Un recent informe de l'Observatori de l'Aigua de la Fundació Botín constata que l'agricultura espanyola és el principal sector consumidor d'aigua amb gairebé el 85% del total, però en canvi té una importància relativament menor per a l'economia (2,3% del PIB el 2009). En la mateixa direcció, un informe de l'Agència Catalana de l'Aigua compara el consum d'aigua amb la importància del valor afegit brut (VAB) de cada sector. De la comparació es dedueix un desequilibri entre usos i generació de riquesa, i s'evidencia que l'aigua destinada a l'agricultura no ofereix un retorn. Es tracta, no obstant, d'una argumentació inadequada.
Està mancat de rigor comparar la importància econòmica de l'agricultura amb el valor del PIB de l'activitat directament agrària. L'alimentació ocupa aproximadament un 22% de la nostra despesa, cosa que significa que l'activitat agrària dóna sentit a un 22% de la nostra producció en forma de diverses activitats (transformació, distribució, transport, serveis veterinaris, inspectors de sanitat, maquinària agrícola, fitosanitaris, alimentació animal i altres serveis de caràcter general, dins d'un llarg etcètera), unes activitats que sense l'agricultura deixen de tenir sentit. Dit en altres paraules, l'agricultura és la base de prop d'una quarta part de la nostra economia.
Així mateix, no és cert que l'agricultura consumeixi l'aigua que se li imputa, ja que bona part de l'aigua de reg torna als aqüífers i és utilitzable per a altres usos. Tampoc és cert que l'agricultura la consumeixi, ja que en realitat el destinatari no és cap altre que el consumidor final en forma d'aliments. L'aigua és la matèria primera de l'agricultura. ¿Algú discuteix que les centrals nuclears consumeixin la major part de l'urani? ¿O que la indústria siderúrgica consumeixi la quantitat més important de ferro? Ferro que, com els aliments, acaba en mans del consumidor final.
L'alimentació és un bé essencial, imprescindible. Després de l'aire que respirem, l'aliment és la primera necessitat. ¿Algú podria trobar coherent que ens despreocupéssim de la qualitat de l'aire argumentant que aporta un 0% al PIB del país? ¿O que abandonéssim les inversions en energia ja que aquesta únicament aporta una mica menys del 3% del PIB?
Disposar d'aliments és una prioritat estratègica que havíem oblidat en èpoques de vaques grasses, però avui a les vaques se'ls comencen a marcar els ossos. La FAO afirma que en els pròxims 30 anys el món haurà d'incrementar la producció d'aliments un 70% per alimentar una població que creix i menja cada vegada millor, a més de comptar amb la competència creixent dels biocombustibles. De fet, les tensions en els mercats alimentaris ja han començat, la soja en sis anys pràcticament ha triplicat el seu preu i el blat gairebé l'ha doblat. Com que som un país dependent d'aliments bàsics (cereals i soja), cada vegada que aquests incrementen el preu nosaltres passem a ser més pobres. Per tant, millorar el proveïment d'aliments ha de comptar entre les prioritats estratègiques de futur, però això implica disposar de dues eines: tecnologia i regadiu. En concret, el regadiu multiplica per set els rendiments directament agrícoles, amb un efecte exponencial en creació de riquesa en el seu entorn, en altres sectors industrials i de serveis.
En el nou escenari del segle XXI la disponibilitat de recursos naturals i el seu òptim aprofitament serà la clau de la riquesa. Davant d'aquest repte, arribar a optimitzar els potencials de regadiu és una inversió essencial. La qual cosa no desdiu de la imprescindible prioritat de la seva modernització garantint el millor aprofitament de l'aigua.
En resum, cal tornar al rigor dels arguments. Per una part, hem d'observar que la severa crisi que vivim ha tingut una columna sòlida en l'agroalimentació, que ha mostrat el seu caràcter anticíclic i ha aguantat amb fermesa una part important de la nostra economia. Per una altra, ens debilita la dependència de l'exterior d'uns aliments bàsics sotmesos a fortes tensions oferta-demanda amb preus volàtils i en tendència estructural creixent. Això és una mostra de la necessitat de sostenir un adequat grau d'autoproveïment alimentari per garantir l'estabilitat i la independència de l'economia. En conseqüència, ignorar la importància estratègica de l'agricultura és una manifestació de supèrbia que ens acosta a més dificultats. En aquesta direcció, la incomprensió que acompanya sovint l'extensió i millora de regadius dificulta l'adopció de les actuacions precises. Hem de revisar, per tant, imatges i conceptes que irresponsablement hem categoritzat com a veritats.
(*) Vicepresident de la Institució Catalana d'Estudis Agraris
