió política cap a l’independentisme no se deu tant a motius purament ideològics sinó a la seva gran ambició política.

Sense cap mena de dubte, Artur Mas és un dels polítics més ambiciosos de poder que he conegut mai. Potser el que més!    

L’ENTREVISTA A ELDIARIO.ES: 

https://www.eldiario.es/catalunya/politica/Artur-tonteria-absoluta-tijeras-estelada_0_978502256.html